divendres, 21 de desembre del 2012

Sit tibi terra levis

J.J. Sister (Transmediterranea)

Sala de màquines del J.J. Sister (Transmediterranea)
Sempre vas dir que havia sigut dels millors vaixells on vas navegar. Per molts anys. Bona singladura eterna chief engineer.


Encara recordo com les dibuixaves al marge de la pàgina dels mots encreuats del diari. 
Al vespre farem com sempre, brindarem pels presents i pels absents.

divendres, 7 de desembre del 2012

Keep calm and speak catalan


1939, Londres
 
El govern britànic estampa el cartell KEEP CALM AND CARRY ON per a alçar la moral en cas d'una invasió nazi.
No s'arribà a exposar mai.

2000, Northumberland
Apareixen dues còpies del cartell a la llibreria Barter Books. Es converteix en viral, així com les seves paròdies.


4 de desembre del 2012, Twitter @Ganyet fa el tweet KEEP CALM and SPEAK CATALAN com a resposta als qui qüestionen el model educatiu català i en penja el disseny al seu blog inspirat en el cartell original britànic.

5 de desembre del 2012, Barcelona @Rude i @Ganyet socis de @Mortensen dissenyen la web:

KeepCalmAndSpeakCatalan.com


La resposta a totes les provocacions que venen, i ens vindran a sobre és també molt flemàtica. Molt britànica. Manteniu la Calma i parleu català.

I recordar-els-hi que tenim altres cites britàniques a punt:

  We shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills; we shall never surrender (Winston Churchill)

o aquesta més antiga i que els espanyols segurament recorden amb molta estima:

England expects that every man will do his duty (Lord Nelson. 21 d'0ctubre de 1805. Trafalgar)





dilluns, 3 de desembre del 2012

L'home que ens roba les novies

 per YVONNE HEINERT

Sols hi ha un home que recordin les iaies les iaies més velles
sols hi ha un home que recordin les iaies
que recordin com se'ls hi amorrava a les calces quan elles eren joves
sols hi ha un home que recordin les iaies
que recordin com desperta les nenes quan deixen de ser nenes
perquè ell és l'home amb qui somien les dones quan somien amb homes
i ell és l'home que mulla les dones quan es consolen soles
i ell és l'home amb qui sospiren les dones quan els homes no poden
i ell és l'home que conforta les dones
i ell és l'home que consola les dones
i ell és l'home amb qui es masturben les noies.

I ell és l'home que ens roba les novies

i ell és l'home que ens roba les novies.
Albert Pla 



La mare fa dies que es deleix per pujar altre cop a Santa Helena, diu que se li acaba el temps i vol tornar a veure les vinyes i el mar i la mola del Monestir de Sant Pere de Rodes als seus peus. I que vol pujar-hi a peu. Res de pujar amb somera o tartana. Que vol sentir la força de la terra en els seus peus. - Però mare, si serà esgotador! Que ja passeu de la vuitantena! -Nena, no t'hi fiquis que jo ja sé de quin mal he de morir. - Tossuda! - Malcarada! i em esclatit a riure.
Així que trenca l'alba desperto a ma filla i a ella a la néta, ens vestim i agafem un cabàs amb vianda. Quatre dones caminen en silenci i a les fosques. La lluna plena que es posa ens don una mica de rellum blanca.
El sol encara no ha sortit que ja som fora de la vila i agafem el camí que puja, puja amunt cap a les restes del monestir i del vell poble abandonat. El silenci es comença a trencar per refilets d'ocells que desperten i qualque bestiola que se'n torna al jaç. 
Nena, - digues mare? Digues a la Carmeta que s'atansi. -Carmeta, vine aquí al costat de les babes. I ella fa una correguda, ben feliua i amb uns ulls ben grossos. Què voleu baba? vine que la besàvia ens explicarà alguna cosa mentre fem camí, o potser voldrà que cantis alguna cançó per anar fent, o recollirem algun a herba remeiera i la portes a ta mare.
El sol va pujant i aviat ens escalfarà la pell. Ja queda menys, un parell de revolts, una cançó més i ja haurem arribat a les runes del portal de migdia.  El camí és curull de flors de tot colors arran de marges. Després venen les terrasses de pedra seca que s'enfilen fins a la cresta, tot de vinyes amb els pàmpols verds. 
- Vine, reposem una mica aquí. La vista és molt bona. - diu la mare.
Seiem sobre unes pedres, el que en queda d'una casa dins el poble.
Nosaltres venim d'aquí. Abans de baixar a Vilajuïga vivíem aquí. Fa temps. Per això m'agrada pujar-hi. Però la meitat va marxar a la conquesta de Mallorques amb el Rei En Jacme , i els que ens vam quedar vam tenir dos mals anys amb la collita i l'abat ens escanyava a delmes i llavors arribà la malura amb l'any dels albats i els pocs que vam quedar vam baixar a Vilajuïga fugint dels mals usos de l'Abat.  
- El trobes a faltar? Jo cada dia. Això de dormir sola no és bo. Ja ho deia la meva besàvia que la seva també ho deia, que els dies de tramuntana forta és quan més es troba a faltar un home que t'abraci després d'haver-se't clavat ben endins. I llavors explicava aquella història que li havia dit la dida vella.
Carmeta, vina que t'explicarem una cosa. 
La Carmeta ve de pressa i s'asseu a la gatzoneta sobre el que devia ser un enjub. - Que vols baba?  - Això que oiràs no has de dir-ho a ningú. Només a les dones de casa. 
Fet, - fet, baba - per la senyal de la Santa Creu i es signa.
Sàpigues que la meva besàvia li havia dit la seva que una vegada una dona d'aigua de les que vivien arran de mar va ajudar a un mariner nàufrag  vingut de lluny. El va trobar a la platja. Ple de salabror als cabells i nuu com si la mar l'hagués infantat. El va escalfar amb el seu cos i el seu alè. Era un home, home, ardent i fort. I a les nits es cavalcaven els dos fins que sortia el sol. Però s'enyorava de la seva terra i els seus i finalment va marxar. Però li va deixar un regal, estava prenyada. Però les coses es van tòrcer i el va perdre. Les altres dones d'aigua li feien la vida impossible i va decidir fugir muntanya amunt on vivien els homes pedra. Allí va fer de dida i es va quedar. Això va passar fa molt temps, abans que els homes sants vinguessin a fer el monestir i es comencessin a dir bruixes. Nosaltres, que sanem, amb herbes i bons consells, homes i bèsties.
Però amb la llet va donar a cada dona de la casa que l'acollí el do de la vidència. Aviat, quan et baixi la sang de la lluna per primera vegada sentiràs i veuràs coses, però no n'has de tenir por. 
Entesos Carmeta? 
-Si baba.   
Baba, i com es deia aquell mariner que va començar-ho tot? i la dona d'aigua? 
Odisseu.
El nom d'ella em retruny a la memòria, Nausicaa...


...
baba. En alguns llocs de l'Empordà: àvia      
  

divendres, 23 de novembre del 2012

Citant a Joan Sales #25N

Joan Sales

Els catalans fa 300 anys que estem fent l'imbècil. No es tracta de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l'imbècil! (Joan Sales)

Doncs això, el proper diumenge, cadascú amb la seva consciència. 

 

dijous, 22 de novembre del 2012

Alegra'm el dia

La conjunció matinal de dos dels millors invents de la humanitat, després de la cafeïna i la cervesa, són les escales mecàniques que et permeten de superar un desnivell pronunciat sense cansar-te gaire i les mitges femenines que permeten a la usuària de lluir cames sense passar fred. Quan combines les dues tenim: Per un costat un parell de cames de bandera enfundades en seda o licra, un prominent parell de muscles glutis emmarcats per una faldilla, la insinuació d'on comença un tanga i un pla inclinat que es mou sol i et permet agrair mentalment al creador dels dos invents la seva realització.
Doncs això, que no hi ha visió matinal més provocadora que una dona en els seus millors quaranta anys, amb uniforme d'executiva agressiva i una escala mecànica. Les poques neurones que estan en funcionament en aquelles hores de matí fan que no caiguis d'esquena, situació un pel incòmoda en una escala mecànica, i marcar una nota mental que has de fer una entrada sobre que ja pot arribar el fred de l'hivern que on hi hagi un parell de mitges...
Bé, que avui he arribat al despatx més animat que ahir. Tot i que també pot ser culpa de la lluna, no?

divendres, 9 de novembre del 2012

frases fetes, cotxes i Olot







El problema de voler resoldre les situacions laborals a base de frases fetes és que 1) has de saber què volen dir 2) has d'aplicar-les en el moment oportú,en el seu context 3) Has de dir-les correctament. Si no ho fas així us pot passar com el meu estimat mànager que darrerament li ha donat per canviar la situació i fer un gir de 360º. Jo suposo que deu voler dir fer un gir de 180º, perquè fer-ne un de 360º vol dir quedar-se altre cop mirant en la mateixa direcció. És el que té ser de família amb antecedents nàutics, que encara se distingir babord d'estribord i que la brúixola té 360º Com que el gos beta ho deu haver manllevat d'algun manual de management llegit a corre-cuita i sense pair-ho...Doncs això que fa dies que em demanen a la feina que posi tots els sentits en fer girs de 360º... Figura!!
Un d'aquests girs ha consistit en: Un proveïdor ens demana d'instal·lar el dijous, ja que el divendres el té molt atapeït. Per mi cap problema, així que li comunico al gos beta - Ei, que l'Oriol puja a Olot dijous. Jo també hi aniré. Teníem programat des de fa quinze dies de pujar-hi tots tres el divendres. Però faig servir l'adaptabilitat.  El gos beta fa morros. Home havíem quedat el divendres i jo ja tinc les visites a les empreses programades! Alyebard, baixa demà, agafes el cotxe i els fulletons que havia de pujar jo els portes tu i tornes el cotxe divendres. Així que servidor somriu, envia mentalment al gos beta molt lluny i el dijous es lleva a les 5 com cada dia per agafar un tren, anar a BCN, agafar el cotxe d'empresa, carregar-lo de fulletons i anar cap a Olot. Quan des de casa d'un servidor està a només un cop de cotxe d'Olot. Però hi ha gent que te pupa a l'esquena per no dir en altres llocs.
Arribo a Olot. El proveïdor em truca que és a Sabadell i que ara puja. l'Ara es converteixen en tres hores fent la migdiada dins del cotxe. Tres hores més de son que el cos agraeix. Qui no es conforma és perquè no vol. Anem fent girs de 360º 

dissabte, 3 de novembre del 2012

Dies de difunts

La nostra societat cada dia amaga més el fet que hem de morir. Però va haver-hi un temps en que la mort era present en el dia a dia. No hem d'anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, en que tots ens hem trobat que hem acompanyat algú en el seu darrer viatge. 
Abans la mort es veia com a part de la vida, com una cosa més del que ha de passar-nos tard o d'hora. I era present en la quotidianitat.  La nostra relació amb la mort, tot i els filtres del judeocristianisme encara és molt romana.
Dies de difunts, de recordar als nostres absents.

SIT TIBI TERRA LEVIS
 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

In illo tempore...

En aquell temps vaig arribar a creure que era un armari mut i transparent. Ocupava un espai en l'univers però no se'm veia en ell. Que la resposta a la pregunta - balles? era NO, o perdre't o ves-te'n a (poseu la paraula grollera que preferiu) Clar que les ulleres, les hormones adolescents fora de lloc i el fet que tota l'EGeBé la fes en una escola on només hi havia nois ajudava a que se'm veies d'una hora lluny en el dur art de "acoso y derribo" que es practicava a la foscor de les discoteques i a les festes per recollir diners per anar a Itàlia a tercer de BUP ( úniques autoritzades per el comandament familiar per anar a aquells antres de vici i perdició) 
Però llavors arriba un dia en que dius "Balles?" i la resposta no va ser l'acostumat no i sí un somriure, un -Sí- i un agafar-me de la mà per ballar una lenta.  
Llavors és quan descobreixes que tens dos peus esquerra, que no saps on posar les mans ( sí que ho saps, el que no saps és si et deixaran) i que si arriba el moment et saltarà un mastegot o et deixaran que la besis i te l'enduguis al racó més fosc.
Tots dempeus que tornen els 80,s






No és la lenta que vam ballar, però aquella nit van sonar aquestes a la ràdio d'un 127. La lluna era plena. Els dos fumàvem ducados...In illo tempore...

divendres, 14 de setembre del 2012

Era tan desgraciat - III - descens-



L’home que era tan desgraciat que fins i tot la seva amant li va posar les banyes va tancar l’aixeta de la dutxa i s’encarà al mirall ple de baf. Feia ja uns quants dies que no s’afaitava, però havia decidit que avui sí.  Des que l’explosió del pis de sota, on vivia la Sra. Maria, l’havia deixat sense propietats terrenals que vivia en aquella pensió. Les parets escrostonades i l’olor a col que pujava pel celobert li recordava que el proper pas en la seva espiral de descens als inferns seria dormir la mona en un banc del carrer abraçat a un tetrabrick de Don Simon. 
Tot havia començat feia temps, quan en tornar abans d’hora a casa va enganxar a la seva dona amb algú altre dins el llit conjugal.  Sentia fresa dins del dormitori quan va entrar, i va acostar-s’hi sigil·losament per veure què passava.  La seva dona estava lligada de mans al capçal del llit. Nua amb els pits a l’aire. La silueta d’algú més tapada pels llençols. Va reconèixer els gemecs de la seva dona en arribar a l’orgasme.  – millor per ella, pensà- de fet ell tenia una amant i a la seva dona no la tocava gaire.  Per no dir gens.  Però quan va veure el cap que sortia de sota els llençols que la tapaven de cintura per avall va reconèixer el tatuatge de l’espatlla, un kanji blau igual que el que lluia a l'espatlla la seva amant. De fet, el kanji encerclava una piga. Els tatuatges es poden repetir en altres cosos, però aquella disposició no. Era la seva amant. És el que té tirar-se a la millor amiga de la teva dona.  Llavors sí que se li trencà el cor i fent passes enrere sense fer soroll va tornar a sortir de casa.
Llavors vingué l’intent de suïcidi i el quedar-se sense casa, i sense feina, i sense cor.
Va trobar una feina monòtona i avorrida descarregant camions de carn en una sala de d’especejament, només s’havia de posar a la cua, li donaven una canal de vedella o de porc, l’encaixava a l’esquena i cap als ganxos de la cambra frigorífica. I així anava passant.
Va ser menjant-se un doner al pakistanès de la cantonada quan va veure que hi posaven uns PC en el recambró. – Hassan, que coi hi fareu aquí? – Cibercafè- va ser l’escadussera resposta.
Així en arribar a la pensió, es dutxava per treure’s l’olor fèrrica a sang. Es posava una samarreta neta i baixava a perdre hores davant d’una pantalla de PC.

.../.. continuarà  

dilluns, 10 de setembre del 2012

Donec perficiam - Fins que ho aconseguim-

Bandera Coronela del Regiment d'Infanteria de la Generalitat, Exèrcit del Principat de Catalunya  (1705-1714)

Durant la Guerra de Successió espanyola (1705-1714) , quan els soldats catalans, sí, els catalans teníem exèrcit professionalfeien el el seu jurament a la bandera, cridaven  a l'uníson "Donec Perficiam!" , que significa "Fins que ho aconseguim!" en llatí. També estava brodat com a lema en la majoria de banderes regimentals o coroneles. Aquest ha de ser el missatge per als nostres dies. 

Per cert, les banderes preses pels espanyols van ser enviades a Madrid com a trofeu de guerra. Felip V va fer que es tornessin a Barcelona i es cremessin públicament. - Tot i que alguns historiadors creuen que alguna està amagada per alguna golfa del Museo del Ejército de Madrid.- 
segons una xilografia de l'època

dimarts, 4 de setembre del 2012

#estelles #11s2012 #NiUnPasEnrera

10-J 2010 font Wikipedia

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu"

V.A.Estellés

El proper onze de setembre, et quedaràs a casa? 

dimarts, 28 d’agost del 2012

Laberint

A la llegenda grega, l'heroi entra al laberint per a matar el monstre amb  una troca de fil que l'ajuda a retornar a la sortida.  Per aconseguir la victòria, l'heroi necessita ,doncs, de l'ajuda de la dona (Ariadna) i del fil que l'uneix a ella per a sortir. 
Ara mateix m'he endinsat en un laberint sense fil i sens Ariadna que m'esperi a la sortida. L'únic que em queda doncs, és anar seguint el camí de laberint fins a trobar el monstre i matar-lo. Llavors, pots ser, més savi a base de donar voltes i voltes, sortiré del laberint. 
Per començar estic llegint un llibre sobre Zen i meditació que espero que m'ajudi a arribar al centre del laberint que sóc jo mateix. 
Benvinguts al caos mental post estival. 
Seguirem informant. 

dimarts, 14 d’agost del 2012

Neguit -III-



Empenyo ombres
cerco més enllà d'uns llavis i uns ulls.
Arrancar-se el cor,
com una bèstia en sacrifici.
I veure - estranyament- que encara camino

- Res és més dolorós que entregar-se.
Paraula a paraula-
Vers a vers.

Sortir indemne del pou del dolor
i de la por

dimecres, 8 d’agost del 2012

neguit - II-

Neguit -II-

Faré una escala 
amb socs d'olivera mil·lenària i tascons.
Ompliré els graons amb terra antiga
i amb ella baixaré als inferns.
Tu m'hi esperaràs, o no, com fas sempre.

dilluns, 23 de juliol del 2012

Sense paraules

by Alyebard

Des del Baix Empordà ahir al capvespre. Sense paraules.

dimecres, 4 de juliol del 2012

Ja és massa tard per a les disculpes (#adéuanglaterra)

John Trumbull's painting, Declaration of Independence

Tal dia com avui, tretze colònies van dir #adéuanglaterra, però a la manera del segle XVIII. Van triar representants per a cada una d'elles, els van reunir en un congrés continental, van escriure 

"We, therefore, the Representatives of the united States of America, in General Congress, Assembled, appealing to the Supreme Judge of the world for the rectitude of our intentions, do, in the Name, and by Authority of the good People of these Colonies, solemnly publish and declare, That these United Colonies are, and of Right ought to be Free and Independent States; that they are Absolved from all Allegiance to the British Crown, and that all political connection between them and the State of Great Britain, is and ought to be totally dissolved; and that as Free and Independent States, they have full Power to levy War, conclude Peace, contract Alliances, establish Commerce, and to do all other Acts and Things which Independent States may of right do. And for the support of this Declaration, with a firm reliance on the protection of divine Providence, we mutually pledge to each other our Lives, our Fortunes and our sacred Honor."

(trad.)
"Per tant, els Representants dels Estats Units d'Amèrica, en Congrés General, apel · lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en el Nom, i per l'autoritat del bon poble d'aquestes Colònies , solemnement fem públic i declarem: que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per dret, Estats lliures i Independents; que queden lliures de tota lleialtat a la Corona Britànica, i que tota connexió política entre elles i l'Estat de Gran Bretanya, és i ha de ser totalment dissolta, i que com Estats Lliures o independents, tenen ple poder per a fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir comerç i fer tots els actes i providències a que els estats independents poden per dret. I en suport d'aquesta Declaració, amb una ferma confiança en la protecció de la Divina Providència, entestem la nostra vida cada un d'altres, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor. "

Nosaltres ho fem via twitter #adéuespanya #tenimpressa ja que de moment els nostres 365 reprentants no estan gaire per feina. 
Però, nosaltres el poble, de moment ja estem 51% - 21% -21%. Recordeu que de mica en mica s'omple la pica. I que el mateix Thomas Jefferson escrivia mesos avans del July 4th, 1776

Believe me, dear Sir: there is not in the British empire a man who more cordially loves a union with Great Britain than I do. But, by the God that made me, I will cease to exist before I yield to a connection on such terms as the British Parliament propose; and in this, I think I speak the sentiments of America.
—Thomas Jefferson, November 29th, 1775

"Creu-me, senyor: no hi ha en l'imperi britànic  un home que estima a una més cordial unió amb la Gran Bretanya que jo. Però, pel Déu que em va fer, que deixaré d'existir abans de cedir el pas a una connexió en els termes que proposa el Parlament britànic, i en això, crec que parlo dels sentiments dels Estats Units."



Com diuen a la cançó, Ja és massa tard per a les disculpes.



I mireu quina joia!! Famosos llegint el text íntegre de la Declaració.

dilluns, 25 de juny del 2012

Adéu, Brian

http://sensepreses-brian.blogspot.com.es/2012/06/comiat.html

Ens ha deixat.
Només dir-vos que no el coneixia en persona, com altre gent de la catosfera, no he tingut ocasió de desvirtualitzar-me amb gaire gent. Però el seguia i alguna vegada m'havia comentat alguna entrada.
Una abraçada a la seva família i un adéu, Brian (Toni Mont)

divendres, 8 de juny del 2012

Fahrenheit 451

Portada de la primera edició
El vaig llegir fa temps, i em va encantar tant per la trama com per les qüestions que planteja. I sempre m'ha quedat el dubte. Quin llibre memoritzaria per a salvar-lo? I vosaltres, quin llibre salvaríeu dins de la vostra memòria per a poder-lo transmetre als altres? Podria la nostra societat sobreviure a la desaparició de la lletra?, tornaríem altre cop a una societat de transmissió del coneixement de manera oral?
Un petit suggeriment, aquest cap de setmana llegiu-vos Fahrenheit 451 o Cròniques Marcianes o L'home il·lustrat . Després de la seva lectura no sereu millors ni pitjors persones, però potser sí una mica més savis.
És el meu petit homenatge a Ray Bradbury que ens va deixar el passat dia 5.

Com a nota curiosa, ens va deixar amb el trànsit de Venus. Casualitat?
Visibilitat del trànsit de Venus via NASA
 


dilluns, 4 de juny del 2012

Forgotten sunglasses

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

- Mama, mama!
- Què vols, Laura?
- Aquella senyora s'ha deixat les ulleres!
- Doncs l'avisarem.
La meva filla de quatre anys ve corrents, amb les ulleres a la mà - Mama,
guaita, hi ha uns  ulls dibuixats - crida tota feliua.
Els ulls dibuixats de les ulleres em miren fixament i també tot el que els envolta. Llavors d'un racó de la memòria em ve la veu de l'àvia Quitèria, la de Menorca - És una bubota que ha perdut ses ulls. Si mai ajudes una bubota es bé que li facis te'l tornarà doblat i es mal que li facis te'l tornarà manco vegades. No s'ha de fer babarotes a ses ànimes des purgatori.
Així que segueixo el consell i acostant-me a un tamariu que hi ha al final de la platja l'ensenyo a les ulleres i també el que l'envolta; perquè la bubota en tingui un punt de referència. El tamariu florit, a la tarda, deixarà anar tot el seu olor i la bubota podrà trobar-lo amb el nas. Deixo les ulleres a la branca més baixa, per que siguin fàcils de trobar.
- Laura, vols un gelat i anem als gronxadors?
- Sííí,  crida i arranca a córrer cap a la parada de gelats - Ella ja no pensa ni amb la dona que camina platja enllà ni en les ulleres.

Surto a la nit, a fumar-me un porro sota l'olivera del pati. I a contar estels. He agafat una flassada vermella per si refresca. 
Entre les arrels hi ha un paquet. No recordo haver-hi deixat res. 
Estripo el paper sense respectar els plecs ni el cel·lo. Dins, un gosset de peluix, igual que el que va perdre la meva filla fa una quinzena, també una tarda que vam anar als gronxadors de la platja i a menjar un gelat. I una arracada de plata, igual a la que tinc desada al tocador, que era de l'àvia de Menorca i que no em podia posar doncs feia anys que n'havia perdut la parellera.

divendres, 25 de maig del 2012

Ja el teniu preparat?

xiulet de contramestre
Ja el teniu preparat? A casa som gent de mar i en comptes d'aquests xiulets petits i ridículs que fan servir els àrbitres de futbol o els llargaruts de policia anglès farem servir el que tenim.
Un xiulet de contramestre, de quan és feia la carrera de Cuba i les Antilles amb bric-barques, pollancres, fragates i bergantins. Té un so agut, punyent i costa de fer-lo sortir. Té trampa, com la majoria de les coses de la mar. S'ha de jugar amb el tremolor de la llengua al bufar per arrencar-li la nota i la mà que el sosté obrint-se o tancant-se sobre la boia fan pujar el to de greu a agut.
Pensat per que et sentin a dalt de l'arbrada de la major, una vintena de metres sobre el pont en plena tempesta i on la veu es perdria. Per donar ordres a la marineria, concretes, al moment. Caçar rissos de sobre-juanets, amollar escotes o preparar-se per un timó a la via, no fos cas que el perroquet o la botavara encalci algú i el tiri borda avall cap a la mar color de vi.
Gracies a això, ni 10.000 watts de so podran aturar-lo. No seré a Madrid al partit, però a casa xiularem igual.  De fet, des de 1925 que xiulem per a existir.
I un suggeriment, xiuleu d'esquenes al camp, els que hi sigueu; que les fotos no tenen só. I tothom d'esquenes és una bona portada al New York Times.

dilluns, 21 de maig del 2012

Notícies, notícies (fresques?) !

A tots els porcs els arriba Sant Martí

El rumor va saltar com una espurna la darrera Alimentària. Ara, en part, entenc que el Gos Beta  es poses tant nerviós. I el que era un rumor ja és noticia des de fa uns dies. El No Mànager ha estat destituït i ja no mana, l'han enviat a un despatx interior i portarà... Bé no se sap que portarà, perquè des del dia que li van dir que plegués que està malalt i no ha vingut per la casa de bojos on treballo. 
De fet la nova situació tampoc ha portat cap novetat, tenim un nou mànager ( que oportunament rebatejarem) però com que també porta una altre cosa oficial només ve un parell de cops per setmana. Això sí, la seva secretària diu que és accessible i de fet quan es va presentar per sorpresa a la darrera edició del paradís dels hippies a BCN ( Biocultura) va, no us ho creureu, saludar-me!!!
Bé, ara a l'espera de com acaba tot, si deixo de mirar a una paret blanca, si he d'aguantar gaire al Gos Beta i si finalment deixo de fer feines absurdes. La darrera: El Gos Beta va contractar a uns amics del No mànager per a fer les fotos oficials de l'alimentaria. La meitat són impresentables. Mogudes, desenfocades, balanç de blancs mal fet. Fosques o sobre exposades, i mireu que servidor no en té ni idea de fer bones fotos, però amb les reflex que corren fins i tot les hagués fet més bé. Total que es despenja en que trii les fotos per empreses i actes i etc. Un cop ordenades se li gira l'olla i em canvia el criteri, fins el punt que vaig a la cuina un moment, demano suaument que em deixin obrir el calaix on hi ha un ganivet gran i mato una ampolla d'aigua. Un sol cop de ganivet. Ja està. La cap d'administració encara es posa blanca com la cera quan hi pensa. 
Finalment, quan per tercera vegada aconsegueix decidir quin criteri s'ha d'aplicar fa que les envii a les empreses. El Gos Beta es pensa que em fa la punyeta. El que no ha vist és que la majoria d'empreses han contestat agraint el detall i fins i tot un parell m'han qualificat directament de solete ;) Per tant quan es trobin al nou mànager i li comentin, el detall és meu no del Gos Beta :D
I ara que he retornat al blog espero ser més constant. Suposo que necessitava una descompressió. 


divendres, 27 d’abril del 2012

Liebster Blog Award -actualitzat -

Encara que uns dies tard, compleixo amb el ritual. 

Primer de tot, agrair tant al Porquet de Sant Antoni i a la Cantireta que considerin aquest blog com a llegible, no infumable i que no és perjudicial per a la salut mental del lector. Actualització: I a l'Helena Bonals.

Sincerament, no m'ho esperava i ha sigut per partida doble triple!. Llavors és quan et dius, doncs això de plasmar per escrit les teves coses no ho deus fer tant malament. Així que moltes gràcies pel reconeixement i per passar-vos per aquí de tant en tant i deixar els vostres comentaris. 

1- Per començar és necessari copiar i enganxar el logo del premi en el blog propi.    Fet, ha costat, però fet.
2- Fer un enllaç al de la persona que t'ho va concedir. Fet, per partida doble.
3- Cal triar cinc blogs que et semblin interessants i no arribin als 200 seguidors. No és necessari argumentar aquesta elecció, però sembla convenient fer-ho en pro d'una major informació per als visitants. 
Ara és quan et foten en un compromís. Veureu, m'agrada molta gent de la que corre per aquí i reduir-ho a cinc, que voleu que us digui. Si els visito i els deixo comentaris és que els trobo especials. Però la meva difícil selecció és aquesta.

1- Una cosa molt gran en una de molt petita Una joia, treu el suc a cada poema que hi posa. I no oblideu els seus altres blogs.Pels amants de la poesia.
2- Barcelofília Un racó per a descobrir la Barcelona dels pares i els avis, i algun que altre besavi.
3- Encara estem així? Pel seu domini del relat curt, mordaç. 
4- La mano blanca de la luna Trobo molt interessant el que escriu i com ho escriu. 
5- ...No esperis res de mi i no et decebré... Escriu de la mateixa manera que viu, des del fons del cor.
4- Deixar un comentari en els blogs nominats, informant de la concessió del premi i dels passos a seguir. Després de fer això un queda lliure per desentendre's i dependrà dels nominats el que la cadena continua o s'extingeixi. Per descomptat, no fa falta aclarir que ningú està obligat a acceptar el premi i, molts menys, a continuar el "encadenament". Fet
5- Lògicament, publicar en el propi blog el reconeixement de Liebster Blog.  Fet

Tot fet? Sí? doncs abans que el gos beta vegi que faig coses més interessants que classificar fotos i posar-els-hi nom, us deixo. 
Que tingueu un bon cap de setmana. 
Ara a esperar que el premi serveixi d'estímul i torni al blog amb més ganes.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Un 14 d'abril més...

La seguretat primer!

Si l'avi campetxanu que surt a les cares de l'euro l'hagués llegit de petit, la seva família no tindria aquesta fal·lera de fer-se mal amb armes de foc.
Sobre sí és normal psicològicament parlant que algú que ha matat el seu germà amb una pistola tingui aquesta fal·lera per la caça major... Doncs ni sóc psicòleg ni m'atreu la cacera.
Caçaria per menjar, com s'ha fet durant anys a casa. El meu avi era caçador de conills, perdius, faisans i senglar. I després d'anar de cacera amb la colla tornava i cuinava el que havia caçat (si caçava alguna cosa). Sempre he cregut que era més l'excusa per marxar de casa de bon matí, esmorzar de forquilla, fer córrer els gossos i caminar per la muntanya. I si hi havia sort, ho cuinaves i t'ho menjaves. Que et posin davant de la peça a 20 metres no és caçar. Perquè, l'elefant després, se'l mengen? Si vol sentir la tensió de la cacera i cobrar una presa que faci fotos, que surti a lligar o que els caci amb llança
I la festa qui la paga? ah, despeses de representació...
Llavors que no s'estranyin si cada catorze d'abril enyorem l'avi Macià al balcó
Catalans!!!
Bé, de fet, tot i la ironia, el diari The Guardian ja va publicar el proper mapa d'Europa. I més d'una cancelleria ja ho està mirant. Si no, a què les portades "patriòtiques" de la caverna mediàtica:

Només un petit incís, en els anteriors mapes irònics de The Guardian, El Reino de España sempre sortia sencer, però si fins i tot els publicistes de McDonald's se n'han donat compte. La seva publicitat és diferent a Barcelona i a Madrid.


Au, que acabeu de passar un bon catorze d'abril...
Per cert, no cerqueu l'empresa de safaris a Internet, casualitats de la vida, quan a començat a córrer la foto la pàgina ha caigut(??) i el seu perfil de facebook s'ha tancat (??)

Is good to be the King