Haiku

Passen els avions.

Pinten el cel com pinzells.

La lluna minva.

Natalis Sol Invictus, la ratlla d'Aragó i el TS

Ara fa un any desitjava als meus pocs seguidor que passessin un bon NSI. Aprofito que en aquest any que s'acaba  i que  ja passeu de la cinquantena els que seguiu els disbarats, manies, relats, poètica i demés coses que em surten del cervell i plasmo sobre una pantalla per tornar-vos a desitjar un bon NSI. ( i que cada un agafi la tradició que més li agradi) i espero retrobar-me amb tots vosaltres passada aquesta voràgine de dinars familiars que ens atraparà a tots. Espero que podeu sobreviure'ls sense cap crisi familiar forta. 

De passada comentar-vos que una de les últimes parides del Gos Beta i el meu NO-Manager ( a qui espero li quedin el dies comptats).

Com a quasi totes les empreses acostumem a fer un lot de nadal pels treballadors. Què menys, no? El problema és quan des de la conselleria de la que depenem l'any passat ja va arribar la instrucció que no gastéssim gaire. Així seguint les instruccions, aquest any hem tornat a pidolar a les empreses que venen amb nosaltres a les fires i firetes, algun producte a preu de cost per a construir un lot de nadal. Això per un costat. Amb la mala imatge que crec que es crea de l'administració i de la nostra pròpia empresa. Per l'altre i per donar un cop de mà a una associació de productors que treballa amb producte ecològic i de proximitat i que també donen feina a disminuïts ( no se de quin tipus) els demanem que ens confeccionin unes capses de lot amb els productes que fan. Fins aquí ho trobo encomiable.

El problema és quan arribes a la feina de bon matí i et diuen, agafa el cotxe de l'empresa i ves a Soses a recollir els 21 lots. Què? però que no els envien aquí com cada any? - No que el No-manager diu que és car, em respon el Gos Beta. 

Així que servidor va agafar el Google maps per veure on queia Soses ( que quan traspasso la Tordera em perdo) i resulta que si es despisten són a la ratlla de l'Aragó! així que surto de BCN per l'A2 cap la ratlla d'Aragó. 

M'agafo el viatge en calma, a la ràdio sonen en Mas i el seu discurs d'investidura i com que jo sóc llevat de les cinc del matí em passo a la música i gaudeixo del paisatge urbà, la limitació de 80 ( cagun els hippiperroflautes) i anar perseguint cartells que em diguin Lleida. Supero el Bruc i recordo la llegenda i el comentari del meu avi matern que deia que es podia haver tocat els collons i ara seriem francesos.( Que francament no sé què seria pitjor) 

Veig la mola de Montserrat i els trencants d'Igualada i penso que si pogués m'aturaria a fer un cafè o anar a (des)connectar a Santa Maria de Miralles. 

Va canviant el paisatge i ja arribo a terres lleidatanes i la seva permanent boira, camions romanesos i bielorussos que no saben conduir i jo que busco desesperat la sortida a Soses. Finalment arribo a lloc, carrego els lots com puc al cotxe i torno a la carretera. Arribo a la rotonda i em trobo només un senyal  Fraga N-II a l'esquerra i Lleida N-II a la dreta. Coi, que jo vull anar a la A2 direcció BCN!  Entre la boira veig una benzinera i un bar, vaig cap allà i després de demanar un cafè i una pasta li comento al cambrer, per arribar a l'A2? - cap a l'esquerra cap a Fraga i entres a l'autovia per força. - Però no aniré a petar a Fraga?, que jo vull anar a BCN. No, no hi ha pèrdua.- I llavors es quan em confirmo a mi mateix que tinc un país de fireta, on no es canvien els cartells de trànsit quan toca, que des de 1714 tothom s'atreveix a fer el que vol amb nosaltres. Arribo finalment a BCN sense perdrem per l'scalèxtric de nusos viaris  i els seus confusos senyals d'accés per a no iniciats en la conducció metropolitana que hi ha a l'entrada. Passo comptes de despeses de viatge i el gasoil que he posat al cotxe, més dietes. Pel cap baix el meu fabulós no-manager s'ha estalviat 20 € ! d'un enviament des de Lleida i jo no he fotut brot en tot el matí

 

Ara entenc qui dibuixa les tires còmiques de'n Dilbert. Segur que seu aprop meu! Per postres, surt la sentència del Tribunal Suprem Espanyol que es carrega el sistema educatiu català. I les que vindran. Ens espera un temps divertit. Per cert d'aquí a res ( que el temps passa volant) entrarem al 2014.  No creieu que amb tres cents anys d'espanyolització n'hi ha prou?, no?

El viatger templer

Miravet per Aris

El viatger templer s'ha llevat molt d'hora, encara no ha sortit el sol. Recull tot el que necessita pel seu viatge, sobre tot, que no es deixi el paquet pel seu germà! Així que enfila camí i creua tot Catalunya nord a sud, aconsegueix arribar al Coll de Falset sense cap problema; el viatger templer és especialista a perdre's a la que creua la Tordera. Durant el dia el sol ha anant fent el seu camí i ja s'alça sobre l'arc del migdia. El paisatge ha anat canviant de verds a terrossos. Ha creuat el Llobregat fa estona i ha vist la mola de la muntanya de Montserrat entre la boira. De tant en tant veu una torre de guaita sobre un turó o un poble envoltat de vinyes.

Ara des de Falset ja tot és baixada i arriba a Móra la Nova sense cap problema. Una forta abraçada al seu germà i li dona el paquet. Peten la xerrada, doncs fa dies que ell és fora de casa. Records de tothom i acaba acceptant el convit a dinar que li ofereix el cap del parc de bombers. Són una colla divertidíssima, tot i els seu fort accent del Sud, li fa molta gràcia això de que només ells dos facin vocals neutres. Però és reconeixen com a membres del mateix país; diuen bon dia i els responen bon dia. A més, els bombers han batejat als mosquits que els emprenyen al capvespre com a Ibarres en honor del president dels extremenys, i a l'hora del fato descobreix que el pitjor insult entre ells és dir-se espanyol. L'endemà com que no te presa fa camí a Miravet. El poble sembla desert, només troba una botiga oberta, tipus estanc, queviures i quiosc tot en un. Compra tabac i un parell de postals i el llibre El procés dels Templers catalans, Entre el turment i la glòria de Josep Maria Sans i Travé. Li sembla una d'aquelles casualitats estranyes, però ja que és a Miravet quin millor lloc, no? El viatger templer li demana a la mestressa on para l'oficina de turisme i per resposta li diu que no en tenen, però que demani a l'Ajuntament. I on cau l'Ajuntament? A dos carrers més avall. Aprofita i compra segells per a les postals, doncs en aquest poble desert igual no hi ha ni oficina de correus. Troba l'Ajuntament i només hi ha una noia darrera el taulell. Que tens informació del Castell? No, hi havia uns fulletons però s'han acabat. Que es pot visitar? No, estan fent obres i fins que no acabin no es podrà visitar. Cony, que vinc des de GRO per veure'l, no s'hi pot fer res? Ella li somriu i diu, pots provar-ho de demanar a l'encarregat, a veure si et deixa passar. Es diu Manel.

Merci guapa!

I el viatger templer enfila la pujada del castell, hi ha un moment en que hi ha un fort revolt i la carretera és estreta, d'aquelles que encanten al viatger templer. Sempre té la sensació que es caurà ell i cotxe per la pendent. Hi tal com mana la llei de Murphy, en el pitjor lloc del revolt és on es creua amb un cotxe de baixada que va a tota velocitat com si l'empaités el diable. Arriba a la porta del primer recinte. Aparca al costat d'altres cotxes , una formigonera i tot de sacs de ciment. Un cartell hi posa que reconstrucció i consolidació va a càrrec de la Generalitat. A la porta un de més petit d'aquells que prohibeixen l'entrada a tota persona aliena a l'obra i que porti casc, botes, etc. Admira la mola immensa de la torre central. Respira fons i entra. Està a punt de complir el seu somni. Dins el primer recinte hi ha uns arbres i a sota uns quants paletes que dinen. 

- En Manel? vinc a veure el castell.

- Acaba de marxar, a anat a dinar a casa (així que era el que una mica més i en fot fora de la carretera)

Què és la visita? ( visita?, quina visita?) l'arquitecte del departament de cultura? (jo?, arquitecte?) i no duu casc?( no, no acostumo) Ja n'hi deixem un. 

Així que agafo el casc de paleta que m'ofereixen i els desitjo bon profit i jo que tiro cap amunt cap el segon recinte i la plaça d'armes, pujo una bastida i m'enfilo a la muralla. Entro a la Torre de l'homenatge i arribo a la capella. Està plena de pintades i la decoració és barroca, de l'última ocupació del castell. No té res de templera, però és igual i canto fluixet Non nobis domine. Sento un calfred al clatell, com si hi hagués més gent però no hi ha ningú. Al final de la capella hi ha una porta petita que dona a una escala que puja a dalt de tot de la torre. Començo a pujar, però la sensació de no estar sol és més forta que la meva valentia i pujar una escala de pedra amb la trista llum d'un encenedor no em dona confiança. El viatger templer torna a la capella, surt al pati d'armes i es fuma una cigarreta. Els paletes ja van tornant. Els dona les gràcies i els dona el casc. Acabo fent el vermut a una plaça vora el riu i escric les postals. Davant seu te un bon tros de camí fins a casa. Es passa tot el viatge xiulant Non nobis domine...S'ha de deixar els esperits dels templers que reposin en pau a Miravet.

En Manel i l'arquitecte del Departament de Cultura encara es deuen demanar qui era aquella visita que va veure el castell de Miravet quant no es podia.

el mercat de sant antoni: Lee Marvin - Wandering Star

L'Aris en saber de la meva afonia em dedica aquesta entrada
el mercat de sant antoni: Lee Marvin - Wandering Star
i m'ha emocionat. Emocioneu-vos també vosaltres!

Silenci

Cal·ligrafia Zen per Chinmoku. Silenci

Una de les coses que m'ha portat aquest pont, és un bona afonia. Ja fa uns dies que va començar, primer va començar com si alguna cosa no acabés de rutllar del tot dins la meva gola. Després va canviar-me el to de veu a més greu del to normal i es quedà en un fil de veu. Ho atribuïa al fet de la mala vida d'aquest pont, de xerrar pels descosits durant dies de fira, de riure molt. Riure? doncs sí, vaig anar a Teatre a la capital, com acostumem a fer els de comarques de tant en tant per anar a veure El mètode Gröenholm, que us recomano que veieu, doncs si aconseguiu entrar en la situació, i no és gaire difícil, no pares de riure i veure com és de cruel i dur el món de l'alta direcció o en aquest temps que corren el que es faria per un lloc de caixera de super amb un sou mileurista.

Però recordant d'altres cops ja sé a què és deguda l'afonia. He deixat de fumar. I l'altre cop que vaig provar-ho fins i tot em van derivar a un laringòleg que em confirmà que les meves cordes vocals estaven encantades amb la nicotina, les irritava però a l'hora les calmava. Ara tinc les cordes vocals irritades però no els dono la dosi de nicotina i com a bones addictes es queixen, les molt punyeteres. I jo vaig que m'enfilo per les parets i semblo un addicte a l'aigua, doncs cada cop que tinc ganes de fumar, glop gola avall que fa baixada!

I rellegint he (re)descobert això

Per condició el silenci:
així la veu es multiplica
i creix la llum en ondes dilatades
fins al moll receptiu.
M'empasso volves laminades
pel frec de tantes hores
rodant a pes d'aram.

XIRINACS, Olga Óssa major

Buscant el costat bo, tenia encarregades tot de trucades per a fer aquests dies i no les puc fer. Se les menjarà el Gos Beta, quan torni de fer l'imbècil amb un 4x4 pel desert.

EL BOSC DELS SOMNIS: Fins sempre, amics!!!

EL BOSC DELS SOMNIS: Fins sempre, amics!!!

Sap greu quan algú decideix deixar-ho. Joana, quan decideixis tornar, aquí ens trobaràs.
Gràcies per aquest últim regal en forma de cançó. Una delícia.

Però encara sota el meu estendard

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,

i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,

sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.

Així en la fosca es perd el pas d'un vagabund... 

Déu meu, ja estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard

Màrius Torres (1910-1942)

 

A tots els porcs els arriba Sant Martí!

El Montgrí i el castell al cim 

No puc queixar-me. Una fira que tenia pinta de ser engendrada, prenyada i parida en el més pur estil del Gos Beta, ha anat molt i molt bé. A l'empordanesa vila de Torroella de Montgrí he tornat a sobreviure en una fira local, d'aquelles en que l'estant institucional està al costat del que ven la mopa mágica i el que ven sofàs que et fan un massatge. La llàstima és que no et venguin també a la comercial que intenta encolomar-te'l. Encara no entenc les empreses que fan servir hostesses i comercials espitregades per intentar vendre't alguna cosa. Senyal que no ho compraria ningú ni regalat. Això sí, un tiparro que ni l'Àlien de la fira de GRO. 

Només m'ha tocat treballar-hi el diumenge al matí, així que em vaig llevar ben d'hora en diumenge, vaig anar a votar i cap a Torroella falta gent. És un trajecte plaent, per camps termenats des de l'època romana, seguint el curs del Daró. A la carretera som un tractor, un Audi impacient, i servidor. L'Audi està apunt d'estampar-se contra el canal de reg del Daró i la rotonda de Serra de Daró per voler passar el tractor. Amb la seva pressa no s'ha adonat de la serenor del paisatge. De que el front fred que arriba far arrufar-se una grua en un dels camps, que els gavians estan tots capcots fent pinya en els sembrats acabats de rompre per preparar la terra. Que en els camps de pomeres a banda i banda és ple de fotges i esplugabous. Que circular tranquil per l'Empordà és una delícia. Que anar darrera un tractor no impedeix d'arribar a la fira just darrera del nerviós de l'Audi. Estic sol a l'estand llegint el diari, sortint a fumar de tant en tant, fent-la petar amb els hippiperroflautes del mercat d'ecològics que hi ha enfront de la carpa. Faig un parell de tirades a l'estand del Club de Tir, i em comenten que soc prou bon tirador, doncs agrupo els trets encara que vagin tots al número 7 en comptes del centre de la diana. No està gens malament per portar ulleres progressives, que em prou feines la veia la diana. I això que estava a 10 metres! A prop de l'estand hi ha l'escenari i durant un parell d'hores l'escola municipal de música toca peces de jazzband, després passen els gegants i els grallers i quan me n'adono ja és hora de tornar a casa.

A les vuit poso les notícies i vaig seguint la nit electoral. Al meu No-Mànager i al Gos Beta els queden un parell de telenotícies a la cadira oficial.

La fira des de fa 614 anys que està dedicada a Sant Andreu, però a mi no m'enganyaran. Ahir va ser Sant Martí per a més d'un porquet!

Estació Espacial Internacional (ISS) - Epíleg-

1 Ik' 15 Kank'in  12.19.18.0.2 Diari d'abord. Nau de Transport de la Confederació Nostromo. No aconsegueixo contactar amb la nau que va emetre el codi d'entrada. És molt estrany. He continuat remenant per les cabines de la tripulació. Crec que ja sé qui va fugir amb el bot d'emergència cap al planeta. Ha de ser una dona, de la zona dels enginyers. Què la va impulsar a fugir?, Va preveure què passaria a la nau? És víctima o botxí? Crec que no ho sabré mai.

12 Eb' 5 Kayab 12.19.18.2.12 Diari d'abord. Nau de Transport de la Confederació Nostromo.

Ja han arribat. No era una nau de rescat com jo suposava. És la resta del Destructor Estel·lar CSS Reuben James. Només hi ha tres supervivents. La Pilot, la Navegant i la Primer Oficial. Van poder separar el pont de comandament de la resta de la nau abans que explotés. Amb només els sistemes de reserva van fugir amb un salt a l'Hiperespai sense programar destinació. Només fugir de la zona de combat i salvar la pell. Els sistemes van detectar la meva senyal de socors i van enviar-la cap aquí. Per això no podien comunicar-se. Del seu relat he pogut treure'n el següent entrellat: Estaven patrullant el sector de Coma Berenice quan la CSS Reuben James va ser atacada per naus imperials. Van tenir temps només de separar el pont quan la resta de la nau esclatà. Han estat rebent fragments de comunicacions solts d'altres naus i era un atac generalitzat en tots els sistemes. A hores d'ara la Confederació ha deixat d'existir.

Hem pres una decisió aquesta tarda després de passar-nos tres dies fent l'amor els quatre. Tan elles com jo necessitàvem de sentir-nos vius després de tant de temps aïllats i sols a l'espai.

Marxem cap al planeta. Hem apagat la senyal de socors i destruirem tot el que queda darrera nostre. Amb una mica de sort els Imperials no sabran de la nostra presència. Ara crec que la tripulació es va suïcidar en creure que estaven sols i perduts en aquest racó de món.

Ens endurem tot el que podem aprofitar per sobreviure. El demà és nostre.

Epíleg

La deessa gloriosa que brilla en el cel Amaterasu O-Mikami va baixar al país del sol naixent i de la seva descendència va néixer Jinmu, el primer emperador.

Kukulkan va davallar del cel de l'Est amb les seves tres dones i ensenyà als homes a construir cases, plantar blat de moro, a comptar el pas del temps i a guarir les malalties. Després d'un temps va marxar cap a l'Oest cavalcant la seva serp emplomallada.

Estació Espacial Internacional (ISS) - II-

9 Etz'nab'  11 Keh 12.19.17.15.18 Diari d'abord. Nau de Transport de la Confederació Nostromo.

Ja fa una quinzena des que vaig abordar el port espacial. He estat descartant possibles causes de la mort de la tripulació. No hi ha signes de descompressió sobtada ni fissures al casc. El Bioescàner no mostra senyals de contaminants químics ni biològics. No hi ha radiació provinent de la pila d'hidrogen del propi port ni de la zona de magatzematge de les piles per a altres naus. 

Les provisions pròpies s'han acabat i he posat en funcionament la màquina de racions CHON ( Carboni, Hidrogen, Oxígen, Nitrògen). La màquina recull de l'atmosfera planetària els components bàsics i els processa en forma de petites galetes insípides, però com a mínim no em moriré de gana.

He estat investigant la zona de descans de la tripulació hi hi ha coses força curioses. La tripulació es componia de 15 persones entre un Capità, un segon oficial, un cap d'enginyers, tripulació de pont, màquines i manteniment i personal de magatzem i tripulació rasa. El Capità devia ser una persona força culte. Tenia tot un prestatge de petites unitats d'informació amb uns 25. 000 llibres; però la majoria estan en llengües mortes, alfabets estranys o varietats de l'Spark estàndard no gaire evolucionades i que em costen de llegir. La segona oficial tenia en un dels calaixos una col·lecció de roba interior de cuir i de blonda, fora de la reglamentària roba de cotó. Varis consoladors i vibradors que han superat la meva imaginació. Un dels tripulants de manteniment tenia varis hologrames de la segona oficial fent l'amor amb varis membres de la tripulació i en algunes apareix el cap d'enginyers emmanillat i amordaçat. Però no posa cara de por, per a sorpresa meva.

Encara no he rebut cap senyal que m'indiqui que la sonoboia d'emergència que vaig activar l'hagi rebut algú.

Hi ha varies zones del magatzem que estan segellades i no aconsegueixo entrar-hi. Algú va canviar els codis d'accés rutinaris que apareixien en el quadern de bitàcola de l'estació espacial.

12 Ix  7 Mac 12.19.17.16.14 Diari d'abord. Nau de Transport de la Confederació Nostromo.

 Continuo sense rebre cap senyal. Tot i que ahir em vaig emocionar al sentir una seqüencia d'entrada i vaig pensar que arribava algú a buscar-me. Era una llançadera de mineria automatitzada, es veu que devem extreure algun tipus de metall del satèl·lit d'aquest planeta, però he vist que la descàrrega s'efectuava cap a la zona on no puc accedir.

He rellegit varies vegades el Quadern de Bitàcola de l'Estació, però els darrers tres dies, just abans que arribés, es un pur galimaties, qui ho va redactar s'estava sonant per moments i la darrera pàgina la devia escriure el capità doncs he fet que l'ordinador d'abord la processes i m'ha dit que és grec àtic ( sigui el que sigui això) i que està molt deteriorat el suport, com si algú ho hagués volgut esborrar i no li hagués donat temps de fer-ho del tot. Només ha aconseguit entendre Hekatombeion, Nemesi, Autoktonia. I no m'ha agradat gens el significat.

5 B'en  6 Kank'in 12.19.17.17.13 Diari d'abord. Nau de Transport de la Confederació Nostromo.

Acabo de fer un descobriment esfereidor: quinze tripulants hauria de ser igual a quinze cosos a la cambra de conservació. Atabalat com anava el primer dia no vaig adonar-me que només en vaig arrossegar-ne catorze.

També falta un bot d'emergència. Algú va fugir cap el planeta.

No tinc temps per capficar-me doncs he rebut un codi d'entrada i és d'una nau tripulada. Encara deuen ser força lluny doncs no puc establir-hi comunicació directe. Sembla que algú ha rebut el senyal de socors i s'acosten. Ara sí que es farà llarg fins que no arribin.

Amb l'ajut de l'ordinador he començat a llegir un dels llibres del Capità, comença així:

Canta'ns, dea, la còlera del fill de Peleu, la d'Aquil·les,

destructora: portà innúmers dolors als d'Acaia,

llançà a l'Hades, a munts, davant d'ell les ànimes fortes

d'herois, i convertí els seus cossos en presa de gossos

i en convit d'ocellots; el designi de Zeus va acomplir-se,

el d'aleshores, és clar, quan van separar-se en discòrdia,

per primer cop Aquil·les diví i Agamèmnon duc d'homes.

Música per a dies grisos -III-

Fue en un pueblo con mar 

una noche 

despues de un concierto 

tu reinabas detrás 

de la barra del único bar 

que vimos abierto 

cantame una canción 

al oido 

y te pongo un cubata 

con una condición 

que me dejes abierto 

el balcon de tus ojos de gata 

loco por conocer 

los secretos 

de tu dormitorio 

esa noche cante 

al piano del amanecer 

todo mi repertorio 

los clientes del bar 

uno a uno 

se fueron marchando 

tu saliste fuiste a cerrar 

yo me dije 

cuidado chaval te estas enamorando 

luego todo paso 

de repente 

tu dedo en mi espalda 

dibujo un corazón 

y mi mano 

le correspondio debajo de tu falda 

caminito al hostal 

nos besamos 

en cada farola 

era un pueblo con mar 

yo queria dormir contigo 

y tu no querias dormir sola 

(Coro:)

y nos dieron las diez 

y las once 

las doce y la una 

y las dos 

y las tres 

y desnudos al amanecer 

no encontro la luna 

nos dijimos adios 

ojala 

que volvamos a vernos 

el verano acabo 

el otoño duro 

lo que tarda en llegar el invierno 

y a tu pueblo el azar 

otra vez 

el verano siguiente 

me llevo y al final 

del concierto 

me puse a buscar tu cara entre la gente 

y no halle quien 

de ti me dijera 

ni media palabra 

parecia como si 

me quisiera gastar 

el destino una broma macabra 

no habia nadie detras 

de la barra 

del otro verano 

y en lugar de tu bar 

me encontre 

una sucursal del banco hispanoamericano 

tu memoria vengue 

a pedradas 

contra los cristales 

se que no lo soñé 

porque estaba 

mientras me esposaban los municipales 

en mi declaración 

alegue 

que llevaba tres copas 

y empeze esta canción 

en el cuarto 

donde aquella vez te quitaba la ropa 

(Coro)(x2)

Estació Espacial Internacional (ISS)

Estació Espacial Internacional (ISS) una proposta de relats conjunts

Sortim de l'hiperespai. Ja he transmès els codis d'aproximació i reconeixement  i inicio un rumb de d'aproximació per atracar la nau. Aquesta vella carraca, sobrevivent del darrer conflicte amb els imperials, amb milions de coses per reparar i repintar s'ha portat prou bé. Sí no hagués fet tantes campanes a l'ESO hagués passat amb millor nota l'accés a l'acadèmia de vol i en comptes de ser comandant d'un transport seria un brillant pilot d'interceptor, clar que tenen una vida més curta.

El port estel·lar no dona resposta, torno a enviar el senyal de reconeixement. El petit punt brillant del principi es va perfilant, orbita al voltant d'aquest planeta blau. Diuen els vells que vam sortir tots d'aquí en la primera gran migració. Però d'això en fa una pila d'anys. Jo no he conegut res més que la petita colònia d'Hyperion, amb els seus dos sols, i aquell mar de metà i les guspires al capvespre que desprenen els arbres tesla.

El petit punt ja agafa forma i veig les formes del port espacial. Un parell d'òrbites més i arribarem al punt de contacte.

Cony, ja em comencen a mosquejar que no contestin. Aquests dels ports sí que viuen bé. Un parell o tres d'anys avorrint-se a qui dalt, amb gimnàs i sauna, veien com atraquem i tornem a marxar després de la descàrrega. Ens canvien la pila d'hidrogen i només han de preparar l'enviament cap el planeta. Quan són sobre el punt, dos retrocohets i després caiguda lliure. Els de baix ja s'apartaran.

Ei, desperteu!, que estic ja apunt de fer l'aproximació. Carallots!

Merda, hauré de passar a manual. Frenada!, viro a babord, dos impulsos. Uf, l'ancoratge automàtic ha funcionat. Sistemes de suport connectats al Port. 

- Port, aquí Nostromo. Responeu. 

- ...

- Port, aquí Nostromo. Responeu. 
-...

Mil milions de llamps i trons! M'enfundo el vestit de suport i obro l'escotilla d'accés. Tot és en silenci. Només funcionen els sistemes mínims i ni rastre de la tripulació del port. Passo per passadissos buits fins arribar al pont. 

Tots són morts. Encara en els seus llocs, momificats. Caiguts en les posicions on eren quan els va sorprendre la parca. Merda, Merda, Merda. I m'havia de passar a mi. Restableixo els sistemes i arrossegant-los els poso en una de les cambres de conservació. Activo la balisa de socors del Nostromo. Amb una mica de sort d'aquí a uns mesos apareixerà algú. Què collons els devia passar?

Que llarg que es farà.

Rinovirus, Murphy i la fi del Món

Ja ho diuen, hi ha amors que maten. El paio aquest tant bonic de dalt es veu que fa uns dies va decidir colonitzar el meu cos amorosament i el meu sistema immunològic, com que estava tristoi i moix des que va abandonar-lo la darrera infecció; la molt lagarta,  li va dir, - com que no tinc gaire cosa a fer aquests dies, doncs quedat per aquí, s'està calentó i ens farem companyia, i tal dia farà un any. El problema és que jo havia decidit de fer tot d'altres coses divertides i/o distretes com: fer de commuter a les sis del matí, aguantar al No-Manager, recent arribat de Dubai. No, no hi hagut sort i no li han aplicat la Xària. O decidir quina de les ordres contradictòries del Gos Beta era la més absurda. Per altre part també tenia la intenció lúdica d'assistir a una signatura de llibres, conèixer algun que altre blocaire en persona i ja que no vaig tenir l'ocasió de veure la volta quadràtica del Sr. Leblanski, materialitzar-me en un altre event, happening o dieu-ne com volgueu.

Ja el diumenge vaig tenir un petit avís de com aniria la cosa, però no en vaig fer gaire cas i vaig atribuir-ho al fet de passejar darrera la trobada gegantera de GRO amb 18 ufanosos Kg. de filla sobre les espatlles. Amb raó m'havien de fer mal totes les articulacions, que ja és prou gran per caminar sola, però a tots els papes ens cau la baba i acabes portant-los a coll-i-be a ritme de gralles.

 Carlemany i Anna Gironella per Alyebard

El toc final va ser ahir quant el meu cos va decidir fer cas a la meva infermera i em va ajudar a perdre sobrepès a base de liquar-me jo mateix repetides vegades sobre una tassa de W.C. en horari laboral. Així que vaig decidir que posats a passar a una altre estat de la matèria preferia que m'enganxés a casa que no a la feina, on com a mínim la meva família podria certificar la meva transsubstanciació i reclamar l'assegurança de vida. Total que després de dormir una pila d'hores seguides (17) , menjar poc i aconseguir una baixa laboral, ara em teniu amb insomni i veient que el Sr, Murphy tenia raó, m'he tornat a perdre una altre ocasió de conèixer a molta gent que m'agradaria conèixer i que l'autor em signes el llibre.

Si teniu ocasió, gaudiu-lo que ja ha sortit EL JOC DE DÉU.!

Jo ara em dedicaré a fer bondat i que el meu sistema immunològic deixi de tenir-li afecte al bitxo de dalt i que faci la seva feina d'una vegada.

 No patiu, encara sóc més lleig

Abduït? No, tancat a la fira de GRO! -1-

Foto per Alyebard

Tot i que no m'hagués fet res que em segrestés l'alien que vaig tenir la sort de retratar dins l'espai firal de GRO. 

Tot va començar el darrer dimecres 27. Arribo per supervisar el muntatge de l'estand després d'haver deixat els nens al col·legi ( ells encantats, doncs no puc fer-ho mai, ja que sóc un commuter ), i després d'un esmorzar tranquil vaig cap el Palau Firal.

Oh! meravella de meravelles!, els muntadors ja han aixecat l'estructura de l'office ( de fet ja hi eren des de dilluns), però ja d'entrada hi ha alguna cosa que no em quadra. No hauria de estar l'estand més avançat cap el passadís? Ho comento amb l'encarregat i li ensenyo la meva documentació. Planta i alçat, planells acotats, dissenys d'imatges; però ell en té un altre que jo no he vist; resulta que el gos beta, durant la darrera fira, aquella que vam fer a major glòria del Sr. Hereu ha parlat amb l'empresa que ens els munta i ha afegit tot de coses noves, tot i que hi ha una línia de fluorescents de la mateixa fira que ens obliguen a moure l'estand cap en darrera.

Com que de petit m'havien ensenyat que donde manda patrón, no manda marinero. I hi ha un correu d'ell donant l'OK als canvis; jo callo com un murri i els deixo fer.  De fet ja de bon matí, m'ha clavat un moc per que no havia demanat la impressió dels fulletons per els actes de la fira. 

- Però si em vas dir que al posar l'horari en gros ja no calia fer-los.

- Jo no t'he dit mai això!

- Gos Beta! No fotis, però si vam quedar així!

- Fes-t'ho com puguis però ha d'haver-hi els horaris de mà ( em penja).

Sort que tinc bons amics i una gràfica que ja els va fer l'any passat me'ls farà en menys de 24 hores i me'ls enviarà amb un missatger abans de la inauguració. 

L'estand va creixent i a la tarda quan ja tinc la cuina instal·lada el truco. 

-Gos Beta, ja saps que l'estand ha retrocedit un parell de metres de la situació inicial? Com que m'han ensenyat el teu correu no t'he dit res abans, no queda malament, però si posem la porta que havies afegit no podrem passar, és massa estret.

- Canvis, quins canvis, què passa, que vols dir, passa'm a l'encarregat. (ja te l'he tornada, fes-te fotre!).

 Passada una estona l'encarregat dels constructors l'engega a la merda- literalment- i em passa el telèfon. Que si no es pot moure l'estand, que si parli amb fira, que si no se què. Comento amb la fira la proposta del Gos Beta i la directora del firal esclata a riure. - Rei, ni havent-ho demanat diumenge passat t'ho podria fer. És tècnica i materialment impossible!. Jo penso, perfecte. Ni el truco, li envio un SMS i que es cogui amb la seva pròpia salsa.

Em sembla que em faré una samarreta amb el següent estampat per quan vagi a muntar fires.

 

 Continuarà...

Gmail, el Sr. Hereu i la mare que els va parir a tots!

A vegades a la casa on treballo les coses es resolen amb un " te ha tocado". I ens van posar una fira amb calçador, com si no anéssim prou de bòlit amb el calendari que teníem programat. Així que l'ajuntament de Barcelona, en un intent de salvar la caiguda lliure del Sr. Hereu organitza una fira davant de la Catedral. L'invent l'anomenen "Mercat de Mercats" i som-hi a passar fred davant del mercat de Santa Caterina, tot el divendres i tot el diumenge. Amb el fabulós mòbil d'empresa en principi puc consultar tant el correu professional com les meves comptes de Gmail. Com a mínim mentre alimento amb fulletons publicitaris totes les iaies papiròfagues del barri podré consultar com està el pati dels que escrivim blogs. Tinc prou cobertura gràcies a les onades de rajola del mercat i accedeixo al meu Gmail. Cap correu nou. Com a mínim estrany. Torno a alimentar les iaies que surten del mercat amb fulletons i faig la cigarreta amb la de l'estand del costat que es mor de fàstic igual que jo. És el que té anar amb un estand institucional, si no dones menjar la gent ni et diu hola i tothom està comprant i menjant al Pla de la Seu.

Arriba el Gos Beta ben nerviós, doncs el no-mànager ha decidit assistir a la inauguració oficial amb tota la comitiva. Arriba i demana que fem fotos de l'acte oficial i la passejada de la comitiva. De moment molts càrrecs intermedis de la meva casa mare i de l'ajuntament, caps de premsa, de protocol i demés paràsits. A destacar algú de l'ajuntament que sembla que l'hagin acollit per reciclar-la d'entre aquelles noies de l'est que no cacen bolets a l'N-II. Arriba l'Hereu i petonets i abraçades a tort i dret als llepons de les dues administracions. Arrenca la comitiva i apa a saludar a cada paradeta. Entre paradeta i paradeta algú em trepitja ( és un alt càrrec de l'ajuntament) i encara espero que es disculpi. Jo anar fent fotos i de cop la màquina es mor! no hi ha bateria!. El gos beta se la va endur a Sant Miquel i no la va posar a carregar! Pla B: Fotos amb el mòbil. Entro en un dels estands per poder fer una foto de l'encaixada de l'Hereu i el paradista. Així com a mínim alguna serà de cares i no de la calva incipient. l'Hereu m'estira la ma i diu - Hola, Bon dia! i jo - Sr. Alcalde, li torno l'encaixada i fluixet li dic - El de l'estand és ell, el del meu costat i torna al ritual - Hola, Bon dia!. Talment com un androide.

Unes quantes parades més un guiri i la seva parella miren encuriosits i em demanen- Do you speak english? - Yes, I do. ( tradueixo) Què és tot aquest xou. És l'alcalde de Barcelona inaugurant la fira. - Ah!, i perquè vè amb tanta gent al voltant. - És any d'eleccions. Repetirà? - Espero que no- I els dos esclatem a riure.

El diumenge ja no hi ha ni iaies devoradores de fulletons, els he acabats tots. Fins i tot el del "Programa de Control de les dejeccions de purins" que és infumable. 

El mòbil em continua dient que no tinc correu. Continuo fent cigarretes amb la noia de l'altre estand. Arriba l'hora de plegar i torno a casa. Una hora més tard obro el PC i miro el Gmail. Cap correu. Miro la carpeta d'Spam que ja està prou plena i Gmail havia decidit que tots els de la blogosfera éreu correu no desitjat. Ho arreglo i de cop tinc 414 correus a la safata d'entrada pendents de llegir i contestar.

En any electoral no s'haurien de fer invents ni fires amb calçador. Sort que els que tenien parada van vendre, que els de BCN a més de menjar fulletons també aprecieu els bons productes.

"Noia llegint una carta davant una finestra"

Noia llegint una carta davant una finestra, una proposta de Relats Conjunts

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

Estimada Liedewij, ja sé que la meva darrera carta és de fa uns tres mesos, des que el bo de Frederik Hendrik van Oranje, seguint els savis consells de Mauritius van Nassau ens feia entrenar les nostres magres tropes, un cop i altre, al petit llogarret de Sint Michielsgestel. Ja sé que t'hauran arribat les noves per altres camins, però és cert. 's-Hertogenbosh ha caigut finalment i ja no queda cap ciutat del nord del Brabant en mans dels papistes i dels terços dels espanyols. Puc considerar-me afortunat, doncs només tinc una petita rascada de metralla a la cuixa esquerra. Camino ranquejant una mica, però el barber m'ha assegurat que passarà amb el temps, i puc cavalcar. Ell mateix va comentar-me que va estar apunt d'amputar-me la cama, però enfeinat mentre arribaven altres ferits va descuidar-se'n, i al veure que al cap d'uns dies la inflor de la ferida baixava i ja no supurava, va desistir-ne. Junt amb Nikkolas i Erik, els capitans de la primera i la segona companyia d'infanteria de Rosmalen; els recordes estimada? vam entrar en tromba per la bretxa de la muralla després de que esclatés la mina el dia 11 de setembre. La meva companyia, la primera de dragons de Groninguen va seguir-los les passes fins a una cantonada on un canó apostat ens va metrallar de cop. Ells dos són morts, i les tres companyies delmades. Però algú va aconseguir matar els artillers i la resta de tropes entrà darrera i va prendre la ciutat. El governador espanyol es va rendir el dia 14 i va demanar quarter. Frederik, en record del bon tracte donat al seu germà a Breda els va permetre marxar amb armes i bagatges cap el sud.
Liedewij , te n'adones, som lliures!
Les Provincies Unides ja no depenem més de la monarquia espanyola ni dels seus sequaços papistes. Ja no tornarem a veure aquells dominics de la inquisició passejant per les nostres ciutats, ni els agutzils recaptant impostos abusius. Ara tots els guelders que guanyem amb el nostre esforç es quedaran aquí. 

Mentre em recuperava, Johan m'ha comentat que alguns burgesos d'Amsterdam volen fundar una companyia comercial per enviar vaixells a les illes de les espècies. Crec que és una bona idea, hauríem d'apuntar-nos-hi, com comentava el teu enyorat pare. Si visqués per veure-ho! com en seria de feliç.

Liedewij estimada, compto els dies que em queden per arribar a casa i gaudir d'aquesta pau entre els teus braços.

El teu fidel espòs

Alyebard van der Scheer.

Capità de Dragons de les Provincies Unides.

's Hertogenbosh, 17 d'octubre de 1629.

Tocats per la Tramuntana, tocats pels Déus.

Es diu dels empordanesos que estem tocats per la tramuntana; aquest vent del nord que ho esbatana tot, que neteja l'ambient i l'eixuga. Aquest vent, i també les qualitats del sòl fa que els vins de la D.O. Empordà tinguin un caràcter especial. I especial va ser la manera de promocionar-los aquest estiu. Com que són vins d'alçada és va pujar al Puigmal ( el pic més alt de Girona, amb 2.909,6 msnm.) per demostrar-ho. 

Si no hi ha res més divertit que està tocat per la tramuntana, tocat pels Déus!

No deixeu de provar-los i llençareu tots els riojasvegasdelduero i demés collonades per l'aigüera. 

Ja m'ho explicareu.

I per cert, la tramuntana només és una excusa, estem tocats per l'antiga passió dels Déus, la rauxa. (això sí, s'ha de tenir certa paciència per a aguantar-nos les manies, sinó demaneu-li a La Guardiana de la Cova ;-) )

Jardí Zen

Les meves pors

fan onades

en la meva ment

Santmiquelejant -I-

La Seu Vella, Lleida. Per Alyebard

Santmiquelejant o com sobreviure a la Fira de Sant Miquel. 

De fet fer una fira no és tan difícil. Tens un pavelló firal, l'omples d'estands amb productors i ells que venguin el seu producte tan bé com sàpiguen. El problema és quan els de dalt decideixen complicar-se la vida i provar invents nous. Fer un saló monogràfic és tot un repte i té la seva pròpia coherència. Poses tots els d'alimentació juntets i així la gent els veu com si fos un mercat i compren el seu producte, si els ve de gust. I aquest any es va provar a Sant Miquel amb el Saló ProduQte ( pss, no és una falta, es deia així) per allò de la Q de Qualitat.  Així doncs, la fira ens lloga tot el Palau de Vidre i nosaltres l'omplim d'estands modulars per als productors i un estand central a càrrec nostre on fer les presentacions i els xous de cuina i tota la parafernàlia institucional, que és any d'eleccions. Fins aquí prou bé, però com ja sabeu el Gos Beta i el No-mànager van fer de les seves i servidor va patir una miqueta. 

Però tot va bé si acaba bé. No?

Arreglats els nyaps del disseny de l'estand, servidor va fer en total 936 km de carretera de GRO a Lleida, doncs tot i que el meu territori per a fires i firetes sigui GRO i rodalies ( Igualada és part de la meva rodalia :D ) el Gos Beta, com que el seu ego necessita d'algú per renyar va decidir que assistís a Lleida durant dos dies. La resta se la menjaria l'altre company de despatx.

Després diran que les meves dietes són cares!

Però va valdre la pena. Resulta que el meu Honorable Conseller no li agrada parlar amb micròfon de diadema, d'aquells que es pengen al cap com un mans lliures. Però ningú des de protocol ens ho havia dit. Com sempre. De fet no sé ben bé quina feina fan els de protocol, excepte evitar que els Consellers es perdin pels passadissos i que s'asseguin a la cadira correcte.

Així que deu minuts abans hauríeu d'haver vist als dos: GB i NM patint d'allò més pel micro i provant invents, demanant a fira un micro de mà ( resposta fira; no en tenim. S'ha de demanar abans). Total que arriba el conseller i la seva cap de premsa, amb un somriure li diu,  - és d'aquests, però així estarà més còmode. I el Honorable va acceptar-ho sense cap complicació. Els hi hauríeu d'haver vist el rictus de la cara !!!!!.

Un altre dels nyaps arreglats: 

S'havia de fer durant dos dies un programa de ràdio en directe des de la fira,.Se'ls prepara un espai i després de passar-me tres dies (pre-fira) barallant-me amb Timofònica per una línia RDSI, finalment ens la posen. Uf,  un pollo menys! Però a les 9 del matí arriba el tècnic de la ràdio i no hi ha ni taula ni cadires a l'estand. Eins? resulta que l'inefable GB no va demanar-ho perquè pensava aprofitar una altra taula que estaria ocupada fins a les 13:00 h. El de la ràdio diu que o munta ara o no hi ha programa, així que ja em veieu desmuntant una taula rodona d'una de les sales privades de l'estand i posant-la per la ràdio. Uf,  dos pollos menys!

Tot i això el meu No-mànager no em va ni saludar ni em va dirigir la paraula en tota la fira ni em va convidar a dinar com a la resta de gent de l'estand. 

Però ja s'ho farà, perquè jo vaig dinar amb dos expositors super simpàtics i el meu no-manager té data de caducitat, la mateixa que el govern. ;-)

All the cigarettes that I have never smoked

El problema d'estar en tensió en una fira és després. Quan tota la tensió acumulada se'n va i et quedes fet una coca. Em prou feines t'aguanten les cames. Però per contra el cap no para de barrinar i veure que es podia haver millorat i què o qui va fallar. Els marrons que has esquivat o com de transparent pots arribar a ser als ulls d'alguns. I sempre que marxa la tensió ve l'insomni. Demà estaré fet una coca. I si em dona temps, entrada nova sobre fira, manàgement i demés parides. Però per acompanyar una mica la solitud de la nit, música suau. I tots aquells cigarrets que encara no he fumat.

Tell me what it is, it isn’t fair
but I’m wasting time, cos it isn’t my heart, it isn’t my fault
and every situation understands, well
the anecdote of chasing the locations to your doors
’cos I’m wasting time, I’m wasting money again
and all the cigarettes that I have never smoked
and all the letters that I have never sent
he was sitting by the swimming pool
but he was scared, ’cos it wasn’t his time and it wasn’t his chance
getting older’s not been on my plans
but it’s never late, it’s never late enough for me to stay
’cos I’m wasting time, I’m wasting money again
and all the cigarettes that I have never smoked
and all the letters that I have never sent

1,47 metres

Quan els americans van construir la llançadora espacial es van trobar amb un problema. Un dels components ( Els coets auxiliars) es feien en una factoria a l'altre punta del país i s'havien de transportar per ferrocarril, la qual cosa condicionava la mida; doncs hi havia túnels en el recorregut. Com que els Ianquis són mol curiosos,un enginyer de la NASA va decidir investigar perquè els túnels tenien aquella mida i no una altra. Els túnels venen condicionats per les dues vies més l'espai entre elles. Les vies de ferrocarril fan 1,47 metres d'ample. (sistema viari internacional, aquí els espanyols van decidir fer-lo més ample per que no els envaïssin els gavatxos, i de passada putejar a Portugal). Perquè aquestes mides i no unes altres us preguntareu? Doncs perquè els primers ferrocarrils van evolucionar dels tramvies a cavall; i els tramvies a cavall els feien els constructors de carro que feien servir aquesta mida. I per què? Doncs perquè des de feia segles els carros tenien aquestes mides que s'adaptaven a les roderes de les calçades romanes. I els romans havien vist que la mida ideal per un eix de carro era la dimensió del cul d'un cavall i una miqueta més. Per això si algun dia veieu un projecte i penseu que esta fet amb el cul tindreu tota la raó del món. Com el projecte de la feina que tinc entre mans que el Gos Beta va dissenyar i està fet amb el cul. A hores d'ara ja hauria de ser fora anant cap a casa i estic al despatx arreglant el projecte d'una fira que s'inaugura el proper dijous. I el més calent és a l'aigüera. Que savis els romans i que imbècil el meu Gos Beta.

Era tan desgraciat - I -

Era tan desgraciat que fins i tot la seva amant li va posar les banyes. Així doncs quan la biga on havia lligat la corda per penjar-se cedí sota el seu pes, va provar de posar el cap dins el forn. Però llavors recordà que li havien tallat  el gas per manca de pagament. Obrí l'armari i agafà l'última ampolla de whisky de malta de 12 anys que li quedava i se la begué tota. Embriag i fent titines arribà a l'estació de tren, encara tancada. Saltà la tanca de filat i caminà vies avall en la negra nit. Va trobar un revolt on si s'estirava, el maquinista no tindria temps de veure'l i segur que tot el tren li passaria per sobre. A la  butxaca de l'americana la carta de comiat, amb la tinta correguda per les llàgrimes. S'arraulí sobre el balast i s'adormí tot esperant el no res. O potser la mort en comptes d'una calavera amb caputxa era una bella jove pel-roja de pell blanca i bust generós. Quan l'escalfor del sol el va despertar, amb ressaca, cos adolorit de dormir a la serena i cruixir d'ossos va recordar que aquell dia hi havia vaga general i no circularia cap tren. 

Va comprar un número dels cecs amb els darrers euros i va esmorzar a la cantina de l'estació entre meuques i viatjants de comerç. 

Després va tornar a casa i s'afaità sense tallar-se. 

-continuarà- 

I wanna do bad things with you.

Torno de dinar de la pizzeria del costat del despatx, avui m'he moderat i m'he demanat l'amanida de rúcula, arròs integral, enciam i margallons; que ja em va renyar la infermera. De segon una pizza regina per a compensar. Com que aquesta hora no hi ha porter i coincidint que surt una companya del despatx em quedo aguantant la porta de ferro modernista mentre fumo. ( Sí, he tornat a caure; però es temporal) En això que mentre li comento si queda algú a dalt que fent força aguanto la porta i jugant-me una sobrecàrrega en els bessons de la cama esquerra continuo fumant. A punt d'apurar la cigarreta se m'acosta una vint-i-tants hippyperroflauta de disseny, rastes de perruqueria i conjunt hippiós però de marca. Olor a net i perfum. I em diu perdona, que te foc? i jo que li allargo l'encenedor i li replico; m'acabes de fer gran. Es clar, amb americana i corbata, qui no? Que  no sóc tan vell, que hi ha dones al tren i al metro que se'ls inflen els mugrons quan em veuen ( vegis: Nec sum adeo informis:nuper me in litore vidi) No agafa l'encenedor, sinó que m'agafa les mans i se les acosta a la cigarreta de tabac de liar i em somriu. L'encen i em mostra el clatell amb un moviment de cap. Gràcies em diu, hi segueix carrer avall. Als pocs passos es gira i em torna a somriure metre trenca la cantonada. El seu gest d'oferiment m'ha recordat la sèrie que m'ha enganxat fa poc. True Blood; res a veure amb aquells vampirs nyicris per adolescents. I m'ha recordat la seva banda sonora. Si em tornes a demanar foc faré coses dolentes amb tu

When you came in the air went out.
And every shadow filled up with doubt.
I don't know who you think you are,
But before the night is through,
I wanna do bad things with you.

I'm the kind to sit up in his room.
Heart sick an' eyes filled up with blue.
I don't know what you've done to me,
But I know this much is true:
I wanna do bad things with you.

When you came in the air went out.
And all those shadows there filled up with doubt.
I don't know who you think you are,
But before the night is through,
I wanna do bad things with you.
I wanna do real bad things with you.
Ow, ooh.

I don't know what you've done to me,
But I know this much is true:
I wanna do bad things with you.
I wanna do real bad things with you.

ARA OJATS TOTS GENERALMENT - demà és la Diada -

BARCELONA, 1714 .Recreació en 3D

L'assalt a la ciutat de Barcelona, 11/09/1714

BAN DECLARANT LA GUERRA A ULTRANÇA (PUBLICAT EL 9/07/1713)

ARA OJATS TOTS GENERALMENT

Es fa saber, de part de l’Excel.lentíssim i Fidelíssim Consistori, dels Excel.lentíssims i Fidelíssims Diputats i Oïdors de Comptes de l’Excel.lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya, seguint la resolució deliberada pels Excel.lentíssims i Fidelíssims Braços Generals, el dia 6 del corrent mes i any, pel present Pregó i Edicte que:

l’Excel.lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya convocat en Braços Generals el sobredit any i dia, ha deliberat continuar la guerra en nom de la Sacra  Cesària Catòlica Reial Majestat l’Emperador, i Rei nostre Senyor,(1) (Déu lo guardi) per mantenir-se vassalls de la sobredita S.C.C.R.M. segons la llei establerta en Corts Generals celebrades en l’any 1706, i per a conservar les Lleis, Constitucions, Privilegis, Honors, Costums i Prerrogatives, que el Sereníssim Duc d’Anjou(2) ha derogat, volent que el present Principat de Catalunya s’entregui a discreció, i que els naturals i habitants no gaudeixin en endavant de més llei ni privilegi que el que al seu arbitri vulgui imposar-los.
Per tant, declaren que del dia present en endavant, tots els naturals i habitants del present Principat tinguin, reputin i tractin per Enemics, tots els súbdits i vassalls, tant del sobredit Duc d’Anjou, com els súbdits i vassalls de la Majestat del Rei de França, per quant aquest és aliat, ajuda i afavoreix els designis del sobredit Duc d’Anjou.
Per tant, es prohibeix sota les penes establertes pel crim de Lesa Majestat, que del dia present en endavant, ningú s’atreveixi a tenir comunicació, ni tracte, ni per escrit, ni de qualsevol altre manera, amb els dits vassalls i súbdits, si no volen ser tractats com a vassalls inobedients de l’Emperador, i Rei nostre Senyor, i Enemics de la Pàtria. Per què les dites coses siguin a tots notòries, manen els Excel.lentíssims i Fidelíssims Senyors Diputats es faci i es publiqui el present Ban i Pregó en els llocs acostumats de la present Ciutat i a totes les altres parts on convingui i sigui menester.

(1) Carles III d'Àustria
(2) Felip V

Queden quatre anys per que en faci tres-cents. Potser que fem alguna cosa aviat, no? O ja no us recordeu que bé que ens ho vam passar?

La foto que gira 

Diaris alemanys de l'endemà

Espatlles

The Do - On my shoulders from THE DO on Vimeo.

  

Una cançó que retruny dins el meu cap des de fa dies, fins el punt de cercar-la a la graella de rac105 per a veure qui la cantava i com es deia. Així que us la passo, si agrada bé i si no també. Per cert, avui no podré practicar la variant empordanesa de l' Esquiving. Anava tant clapat al tren que si no em desperten a  l'arribar a BCN me'n vaig a ves a saber on. Quan he arribat a la cruïlla de Rambla de Catalunya amb Gran Via m'he adonat que m'havia deixat la carmanyola nomad al tren; avui que portava endívies i tomàquets xerri de primer, tortel·lini de segon (125g) i una poma. ( merda de règim).  Hippiperroflautes avui us en lliureu de la meva estampada de carmanyola! I a sobre hauré de dinar un entrepà a l'estació. Això o m'endrapo un McDonald's per cel·lebrar-ho.