dilluns, 10 de juliol del 2017

Quan s'ha de ballar es balla. -I-

Los lunes al sol, via Google

Quan s'ha de ballar es balla. Aquesta frase és una mica el lema de la família, altres tenen lemes altsonants com Make me roar o Winter is coming. 
Doncs a casa, hereus de menestrals barcelonins i pagesos empordanesos sabem que quan s'ha de ballar es balla. Igual que quan s'ha de lluitar es lluita, tan sigui degollant francesos cada 50 anys; ganes de fer el turista saquejador que tenien els veïns del nord o aixecant llambordes i fent barricades a la Barcelona de carrerons estrets i afogada dins les seves muralles. 
Jo no arribo a tant. L'esperit de lluita serà acceptar que m'han acomiadat de la feina el més ràpid possible. De fet ja m'han dit que és com un dol i per més que vulgui s'ha de passar. Actualitzar CV i enviar-ne. Creuar els dits i que l'edat no sigui l'excusa per a tornar a tenir feina. Respirar i superar el pànic que t'agafa quan l'excusa que et posen és que ets massa gran per adaptar-te al nou pla estratègic.
Reinventant-me. 
Allò d'imaginar mil formes doloroses i lentes de matar a alguna gent ho deixo per a les nits d'insomni.




dimarts, 6 de juny del 2017

Tot de taquetes blanques

Tots anem mig endormiscats, la nit abans l'hem passada de gresca i el dia es lleva gris i plujós. El bus surt de Florència i va a pas lent cap a Venècia. La Núria, companya de classe, mira per la finestra com les gotes de pluja van fent reguerons sobre el vidre. 
- Veig tot de taquetes blanques sobre aquell prat, allí. Ho veus? Em diu la Núria. 
Miro per la finestra. Sí, tot de taquetes blanques fent línies, amb una precisió matemàtica. Sobre una pendent de prat verd, tota la pendent del turó n'és plena. Centenars, potser milers. 
- És un cementiri militar, de quan la segona guerra mundial, li dic. Cada punt blanc és un soldat mort. Són les làpides. 

Avui, és el dia D. I la memòria fent un salt al passat m'ha portat aquest record del viatge de final de curs a Itàlia. A cançons dels Hombres G, a la sensació de que et menjaràs el món.  


Cementiri militar americà de Florència

dimecres, 19 d’abril del 2017

La ràbia és blava II


Hi havia una vegada un home que planejava un assassinat. Era la manera d'evadir-se en reunions de la feina, llargues, mal planificades i monòtones. Agafeu un cagadubtes, doneu-li un càrrec que tingui l'ultima decisió en un tema i bloquegeu-lo a alternatives. 
Les reunions es faran eternes i sense resultats finals. De fet, totes les reunions acabaven en un  " això ho decidirem a la propera reunió". 
L'altre opció era imaginar-se les seves companyes de reunió ben despullades. Per fases. Primer les visualitzava amb roba interior. Però no la de cada dia, sinó la de festa grossa amb puntes i blondes i lligacames a joc. De color negre o burdeus, com a molt blau de prússia. Llavors en una segona fase, "coincidint en l'obertura de la segona fase de la pàgina web hauríem de canviar de posició tots els logotips dels patrocinadors" anirien caient a terra fins a quedar completament nues. 
Segur que seria més plaent que matar al director? Potser sí, però la mort, tal com la planificava, havia de ser lenta i dolorosa com les reunions on l'obligaven a assistir. 

dilluns, 13 de febrer del 2017

El darrer minut

Hekate and the Moirai (William Blake) 


- Desperta, ja és l’hora. Aviat sortirà el sol i se t’acaba el termini. 

Saps que no t’imaginava així? Sempre et presenten més sinistre i em recordes a una noia a la que anava al darrera, fa molts anys, quan era jove.  Saps que no em va fer mai cas? Era una bogeria d'adolescent. En aquell temps jo era com un armari mut i transparent.  Ocupava un espai però les noies ni em veien ni em sentien.  Somrius?  Em queda un darrer minut?  M’agradaria fumar-me la darrera cigarreta, com els condemnats a mort.  Sí, és una broma macabra, fa molts anys que no fumo. Ja ni recordo quants.  Sí? Doncs el faré al costat de la finestra i veurem els dos com surt el sol. D’acord?  No em diràs com és allò, no? Ni qui m’hi espera?  Ja ho entenc, ja m’ho trobaré i així no espatllo la sorpresa, no?  Saps que m’ha vingut al cap ara? Una cançó.  Ja té molts anys. Sí, ja ho sé que sempre ens pensem que la música d’abans era millor, però trobo que s’escau a aquest moment.  Era en francès  Je lui dirai /"écoute ! Laisse-moi juste une minute..." /Juste encore minute, juste encore minute, Pour me faire une beauté ou pour une cigarette.  Et sona? au va! Segur? Clar, que he de dubtar si tu ho saps tot de tots.   Et reconec, tu ets la més jove de les tres. Moira.

La infermera del torn de nit el va trobar assegut, al costat de la finestra. D’on havia sortit aquella cendra? Tabac? Si costava de trobar-ne fins i tot al mercat negre! I com s’ho havia fet aquell vell per arribar allí desintubant-se i treient-se els sensors? I perquè no havien sonat les alarmes?  



dimarts, 31 de gener del 2017

Lluïsa


Ahir, fruit d'aquelles giragonses que té l'atzar vaig veure unes imatges de Girona amb la nevada del 86 i vaig veure imatges de la façana de Sant Felip Neri amb els impactes de la metralla de les bombes que van caure per la guerra civil i vaig lligar caps. 



Sant Felip Neri just després del bombardeig. Autor desconegut

Ahir va fer anys que es va morir l'àvia Lluïsa. La que amb els seus dos fills petits es quedava a casa i no baixava al refugi perquè ells vivien a dalt de tot, en un tercer que era un sisè i creia que els refugis eren rateres; com els va passar als que van anar al refugi de Sant Felip Neri i si s'havien de morir preferia fer-ho a casa. Llavors quan tornaven a sonar les sirenes pujaven al terrat i miraven si hi havia dempeus les tres xemeneies del paral·lel on treballava l'avi. 

Les tres xemeneies (foto circa 1915-20) Montjuïc al fons i el cafè Apolo al costat

Barcelona sota les bombes. 


Ara de la casa només en queda la memòria, va anar a terra amb aquella fal·lera de fer places dures dels ajuntaments socialistes de Barcelona. Recordo el caòtic viatge de tornada cap al poble des de Barcelona, amb la darrera Sarfa que va aconseguir arribar. La resta de la família que venien al funeral es va quedar atrapada a l'estació de Flaçà. 

Diuen que no ets mort del tot mentre algú et recorda. Iaia Lluïsa, encara me'n recordo de tu. He de trobar aquella foto on agafes un nen de mesos davant una paret plena de flors.

divendres, 20 de gener del 2017

Fear makes the wolf look bigger -II-



Doncs això, que la por fa que el llop sembli més gros del que és. I per això mentre ella anava xerrant ell es mirava aquella tira dels sostenidors mig insinuada de color bordeus i la imaginava despullant-la lentament. I així aquella por que l'havia bloquejat durant tota la setmana s'anava desfent com el sucre dins el cafè que es prenia. Iam tempus est agi res es va dir mentre veia com ella marxava carrer enllà i ell tornava cap a la biblioteca a estudiar altre cop que els exàmens estaven al caure i si no aprovava aquell semestre a casa ja li havien dit que li tallaven la setmanada i que això de perdre el temps a Oxford tenia un límit.
Que tornés al negoci familiar, ja consolidat, de betes i fils amb el seu germà gran. 
Tornar! Au va, es digué. Acabaria la tesi d'una vegada; es ficaria el llit amb aquella noia d'una vegada. I llavors veuria qui és el llop, caputxeta!

dilluns, 16 de gener del 2017

Migranya


Zub, zub, zub. La vena parietal va recreant els batecs del cor. Però la fotofòbia i la sensació de tenir un trepant fent un forat al cap és el que més molesta. L’única cosa que et calmaria seria estar a les fosques, en silenci i com a molt algú que et fes un massatge lleu a les temples. Però són luxes que no pots tenir. Així que et refugies en el silenci. Comptes el que queda per acabar la jornada laboral. Zub, zub, zub. Disculpeu una estona, vaig a obrir-me el cap picant a la paret aviam si em passa. 

dimarts, 3 de gener del 2017

I tal dia farà un any

via google



I tal dia farà un any.
Doncs com a propòsit d'any nou hi ha el d'escriure més sovint per aquí.
I que tingueu un bon any 2017!