Colors

Vine, que t'ompliré de blanc. Vas dir-me. I em vas apartar les cuixes per penetrar-me. Jo, tota humida, vaig empenyer amunt per que t'acoblessis més bé. Només de blanc? vaig dir-te.
Ets un cabró, els vull tots els colors. I et vaig clavar les ungles pintades de vermell a les espatlles. Al costat de la marca violeta que havien deixat les meves dents hores abans.Vaig emmirallar-me en els teus ulls verds i et vaig tornar a mossegar al coll. Se que t'agrada, i mentre m'omplies de blanc vaig esclatar en tots els colors. Tot per una discusió sobre Càtul que va acabar-se amb els teus llavis esborrant-me el roig del pintallavis

La ràbia és blava - II -

Què impulsa ha un home normal a matar? Curzio Malaparte en el seu llibre Kapput comenta que els alemanys son (eren) un krankenvolk, un poble malalt, que tenia por. Que la por era el que els feia cometre aquelles atrocitats. La por és una de les forces primàries que impulsen a l’home al crim. Quan hom sent que el seu món està amenaçat (real o percebuda) per algú i que els demés mecanismes normals ja no funcionen només queda el mecanisme extraordinari i últim d’autodefènsa ( real o percebuda) en que s’elimina físicament l’amenaça, en aquest cas, l'altre.

La ràbia és blava - I -

La ràbia és blava.

Puja com una glopada des de dins l’ estomac i es va tornant lila, porpra, violeta amb un regust agredolç que es queda darrera de la gola. Fins que el color fred arriba als ulls i encega. Llavors s’agafa el punyal, s’alça la mà i es clava amb la força que dona la ràbia en el cos de l’altre. Una i altre vegada, fins que el braç es cansa i els cops son balders, blans. La ràbia és blava i quan tens les mans vermelles de la sang de l’altre, somrius i et sens alleugit. Després vindrà el càstig ( o no) però ell ja és mort.