dijous, 27 d’octubre de 2022

L'últim viatge del Temerari

 

Joseph Mallord William Turner  L'últim viatge del Temerari (1839).

Al capvespre sortint de la feina sempre m'agrada d'estirar les cames per la banda dels molls. Vaig caçar a vol la conversa de dos vells llops de mar que s'estaven asseguts fora de la taverna. 

- És el Temerari? - Sí, se l'enduen al per desballestar-lo. No li han donat ni l'honor de ser enfonsat. 

- L'Almirallat, des que hi va arribar el nou govern que és un cau de rates, no han vist un vaixell en sa vida i tot ho saben del que han llegit en biblioteques. No sé on anirem a parar. 

- Quanta raó tens. L'altre dia que vaig sentir en Tommy, el fill del malaurat Sixpence que volen que la Royal tot siguin vaixells a vapor. On anirem a parar! Per cert, vas rebre la paga del darrer Trafalgar day? 

- Sí, i ja és ben dins la panxa!

Vaig acostar-m'hi. - Senyors, si em permeten, que van ser a Trafalgar? Jo els pago la ronda. 

- I tant!! amb aquest carallot i el lloctinent John Pasco vam hissar el missatge


Hostaler! Una ronda de ginebra per aquests mariners. A la salut de Lord Nelson!

El que no saben és que sóc una d'aquestes rates de biblioteca que no hem vist un vaixell però el futur és el vapor i els canons d'ànima ratllada i els blindatges. Que els propers combats navals ja no tindran l'èpica de Trafalgar i que amb prou feines ens veurem les cares amb els vaixells enemics.  




Papallones, tatuatges i dofins. - continuarà -

Papallona via Google

Torna a ploure i encenc una altra cigarreta. Reprenc la conversa. - Sóc fill d'oficial de la marina mercant. Sense adonar-me'n em vaig criar amb la idea que les coses s'han de fer bé i quan toca, sinó el vaixell s'enfonsa. Per això aquell maleït 27 d'octubre em vaig emprenyar molt quan vaig veure que tot era una pantomima i que no van ni tenir els collons d'arriar la bandera espanyola. Si com a mínim haguessin resistit i ens haguessin mobilitzat, potser estaríem igual que ara, en guerra; Holanda va estar-hi vuitanta anys abans els espanyols no la van reconèixer com a Estat independent. Ves a saber, potser la nostra serà la segona guerra dels cent anys. Ara per ara estem ben empantanegats per no haver fet el que tocava la primera vegada. Però aquest cop ja no hi ha volta enrere. Des de que els vam fer saltar enlaire el primer tanc que ens van enviar per la diagonal ja es va veure que la cosa aniria diferent. 
No s’ho esperaven; clar que era la primera vegada que es trobaven que ningú va fer cas de les consignes de tornar a casa i ni un paper a terra. Ja els hi havíem pres la mida a tots. 

Ho recordo - diu la meva interlocutora - jo sortia de fer el darrer examen de la facultat de medicina i vaig anar cap a la manifestació, ja era la segona setmana de les protestes i la gent estava realment emprenyada. Clar que la crisi econòmica va ajudar-hi. No van caure que ja no podíem perdre res més. Et puc fer una pregunta? L'altre dia quan et vaig netejar les ferides et vaig veure els tatuatges i em va sobtar que portessis aquelles papallones tant petites, al canell, sota la corretja del rellotge; el de l’espatlla ja vaig veure que era alguna cosa militar. Però papallones, ja sé que sona a tòpic, però el feia més per noia. 

 - No has sentit mai papallones a l’estómac? Aquell ai al cor quan veus algú? Són per recordar-me'n. El meu darrer missatge van ser unes papallones. - La teva dona? - No, ella és a Itàlia, quan va esclatar la guerra ella era allà amb el meu fill que hi acabava el doctorat i la meva filla, van anar a veure’l. Jo era  a Noruega però això és una llarga història - Tenim temps – em diu, ella mentre encén la seva cigarreta. – Això ens matarà a tots, li dic- És la típica broma d’humor macabre dels soldats. Sort que encara podem somriure.

 - Qui era doncs, que és morta? – No ho sé, jo desitjo que estigui bé. Com sempre li he desitjat. Vam ser parella fa molt temps, vam deixar-ho. Ens vam retrobar després, era un amor secret, passional, de missatges, de trobades furtives en hotels i darreres de cotxe. També va acabar-se de cop, no sé molt bé què va passar. Llavors, un temps després van tornar els missatges, com si volguéssim de tornar-hi. Però llavors va venir el silenci. I ho vaig entendre, a vegades cal deixar marxar a qui estimem. Sempre ens quedarà París.
 I on viu es una zona tranquil·la. Potser va fugir a França o està combatent per algun lloc. 
En aquella època jo no era de tatuatges però ella sí, entre d’altres, duia una teranyina tatuada a l’esquena. La guerra ho canvia tot. Quan va esclatar la guerra vaig tornar a fumar, i finalment vaig tatuar-me.
 Miro com aquesta broma baixa que ha deixat la pluja es va estenent. Hem canviat la pluja per la boira. Això encara ens va més bé pels nostres plans. 
- Ja que hi som, amb les preguntes, l’altre tatuatge? Una dona amb sobre un dofí, no és molt militar, no? He vist més llops, espartans, runes víkings aquests darrers anys que dofins.
 -  És Amfitrite, la dona de Posidó, el Déu del Mar. 

Amfitrite via Google



I perquè tothom et diu el Vell ? I perquè et diuen Capità, no en dus les insígnies- Sóc vell, com si no es veiés, però a la mar és un epítet normal pels qui comanden una nau. Com els caps de màquines són els Chief  i la tripulació son les mans.  Sóc capità. De la marina. La de guerra. Duem això 

Galons via Google


 - Però, si no en tenim! La van enfonsar tota. -Tota, però vam ser we few, we happy few, we band of brothers... Recordes que els vam enfonsar el Príncipe de Asturias...I la base de Cartagena encara fumeja. Els va passar com els russos a la guerra d’Ucraïna. Se li obren els ulls com plats –Hi eres! -Sí, amb la NRC  Amfítrite.(1) Fins el darrer dia, fins al darrer home. 
- I com vas arribar a Capità?  Si es va començar de zero, com tot. 
(continuarà)

Nota
1- Nau de la República Catalana Amfitrite