dissabte, 24 de desembre del 2011

Tió, Tió !

de la revista Gidona Girona


No us deixeu entabanar, aquí fem cagar el tió com a mínim des del neolític, i si parlem el català per tocar els collons i molestar als demés, amb més raó hem de conservar les nostres tradicions. ;)


Doncs això, que passeu un Bon Nadal !!

dijous, 22 de desembre del 2011

Bocca della verità -relats conjunts-

Bocca della verità, Roma, 1632

La guia turística els portà a aquell racó de Roma, feia calor i quasi tots menjaven gelats. Els explicà la llegenda d'aquella carota de pedra i va desafiar-los a posar-hi la mà: No todo el mundo quiere hacerlo.
No querrá hacerlo? - No gracias, tengo las manos ocupadas con el helado i va somriure. 
La seva resposta va fer arrancar unes quantes rialles als altres turistes del grup.
M'estimo massa els meus dits - pensà- i si és veritat que mossega? Perquè ell en deia de mentides, la darrera - dir que era espanyol. 
Si hagués sabut txec s'afegia a l'altre grup de turistes, les noies i la guia eren dues vegades més guapes!

dimecres, 21 de desembre del 2011

Dis Manibus -II-


Avui n'hagueres fet vuitanta. Feliç aniversari! És curiós com la figura del pare va variant amb l'edat. Quan ets petit el veneres, ell és el més guapo, el més alt, el més llest i millor que tots els papes junts de l'univers. A l'adolescència és un capullo integral que no sap de què va el món. Llavors, de cop i volta un dia et donen a braços un nadó acabat de néixer i que t'agafa amb tota la ma el teu dit petit. I de sobte entens tots els retrets i farts de patir dels teus pares. I t'adones que no els hi has dit mai prou vegades T'estimo, fins que ja no pots fer-ho. Coi, ara que els dos tenim prou edat per compartir una ampolla de vi i arreglar el món. Ara és quan més et trobo a faltar. Però no pateixis, els teus néts saben qui ets i què feies i a vegades miren fotos teves i demanen i amb el temps espero es petaran de riure amb les teves anècdotes igual que fèiem nosaltres de petits.
Feliç aniversari de part de tots els teus siguis on siguis.


diumenge, 18 de desembre del 2011

Donació


Una de les primeres coses que vaig fer en fer els divuit anys i ser major d'edat oficialment, va ser fer-me donant del Banc d'Ulls de Catalunya, per que en tancar-se definitivament els meus, uns altres es poguessin obrir. Amb el temps els diversos bancs d'òrgans s'han anat unificant, igual que els bancs de sang ( també en sóc donant) i els de teixits. 
Els del meu costat ho saben, si mai em passa res tot el que es pugui aprofitar és per als altres.
Per atzars de la vida he conegut de molt aprop una persona que gràcies a un fetge nou va veure casar a la seva filla petita, i conèixer al seu nét. Fins que la mort se la va endur fa uns anys va donar amor i estimació durant deu anys més. Era una lluitadora nata. Amb quinze anys feia cada dia 15 kilòmetres a peu (anant i tornant) per treure's el Batxillerat. Un cop el va tenir, se'n va anar a Barcelona des de Castellfollit de la Roca per estudiar i ser llevadora. Quan va acabar la carrera, la seva primera acció com a llevadora va ser en un mas perdut de la muntanya sobre l'Alta Garrotxa a la magra llum d'un llum de carbur. Es va establir a Ripoll, es va casar, va tenir fills i filles. Va ajudar a venir a aquest món a mig Ripoll i comarca. Van detectar-li una malaltia d'aquelles rares en el fetge i la única solució era un trasplantament. Va tenir la sort que algú va donar-li el seu fetge. I va poder fer tot el que us he dit abans. Era la meva sogra.
Per atzar de la vida vaig tenir que parlar amb un metge coordinador de trasplantaments; venia a demanar-me els òrgans d'una persona estimada que ja no hi era. Tot i el moment de dol pel que passava no vam trigar ni un minut a entendre'ns: Dr. Tot el que es pugui aprofitar. Ell ja no hi és i no els necessita. Era el meu pare.
Fa anys que els del meu costat ja ho saben. Si mai marxo, tot el que es pugui aprofitar és per als altres. Llavors que m'incinerin i em llencin a la mar. I es prenguin a la meva salut una bona ampolla de vi. I que de tant en tant pensin amb mi. Jo ja em dono per satisfet.



dilluns, 12 de desembre del 2011

Per Santa Llúcia pas de puça

Santa Llúcia a Suècia

Per Santa Llúcia pas de puça, per Nadal pas de pardal, per Sant Esteve pas de Llebre. 
El sol començarà a allargar el seu curs, i nosaltres començarem a cercar bons propòsits. Que cada u s'agafi el Nadal com pugui, com vulgui o com el deixin.  Hi ha qui no el suporta, ni ha que el viu amb la màgia dels infants. Sou lliures de celebrar-lo o no. 
Però després dels dies de Nadal vindrà el fer balanç de l'any vell i encarar-ne un de nou.
Ja vaig comentar-li a l'Adbega que li robaria el vídeo.  I procuro ser home de paraula. No us deixeu guanyar per la por. Encareu-vos-hi, i un cop us hagi traspassat només quedareu vosaltres.

I una cosa que m'encanta. És un vídeo que encoratja a les dones a trencar amb les seves pors ( els homes també en tenim, però no se'ns veuen tant a vegades) i és el meu petit homenatge a les tres dones premis Nobel de la Pau d'enguany:
la presidenta liberiana, Ellen Johnson Sirleaf, la seva compatriota i militant per la pau Leymah Gbowee i la iemenita Tawakkul Karman, activista de l'anomenada primavera àrab.
El president del Comitè Nobel noruec va declarar que les tres guardonades van ser "recompensades per la seva lluita no violenta per la seguretat de les dones i dels seus drets a participar en els processos de pau".
"No podem arribar a la democràcia i la pau duradora en el món si les dones no obtenen les mateixes oportunitats que els homes per influir en els esdeveniments en tots els nivells de la societat", ha sostingut.
No és pot dir que una societat és lliure quan part dels seus membres encara se'ls discrimina per raó de sexe. I això aquí encara passa. 


dimecres, 7 de desembre del 2011

Pacta sunt servanda i dia de la infàmia

Pacta sunt servanda, els pactes són per complir-los. Aquesta màxima del Dret romà és el que m'ha vingut al cap quan he sentit que el Govern Espanyol no pagarà els 756 M€ que ha de traspassar abans del 31 de desembre a la Generalitat de Catalunya segons el que marca el mateix Estatut. Que voleu que us digui. És molt fàcil quadrar la caixa fent trampa, i llavors encolomar el dèficit a les autonomies. Oi que si tu no acompleixes les clàusules d'un contracte la relació contractual es trenca? Oi que si no t'estimen i et maltracten te'n vas? Doncs ja comença a ser hora! 
I això que avui tenia una entrada em plan rotllo històric sobre l'atac del Japó a Pearl Harbour el 7 de desembre de fa 70 anys. 
Només comentar-vos el que va dir l'Almirall Yamamoto que va planificar i dirigir l'atac.
Em temo que tot el que hem aconseguit fer és despertar un gegant adormit i omplir-lo amb una terrible determinació.

Espero que el meu país aviat es desperti...que començo a estar-ne far de ser cornut i pagar el beure.

 

dilluns, 5 de desembre del 2011

A tots els que com jo no feu pont


Doncs això, que sort que alguns encara ens aixequem ben d'hora per salvar aquest país i que no es converteixi encara més en un país de fireta com volen alguns altres. Oi, Gregorio? Per cert el passat 3 de desembre devies fer festa grossa a casa que era l'aniversari del bombardeig de Barcelona pel General Espartero.
3/12/1842

Ep, els que feu pont no us sentiu culpables; segur que us mereixeu uns dies de vacances.
Si m'hagués tocat fer pont el discurs del blog seria diferent, no?
Més que res perquè fa un moment que semblava ser l'únic supervivent d'una catàstrofe global. M'he quedat sol al despatx. Semblava de walking death, o alguna d'aquestes.
Bé, seguirem procrastinant una mica més. 


O potser us penseu que els que no tenim pont pencarem al 100% (bé, alguns potser sí)

Als metges, bombers, pilots d'helicòpter medicalitzats,conductors d'ambulàncies, policies, mossos i demés que feu que jo pugui anar pel món sense prendre mal.