Una de les primeres coses que vaig fer en fer els divuit anys i ser major d'edat oficialment, va ser fer-me donant del Banc d'Ulls de Catalunya, per que en tancar-se definitivament els meus, uns altres es poguessin obrir. Amb el temps els diversos bancs d'òrgans s'han anat unificant, igual que els bancs de sang ( també en sóc donant) i els de teixits.
Els del meu costat ho saben, si mai em passa res tot el que es pugui aprofitar és per als altres.
Per atzars de la vida he conegut de molt aprop una persona que gràcies a un fetge nou va veure casar a la seva filla petita, i conèixer al seu nét. Fins que la mort se la va endur fa uns anys va donar amor i estimació durant deu anys més. Era una lluitadora nata. Amb quinze anys feia cada dia 15 kilòmetres a peu (anant i tornant) per treure's el Batxillerat. Un cop el va tenir, se'n va anar a Barcelona des de Castellfollit de la Roca per estudiar i ser llevadora. Quan va acabar la carrera, la seva primera acció com a llevadora va ser en un mas perdut de la muntanya sobre l'Alta Garrotxa a la magra llum d'un llum de carbur. Es va establir a Ripoll, es va casar, va tenir fills i filles. Va ajudar a venir a aquest món a mig Ripoll i comarca. Van detectar-li una malaltia d'aquelles rares en el fetge i la única solució era un trasplantament. Va tenir la sort que algú va donar-li el seu fetge. I va poder fer tot el que us he dit abans. Era la meva sogra.
Per atzar de la vida vaig tenir que parlar amb un metge coordinador de trasplantaments; venia a demanar-me els òrgans d'una persona estimada que ja no hi era. Tot i el moment de dol pel que passava no vam trigar ni un minut a entendre'ns: Dr. Tot el que es pugui aprofitar. Ell ja no hi és i no els necessita. Era el meu pare.
Fa anys que els del meu costat ja ho saben. Si mai marxo, tot el que es pugui aprofitar és per als altres. Llavors que m'incinerin i em llencin a la mar. I es prenguin a la meva salut una bona ampolla de vi. I que de tant en tant pensin amb mi. Jo ja em dono per satisfet.