Navigare necesse est, vivere non necesse.

via google

Doncs, que no te n'adones i tornes a celebrar un any més.(ahir)  Llavors recordes que els propers 20 anys són de baixada, i t'agafa vertigen al caire de l'abisme.
Res, és cosa de tornar a posar-se reptes i veure com creix l'herba.
Seguirem informant.

Nota mental: fer llista de coses que t'agradaria fer, llocs on t'agradaria anar, llibres que encara tens pendents de llegir.

Nota mental 2; Quan tinguis feta la llista, fes les coses, ves als llocs, llegeix els llibres.

I aprèn a navegar d'una vegada. Com diu la dita llatina: Navigare necesse est, vivere non necesse.

Així acompliràs amb la dita: Els homes es divideixen en tres classes; els vius, els morts , els que naveguen. 

40 anys no són res - Españoles, Franco a muerto -

Up Periscope ( 1959) LA pel·lícula! 

Avui fa 40 anys que es va morir Franco.  El 20N va lligat a la meva memòria a que la nit abans, a la tele en blanc i negre feien, si no em falla la memòria, una pel·lícula de la segona guerra mundial; de submarins i la volia veure. Però o bé era massa tard, a les 10 ja ens enviaven al llit al meu germà i a mi o van sortir els demolidors 2 "rombos" i llavors sí que no hi havia excusa. Cap al llit s'ha dit.
Al matí la mare ens va despertar tard i ens va dir que no hi hauria escola, que s'havia mort Franco.
Pel meu germà i jo mateix, Franco era aquell senyor que sortia a les pessetes i als segells, no hi vam donar més importància. El que ens va saber greu de veritat és que l'hàmster que teníem s'havia mort de vell. I això sí que ens va saber greu. Però encara ens quedava la gossa.
Llavors a la tele, on només podíem veure una cadena i en prou feines l'uhacheefe, va sortir un senyor que ho deia i plorava i després va començar a desfilar tot de gent davant d'un senyor que estava dins la caixa i després vam veure com un senyor vestit de soldat deien que seria el nou Rei.

La vida llavors era en blanc i negre

Ens vam passar els dies jugant amb els madelmans i llegint tebeos.

Els meus primers madelman

Els meus primers madelman

I llavors és quan t'adones que el fill d'aquell que anava disfressat de soldat ara és el Rei, que ja has vist 5 Sant Pares a Roma, i que la gossa de casa ja no t'espera a la porta i remena la cua com quan tornaves d'escola perquè en fa molt que és morta. Que 40 anys passen en un obrir i tancar d'ulls i comences a refugiar-te en els records de la  teva infantesa perquè saps que els propers quaranta ja són de baixada.

Owis ekwoske

Owis 

Owis ekwoske

Owis, kesyo wlhna ne est, ekwons espeket, oinom ghegrum woghom weghontm, oinomke megam bhorom, oinomke ghmenm oku bherontm. Owis nu ekwobhos ewewket: kerd aghnutoi moi ekwons agontm manum widntei. Ekwos tu ewewkont:kludhi, owei, kerd aghnutoi nsmei widntbhos: manus, potis, owiom r wlhnam sebhi ghermom westrom krneuti, neghi owiom wlhna esti. Tod kekluwos owis agrom abhuget.

Ara direu, l'Alyebard s'ha sonat! No escric amb codi, ni són cops a l'atzar sobre el teclat.

Veureu.

Començarem un conte...

Hi havia una vegada, una princesa. La princesa es va trobar malament i tot i que la van cuidar molt es va morir. El seu poble, trist, va sepultar-la sota un kurgan a la gran planura d'herba.  Li van fer la darrera llar amb un tronc de làrix buidat amb dibuixos de cérvols i amb carn de xai i cavall, iogurt i estris pel darrer viatge.

El darrer adéu

 La princesa duia tatuatges, com a mostra dels ritus de passatge que havia fet.

Els tatuatges

Els altres membres de la tribu també en duien de tatuatges, molts. 

by Elena Shumakova, Institute of Archeology and Ethnography, Siberian Branch of Russian Academy of Science 

A la princesa estimada li havien explicat contes de petita, i ella com a xaman de la tribu li agradava explicar-los a la vora del foc. Fent rotllana com s'ha fet sempre. 

- Princesa, explica'ns un conte.

- Escolteu. escolteu: 

L’ovella i els cavalls

Una ovella que no tenia llana va veure uns cavalls, un tirant d'un carro pesat, un altre amb una gran càrrega, i un altre amb rapidesa portant a un home. L'ovella diu als cavalls: em dol veure un home conduint cavalls. Els cavalls van dir a l’ovella: escolta ovella! ens fa mal veure l’home, l'amo, fer-se una peça que l’abriga a sí mateix de la llana d'una ovella quan l'ovella no té llana per a si mateixa. En sentir això, l'ovella van fugir cap a la plana.

I tota la mainada reia...

La pluja es va escolar pel kurgan, i en baixar les temperatures es va gelar tot, en un permafrots etern, fins que a la princesa la van trobar uns arqueòlegs russos.

Aquí teniu una mostra de com sonaria

Bé i a la capçalera del blog una imatge de com eren les ovelles abans, plenes de llana, fa molt i molt de temps. 

Aquests cavalcadors de cavalls de les grans planures d'herba van anar movent-se i van anar separant-se de mica en mica, de tribu amb tribu, amb els anys cada tribu parlava una mica diferent de la que havia deixat enrrere. 

La hipòtesi kurgan

I del *PIE ( Proto-Indoeuropeu) que heu sentit abans es va arribar a aquesta dispersió: 

La faula en els successors del PIE 


Si us dona per aprofundir una mica en el tema us recomano:

The Horse, the Wheel, and Language: How Bronze-Age Riders from the Eurasian Steppes Shaped the Modern World. de David W. Anthony, que trobareu aquí.

Quines coses més rares que llegeixes Alyebard! Ves, sóc commuter i visc dins un tren ;)

Fer mal

A vegades fas mal a la gent del teu voltant sense voler, sense ser-ne conscient. Les noves tecnologies resten molt del que envolta el llenguatge. 

Necessitem també llegir el cos de l'altre, veure la seva acceptació o rebuig. Empatizar amb el seu estat d'ànim. Tot i l'intent de les emoticones a vegades el que un to de veu pot modular cap a una ironia, o una broma o un intent de crear complicitat pot veure's esguerrat perquè el missatge no arriba complert a banda i banda. 

Llavors venen els silencis i els retrets. I llavors és quan ets conscient que has fet mal a l'altre. 

Perdó.

The Holstee Manifesto i la profecia Maia

Fa dies que el vaig veure, i que em roda pel cap d'aplicar-lo. Com a mínim gran part d'ell. Potser té a veure en que hem canviat d'any i fas una pila de bons propòsits. Ja veurem com acaba tot.

Holstee Manifesto

Corre la brama que els Maies en el seu calendari van predir que el món acabarà el proper 21 de desembre de 2012.  Cada un que pensi el que vulgui, però m'han fet gràcia uns quants acudits que corren per la xarxa. 
Per cert. La meva opinió: Els nostres calendaris acaben tots el 31 de desembre i no s'acaba el món. S'acaba el calendari i comencem altre cop amb un de nou el dia 1 de gener. 

Ells acaben un cicle llarg, o si voleu una altre analogia. Un comptaquilòmetres de cotxe: Quan el digit "9" canvia, canvia a "0" i s'afegeix una unitat més al costat, 09, 10, 11,12,13,14,15,16,17,18,19,20. No per això s'atura el cotxe, no?

Ara una mica d'explicació arqueològica:

El Tzolkin és un calendari de 260 dies basat en el període de la gestació humana. Es compon de 20 signes dels dies, cadascuna d'elles té 13 variants, . Els maies també van usar un calendari de 365 dies anomenat Haab, i un calendari amb el cicle de Venus, a més d'altres. Els investigadors van mesurar durant llargs períodes de temps per mitjà d'un Compte Llarg, en què un any de 360 ​​dies (un "Tun"), consta de 18 x 20 dies "mesos" ("uinales"). Vint d'aquests Tuns és un Katun, 20 Katun és un Baktun (400 anys), i 13 baktunes se suma a una "Gran Cicle" de 1.872.000 dies, (5200 Tuns, o  5125 anys).

Estudiosos sobre els maies han estat tractant de correlacionar el Compte Llarg amb el nostre calendari gregorià occidental, des del començament del segle passat. Hi va haver una variació enorme en les correlacions suggerides, però ja el 1905, Goodman va suggerir una correlació de tan sols 3 dies,  avui la més popular. Coneguda com la correlació GMT, o "# 584.283 correlation", aquesta es va acabar de computar el 1950, i posa l'inici del Gran Cicle (dia 0.0.0.0.0) el dia 11 d'agost de 3114 aC, i la data final (conegut com 13.0 .0.0.0.) com el  21 de desembre 2012. Llavors es tornaria a 0.0.0.0.0.

I si m'equivoco i peta tot, doncs tal dia farà un any :D. Per això apliqueu-vos el Holstee Manifesto i visqueu la vida. 

Ei, em deixava els acudits!

Agulles

meridians d'acupuntura

Res, que a la guardiana de la cova la seva fisioterapeuta li va recomanar que fes acupuntura per a les contractures de l'esquena.

I  que a mi em van trobar a la darrera revisió mèdica de la mútua que la meva esquena era pur marbre. Un de tants efectes secundaris de no poder usar la violència contra el No mànager ni el Gos Beta. Queda lleig, et tanquen a la presó entre un ambient multi-culti forçós i la dona de la neteja té el doble de feina fregant la sang. 

Així, com que em va agafar en un d'aquells moments en que respons -si carinyu perquè no saps que t'ha dit em vaig veure apuntat i amb hora reservada per a la meva primera experiència amb agulles que no són endovenoses. No per drogues dures, sinó molt antibiòtic de nano amb xeringa i que sóc donant de sang per superar la por a les agulles fruit de la meva experiència infantil.

Així que arribat el dia D i la Hora H-30 agafem el cotxe i creuem mitja GRO, troba lloc per aparcar en aquell coi de barri i esbufegant arribem a l'hora a la consulta. Dia D, Hora H aconseguida.

D'entrada pinta bé, titulació certificada per l'Il·lustre Col·legi de Metges de Tarragona. ( Com a mínim no ha aprés a clavar agulles amb un xino del todo a cien) 

Així que atén primer a la guardiana de la cova i em deixa a la sala d'espera. Llegeixo revistes sobre...Acupuntura!( en anglès i xinès) Que no tenen el solo moto o el lectures com els dentistes? Apareix quan ja havia aconseguit desxifrar l'ideograma per a Xina  中国  (País del centre,clar?).

Així que em trobo en una saleta, amb una camilla i em diu que em despulli i que em posi panxa enlaire. - Ei que jo vinc per l'esquena! Però es veu que per alliberar i desbloquejar tota la mala llet acumulada, el que necessito és que em punxin per davant. (davant??? coi de xinus, tot del revés)

Així que m'omplen d'agulletes, baixa la intensitat de la llum i marxa. -Ara vindré, d'aquí una estona.

* acupuntant

I jo que miro de relaxar-me com puc ( Gràcies ZEN) i al cap d'una estona només noto un parell d'agulles que em molesten. I a sobre de música de fons reconec la simfonia número 3 de Górecki que em transporta en el temps i a qui me la va regalar.

Això fa que no m'adoni del pas del temps i quan entre l'acupuntora em demana si m'he adormit de tant relaxat que em troba.

Si funciona i em relaxa l'esquena i les ganes de matar, potser em trobareu pel carrer fent aquesta fila.

No es pot abusar, home!

Aquesta setmana tornaré a mirar Hellraiser.!

Per Sant Joan pel davant! Per Sant Pere pel darrera!

treta d'aquí

Colla de mal pensants. No es tracte que empitoneu la parenta d'aquestes dues maneres diferents. Bé, és cosa vostra i de la vostra parenta. Sinó que es tracte d'acomplir amb el nostre ritus purificador per excel·lència. 

La foguera de Sant Joan i la seva nit màgica. 

Feu una bona foguera! llenceu-hi tot el que us ha fet sentir malament durant aquest any des del Sant Joan passat. Balleu i danseu al voltant seu. Llenceu piules, cebes i coets. Mengeu coca i beveu. Cerqueu herbes remeieres. Gaudiu cada moment de la festa. Fins que el foc sigui brasa i salteu per sobre, tot invocant els bons esperits per a tenir sort i fortuna fins al proper solstici. 

I la part de Sant Pere; la llàstima és que també es feien fogueres, però la tradició s'ha perdut. 

Salteu el foc valents! i deixeu tot allò que us neguiteja en mig de les flames. 

I des de l'albada dels temps, des de Salses a Guardamar. Des de Fraga a l'Alguer. Que una foguera ens uneixi i saltem tots cridant - Per Sant Joan pel davant! Per Sant Pere pel darrera!. 

I si us queden forces, no estaria gens malament que després féssiu l'amor amb la vostre parella per acabar d'arrodonir la festa. Els cultes a la fertilitat també tenen aquesta part divertida.

Bona revetlla a tots!

Guia turístic

by Google

Aprofitant que les neurones (les poques encara actives aquesta hora) fan reset, he sortit ha esmorzar una trista tassa de té. 

Llavors faig la cigarreta al carrer. Surt una dona pel portal d'on hi ha el despatx i em demana com pot arribar a la Catedral. 

Com que m'agafa amb els reflexos baixos, renuncio a: -fer-me passar per foraster,- dir-li que sóc de GRO i em prou feines ser arribar al despatx a BCN, - excusar-me i dir-li que he de tornar a treballar. Així que li demano si te gaires ganes de caminar o vol anar amb metro. Finalment li indico que anirà millor a peu, que gaudirà de l'acampada dels quissoflautes de plaça Catalunya i que un cop pugui arribar a Portal de l'Àngel el carrer li portarà directament al Pla de la Catedral.

Com que no m'ha deixat gaudir de la cigarreta, n'encenc una altre. Al poc, dues magrebines amb niqab em demanen on agafar el bus que porta a Balmes. Sorprès els dic que la cruïlla següent ja és Balmes i que llavors mirin si han d'agafar el bus o no segons vulguin anar. Em sorprenc per:  - dues musulmanes s'han dirigit directament a un home (cosa infreqüent), - no baixa la mirada parlant - em parla amb català.

Llavors crec que el fet que el dia sigui gris fa que la meva corbata destaqui com el paraigües dels guies i tots els perduts per la ciutat acabaran vinguen a demanar-me coses. Torno a entrar al despatx, potser em vaig equivocar de feina, però crec que hauria de tenir molta paciència. Fer de guia ha de suposar molt d'esforç: repetir el lloc que visites, aguantar el que es pensa que ho sap tot, el que sempre arriba tard al bus, la iaia que demana on hi ha un bany cada vint minuts. Crec que ha de ser dur. I posats a demanar prefereixo que em facin de guia pel desert en un viatge privat que ser un pseudo-guia urbà que si te el dia girat odia als turistes i els quissoflautes. Als de dins del despatx no cal tenir el dia girat per odiar-los. S'ho treballen cada dia solets.

25/05 Dia de l'orgull friki

Que no se't passi el dia!

Com m'acaba de recordar una visita a Ca la Lucrecia, me adonat que avui és el dia de l'orgull friki, així doncs a celebrar-ho de la manera més bèstia que tingui el vostre frikisme.
Així doncs: Crideu ben fort:- Visquen els Frikis!
I recordeu, el que no sigui friki que aixequi la seva espasa laser :D

Amb una dolenta així, jo també em faig seguidor de l'Imperi

Sort que s'acaba...

www.dalequedale.com

Aquesta setmana/quinzena/mes de bojos.

Tot va començar quant el Gos Beta va decidir canviar la localització física de les nostres taules. Tant al meu company d'equip com a mi ens la portava força fluixa on estàvem situats, però per mantenir el seu ego i marejar la perdiu va decidir canviar-nos. Vam agafar els trastets i ens vam canviar de taules, però...

La taula està situada del revés de tothom i mirem a la paret i els nostres terminals són visibles des de la taula del Gos Beta, i segons ell és decisió inapel·lable del gran No-mànager. Eins? Així que baixa a esmorzar que girem la taula i la posem com tothom, amb l'esquena coberta per la paret. Torna d'esmorzar i s'emprenya i ens emprenyem però no baixem del burro. A un quart d'hora del final de la jornada laboral, apareix la secretària de direcció i que el No-mànager ens vol reunir. Resultat, bronca del copón pel canvi de taules, que si aquí és com la mili i si el de dalt ( vegis G.B.) diu una cosa nosaltres a callar.

Dedueixo que ha anat a plorar-li que no li fem cas i que la idea no és del No- mànager. Així que des de fa un mes tinc un imbècil mirant-me l'esquena i jo una fabulosa i zen paret blanca. Però paciència, que als trenta segons que els hi hagin donat el finiquito ( els va posar el tripartit) jo ja hauré girat la taula a la seva posició natural. O un dia se m'inflaran les pilotes i els denunciaré als dos per assetjament laboral. Es clar que l'endemà seré un més a la cua de l'atur. 

Per adobar-ho hi ha el mercat del Ram a Vic. Em toca muntatge, però ja m'agrada. Surts, et toca l'aire, plou, t'amagues a la terrassa del bar del Sucre, coneixes les tres maries del Sucre ( sí, entrada dedicada pendent) i ens fem un fart de riure. Tot va perfecte fins que apareix el Gos Beta, que passa els caps de setmana a Taradell i en comptes de gaudir de la seva família ve a tocar-me allò que no sona: resultat, un plafó canviat ( no li agrada el color ni la foto, i això que abans s'ho havia mirat ell!) i grans nervis el dia de la inauguració, doncs vindrà el Honorable Conseller del ram i totes les patums a visitar la fira. Coi, si és la seva feina, perquè us atabaleu? Que no fem bé la nostra? Total, passa com una exhalació, i El No-mànager i el Gos Beta es queden amb un pam de nas, doncs no els conviden al dinar oficial! Fer-vos fotre llepes! Jo peto la xerrada amb els ramaders, el personal de l'oficina comarcal que només saber que hi havia fira es demanaven - vindrà l'Alyebard? Igual que l'any passat ens fotem uns panxons de riure i tenim xerrades molt interessants. Gràcies guapes! El diumenge es presenta altre cop per assegurar-se si realment hi sóc, tot i l'excusa de veure vaquetes amb els nens, que voldrien ser en qualsevol lloc menys mirant vaquetes.

Per fi el gran fa la primera comunió! això vol dir que: podré dormir més els dissabtes i no l'hauré de portar a catequesi. La guardiana de la cova deixarà de donar-me la vara amb tot els detalls que comporta tot, coi! que no es casa!, que només li donaran un tros de pa transsubstanciat.(1) Que els padrins li han regalat la Wii i jo encara tinc agulletes, i que a casa ha entrat una Nikon 3100 que jubilarà a la vella Nikon K75 de rodet! Així com a mínim quan vulgui fer una foto el temps entre prémer el botó, és fa la foto i la petita ha fugit de l'enquadre s'haurà reduït al mínim (cosa que no em passava amb la compacte). 

Ara només falta aprendre a fer-la anar i fer fotos tan maques com les de dalt.

Es necessiten models, no es remunerarà però es donarà conversa. (lletges i/o no disposades a posar nues, abstenir-vos)

(1) si algú es sent ofès pel comentari, estic disposat a parlar amb ell llarga estona sobre transsubstanció, fileoque, docetisme, arrianisme, Ekklesia, Angelon,Postfeminisme, Teilhard (s.j.), etc. acompanyats d'una cervesa o la beguda que prefereixi.

I la rematada, avui em tingut eleccions sindicals a l'empresa, talment com veure Fúria de Gavilanes o qualsevol culebrot sudamericà, posats a fer els màfies m'agrada més l'estil de Sí, ministre o Jugada de Rei. (però això dona per una altre entrada més sucosa. Només dir-vos que em van demanar descaradament a qui pensava votar i els vaig engegar a dida.)

El viatger templer

Miravet per Aris

El viatger templer s'ha llevat molt d'hora, encara no ha sortit el sol. Recull tot el que necessita pel seu viatge, sobre tot, que no es deixi el paquet pel seu germà! Així que enfila camí i creua tot Catalunya nord a sud, aconsegueix arribar al Coll de Falset sense cap problema; el viatger templer és especialista a perdre's a la que creua la Tordera. Durant el dia el sol ha anant fent el seu camí i ja s'alça sobre l'arc del migdia. El paisatge ha anat canviant de verds a terrossos. Ha creuat el Llobregat fa estona i ha vist la mola de la muntanya de Montserrat entre la boira. De tant en tant veu una torre de guaita sobre un turó o un poble envoltat de vinyes.

Ara des de Falset ja tot és baixada i arriba a Móra la Nova sense cap problema. Una forta abraçada al seu germà i li dona el paquet. Peten la xerrada, doncs fa dies que ell és fora de casa. Records de tothom i acaba acceptant el convit a dinar que li ofereix el cap del parc de bombers. Són una colla divertidíssima, tot i els seu fort accent del Sud, li fa molta gràcia això de que només ells dos facin vocals neutres. Però és reconeixen com a membres del mateix país; diuen bon dia i els responen bon dia. A més, els bombers han batejat als mosquits que els emprenyen al capvespre com a Ibarres en honor del president dels extremenys, i a l'hora del fato descobreix que el pitjor insult entre ells és dir-se espanyol. L'endemà com que no te presa fa camí a Miravet. El poble sembla desert, només troba una botiga oberta, tipus estanc, queviures i quiosc tot en un. Compra tabac i un parell de postals i el llibre El procés dels Templers catalans, Entre el turment i la glòria de Josep Maria Sans i Travé. Li sembla una d'aquelles casualitats estranyes, però ja que és a Miravet quin millor lloc, no? El viatger templer li demana a la mestressa on para l'oficina de turisme i per resposta li diu que no en tenen, però que demani a l'Ajuntament. I on cau l'Ajuntament? A dos carrers més avall. Aprofita i compra segells per a les postals, doncs en aquest poble desert igual no hi ha ni oficina de correus. Troba l'Ajuntament i només hi ha una noia darrera el taulell. Que tens informació del Castell? No, hi havia uns fulletons però s'han acabat. Que es pot visitar? No, estan fent obres i fins que no acabin no es podrà visitar. Cony, que vinc des de GRO per veure'l, no s'hi pot fer res? Ella li somriu i diu, pots provar-ho de demanar a l'encarregat, a veure si et deixa passar. Es diu Manel.

Merci guapa!

I el viatger templer enfila la pujada del castell, hi ha un moment en que hi ha un fort revolt i la carretera és estreta, d'aquelles que encanten al viatger templer. Sempre té la sensació que es caurà ell i cotxe per la pendent. Hi tal com mana la llei de Murphy, en el pitjor lloc del revolt és on es creua amb un cotxe de baixada que va a tota velocitat com si l'empaités el diable. Arriba a la porta del primer recinte. Aparca al costat d'altres cotxes , una formigonera i tot de sacs de ciment. Un cartell hi posa que reconstrucció i consolidació va a càrrec de la Generalitat. A la porta un de més petit d'aquells que prohibeixen l'entrada a tota persona aliena a l'obra i que porti casc, botes, etc. Admira la mola immensa de la torre central. Respira fons i entra. Està a punt de complir el seu somni. Dins el primer recinte hi ha uns arbres i a sota uns quants paletes que dinen. 

- En Manel? vinc a veure el castell.

- Acaba de marxar, a anat a dinar a casa (així que era el que una mica més i en fot fora de la carretera)

Què és la visita? ( visita?, quina visita?) l'arquitecte del departament de cultura? (jo?, arquitecte?) i no duu casc?( no, no acostumo) Ja n'hi deixem un. 

Així que agafo el casc de paleta que m'ofereixen i els desitjo bon profit i jo que tiro cap amunt cap el segon recinte i la plaça d'armes, pujo una bastida i m'enfilo a la muralla. Entro a la Torre de l'homenatge i arribo a la capella. Està plena de pintades i la decoració és barroca, de l'última ocupació del castell. No té res de templera, però és igual i canto fluixet Non nobis domine. Sento un calfred al clatell, com si hi hagués més gent però no hi ha ningú. Al final de la capella hi ha una porta petita que dona a una escala que puja a dalt de tot de la torre. Començo a pujar, però la sensació de no estar sol és més forta que la meva valentia i pujar una escala de pedra amb la trista llum d'un encenedor no em dona confiança. El viatger templer torna a la capella, surt al pati d'armes i es fuma una cigarreta. Els paletes ja van tornant. Els dona les gràcies i els dona el casc. Acabo fent el vermut a una plaça vora el riu i escric les postals. Davant seu te un bon tros de camí fins a casa. Es passa tot el viatge xiulant Non nobis domine...S'ha de deixar els esperits dels templers que reposin en pau a Miravet.

En Manel i l'arquitecte del Departament de Cultura encara es deuen demanar qui era aquella visita que va veure el castell de Miravet quant no es podia.

Música per a dies grisos -III-

Fue en un pueblo con mar 

una noche 

despues de un concierto 

tu reinabas detrás 

de la barra del único bar 

que vimos abierto 

cantame una canción 

al oido 

y te pongo un cubata 

con una condición 

que me dejes abierto 

el balcon de tus ojos de gata 

loco por conocer 

los secretos 

de tu dormitorio 

esa noche cante 

al piano del amanecer 

todo mi repertorio 

los clientes del bar 

uno a uno 

se fueron marchando 

tu saliste fuiste a cerrar 

yo me dije 

cuidado chaval te estas enamorando 

luego todo paso 

de repente 

tu dedo en mi espalda 

dibujo un corazón 

y mi mano 

le correspondio debajo de tu falda 

caminito al hostal 

nos besamos 

en cada farola 

era un pueblo con mar 

yo queria dormir contigo 

y tu no querias dormir sola 

(Coro:)

y nos dieron las diez 

y las once 

las doce y la una 

y las dos 

y las tres 

y desnudos al amanecer 

no encontro la luna 

nos dijimos adios 

ojala 

que volvamos a vernos 

el verano acabo 

el otoño duro 

lo que tarda en llegar el invierno 

y a tu pueblo el azar 

otra vez 

el verano siguiente 

me llevo y al final 

del concierto 

me puse a buscar tu cara entre la gente 

y no halle quien 

de ti me dijera 

ni media palabra 

parecia como si 

me quisiera gastar 

el destino una broma macabra 

no habia nadie detras 

de la barra 

del otro verano 

y en lugar de tu bar 

me encontre 

una sucursal del banco hispanoamericano 

tu memoria vengue 

a pedradas 

contra los cristales 

se que no lo soñé 

porque estaba 

mientras me esposaban los municipales 

en mi declaración 

alegue 

que llevaba tres copas 

y empeze esta canción 

en el cuarto 

donde aquella vez te quitaba la ropa 

(Coro)(x2)

Esports d'aventura urbans

Una de les alegries de retornar de vacances és que et permet tornar a practicar els Esports d'Aventura Urbans. Seguint la moda pijoprogre de l'Ajuntament de BCN que qualsevol parida que inventen hi afegeixen un ING com si fos un derivat de l'anglès ( vegis BICING) . L'esport que us comentaré avui és l'Esquiving. Consisteix en fer el trajecte entre la sortida del Metro de Passeig de Gràcia fins arribar al despatx situat a la Gran Via, tot caminant per la Rambla de Catalunya. 

Quin material es necessita per a practicar aquest esport? Doncs uns senzills elements: Un commuter amb pressa. Un hippyperroflauta o turista amb pocs calerons i una bicicleta. El Hippyperroflauta,  com que és un esperit lliure i representat sobre la terra del bonisme; i que tothom és lliure de fer el que li roti, rotllo Brian d'Els Joves "tius quin mal karma". Decideix fer cas omís de la senyal que hi ha pintada al centre de la Rambla de Catalunya ( una prohibició, tiu kin mal karma) i baixa carrer avall a tota velocitat amb el seu bicing o similar trobat a un drapaire. Pujar cap al Tibidabo no, que cansa. Llavors el commuter ha d'evitar ser envestit per aquest energumen sobre dues rodes esquivant a la vegada les rasses que ha obert l'Excel·lentíssim Ajuntament de BCN. 

L'altre variant igual de divertida és substituir el hippyperroflauta per un turista que sempre pot al·legar que no entén el català. Però el senyal és ben clar: una bici i un cercle rodó vermell. Fins i tot n'hi ha de pintades amb una barra que les travessa. Reforç de la prohibició! Es clar que si veieu el cas omís que fan de les seves pròpies senyals, se'ls entén perfectament. 

    foto Alyebard

Ara que començarà la temporada amb només practicants nadius de l 'Esquiving, implantaré la versió empordanesa que consisteix en estampar el maletí del portàtil i/o la carmanyola nomad en tots els morros del hippyperroflauta que intenta passar-me per sobre. La única excepció a fer serà: que sigui la meva companya de commuting que a més ,des de que agafa la bici se li està posant un culet  que fa goig, models disfressades de hippyperroflautes per a que no les reconeguin i hippiperroflautes filles de conseller de Medi Ambient i Habitatge, no fos cas que em saltessin a sobre els Mossos d'Esquadra.

L'home que treballa de gos

A vegades conduir de nits mentre tornes a tota la parentela cap a GRO després de les vacances te el seu premi. Dormen, no rondinen, no et diuen que perquè corres tant,  anant a 60 km/h. En definitiva, no emprenyen i és com si conduïssis sol. I pots posar la música que t'agrada (fluixeta, que no es despertin) o sentir la ràdio. Ahir em va regalar aquesta sorpresa. Potser els coneixeu, potser no; però mentre escoltava la lletra i conduïa per la meva ruta secreta per evitar caravanes ( l'únic perill és que et trobis un gran duc volant baix a la nit, o ciclistes de dia) em partia de riure mentalment. Així doncs una cançó diferent per a un dia gris.  

Crua realitat

Fins i tot si algun dia arribem a ser un país independent a la feina estarem envoltats d'imbècils.

Au, ja m'he desfogat! Demà serà un altre dia.

La llum al final del túnel

No és que veiéssim la llum al final del túnel, és que venia un tren de cares. 

Biocultura o la fira dels Hippyperroflauta

Les criatures que no estiguin vigilades seran menjades o venudes com a esclaus

Això és la traducció aproximada del cartell; Això és el que penso posar a l'estand la propera edició de Biocultura. En la darrera edició que m'ha tocat patir a la fira dels Hippyperroflauta on barregen aliments amb certificació oficial com a ecològics amb instruments ètnics, pedres màgiques, massatges Reiki i altres animalades ( tothom és lliure de creure el que vulgui) Em vaig passar tota la fira demanant als pares de les criatures que no s'enfilessin, que no toquessin, que els podia caure a sobre un plafó de dos metres d'alt per un d'ample amb una estructura metàl·lica. Que allò era un estant i no un xiquiparc. I encara em sentia dir - Quin mal rotllo, tiu (amb la veu del hippyperroflauta ( Neil) de la sèrie dels 80's Els Joves) .

O la iaia que volia una bossa de paper de les que repartíem,

- Dame una bolsa.

- S'han acabat.( que no ho veus iaia)

- Que me des una bolsa.

- Perdó, s'han acabat, demà en tindrem més.(" somriure zen", que ets sorda?)

- Que he visto que aquí detrás tienes una. ( i?)

- Sí, però és la meva.( "My  treasure..."- Gollum -LODR)

- Que me des la bolsa ( Tu ets idiota o què?)

- Demà en tindrem més.( A cagar a la via)

- Pues no te voy a comprar nada. ( Eins?)

- No venem res, és un estand institucional. ( Que no veus el logo?)

- Pues no te voy a comprar nada y me voy a quejar al Montilla ( Per entrar al Palau et faran dutxar)

- Doncs queixis, que tingui un bon dia ( Així et donin pel cul amb una canya escardada fins que t'agradi)

Sort de un parell de coses bones, la haima marroquí on esmorzava cada dia, la gent de les empresses que fan un producte com cal i que ja saben que el millor que li pot passar al sector és que es comenci a professionalitzar i que per vendre ecològic no cal anar descalç, sinó amb corbata com a BioFach (Nuremberg); la venedora d'olis i essències i que m'agrada la meva feina ( Que em va donar temps a fer-me un massatge Keng Rag, mola! la meva companya d'estand em va dir: - Ei, t'ha canviat la cara) . I al final et dius, mira; la criatura no és meva, l'estand té assegurança i si els seus propis pares no el vigilen i es trenca el cap és el seu problema.  

Imant

Igual tinc dots magnètiques com els imants i no ho sé, però últimament tot i que segueixo les recomanacions del protagonista d'Un turista accidental i miro sempre de viatjar amb un llibre per a no tenir que donar conversa no desitjada, atrec als pesats, als guiris i a una fauna molt concreta que comença a pul·lular per als trens a la que comença a fer bon temps Els Hippyperroflauta. Això, ho estic pagant un mal Karma d'anteriors reencarnacions en que devia ser un gamberro de collons.

Situació 1: Tenim des de fa dies una parella de Hippyperroflauta  que puja quan estic en la posició ZEN coneguda com el Budha que dorm o també coneguda com a Coma total post feina i després de deixar anar el seu - Hola bon dia ara us cantaré una cançoneta per amenitzar-vos el viatge i després em donareu uns centimets. (això dit amb retintin i amb un to de veu escardalenc) El problema és que quan se'm trenca la migdiada de manera inoportuna puc gastar molta mala llet. Així que un dia que jo estava sol al vagó vaig indicar-li amablement que es podia posar la flauta per on li cabés, que si tenia ocasió es dutxés o banyes el proper mileni i li vaig indicar on era la porta de l'altre vagó, mentre maleïa a la RENFE per haver canviat de model de tren i ara ja no pots tirar-los en marxa com es podia fer abans. De fet una vegada algú va tirar un carterista enganxat en plena feina entre Sils i Caldes.

Com que no ha desistit de la seva actitud i no ha millorat el seu repertori flautil jo he optat per posar-me cascos i escoltar música civilitzada com Die Zäuberflute que em relaxa molt més.

Situació 2: fa uns dies un desconegut de més de cent quilos i metre noranta-cinc saluda a la commuter que seu davant meu. La meva companya de viatge està preparant oposicions i no està gaire xerraire. I jo burro de mi i per ser cortès li demano si el que posa a la portada de Der Spiegel, vol dir el que em penso. L'endemà ens trobem a l'estació i ens saludem cortésment. Pujem tots i cedint el pas a una iaia perdo l'oportunitat de seure en l'última plaça de quatre que quedava i sec sol, s'asseu al costat i tot i tenir jo el llibre obert em comença a parlar i explicar-me mitja vida. Fins al punt que es va apropant i envaeix el meu propi espai. Em faltaven 30 pàgines per acabar el llibre!!, no hi va haver-hi manera. Em sembla que la propera vegada hauré de ser més directe i no tant subtil i engegar-lo a dida.

Situació 3: M'entre m'espero a l'estació els hippyperroflauta em demanen tabac, tot i no fumar, però dec ser l'únic amb pinta de civilitzat que es deixaria atemorir per un hippyperroflauta. El que no saben és la meva resposta: Són les 6 del matí,vaig a treballar, si vols comprar-te tabac treballa.( i un gran somriure) després es dediquen a emprenyar a les universitàries i aconsegueixen el tabac. Hippyperroflauta, perquè no comences per elles...


Situació 4: Tot esperant el tren a BCN arriben milions de guiris amb cara de perduts i un planell desplegat; a qui demanen on és el metro, la sagrada família, Gaudi, etc... a mí!! ( Suposo que el fet de portar corbata i maletí deu ser un senyal internacional que parles guiresc). Jo per si un cas veig baixar del tren a Passeig de Gràcia un Alt Elf o un Senyor de Gòndor estic aprenent un guiresc més i ja ser llegir i escriure tengwar. Vegeu mostra:

Alimentaria -I-

Com que he estat una setmana tancadet a Alimentaria us passaré a descriure les meves impressions sobre la fira, la gent, les vivències i com sobreviure sense perdre el somriure. 

Primer, què se suposa que és una macro fira d'alimentació,? doncs el mateix que una petita fira d'alimentació: tu tens, o cultives  o transformes un alimenti cerques qui tel compri, o tu ets un cuiner o distribuïdor o el que sigui dins la cadena tròfica del sistema capitalista i vens a veure que hi ha de nou. Això a l'engròs i organitzat per algú que es suposa que sap de fires, com Fira de Barcelona. 

Primera impressió: la fira la podrien fer a Valladolid, perquè el català ha desaparegut dels documents oficials a partir de la primera porta. Només castellà i anglès. Mmmm, això passa al Canadà o a Bèlgica? crec que no, però és una mostra més que som un país de fireta.

Segona impressió: per a vendre un pernil jo crec que has d'ensenyar el pernil, o com a mínim que es vegi en una foto, no? doncs una coneguda marca de pernils i embotits va decidir que la millor manera era fer un estand enorme, posar-lo al costat de les escales mecàniques d'accés al pavelló i farcir-lo d'hostesses que semblen antigues empleades del Riviera de Castelldefels o a peu de carretera de la N-II , uniformar-les de color vermell passió i que portin un cinturó baix per faldilla. Ara ho entenc, com que ja se'ls veien els pernils no calia posar el de porc.( em ple segle XXI) i en una fira que es suposa que és per a professionals. De fet no m'hagués estranyat trobar-me-les després de les 20:00 als locals que em suggerien al sortir de la fira a base de flyers o "taxistes" ( els pirates, no els dels taxis groc-i- negre) subdesenvolupats que em cridaven mister, wa'na gils? Ai now a very gut pleis uiz gils.Es el que passa quan et veuen encorbatat i parles pel mòbil en català, es pensen que ets foraster, com a molt italià....

Tercera impressió: la meitat de la població executiva masculina va a les fires a tirar la canya i anar de nenes i emborratxar-se. Se'ls en fot que venguis pernil de primera o oli extra verge ( que mireu si és difícil trobar verges avui en dia, trobar-ne d'extra verges )

../.. continuarà :D

Ritual

Els que em coneixen saben que tinc un petit ritual o mania. Sempre que vaig per aquests móns de Déu, i veig una petita església romànica, o una catedral gòtica, o una església ortodoxa o una stupa budista o un temple de Vishnu o Ganesha, hi entro i encenc dues espelmes o dues varetes d'encens o dues candeles petites o hi deixo dues ofrenes d'arròs. Llavors murmuro Pels presents, pels absents. M'estic una estona en silenci, gaudint d'aquella pau interior que no sé perquè et donen els llocs que la gent considera sagrats o de recolliment. Fa uns dies ho vaig fer a casa. Dues varetes d'encens. Per que hi ha absències que costen molt d'omplir. Que saps amb certesa que no s'omplen mai, que les substitueix el record i veure en els teus els trets del que ja no hi és. I que hi ha dies en que veus algú que se l'hi assembla. Com l'home de la xurreria d'aquest matí amb el seu bigoti blanc, o un home que caminava amb les mans agafades al darrera mentre mira aparadors. O descobrir-me a mi mateix repetint gestos o actituds. Dues varetes d'encens Pels presents, pels absents...Bona singladura eterna Chief engineer.