Tots els camins porten a Roma

Arc de Berà

Així deia la dita, però clar, quan el que vols és anar a Reus a una fira i a la que et fan creuar la Tordera et perds. Doncs per això els homes vam inventar el GPS, per no anar baixant la finestra del cotxe i demanar allò de: per anar a ...

Com que el Gos Beta va decidir que em tocava anar a Reus, jo sí que agafo el meu propi GPS i marco Reus - i l'adreça de la fira- Tot perfecte, com que paga la casa jo sí que agafo els túnels del Garraf i autopista i em planto a Reus, el problema ve quan et fa passar per carrers del centre que juraries que no van cap a la fira. Però miracle, arribo a destí i aparco. Prova superada. Fins i tot el meu estand està acabat a temps i em trobo amb la gent del CDO de Reus que em donaran un cop de mà.

Com que ha d'inaugurar la fira l'Honorable Conseller del ram el meu No mànager apareix per a fer-li una sessió de piloteig, no fos cas que perdi la cadira.  El HC no li fa ni cas i jo m'ho passo teta observant com el van relegant cap a la setena o vuitena fila de la comitiva. 

És hora de tornar i li dic al GPS - a casa noi - i ell que em comença a dir, a 200 metres giri a la dreta, a la propera giri a l'esquerra. I jo que sí que li faig cas. El problema és quan el cartell que posa AP-7 està creuat amb cintes reflectants, l'accés a l'autopista està barrat i el GPS et diu giri a la dreta!!!, i jo que no tinc cap ganes de menjar-me una pilona de ciment segueixo endavant i a veure on anirem a petar. Vaig fent quilòmetres i no hi ha manera d'arribar a l'autopista. El GPS va guiant-me cap al nord, així que alguna cosa fem bé. I de sobte:

Il·luminat i envoltat d'oliveres, amb la carretera que gira al seu voltant, l'Arc. 
I una mica més i em menjo el revolt i passo per sota com una quadriga romana. Em va d'un pel, però he vist una de les coses que volia veure de fa anys sense voler - ves per on-

Segueixo Via Augusta amunt i finalment arribo a la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Ara només em falten una pila de milles romanes més i ja seré a casa. 

La propera del No Manager i el seu Gos Beta és no distingir entre una visita pública del Conseller i una visita privada del polític. Però és una altra història. I em va agafar més aprop de casa.

Els àngels tenen una nova veu amb ells.

Montserrat Figueras i Garcia (Barcelona, 15/03/42 -23/11/11) In Memoriam

Ens ha deixat. Alguns la coneixereu i altres no. Us deixo el seu Cant de la Sibil·la. Una de les seves peces que només sentir-la fa que et transportis a la Catalunya de l'any 1.000. Dins una petita església romànica, a la foscor trencada només per a les espelmes que il·luminen Pantocràtors, Sants i castics de l'Infern. De la Missa del Gall. De la por al judici final que es sentia imminent. De la mort d'un món vell i els dolors de part d'un de nou.

 Al jorn del judici
Parrà qui haurà fet servici

Un rei vendrà perpetual
Vestit de nostra carn mortal
Del cel vindrà tot certament
Per fer del segle jutjament

Ans que el judici no serà
Un gran senyal se mostrarà
Lo sol perdrà lo resplendor
La terra tremirà de por

Aprés se badarà molt fort
Amostrant-se de greu conhort
Mostrar-se han ab crits i trons
Les infernals confusions

Del cel gran foc davallarà
Com a sofre molt pudirà
La terra cremarà ab furor
La gent haurà molt gran terror

Aprés serà un fort senyal
D'un terratrèmol general
Les pedres per mig se rompran
I les muntanyes se fondran

Llavors ningú tindrà talent
D'or, riqueses ni argent
Esperant tots quina serà
La sentència que es darà

De morir seran tots sos talents
Esclafir-los han totes les dents
No hi haurà home que no plor
Tot lo món serà en tristor

Los puigs i plans seran iguals
Allí seran los bons i mals
Reis, ducs, comtes i barons
Que de llurs fets retran raons

Aprés vindrà terriblement
Lo fill de Déu omnipotent
De morts i vius judicarà
Qui bé haurà fet alllí es parrà

Los infants qui nats no seran
Dintre ses mares cridaran
I diran tots plorosament
"Ajuda'ns, Déu omnipotent"

Mare deDéu, pregau per nós.
Puix sóu mare de pecadors
Que bona sentència hajam
I paradís possejam

Vosaltres tots qui escoltau
Devotament a Déu pregau
De cor ab gran devoció
Que us porte a salvació.

Fa molt temps, escoltant-la a la Catedral de Girona, amb Jordi Savall i la Capella Reial de Catalunya; la seva interpretació de El lamento della ninfa de Monteverdi vaig sentir com seguint la seva veu m'alçava per sobre de tot i em veia des de fora de mi mateix. 

Jo no era cos, jo era esperit engendrat i suspès en la seva veu. Va ser una fracció de segon. Potser el lloc hi acompanyava, potser el meu moment anímic hi acompanyava. Però segur que va ser la seva veu. És el més proper al Satori que he sentit mai.

El lamento della Ninfa  Claudio Monteverdi.



Les imatges potser són kitch però tanqueu els ulls i escolteu-la. És pur plany d'amor que han abandonat.
Ara els àngels tenen una nova veu amb ells.

Tardor

A proposta de Relats conjunts

Tardor, Giuseppe Arcimboldo, 1573

Ja comença a fer fred. Aquí a Praga la tardor sempre arriba de cop, amb pluja i vent. I aquest any no és diferent als altres. Sort que les donzelles ja han encès el foc gros de la cuina. 
Avui crec que a l'Emperador li anirà bé una bona crema de carbassa per a la seva malenconia. No hi ha com una bona sopeta calenta a la panxa per a veure les coses d'una altra manera. I a més una mica de raïm primerenc. On he posat el cullerot gros, a aquí darrera. 
- Va noies comenceu a pelar cebes i porros per a una crema! Lenka prepara l'olla grossa i tu Zina, espavilant que aquest foc baixa. Més llenya!
Aviam al rebost? Ahir hi vaig veure una bona carbassa que anirà de primera per a la crema.
Lenka- que has vist la carbassa? - No primera cuinera. I el raïm, aquell moscat de la Toscana que van portar ahir?
- No primera cuinera, respon la Zina.


Aquell coi de pintor italià!
- Giusseppe!!! faci el favor de no remenar el rebost de la cuina!!!
- Giusseppe!! - coi d'home- com li he de dir que amb el menjar no s'hi juga!!!

Demokratia

Αθηνά προ στήλης

Us agradi o no tal com han anat les eleccions, hàgiu fet ús o no del vostre dret a vot, us deixo un dels primers textos on es parla del que hem fet avui. Tot i que no s'assembla gens la Democràcia Atenesa amb la nostra, és la llavor que durant segles ha permès que avui vosaltres i jo hàgim pogut anar a votar. Espero poder continuar fent-ho per molts anys. I espero poder anar a votar LA pregunta que tots tenim en ment.

 

Tucídides: L'Oració Fúnebre de Pericles
" 37. Doncs tenim una Constitució que no enveja les lleis dels veïns, sinó que més aviat és un model per a algunes ciutats que imitadora de les altres. I el seu nom, perquè s'atribueix no a uns quants, sinó als més, és el de Democràcia. A tothom assisteix, d'acord amb les nostres lleis, la igualtat de drets en les dimensions particulars, mentre que segons la reputació que cadascú té en alguna cosa, no és estimat per a les coses en comú més per torn [per sorteig] que per la seva vàlua, ni a la vegada tampoc a causa de la seva pobresa, almenys si té alguna cosa bona a fer en benefici de la ciutat, es veu impedit per l'obscuritat
de la seva reputació. Governem liberalment allò relatiu a la comunitat, i en referència a la suspicàcia recíproca referent a les qüestions de cada dia, ni sentim enveja del veí si fa alguna cosa per plaer, ni afegim noves molèsties, que encara que no són penoses són lamentables de veure. I en tractar les qüestions privades sense molestar-nos, tampoc no transgredim les qüestions públiques, més que res per por, i per obediència als que cada vegada ocupen càrrecs públics i a les lleis, i entre aquestes sobretot a les que estan donades en favor dels injustament tractats, i a quantes perquè són lleis no escrites comporten una vergonya reconeguda.
[...]
40. Doncs animem la bellesa amb economia i amem la saviesa amb tota la força, i usem la riquesa més com a ocasió d'obrar que per jactància de la paraula. I reconèixer que s'és pobre no és vergonya per a ningú, sinó que no fugir-hi de fet, això sí que és més vergonyós. Arrelada està en ells la preocupació per les qüestions privades i també les públiques; i aquestes gents, dedicades a altres activitats, entenen no menys de les qüestions públiques. Som els únics, en efecte, que considerem el que no participa d'aquestes coses, no ja un tranquil, sinó un inútil, i nosaltres mateixos, o bé emetem el nostre propi judici, o bé deliberem rectament sobre les qüestions públiques, sense considerar les paraules en
perjudici de l'acció, sinó en no aprendre per endavant mitjançant la paraula abans de passar de fet a executar el que cal.
[...]
41. Resumint, afirmo que tota la ciutat és escola de Grècia, i em sembla que cada ciutadà d'entre nosaltres es podria procurar els més variats aspectes d'una vida molt completa amb la més gran flexibilitat i encant. I que aquestes coses no són jactància retòrica del moment actual, sinó la veritat dels fets, tal com ho demostra la puixança de la ciutat, que hem aconseguit a partir d'aquest caràcter. Efectivament, és l'única ciutat de les actuals que recorre a una prova més gran que la seva fama, i l'única que no provoca en l'enemic que l'ataca la indignació pel que pateix, ni queixes en els súbdits sobre l'idea que no són governats per gents dignes. I en haver-nos procurat un poder amb proves més que evidents i no sense testimonis, donarem ocasió de ser admirats pels homes d'ara i pels
futurs, sense necessitar per no res l'elogi d'Homer ni de cap altre [...]".
Tucídides (1989). Historia de la Guerra del Peloponeso. Madrid: Alianza Editorial.

Ara per si un cas m'estaré una temporada sense veure aquella películ·la de l'Alfred Hitchcock plena d'ocells, i si us hi fixeu bé, a més dels corbs i sortien gavines. Punyetero de l'Alfred.

Homenatge a Montserrat Roig

"Arribarà un dia que no haurem d'explicar a ningú que som catalans perquè ho serem amb tots els drets" #MontserratRoig

Això ho he posat en el meu compte de twitter avui, com a homenatge. 

Sóc d'una generació que l'hem llegit poc a la Montse, doncs se'ns va morir abans d'hora. Recordo que només li he llegit el de la imatge i l'Agulla daurada, la seva crònica sobre Sant Petersburg, o Leningrad en aquell moment. També recordo que a la meva època d'institut, a l'hora del pati ens podíem escapar a esmorzar als bars de davant i allí vaig adquirir l'hàbit de llegir la seva columna a El Periódico , mirar-me la tira de Quico el Progre, fer el tallat i tornar cap a classe meditant sobre el que havia llegit. 

Llavors, la Montse va morir d'un càncer deixant a una generació que tot just la descobria orfe dels seus escrits. De l'època del l'institut recordo haver traduït del grec "aquells a qui els Déus estimen moren joves" i associar-la a ella. Com molts altres. 

Espero que algun dia proper la frase de la Montse, que he manllevat al Quim Torra, que li publica Diari d'uns anys, sigui realitat.

Ich Bin Ein Berliner

Fa molts i molts anys els xinesos van fer una gran muralla per impedir que vinguessin les tribus nòmades del desert mongol i els ataquessin.  Fa molts anys algú va decidir que sobre les cendres d'un gran país, en el bocí que li tocava com a vencedor s'alçaria el paradís dels treballadors a la terra. Extensió del seu propi paradís a la terra. El problema és que els antics habitants del gran país que havien viscut un altre experiment de paradís a la terra preferien marxar-ne a l'altre banda, on vivien els seus cosins i germans sota l'imperialisme decadent i narcisista. Com podia ser això? Sí els estaven oferint el paradís dels treballadors a la terra? Com podien protestar i fer vagues? Se'ls hauria de reeducar i millor si no els deixàvem anar a l'altre costat, no fos cas que s'infectessin d'aquesta decadència. Així d'un dia per altre es va aixecar un mur.

 

El mur era bonic, des d'un costat podies pintar-lo, pixar-t'hi, fer-te petons i posar nerviós al de l'altre costat. De l'altre si t'hi acostaves massa t'engegaven un tret al cap i tal dia farà un any. 

Els de l'altre costat sempre emprenyant i demanant que el tiressin a terra.

Però perquè l'haurien de tirar, si els protegia dels decadents. 

Però que pesats!!

Però algú va dir fa molt temps que no es podia anar contra els vents de la història. Algú es va equivocar llegint papers «Ab sofort» i...,l'endemà al matí els de un costat i l'altre van començar a cridar som un sol poble i van fer caure el mur. 

9-11-89, ho vaig veure pel telenotícies i vaig veure com la presentadora de TV3 es posava a plorar d'emoció.

Nec sum adeo informis -II-

Gàrgola de Notre Dame

Va tenir consciència de la seva lletjor en veure-la reflectida en el gest de rebuig d'ella.

No li quedava més que veure desfilar els dies sense companyia. Sempre es podria dedicar a fer l'espieta sobre els teulats.

Llavors entraria en les cambres on dormien elles, - les belles - i les posseiria amb luxúria. Llavors fugiria altre cop abans no es tornes a convertir en pedra.

Es va córrer la veu del monstre de mànec infernal i alguna deixava els porticons entreoberts amb l'esperança de que li toques visita aquella nit. -A les bones coses no se'ls ha de posar entrebancs- es deien les minyones.

La Gendarmeria ho atribuí a la calor xafogosa d'aquell estiu i a un elevat consum d'absenta per part de la població femenina del barri.

Quan els sorprenien les primeres llums del dia i es tornava altre cop matèria densa de l'obra no deixava de pensar que cap de les que tenia serien com la que va rebutjar-lo.

-Demà ho deixo- es deia cada dia.

Llavors arribà finalment la tardor i la pluja.   Les sanglots longs des violons de l'automne...