dilluns, 24 de novembre del 2014

Martells


De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982
A proposta de relats conjunts.

In illo tempore jo tenia un zippo.


Hey! teacher leave them kids alone! Martells que caminen. We don't need no education.  Nens que cauen, uniformats, dins una picadora de carn gegant.  We don't need no thought control Un maó més en el mur No dark sarcasm in the classroom.  Pura paranoia sobre la pantalla. Primera pel·lícula en V.O. de ma vida. De la de tots.  El 1r C de BatxilleratUnificatPolivalent és arrenglerat als incòmodes seients de fusta del cinema. Fa una hora érem 42 adolescents sobre-hormonats dins un bus cap a la capital provincial,a una hora de trajecte. Ara som una massa silenciosa que mira amb els ulls clavats a la pantalla. Bocabadats. Esmaperduts.  La profe d’anglès es deu haver tornat boja. Teachers leave them kids alone.  Tres quartes  parts de l’aula venim de col·legis religiosos no mixtes We don't need no education.  El prota de la película es talla les celles amb una fulla d’afaitar. Tots tenim el cor a la gola. We don't need no thought control.  I al costat seu la tia més mamelluda de la classe.  Foscor.  Calfred que baixa esquena avall.  T’atreveixes?  No t’atreveixes?
Hey teacher leave us kids alone Una mà que es va movent lentament cap a l’objectiu final.  Més martells que caminen.  S’ha aturant el temps? No, la mà ha arribat al objectiu final!! All in all you're just another brick in the wall  All in all you're just another brick in the wall. Gloriosos catorze...



dimarts, 11 de novembre del 2014

I ens van trobar tossudament alçats

Un home, un vot, un sol cop. I un somriure. Tossudament alçats

Aquell diumenge ens vam llevar aviat, mudats com en les grans diades.  Vam anar caminant, gaudint del moment. Així que ens vam acostar vam veure la cua que donava la volta a la cantonada. I cap allà vam anar.
 I vam fer la cua agafats de la mà. Amb un somriure. Sempre que et toca fer cua et poses nerviosa i aquell diumenge no. Vas aguantar de manera disciplinada, com un més de nosaltres, exèrcit cívic i silenciós. I vam arribar a on hi havia les urnes. Vaig ensenyar el meu DNI, van seguir tots els passos per identificar-me, comprovant que era jo i que aquella era la meva taula i que seguin la màxima democràtica de cada home un vot i només un vot, podia exercir el meu dret i votar. 
Quan m'acostava a l'urna em vas dir- Que puc fer-ho jo, papa? i vam fer-ho els dos a l'hora. La foto la va fer el teu germà que el dia abans rondinava perquè els de dotze no podien votar i els de setze sí. 
I al sortir us vaig recordar, com faig sempre; que això tan senzill, els vostres besavis i avis no els havien deixat fer durant molt temps, massa. I que recordessin que ningú els podia prendre aquell dret. 
I també que recordessin quan fossin molt vellets, com aquells que havíem vist fent cua amb llàgrimes somes als ulls, que aquell diumenge havíem desobeït un Estat que sempre ens ha vist com un cos estrany. I que estàvem exercint per primera vegada des de feia 300 anys la nostra sobirania. 
I per això vam fer cua tossudament alçats, el meu poble i jo. 

Donec Perficiam 


dilluns, 3 de novembre del 2014

Joana d'Arc - a proposta de Relats Conjunts -

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc


Iaia, la Jeanne és al jardí i diu que ha vist un àngel.
- Jeanne!! Jeannette!! Que has vist aquells bolets que guarda la iaia?  Jeanne!! Jeannette!! Que te'ls has menjat filleta?  Mecasumcoi de criatura! Que no t'he dit mai que no els toquis!!