Un que no vol perdre el fil del que hi ha al seu voltant. Pot ser que duri o no. Noves tecnologies o noves necessitats d'expressió?
dimarts, 19 de maig del 2009
Ofensa
-Ya veo que no soy el único, sino que además es habitual y costumbre en Vos…- dijo él con ironía y cierto desengaño.
- Excuse moi, ¿¿es a mí?? ¡¡¿¿Pero quién os habéis creído que soy, Monsieur??!!- dijo ella mientras le daba una suave bofetada con el guante blanco en un gesto de ofensa mientras le guiñaba el ojo y le decía en voz baja acercándose a escasos milímetros de su oído: “no sé si sois el único, pero ciertamente sois el mejor…”.
Acto seguido reemprendió el paso moviendo delicadamente la cola de su largo vestido, dejándole a él a sus espaldas.
Al tiempo que volvía a ponerse el guante en la mano con lentitud y elegancia, giró hacia atrás la cabeza quedando de perfil con la barbilla rozando casi su propio hombro, ofreciéndole una secreta medio sonrisa. Tras un breve segundo, volvió a levantarla en un gesto altivo y digno de cara al resto, y caminó despacio con un aplomo refinado, para finalmente desdibujarse entre la multitud dejando un rastro de perfume inconfundible.
Publicado por Akroon
Ell va tornar lentament pels carrers de la ciutat vella, les llambordes humides per la pluja reflectien els pocs llums i donaven jocs de colors. Va arribar al portal i amb l'antiga clau va obrir-lo i començà a pujar pels graons de marbre gastats. Va posar el cava a la glaçonera i posar un cd del Madrigali Guerrieri e Amorose de Monteverdi al reproductor. Va encendre un cigarret havà, prim i llarg, i va obrir la finestra. Va deixar que la música l'anés omplint mentre el dolor de la seva galta s'anava esvaint. Feia més d'una hora que ella li havia creuat la cara i encara li coïa. Recolzat sobre la barana va sentir com els seus passos repicaven sobre el terra al entrar al carreró, clac, clac, clac.
Poc després va sentir el pany de la porta i la seva veu;
- m'esperaves?
- sempre.
En sentir el pop del tap del cava es va girar i la va veure majestuosa, davant seu, amb la mirada felina i el mig somriure que abans també li havia regalat. Va agafar-li la copa de cava i va veure un parell de glops.
- No sé perquè encara m'esperes
- Jo tampoc- m'entre li baixava la cremallera del vestit.
...
Alyebard dijo...
E a joc de daus vos acompararé...
cerró el libro y saboreó la última calada al cigarrillo. Las copas con restos de cava le llevaron la vista a la espalda que yacia sobre su cama. La besó en la nuca por el puro placer de volver a oler su perfume. Ella ronroneó en ese espacio/tiempo de la vigilia. Mañana seria otro día...
6 de mayo de 2009 11:55
Akroon dijo...
ALYEBARD: I què en puc dir jo d'això?
Segurament demà, ella el segueixi abofetejant en públic si cal...
6 de mayo de 2009 20:29
Alyebard dijo...
...I ell encantat mentre tingui les seves nits :P
18 de mayo de 2009 17:49
Akroon dijo...
ALYEBARD: Un joc perfecte...!
PER A AKROON, que m'avicià a això dels blogs. Visteu els seu.
Etiquetes de comentaris:
blade runner,
motivació,
paraula
Xiulo, llavors existeixo
Xiulo, llavors existeixo.
Heu vist la mirada del guardespatlles reial, i el del que va vestit de primera comunió. Hi ha mirades que maten :D
El 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, els aficionats del Barça van xiular majoritàriament la Marcha Real en un partit amistós davant el Júpiter, què era també un partit d'homenatge a l'Orfeó Català. L'antic camp de les Corts estava ple amb 12.000 espectadors. El partit s'havia prohibit anteriorment pel Govern Civil, però el mateix dia el va autoritzar.
A la mitja part del partit, la banda de música de l'esquadra anglesa, que estava ancorada al port de Barcelona en visita de cortesia, va interpretar l'himne espanyol. L'esbroncada va ser general. Tot seguit, i entre aplaudiments, els anglesos van tocar el God save the king.
Arran de la polèmica per la xiulada a l'himne espanyol, el comandant de seguretat, Justo Conde, va realitzar un informe on demanava la "clausura o disolución definitiva de dicha entidad (FC Barcelona)" i "la expulsión del territorio nacional del Sr. Gamper". A l'informe es destacava que el FC Barcelona "ha dado pruebas constantes de su desafecto a España, cuya responsabilidad por estos hechos alcanza de lleno a quien la preside ya que al no corregirlos o evitarlos con la autoridad que indudablemente le da su cargo dentro de ella, es que se hace solidario con los mismos".
El 24 de juny de 1925, el governador civil de Barcelona, Jaime Milans del Bosch ( Us sona aquest nom?), va decidir "haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de seis meses el funcionamiento de esa Sociedad (FC Barcelona), no pudiendo durante dicho tiempo dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal asociación ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad".
Res de nou doncs amb el que va passar a Mestalla. Xiulo, llavors existeixo. Però la lectura de fons és "el problema catalán" com l'anomenen ells no s'ha resolt; ni nosaltres hem tingut prou força o valor per resoldre'l; no? Per cert, Irlanda feia un parell d'anys que s'acabava d'independitzar.
divendres, 8 de maig del 2009
Män som hatar kvinnor
L'estic llegint i gaudint-lo, i m'agrada perquè em sacseja els esquemes, jo que em pensava que nord enllà eren fastigosament civilitzats i resultarà que només és una pàtina de civilització que els va impregnar el luteranisme i en el fons no són res més que víkings reciclats,bàrbars addictes compulsius a la cafeïna, que viuen en pisos petitíssims. No m'estranya que fundessin IKEA si han de encavir-ho tot en menys de 24 m2 i que hi fot un fred de collons i que no s'estimen a les seves dones. Bojos, si estan boníssimes Un país més a la llista de viatges pendents. Dels viatges pendents en parlaré un altre dia. Quan m'hagi fet efecte la cafeïna. Per cert, la civilització sempre hem sigut nosaltres, els llatins, els que discutim i gesticulem, que ens passem el dia al carrer, que vàrem inventar l'àgora i els fòrums i que ens encanten les dones. El problema és que ara no ens ho acabem de creure perquè el nostre país està desencisat. això també és part d'un altre post però queda pendent. (n.b. gamberros i malparits n'hi ha a tot arreu)
dimecres, 6 de maig del 2009
lascia chi'o pianga...
Les notes van sonant. El castrati comença l'ària, Lacia chi'o pianga, el semàfor es posa en vermell i jo fastigosament civilitzat m'espero, el transit que baixa per Almogàvers cruïlla amb Marina va passant com aquell que no vol la cosa. ˙la dura sorte La tarda tot just comença i la meva vista vagareja dels dos guiris rojos com a gambes que s'esperen a l'altre costat del carrer als taxis amb el cartellet de Lliure o el camió enorme i roig que acaba de passar...e che sospiri e che sospiri El transit afluixa, el seu semàfor es posa vermell i el meu verd, els guiris travessen corrents com no refiant-se que els doni temps per passar i que acabi la seva visita a Barcelona en forma de gelatina roja sota un tràiler de vuit eixos, jo començo a passar i observo al personal que s'atura. D'entre ells es destaca un casc negre, una noia en moto que també vagareja el seu mirar d'un costat a l'altre; no ens coneixem, però en creuar-nos les mirades, la sensació que sí, que ens coneixem d'alguna cosa, però només és aquell moment en que juraria que te els ulls verds i que m'ha somrigut, continuo caminant i aguantant-li la mirada fins que arribo a la seva alçada. Si m'ofereix un casc, pujo i em deixo portar, on ella vulgui e che sospiri la libertá L'ària s'acaba, jo ja he arribat a la vorera i la noia de la moto no m'ha ofert el casc, però el seu somriure i la mirada verda m'han anant seguint carrer enllà. Hi ha mirades que ens portarien a l'abisme; i nosaltres gustosos,temorosos,inconscients, conscients, ens hi llençaríem de caps. Torno cap el despatx i em descobreixo somrient en el reflex d'un aparador. La primavera té aquestes coses.
Lascia chi'o pianga la dura sorte e che sospiri la libertá...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)