 |
| Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008 |
- Mama, mama!
- Què vols, Laura?
- Aquella senyora s'ha deixat les ulleres!
- Doncs l'avisarem.
La meva filla de quatre anys ve corrents, amb les ulleres a la mà - Mama, guaita, hi ha uns ulls dibuixats - crida tota feliua.
Els ulls dibuixats de les ulleres em miren fixament i també tot el que els envolta. Llavors d'un racó de la memòria em ve la veu de l'àvia Quitèria, la de Menorca - És una bubota que ha perdut ses ulls. Si mai ajudes una bubota es bé que li facis te'l tornarà doblat i es mal que li facis te'l tornarà manco vegades. No s'ha de fer babarotes a ses ànimes des purgatori.
Així que segueixo el consell i acostant-me a un tamariu que hi ha al final de la platja l'ensenyo a les ulleres i també el que l'envolta; perquè la bubota en tingui un punt de referència. El tamariu florit, a la tarda, deixarà anar tot el seu olor i la bubota podrà trobar-lo amb el nas. Deixo les ulleres a la branca més baixa, per que siguin fàcils de trobar.
- Laura, vols un gelat i anem als gronxadors?
- Sííí, crida i arranca a córrer cap a la parada de gelats - Ella ja no pensa ni amb la dona que camina platja enllà ni en les ulleres.
Surto a la nit, a fumar-me un porro sota l'olivera del pati. I a contar estels. He agafat una flassada vermella per si refresca.
Entre les arrels hi ha un paquet. No recordo haver-hi deixat res.
Estripo el paper sense respectar els plecs ni el cel·lo. Dins, un gosset de peluix, igual que el que va perdre la meva filla fa una quinzena, també una tarda que vam anar als gronxadors de la platja i a menjar un gelat. I una arracada de plata, igual a la que tinc desada al tocador, que era de l'àvia de Menorca i que no em podia posar doncs feia anys que n'havia perdut la parellera.
