Pluja.

Gotes de pluja sobre finestra, de Google

Que pari de ploure. Que deixi d’escolar-se l’aigua per tot arreu. Que les articulacions ja no poden amb la meva ànima ni la meva ossamenta. Per no parlar de les poques ganes d’estar llevat. Ara mateix m’estaria arraulit dins del llit.  Amb les persianes baixades, sentint com plou a fora.

Tornar a aquells anys on la mare posava la samarreta sobre els radiadors per a que en posar-nos-la de matí la trobéssim calentona. A veure la plana coberta de boira i els dos turons que vèiem des de casa surant com illes. Boira! Tota una excepció als cels nets per la tramuntana.

A anar caminant a escola amb l’abric verd de pana. I la motxilla penjada a l’esquena. O anar a cercar ous al galliner de casa els avis. Amb el canyer al costat i el miragolaner.  Posar els ous en un cistell i pujar-los cap a casa, mentre els gossos de cacera ens volten per les cames.  Menjar-nos un dels ous cru, xuclat per un forat a la clova i amb un altre forat a la banda oposada. Esmorzar pa amb el tel de la llet, recollit amb un petit colador i ben ensucrat. Un gran bol de llet amb galetes maria per acabar-ho i llavors anar cap a escola.  Dormir en una petita cambra que era com el camarot del vaixell pirata... Menjar figues amb pa amb tomata, collides de les figueres del pati amb un badoc. Allà on ens amaguem a la tarda i ens expliquem històries amb cosins i germans més petits. El Ieti, el ieti... Llegir els Tintins en una butaca d’orelles, d’estampat escocès mentre fora es sent el brogit de Barcelona.  Quin gran contrast.  El que donaria per tornar a pujar els sis pisos sense ascensor per arribar a casa dels iaios, amb aquella ràdio dels anys 20, de quan es devien casar, el rellotge de pèndol i aquell armari amb portes de vidre ple de tornavisos, i capses, i eines. I la galeria des d’on es veia aquella fàbrica de globus del món i la senyal bancària, que donava voltes i marcava l’hora.  Barcelona i la seva ciutat vella, abans que ho tiressin tot a terra per fer una plaça dura que ara habiten els skaters i els universitaris. Què voleu que us digui. Quant comencen a tirar el teu paisatge i la teva memòria és que et comences a fer-te gran, molt gran...

Res, que fa dies que m’aixeco enyorat de dies que ja han fugit i que només estan amagats dins dels plecs de la memòria...

I que us trobo a faltar molt a tots. 

Màquina d'escriure Underwood. -Relats Conjunts

Màquina d'escriure Underwood, 1874

L’he provada, i què voleu que us digui. M’he fet mal als dits. He hagut de cercar lletra per lletra  per poder compondre una paraula, com un nen petit en les seves beceroles. Les lletres no dansen, no ballen amb el ritme que l'imprimeix el redactar de presa, o no tenen la quietud del qui s’ha pensat i repensat el que escriu. Que sí, que queda molt més llegible que escrit a mà. Però no té el plaer de sentir com llisca la punta de la ploma sobre el paper. Ni de sucar-la al tinter. No es poden fer aquelles lligadures tant maques que em van costar anys d’aprendre a fer.  I la gràcia de fer que la paraula, amb una bona lligadura, arribi al final de la quartilla. 

Aquesta meva filla! Des que es va apuntar a aquell curs de secretariat, que no és la mateixa. Ha portat aquesta maquinota  a casa i ara només sento aquest clec, clec, tot el dia.

Aquest filla meva, em matarà a disgustos, que diu que ens hem de fer posar llum elèctric i telèfon. On anirem a parar! 

I a més m’ha dit – Mama, dijous hi ha una reunió de dones al club de la senyora Emmeline Pankhurst,  hi anirem, veuràs que t’agradarà. 

Sabeu que diu aquesta Emmeline? Que les dones hem de tenir el dret a votar,  a votar!! On s’ha vist això!! No sé on anirem a parar!!  

Latet anguis in herba...

Latet anguis in herba...

Que hi ha algú? A Maria?
Res, que potser torno més sovint a això dels blogs. He estat atrapat una temporada per la limitació dels 140 caràcters.
No en vull blasmar, és una bona eina. Però com totes les eines pot fer mal si no es fa servir bé. I com que sóc dels que creuen que no hi ha res sota el sol, que la xarxa no deixa de ser un mirall de la mateixa societat.
Hi ha gent molt maca. Hi a gent malalta. És poc freqüent, però a vegades te'ls trobes.

Latet anguis in herba...

(La serp s'amaga a l'herba)