Tot de taquetes blanques

Tots anem mig endormiscats, la nit abans l'hem passada de gresca i el dia es lleva gris i plujós. El bus surt de Florència i va a pas lent cap a Venècia. La Núria, companya de classe, mira per la finestra com les gotes de pluja van fent reguerons sobre el vidre. 
- Veig tot de taquetes blanques sobre aquell prat, allí. Ho veus? Em diu la Núria. 
Miro per la finestra. Sí, tot de taquetes blanques fent línies, amb una precisió matemàtica. Sobre una pendent de prat verd, tota la pendent del turó n'és plena. Centenars, potser milers. 
- És un cementiri militar, de quan la segona guerra mundial, li dic. Cada punt blanc és un soldat mort. Són les làpides. 

Avui, és el dia D. I la memòria fent un salt al passat m'ha portat aquest record del viatge de final de curs a Itàlia. A cançons dels Hombres G, a la sensació de que et menjaràs el món.  

Cementiri militar americà de Florència

El cinquè riu de Girona

Al meu país la pluja no sap ploure. Com diu la cançó. El problema és que al meu país fa anys i panys que l'obra pública serveix per enriquir-ne uns quants. No per donar serveis públics. 

Si això passes a qualsevol país petit, civilitzat i que no tolera la corrupció, segur que hi hauria uns quants senyors davant d'un jutge.

 I no em vingueu amb excuses de que la pluja ha estat extraordinària. A Girona és freqüent que cada 5, o 10 o 15 anys plogui més de 100 litres/m. en menys d'una hora. 

I qualsevol enginyer us confirmarà que si plou, la capa freàtica dels rius s'omple d'aigua i creix. Que no ho sabíeu? Ara Girona, temporalment té cinc rius. El Ter, l'Onyar, el Güell, el Galligants i l'AVE ( que és subterrani) i no ens deixem la sèquia Monar.

Apa, ja m'he desfogat, que avui m'ha tocat recordar els anys de commuter amb un Mitja Distància. I arribar tard a la feina. Si m'arriba a tocar un Rodalies em quedo a casa. 

Pluja.

Gotes de pluja sobre finestra, de Google

Que pari de ploure. Que deixi d’escolar-se l’aigua per tot arreu. Que les articulacions ja no poden amb la meva ànima ni la meva ossamenta. Per no parlar de les poques ganes d’estar llevat. Ara mateix m’estaria arraulit dins del llit.  Amb les persianes baixades, sentint com plou a fora.

Tornar a aquells anys on la mare posava la samarreta sobre els radiadors per a que en posar-nos-la de matí la trobéssim calentona. A veure la plana coberta de boira i els dos turons que vèiem des de casa surant com illes. Boira! Tota una excepció als cels nets per la tramuntana.

A anar caminant a escola amb l’abric verd de pana. I la motxilla penjada a l’esquena. O anar a cercar ous al galliner de casa els avis. Amb el canyer al costat i el miragolaner.  Posar els ous en un cistell i pujar-los cap a casa, mentre els gossos de cacera ens volten per les cames.  Menjar-nos un dels ous cru, xuclat per un forat a la clova i amb un altre forat a la banda oposada. Esmorzar pa amb el tel de la llet, recollit amb un petit colador i ben ensucrat. Un gran bol de llet amb galetes maria per acabar-ho i llavors anar cap a escola.  Dormir en una petita cambra que era com el camarot del vaixell pirata... Menjar figues amb pa amb tomata, collides de les figueres del pati amb un badoc. Allà on ens amaguem a la tarda i ens expliquem històries amb cosins i germans més petits. El Ieti, el ieti... Llegir els Tintins en una butaca d’orelles, d’estampat escocès mentre fora es sent el brogit de Barcelona.  Quin gran contrast.  El que donaria per tornar a pujar els sis pisos sense ascensor per arribar a casa dels iaios, amb aquella ràdio dels anys 20, de quan es devien casar, el rellotge de pèndol i aquell armari amb portes de vidre ple de tornavisos, i capses, i eines. I la galeria des d’on es veia aquella fàbrica de globus del món i la senyal bancària, que donava voltes i marcava l’hora.  Barcelona i la seva ciutat vella, abans que ho tiressin tot a terra per fer una plaça dura que ara habiten els skaters i els universitaris. Què voleu que us digui. Quant comencen a tirar el teu paisatge i la teva memòria és que et comences a fer-te gran, molt gran...

Res, que fa dies que m’aixeco enyorat de dies que ja han fugit i que només estan amagats dins dels plecs de la memòria...

I que us trobo a faltar molt a tots. 

No para de ploure

No para de ploure. Fa dies i dies que la lona de la tenda regalima aigua pels llocs més inversemblants.  Els vents i les estaques estan amarats d’aigua. Com els tolls de davant l’entrada de cada tenda. Aigua i més aigua. Quin fàstic de país.  Però ordres són ordres i si ens diuen que ens estiguem aquí, doncs aquí ens estarem.

Marcel, el meu ajudant arriba amb els dos novells que ens han assignat amb el darrer enviament de reclutes. Encara fan olor a pa tou i a bols de llet preparats per la mare.

Entren embolcallats amb mantes, la temperatura ha baixat. El cel és gris, d’aquell color de panxa de burra que només presagia aigua i més aigua. Deixen els casc sobre els catres i s’acosten a la gerra de vi que els assenyalo.

-Preneu i reconforteu-vos.  I bé nois, quin és el deure de tot soldat?

Em miren amb cara encuriosida, dubten si contestar.  Però al final , un, el que fa la mirada més espavilada murmura – Morir per la pàtria?

Esclafim a riure Marcel i jo. Ell els contesta – No, cadellets. El deure de tot soldat és seguir viu quan cau la nit!! I que hi hagi el més gran nombre d’enemics que hagin mort per la seva pàtria. Però que us han ensenyat a la caserna d’instrucció?

-Senyor, no en farem res de bo d’aquest parell. Em diu.  I pren un altre got de vi. Somriu.  A la galta hi ha el fil roig de la darrera cicatriu.  Fa anys que Marcel i jo voltem pel món. Les hem vist de tots colors. 

-Marcel, perquè no para de ploure en aquest coi de país? Si segueix així aviat semblarem granotes o ens sortiran escates com els peixos. N’estic tip.

- Potser perquè som tan al nord? Aventura el novell que no havia badat boca abans.

-Potser sí. Bé, esperem que un dia o altre deixi de fer-ho, no? Au, cadellets, Marcel us ensenyarà els vostres llocs i aneu a buscar alguna cosa per menjar.  Jo encara tinc tot un munt de paperassa per omplir. 

Els de dalt, que volen saber-ho tot. Que quanta farina hem consumit, i quant material hem gastat, i quantes reserves de munició ens queden. I com actua aquest enemic que tenim davant. Omplo més informes que no lluito al camp.  Qui m’ho havia de dir que ascendir comportaria tanta collonada i tanta soledat. Ja no em puc embriagar amb els companys. Ni anar a empaitar noies.  La guerra ja no és el que era. Em faig vell.

- Senyor.  – Sí, Marcel?

- La vol veure, ja l’han acabada.

- Sí. Ara surto. M’alço de la cadira i agafo el casc. Surto fora de la tenda. Fa efecte. La frontera ja està. Aquí nosaltres. Allà, a l’altre costat, ells.

Marcel s’acosta amb una placa a la mà.  – Senyor. La pengem?  La mirada recorre el bon treball fet, l’harmonia de les lletres de la inscripció. Ha quedat bé. Com a mínim la placa donarà memòria de perquè som aquí. 

Torno a llegir-la.  

 LEG II AVG COH I FEC  

I no para de ploure!!

 

( La 1ª Cohort de la 2ª Legió "Augusta" va fer-ho)

Guia turístic

by Google

Aprofitant que les neurones (les poques encara actives aquesta hora) fan reset, he sortit ha esmorzar una trista tassa de té. 

Llavors faig la cigarreta al carrer. Surt una dona pel portal d'on hi ha el despatx i em demana com pot arribar a la Catedral. 

Com que m'agafa amb els reflexos baixos, renuncio a: -fer-me passar per foraster,- dir-li que sóc de GRO i em prou feines ser arribar al despatx a BCN, - excusar-me i dir-li que he de tornar a treballar. Així que li demano si te gaires ganes de caminar o vol anar amb metro. Finalment li indico que anirà millor a peu, que gaudirà de l'acampada dels quissoflautes de plaça Catalunya i que un cop pugui arribar a Portal de l'Àngel el carrer li portarà directament al Pla de la Catedral.

Com que no m'ha deixat gaudir de la cigarreta, n'encenc una altre. Al poc, dues magrebines amb niqab em demanen on agafar el bus que porta a Balmes. Sorprès els dic que la cruïlla següent ja és Balmes i que llavors mirin si han d'agafar el bus o no segons vulguin anar. Em sorprenc per:  - dues musulmanes s'han dirigit directament a un home (cosa infreqüent), - no baixa la mirada parlant - em parla amb català.

Llavors crec que el fet que el dia sigui gris fa que la meva corbata destaqui com el paraigües dels guies i tots els perduts per la ciutat acabaran vinguen a demanar-me coses. Torno a entrar al despatx, potser em vaig equivocar de feina, però crec que hauria de tenir molta paciència. Fer de guia ha de suposar molt d'esforç: repetir el lloc que visites, aguantar el que es pensa que ho sap tot, el que sempre arriba tard al bus, la iaia que demana on hi ha un bany cada vint minuts. Crec que ha de ser dur. I posats a demanar prefereixo que em facin de guia pel desert en un viatge privat que ser un pseudo-guia urbà que si te el dia girat odia als turistes i els quissoflautes. Als de dins del despatx no cal tenir el dia girat per odiar-los. S'ho treballen cada dia solets.

Dins d' una estona -St. Patrick-

Dins d'una estona aquesta pluja fastigosa i emprenyadora deixarà de ser-ho. Aquesta pluja serà dolça i verda. Dins d'una estona les busques del rellotge marcaran el canvi de dia i d'un dimecres estúpid passarem al dia de Sant Patrick i tots serem, per un petit moment, irlandesos. 

Així que correu, aneu cap a cercar una gerra de cervesa, si pot ser Guinness. O un didal de whisky irlandès o el que us vingui de gust i crideu ben alt  Céad Míle Fáilte! ( Cent Mil Benvingudes) Fada beo Naomh Pádraig! ( Visca Sant Patrici) i agafeu-la ben grossa, envoltats dels vostres amics i recordeu als que ja no hi són.

Per vosaltres!

Troballa sota la pluja -Senod-

Sant Ferran sota setge 1811

Aquest cap de setmana m'ha tocat firejar per la Fira de Figueres, com a brillant idea aquest any se'ls va acudir de fer-la dins el Castell de Sant Ferran. 

I com que no ha parat de ploure, servidor que és curiós de mena, en veure que la gent preferia quedar-se a casa en comptes de remullar-se fins els calçotets per anar a a la fira va anar a fer una ullada pel recinte del castell. 

En una de les sales habilitades per a exposicions, es va trobar una exposició de quadres prou ufanosa i una saleta tancada per unes portes de vidre que és la seu social d'Amics del Castell de Sant Ferran, ves, com si es poguessin tenir prous amics al facebook que s'han de fer amics d'una fortalesa del XVIII. 

La troballa entre els vidres va ser un quadre entre armadures i ninots disfressats de granaders i de Voluntaris del 1er Regiment de Catalunya. En el quadre, un poema de Núria Esponellà que em va encantar i vaig fotografiar. Com que la foto ha quedat un pel borrosa pels vidres us el transcric.

Bacchantin-MICHAEL MASCHKA

 

Senod

“com devia patir Adam quan li foteren la costella”

                                                           - Josep Carner “La creació d’Eva”

Ego sum

Sóc només una dona i una veu

Que cavalca l’albada cada dia

I serveix la memòria del present.

Jo sóc del mar perquè em salo la pell

I duc saba d’auró dins les pupil·les,

Sóc amant d’una cala amb una ermita

I un ombradís que calma pensaments.

Sóc dona enmig el bosc i enmig l’asfalt,

Que s’emmiralla als ulls que li prepares

I necessita perpetrar l’amor

en nits desangelades.

No enyoro cap passat llevat del meu

Ni faig prediccions de l’esperança.

Jo volo dins el fum dels sentiments

I em dissipo a la mar de les paraules.

Sóc només una dona i ara et vull,

no vull el cos, no el to ni la mesura,

si estimo, vaig endins com una llança.

T’ho demanaré tot: el cor de l’ànima,

Però, em reservaré, perquè només

Vull ser el meu propi cor i aprendre’m sempre.

                     - Núria Esponellà

Veieu com a vegades que no vingui ningú a una fira té els seus premis?

L'altre premi és que em vaig firar el llibre "El Castell de Sant Ferran de Figueres" de Pere Buixeda. I la visió dels quadres de Salvador Torres. Heu vist quins cels de tempesta que té l'Empordà?

Obra de Salvador Torres by Alyebard

Llàstima de foto feta amb el mòbil, que no fa honor a la bellesa dels quadres.

Música per a dies grisos -II-

Seguint amb la tònica d'aquesta setmana en que em quedaria arraulit a la vora d'una llar de foc, llegint els clàssics i escoltant música, meditant que faig o deixo de fer; Com que no en tinc la possibilitat us deixo un fragment de "La flauta màgica". de W.A.Mozart: In diesen heil'gen Hallen

In diesen heil'gen Hallen,
Kennt man die Rache nicht.
Und ist ein Mensch gefallen,
Führt Liebe ihn zur Pflicht.
Dann wandelt er an Freundes Hand
Vergnügt und froh ins beßre Land.
Dann wandelt er an Freundes Hand
Vergnügt und froh ins beßre Land.

In diesen heil'gen Mauern,
Wo Mensch den Menschen liebt,
Kann kein Verräter lauern,
Weil man dem Feind vergibt.
Wen solche Lehren nicht erfreun,
Verdienet nicht ein Mensch zu sein.
Wen solche Lehren nicht erfreun,
Verdienet nicht ein Mensch zu sein.

He intentat traduir-ho amb el Google; però em surt una brunyol. Si algú sap alemany i m'envia la traducció li estaré agraït.

Suposo que demà em sortirà una millor entrada, que en tinc de pendents, sobre hippyperroflautes, bicicletes, commuters  i mànagers.  

Música per a dies grisos

Continuant amb la música per a dies grisos ( tant exteriors com interiors) us deixo una de les cançons que més m'agraden per a aquests dies. De l'òpera Rinaldo de G.F.Handel, interpretada per Philippe Jaroussky. Que la gaudiu. 

Lascia ch'io pianga mia cruda sorte
E che sospiri la liberta
[2x]

E che sospiri
E che sospiri la liberta

Lascia ch'io pianga mia cruda sorte
E che sospiri la liberta

Il duolo infranga queste ritorte
De miei martiri sol per pieta
De miei martiri sol per pieta

Lascia ch'io pianga mia cruda sorte
E che sospiri la liberta

Haiku d'estiu

Tempesta d'estiu.

 vacances fugisseres,

enyor de rutines.

Pel maig cada dia un raig

Això és el que diu la dita, Pel maig cada dia un raig. I ja em portem sis dies de maig i molta pluja, massa. El meu entorn està esverat, neguitós. Ja ens havíem acostumat a veure el sol i tornem a tenir la sensació de ser granotes. Tot es veu esmorteït, balder, humit. Fins i tot l'esma és blana. Ningú te ganes de fer res i es va a mig gas. El que faríem tots en llevar-nos seria tornar-nos a posar dins del llit, amb l'escalf dels llençols i a ser possible amb el calor corporal d'algú més. I quedar-nos-hi tot el dia. O aixecar-nos ben abrigats, amb un barnús de rus i fer-nos un té calent i veure com plou per la finestra mentre sentim com la llar de foc espetega i omple la sala amb olor de fusta. Després posar-nos roba còmoda i llegir molta estona amb música suau de fons. Però el que trobem és una estació semi-inundada, un tren amb retard i cares llargues a la feina. Fa massa que plou i ja enyoro la tramuntana. Amb els cels nets.

Voigt-Kampff

Es va aixecar amb la sensació de que una gran màquina l'havia passat per sobre. Amb cruiximent d'ossos va anar cap el bany recordant si havia somniat que l'esgarrapaven en plena lluita eròtica. Si havia vist realment com esclatava un niu d'aranya i en sortien centenars d'aranyetes de color groc i negre i estenien els seus fils al vent. Recordant si la felicitat era una bossa de plàstic voleiant una nit de tramuntana i dos gossos empaitant-la. Al veure's al mirall tenia una esgarrapada roja que li travessava el front. Com podia ser? si qui dormia al seu costat es pensava que era un llimac, com se l'havia fet.?.. De'l que si que estava segur es que la meitat dels seus companys de feina no passaria un test de Voigt-Kampf.  Llavors va mirar-se de fit a fit provant de trobar respostes a un reflex mut. Un altre dia que començaria passant fred mentre esmorzava i mirava com minvava la lluna. Es va a tornar dir La tranquil·litat és el coratge en repòs com un mantra, fins a creure-s'ho.

Llàgrimes

A vegades no cal que es vegin les llàgrimes per saber que he plorat. A vegades, només cal aixecar-se al matí. Mirar per la finestra i veure com la Lluna minva, Orió i el seu fidel gos es van amagant. Sentir com el fred del matí s'apropia del cos. Hi ha buidors que no es poden omplir. Hi ha silencis que fan més mal que els crits. Hi a gestos que fan més mal que els cops de puny. Com quan t'acarono i sembla que t'hagi tocat un llimac. Llavors és quant sento les llàgrimes com pugen, com lluiten per sortir. Però allí es queden, darrera la veueta que diu Els homes no ploren. Cert, els homes no ploren Die Männer sind Rechte nach dem Sturm, com diu la cançó.

*Els homes s'estan drets sota la tempesta.( Així no es veu que ploren)

Fireta

fireta [ de fira] fem. JOCS
Estris de cuina petits, fets de terrissa, llauna, etc., per a jugar a cuinar.


Del diccionari de la GEC...

País de fireta, de joguina. Que quan cauen quatre gotes d'aigua tot se'n va a can pixa com deien a casa. Un país desencisat, sense horitzó. On el subdirector de La Vanguardia (Española) declara que si fóssim independents l'endemà ens convertiríem en un protectorat francès com el 1640. Amb uns arguments patètics que qualsevol estudiant de 1er de polítiques, o d'història li podria rebatre. País de Fireta esporuguit. Un país de fireta on cada dia, a la cantonada més visitada de Barcelona hi ha un romanès gerxo ensenyant les seves misèries. Aquest home no durava així ni cinc minuts a París al costat de qualsevol monument de la grandeur francesa. Us imagineu per un moment un romanès brut, esguerrat, descamisat per ensenyar les cicatrius al costat de la flama eterna del soldat desconegut, allà, sota l'Arc de Triomf? És que no té temps d'arremangar-se la camisa que ja és davant d'un tribunal aplicant-li la llei sobre mendicitat. I després d'un parell de mesos a l'ombra se l'expulsa. De fet, aquest SDF, el van plantar a la frontera de la Jonquera i avall que fa baixada. Aquí, ni la Guàrdia Urbana, ni els serveis socials es plantegen retirar-lo de davant de la casa Batlló, de fet fa joc amb les corbes Gaudinianes. Els Mossos no intervenen perquè no és competència seva i prou feina tenen a aguantar el que tenen per a Conseller. País de Fireta on els Criptocomunistes volen implantar la ISO al cos de Mossos d'Esquadra i com a tota ISO hauràn de donar un questionari de satisfacció als clients (detinguts) és que ens em begut l'enteniment tots?La policia és per a protegir i servir als ciutadans, no als delinqüents.
País de fireta on quatre pijo-progres per una mal entesa multi culturalitat volen canviar Nadal per vacances d'hivern i Setmana Santa per vacances de primavera, no fos cas que s'ofenguessin els altres. Digueu-li a qualsevol nen que no es fa tió a l'escola, que no es fa castanyada perquè no s'enfadin els dos sarraïns de la classe i la mestra que es va fer feminista perquè no sucava a la facultat. No és un fet religiós, és un fet cultural. I si no preneu exemple de la república laica per excel·lència. El xador no es benvingut a l'escola francesa ni a la república.
País de fireta. On una estació remodelada i acabada d'inaugurar li vesa l'aigua per a tot arreu quant plou. I ja no us dic com baixava l'aigua a l'estació de Passeig de Gràcia.
País de fireta. On la darrera maniobra per escanyar-lo és crear una low- cost d'Iberia per potenciar encara més Barajas i putejar el Prat.
País de fireta on la majoria de la classe empresarial i política encara es pensen que el seu mercat natural són els quaranta milions de penjats de l'oest que ens boicotegen i ens ofeguen econòmicament. Pallussos, el vostre mercat natural va de l'Atlàntic als Urals, i si no espavileu aviat, vindrà un Belga, o un Danès, o un Letó, o un Txec ( països amb una mida com la nostra) i us fotrà el mercat a vosaltres.
Jo de gran vull un país que funcioni i deixar de jugar amb fireta. Per que jo me'l crec el meu país. I que ningú me'l toqui. Encara que sigui de fireta.

Calma

Després de la tempesta ve la calma. La calma de que el merder el tenen els altre, els pirates, els escorpins, els escurçons, i demés patuleia que pobla el meu despatx. Calma després de fer més de 400 km. per aquestes terres de Déu i perdrem dins d' Igualada i Lleida. He arribat a la conclusió que a la que surts de casa tot, tot, tot està mal indicat i tot i que vagis amb el planell de Google maps amb la ruta; l'economia no dona per a un GPS per al cotxe d'empresa, els diners es llencen en estudis de Feng Shui pel despatx del Mànager. T'acabes perdent. Sempre apareix una obra no planificada o un segurata amb l'electroencefalograma pla et diu que no pots girar per on vols, - És que sóc expositor, que no ho veus capullo, que sóc l'únic que va amb coll i corbata a les deu del matí per Igualada i en dissabte.
A Lleida va ser més divertit. En tornar cap el cotxe aparcat els neteja-parabrises estaven farcits de fulls volants, també coneguts per flyers de totes les cases de putes hagudes i per haver al voltant de la capital de la terra ferma. Fins i tot amb això són diferents els de la terra ferma. Això de no tenir la mar aprop.
Després a la nit i a l'alçada de Manresa un bon xàfec d'estiu, d'aquells que no veus tres en un burro durant deu minuts. El plaer de conduir amb la carretera sense camions, escoltant bon jazz i recordant que no t'has atrevit a demanar telèfons de gent d'Igualada, de Lleida, de Manresa...
Sort de la bona gent del territori, que ajuda a que les coses surtin bé i que et dona secretes alegries, com conèixer la primera empresària independentista declarada. Espanya, tremola.
I als del despatx, que els donin amb una canya escardada fins que els hi agradi. Avui he decidit estar en calma.

Mandra

La imatge no ve al cas, però m'ha agradat posar-la. Expressa tota la sensualitat que hi pot haver-hi tot el voltant d'una copa de vi, d'una conversa, d'una bona companyia. Avui és un dia de lassitud, de deixar passar les hores i esperar que arribi l'hora. L'hora del que sigui. És un dia que ha nascut sota la pluja, amb l'olor d'herba molla. Amb la llum somorta de la matinada. De caminar amb el paraigües amb pas ferm cap a l'estació.
Mandra de posar en ordre tots els fils argumentals que m'han assaltat el cervell des de Sant Joan. Uns sobre tatuatges i música, uns sobre missatges secrets, altres sobre Càtul i el pintallavis vermell esborrat a petons, Blade Runner, altres sobre vells amics retrobats i els xàfecs d'estiu que prometen felicitat. Qui no ha volgut arrencar-se a corre amb la jaqueta sobre el cap de l'estimada m'entre esclata la tempesta? I els dos es refugien sota unes voltes, vora un cafè d'aquells que ens recorden que Europa és la mateixa corrent cultural de llocs on parlar amb els altres. I la seva rialla esclata. O la imatge de dos amants rient sota un para-sol, mentre tots els altres marxen espaordits com un vol de coloms. Les voltes de Girona, Montmatre, La Plaça de Sant Marc de la Sereníssima, Het Market de 's-Hertogenbosch i un gin-tònic al sol de migdia... Viatges fets i viatges pendents...
Mandra de posar-ho tot en ordre i escriure. Mandra,

No estic sol a l'Univers

O sí, bé això és el que pensava fins que he vist que algú ha decidit seguir el bloc. Ja vaig avisar que seria probablement una col·lecció de parides o notes mentals o estats de fuga o de com prova això de no ser analfabet funcional a l'era de les noves tecnologies. De totes maneres els blocs no deixen de ser virals, es poden encomanar d'un a l'altre com la grip, o si no troben un vector de transmissió o un hoste (lector en aquest cas) quedar aquí al ciberespai com un munt de bits d'informació més o com llàgrimes sota la pluja com deia l'últim replicant a Blade Runner. Per cert, gràcies tt. :-)