Per Santa Llúcia, pas de puça. Per Nadal, pas de pardal.

I a l'hora més freda de la nit, en la nit més llarga.
Naixerà altre cop la llum.
En la foscor de la cova.

No en som conscients perque ara amb un sol "clic" tenim llum, però quan tot anava lligat a la llum solar hi havia un moment en que el dia s'escurçava tant que em prou feines es podia fer alguna cosa, de seguida era fosc. I a fer nones com les gallines. Per això, al voltant del solstici, quan ve la nit més llarga i l'endemà quan el dia comença a allargar-se celebrem que neix una nova llum. Tot comença amb les espelmes de les Llúcies a Suècia. Noies que celebren l'arribada de la llum cantant a la santa. 

Per Santa Llúcia, un pas de puça

El Nadal amb el naixement ( del Déu que volgueu) dins la cova

Hodie Christus natus est! Per Nadal pas de pardal

 i el seu esperit de fred hivern que ens porta regals: Aquí encarnat en el tronc que després cremarà a la llar de foc per donar altre cop llum i escalfor. 

Qui porta els regals a Europa?

Amb la Missa del Gall, l'animal que amb el seu cant avisa del l'albada. 

El gall com a Abraxas. (Aquests romans!)

I repetim amb Sant Esteve, l'Estefanos Protomartir, στέφανος, regal, corona, premi. I empatx de canelons. 

Sant Esteve pas de llebre.

  La llum s'allarga, el dia reneix. Tot torna a lloc i tal dia farà un any.

Per Santa Llúcia, pas de puça. Per Nadal, pas de pardal. Per Sant Esteve, pas de Llebre. 

Llàgrimes somes

Dis Manibus.
Et vaig tornar a sentir dir que tenies les llàgrimes somes. Et vaig fer un petó a la galta i el nus a la gola no em va deixar dir-te que jo també.  
Que aquest canvi d'hora fa que el dia sigui massa fosc i la casa s'ompli d'ombres a deshora.
Que ha de ser molt dur està envoltada de records dins una casa que ara no s'omple de rialles només algun que altre cap de setmana. 
Però no pateixis. Omplirem altre cop la taula gran del menjador, menjarem panellets i castanyes. Portarem moscatell, vi ranci, garnatxa o ratafia. I si et veus en cor d'acompanyar-me, anirem vora la mar, allà al camí de ronda i el recordarem altre cop. Que no hi ha flors a les tombes dels mariners. 
Les vigílies de Tot Sants es fan cada any més llargues.

Acomplirem amb els ritus, apaivagarem les ànimes dels difunts. Com cada any, fins que els que venen darrera ho facin per a nosaltres.
Dis Manibus.

Dies de difunts

La nostra societat cada dia amaga més el fet que hem de morir. Però va haver-hi un temps en que la mort era present en el dia a dia. No hem d'anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, en que tots ens hem trobat que hem acompanyat algú en el seu darrer viatge. 

Abans la mort es veia com a part de la vida, com una cosa més del que ha de passar-nos tard o d'hora. I era present en la quotidianitat.  La nostra relació amb la mort, tot i els filtres del judeocristianisme encara és molt romana.

Dies de difunts, de recordar als nostres absents.

Castanyes, moniatos, visites...

SIT TIBI TERRA LEVIS

 

Neguit -III-

Empenyo ombres
cerco més enllà d'uns llavis i uns ulls.
Arrancar-se el cor,
com una bèstia en sacrifici.
I veure - estranyament- que encara camino

- Res és més dolorós que entregar-se.
Paraula a paraula-
Vers a vers.

Sortir indemne del pou del dolor
i de la por

No em faig vell, em faig més savi (sarcasme)

Mur d'Hadrien © Thierry Selva avril 2004

Northumberland, près de Housesteads Fort.Angleterre

No em faig vell, em faig més savi. Ja,ja,ja. Hi ha dies en que entenc perfectament la por que devien sentir els legionaris romans que guardaven el mur. A l'altre banda el desconegut, els salvatges. I ells els que guardaven el son de la resta de l'Imperi. De fet és un dels meus viatges pendents. Cada cop més a la llista i cada cop menys temps.  El símil és perquè vaig llegir que l'autor de la Saga "Joc de Trons" en George R. R. Martin es va imaginar el mateix per definir "el mur" que protegeix el nord dels "altres" de més enllà del mur. 

La saga m'ha enganxat i he devorat la sèrie de televisió. Si teniu ocasió la mireu o llegiu els llibres o feu les dues coses, que una no treu l'altre.

La fred del matí, -6 aquests darrers dies, m'entre esquivava universitaris borratxos que tornaven de festa o els afortunats que es grapejaven en un portal prop de casa - Rei, ja sé que dona molt de morbo, però treu-li les calces dins de casa, que fa fred. Una mica de consideració, no? - m'ha posat dins de la saga. S'acosta l'hivern -Winter is coming- és el lema d'una de les famílies nobles del regne. Ara direu, coi, si que se t'ha posat malament això de fer anys. No, gens. De fet fa temps que visc en una llarga midlife crisi, que em fa qüestionar-me moltes coses. Però també que fa que vulgui recuperar-ne d'altres que creia perdudes. 

Coses recuperades: apreciar els silencis i els somriures dels amics, mentre comparteixes un cafè. 

Començar a acceptar que hi ha coses que no es poden canviar, com el meu estimat GOS BETA, i que per tant la propera vegada que m'expliqui com he de redactar un correu electrònic, ja ni em molestarà, perquè estic arribant a uns nivells de paciència que no creia que tingués.
 Zen.

La fotografia. Ja heu vist alguna que altre mostra.

L'estudi. Alguns ja ho sabíeu, però torno a ser universitari. ( tot i que la guardiana de la cova ja em va dir que sortir a emborratxar-me els dijous, res de res, i d'arramblar alumnes de primer encara menys) 

Doncs que si veieu que baixo el ritme és que vaig més embolicat i a més estem preparant la macro-fira de la temporada, la qual cosa vol dir que poden sortir grans entrades de les aventures d'un servidor en un palau firal i com gaudeixo preparant-la. 

Una petita mostra. Al Gos Beta li va tan gran la fira i té un nivell de paranoia tal que va fer un mega-macro arxiu excel, amb tot de caselles i altres mandangues de colors per saber exactament que portava cada un i en quin estat de realització es trobava. Però l'excel en xarxa no permet que dos usuaris el tinguin obert al mateix moment per entrar-hi dades noves. Al tercer dia, al servidor hi havia nou còpies del mateix arxiu i ni ell mateix sabia quina era la bona. 

Jo sempre en el treball en grup sóc partidari del mètode West Point. S'ha de saber delegar, no s'ha de baixar al nivell de discutir als del grup en quin cos i tipus de lletra s'han de fer els correus electrònics.  Perquè es perd un temps preciós i es desmotiva l'equip. Clar que més desmotivats, ja no crec que podem arribar. Això si, la vergonya aliena que passem fa que riem molt.

El mètode West Point consisteix en: Ets un Tinent de l'Exèrcit i disposes de una corda de 8 metres, una de 6, dos pals de 4 metres, un de 10, una bandera. Com montes un màstil per a la bandera?

No us trenqueu les banyes, la resposta correcte és : Sergent, munti un màstil!!

S'ha de delegar. Zen.

Pacta sunt servanda i dia de la infàmia

Pacta sunt servanda, els pactes són per complir-los. Aquesta màxima del Dret romà és el que m'ha vingut al cap quan he sentit que el Govern Espanyol no pagarà els 756 M€ que ha de traspassar abans del 31 de desembre a la Generalitat de Catalunya segons el que marca el mateix Estatut. Que voleu que us digui. És molt fàcil quadrar la caixa fent trampa, i llavors encolomar el dèficit a les autonomies. Oi que si tu no acompleixes les clàusules d'un contracte la relació contractual es trenca? Oi que si no t'estimen i et maltracten te'n vas? Doncs ja comença a ser hora! 
I això que avui tenia una entrada em plan rotllo històric sobre l'atac del Japó a Pearl Harbour el 7 de desembre de fa 70 anys. 
Només comentar-vos el que va dir l'Almirall Yamamoto que va planificar i dirigir l'atac.

Em temo que tot el que hem aconseguit fer és despertar un gegant adormit i omplir-lo amb una terrible determinació.

Espero que el meu país aviat es desperti...que començo a estar-ne far de ser cornut i pagar el beure.

 

Tots els camins porten a Roma

Arc de Berà

Així deia la dita, però clar, quan el que vols és anar a Reus a una fira i a la que et fan creuar la Tordera et perds. Doncs per això els homes vam inventar el GPS, per no anar baixant la finestra del cotxe i demanar allò de: per anar a ...

Com que el Gos Beta va decidir que em tocava anar a Reus, jo sí que agafo el meu propi GPS i marco Reus - i l'adreça de la fira- Tot perfecte, com que paga la casa jo sí que agafo els túnels del Garraf i autopista i em planto a Reus, el problema ve quan et fa passar per carrers del centre que juraries que no van cap a la fira. Però miracle, arribo a destí i aparco. Prova superada. Fins i tot el meu estand està acabat a temps i em trobo amb la gent del CDO de Reus que em donaran un cop de mà.

Com que ha d'inaugurar la fira l'Honorable Conseller del ram el meu No mànager apareix per a fer-li una sessió de piloteig, no fos cas que perdi la cadira.  El HC no li fa ni cas i jo m'ho passo teta observant com el van relegant cap a la setena o vuitena fila de la comitiva. 

És hora de tornar i li dic al GPS - a casa noi - i ell que em comença a dir, a 200 metres giri a la dreta, a la propera giri a l'esquerra. I jo que sí que li faig cas. El problema és quan el cartell que posa AP-7 està creuat amb cintes reflectants, l'accés a l'autopista està barrat i el GPS et diu giri a la dreta!!!, i jo que no tinc cap ganes de menjar-me una pilona de ciment segueixo endavant i a veure on anirem a petar. Vaig fent quilòmetres i no hi ha manera d'arribar a l'autopista. El GPS va guiant-me cap al nord, així que alguna cosa fem bé. I de sobte:

Il·luminat i envoltat d'oliveres, amb la carretera que gira al seu voltant, l'Arc. 
I una mica més i em menjo el revolt i passo per sota com una quadriga romana. Em va d'un pel, però he vist una de les coses que volia veure de fa anys sense voler - ves per on-

Segueixo Via Augusta amunt i finalment arribo a la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Ara només em falten una pila de milles romanes més i ja seré a casa. 

La propera del No Manager i el seu Gos Beta és no distingir entre una visita pública del Conseller i una visita privada del polític. Però és una altra història. I em va agafar més aprop de casa.

Hallo què?

Memorial funerari de Marc Cael·li. 

-Que diu la professora d’anglès que hem de fer una jack-o-lantern amb una carbassa per a celebrar Halloween.-I com que tenim una carbassa a casa – diu el meu cadell gran-

Sí, però era per a fer crema de carbassa.

Però què no fas pels cadells? Doncs agafo el ganivet de fer jack-o-lanterns del calaix dels ganivets i au! Primer li practico la trepanació per a llevar-li la grana.
Llavors uns triangles faran d’ulls i de nas. I uns quants cops més de ganivet i surt la boca i unes dents vampíriques.

Mentre trepano i perforo, i amb una cullera salvo el que puc de polpa, que continuo volent menjar carabassa.

Penso que aquest coi de celtes trasplantats a l’altre costat de l’oceà es van trobar un excedent de carabasses i com que no era cosa de llençar-les. Clar, celebraven el Sanheim i després el All Hallow’s Eve.

Però aquí som de castanyada – li dic al cadell – mentre continuo assassinant una carbassa.

-I per què? - I ara com li explico...

Els romans celebraven el seu culte als difunts i als petits Déus de la casa, els lars, molt més importants que no els grans Júpiters i Mars. 

Divi lars

Els que vigilen que no s’apagui el foc, els que cuiden que les llindes del camp no es moguin i que surti la collita quant toca...Coses realment importants. I el culte als difunts, que si no es fa correctament, s'enfaden i poden tornar del submón per a tocar-nos els pebrots.

I que els romans eren una colla de catxondos i que per celebrar als morts què millor que menjar el que més els recordaria a la vida ( i aprofitar que hi ha excedent). Castanyes!!

I ara com li explico que una castanya recorda a la vida? El problema és que estem acostumats a veure-les ja torradetes.   

Però un romà veia  una castanya  així.

Castanya

I quan veien les castanyes veien això.

L'origen de l'univers -Courbet

Resposta al meu cadell: És que els romans catalans sempre anem al reves del món, per tocar els collons als altres; com això de parlar llatí català. Ja ho entendràs de més gran. Filio, Vols sopa de carbassa?

-Ecs, sopa.

Bona castanyada!

A tots els porcs els arriba Sant Martí!

El Montgrí i el castell al cim 

No puc queixar-me. Una fira que tenia pinta de ser engendrada, prenyada i parida en el més pur estil del Gos Beta, ha anat molt i molt bé. A l'empordanesa vila de Torroella de Montgrí he tornat a sobreviure en una fira local, d'aquelles en que l'estant institucional està al costat del que ven la mopa mágica i el que ven sofàs que et fan un massatge. La llàstima és que no et venguin també a la comercial que intenta encolomar-te'l. Encara no entenc les empreses que fan servir hostesses i comercials espitregades per intentar vendre't alguna cosa. Senyal que no ho compraria ningú ni regalat. Això sí, un tiparro que ni l'Àlien de la fira de GRO. 

Només m'ha tocat treballar-hi el diumenge al matí, així que em vaig llevar ben d'hora en diumenge, vaig anar a votar i cap a Torroella falta gent. És un trajecte plaent, per camps termenats des de l'època romana, seguint el curs del Daró. A la carretera som un tractor, un Audi impacient, i servidor. L'Audi està apunt d'estampar-se contra el canal de reg del Daró i la rotonda de Serra de Daró per voler passar el tractor. Amb la seva pressa no s'ha adonat de la serenor del paisatge. De que el front fred que arriba far arrufar-se una grua en un dels camps, que els gavians estan tots capcots fent pinya en els sembrats acabats de rompre per preparar la terra. Que en els camps de pomeres a banda i banda és ple de fotges i esplugabous. Que circular tranquil per l'Empordà és una delícia. Que anar darrera un tractor no impedeix d'arribar a la fira just darrera del nerviós de l'Audi. Estic sol a l'estand llegint el diari, sortint a fumar de tant en tant, fent-la petar amb els hippiperroflautes del mercat d'ecològics que hi ha enfront de la carpa. Faig un parell de tirades a l'estand del Club de Tir, i em comenten que soc prou bon tirador, doncs agrupo els trets encara que vagin tots al número 7 en comptes del centre de la diana. No està gens malament per portar ulleres progressives, que em prou feines la veia la diana. I això que estava a 10 metres! A prop de l'estand hi ha l'escenari i durant un parell d'hores l'escola municipal de música toca peces de jazzband, després passen els gegants i els grallers i quan me n'adono ja és hora de tornar a casa.

A les vuit poso les notícies i vaig seguint la nit electoral. Al meu No-Mànager i al Gos Beta els queden un parell de telenotícies a la cadira oficial.

La fira des de fa 614 anys que està dedicada a Sant Andreu, però a mi no m'enganyaran. Ahir va ser Sant Martí per a més d'un porquet!

1,47 metres

Quan els americans van construir la llançadora espacial es van trobar amb un problema. Un dels components ( Els coets auxiliars) es feien en una factoria a l'altre punta del país i s'havien de transportar per ferrocarril, la qual cosa condicionava la mida; doncs hi havia túnels en el recorregut. Com que els Ianquis són mol curiosos,un enginyer de la NASA va decidir investigar perquè els túnels tenien aquella mida i no una altra. Els túnels venen condicionats per les dues vies més l'espai entre elles. Les vies de ferrocarril fan 1,47 metres d'ample. (sistema viari internacional, aquí els espanyols van decidir fer-lo més ample per que no els envaïssin els gavatxos, i de passada putejar a Portugal). Perquè aquestes mides i no unes altres us preguntareu? Doncs perquè els primers ferrocarrils van evolucionar dels tramvies a cavall; i els tramvies a cavall els feien els constructors de carro que feien servir aquesta mida. I per què? Doncs perquè des de feia segles els carros tenien aquestes mides que s'adaptaven a les roderes de les calçades romanes. I els romans havien vist que la mida ideal per un eix de carro era la dimensió del cul d'un cavall i una miqueta més. Per això si algun dia veieu un projecte i penseu que esta fet amb el cul tindreu tota la raó del món. Com el projecte de la feina que tinc entre mans que el Gos Beta va dissenyar i està fet amb el cul. A hores d'ara ja hauria de ser fora anant cap a casa i estic al despatx arreglant el projecte d'una fira que s'inaugura el proper dijous. I el més calent és a l'aigüera. Que savis els romans i que imbècil el meu Gos Beta.

Natalis Solis Invicti

Fa molts i molts  anys, al nostre orient, va néixer un fill de mare verge en una cova. Quan es va fer gran va matar el brau que havia fet perillar l'univers. Els seus seguidors commemoraven el seu naixement fent una festa pels vols del solstici d'hivern.En que l'univers recupera el seu ordre i torna a créixer el dia i es vencen les tenebres. Fa mols i molts anys pels vols del solstici, els romans es donaven petits dolços on hi havia amagada una fava; qui la trobava manava (senyor o esclau) per un dia dins la casa i es donaven regalets i s'embriagaven en una festa dedicada a Saturn. Fa molts i molts anys a l'esperit de l'any vell encarnat en un tió se'l picava i se'l cremava perquè el nou arribés aviat i tornés a créixer el dia i fos un Bon Any. Barregeu-ho tot i tindreu moltes de les coses que celebrarem aviat.No fa tans anys un dels primers Bisbes de Roma que va usurpar? el títol religiós romà de Pontifex Maximus  va decidir que el 25 de desembre seria el naixement de Jesús.(així els romans anirien a Missa i no s'emborratxarien celebrant les Saturnalies) Els cristians de Constantinoble i d'Alexandria van dir que estava sonat i van continuar celebrant-ho el 6 de gener (Epifania)així Jesús neix i els Reis d'Orient arriben al mateix dia.(Com continuen fent els Ortodoxos) Així doncs, ALYEBARD i tots els seus us desitja un BON NATALIS SOLIS INVICTI, ai no, un BON NADAL i us dedica una nadala que ens recorda a tots la primera figura que cerquem quan veiem un pessebre.

Albert Pla, Joan Miquel Oliver, Gerard Quintana, Estopa, Quimi Portet i Manel canten la cançó d'aquest Nadal. http://www.youtube.com/watch?v=UECBtWLpAyI

Dis Manibus

D.M. Dia de Solstici d'hivern. Dia de trobar-te a faltar. Dia de Commemorar els Dis Manibus. Dia d'oferir-lis ofrenes, ahir a la nit una vareta d'incens, aquesta nit una altra. Dia de pensar amb els que naveguen eternament. Dia de saber que no es mor realment mentre algú pensa amb tu. Dia de recordar que una cigarreta era un pitillorum i que a la porta de casa hi ha un xifrer perquè seguim la tradició romana. Qui demani aixopluc en trobarà. Dia de pensar en els presents i en els absents. Feliç aniversari Chief Engineer. Una abraçada dels teus, sies on sies.