dilluns, 15 d’octubre del 2012

In illo tempore...

En aquell temps vaig arribar a creure que era un armari mut i transparent. Ocupava un espai en l'univers però no se'm veia en ell. Que la resposta a la pregunta - balles? era NO, o perdre't o ves-te'n a (poseu la paraula grollera que preferiu) Clar que les ulleres, les hormones adolescents fora de lloc i el fet que tota l'EGeBé la fes en una escola on només hi havia nois ajudava a que se'm veies d'una hora lluny en el dur art de "acoso y derribo" que es practicava a la foscor de les discoteques i a les festes per recollir diners per anar a Itàlia a tercer de BUP ( úniques autoritzades per el comandament familiar per anar a aquells antres de vici i perdició) 
Però llavors arriba un dia en que dius "Balles?" i la resposta no va ser l'acostumat no i sí un somriure, un -Sí- i un agafar-me de la mà per ballar una lenta.  
Llavors és quan descobreixes que tens dos peus esquerra, que no saps on posar les mans ( sí que ho saps, el que no saps és si et deixaran) i que si arriba el moment et saltarà un mastegot o et deixaran que la besis i te l'enduguis al racó més fosc.
Tots dempeus que tornen els 80,s






No és la lenta que vam ballar, però aquella nit van sonar aquestes a la ràdio d'un 127. La lluna era plena. Els dos fumàvem ducados...In illo tempore...