dijous, 1 de desembre del 2022

Stabat Mater dolorosa

 

En les llengües derivades de l'indo-europeu hi ha paraules per designar els que han perdut els pares, els orfes. Hi ha paraules per designar els que han perdut el cònjuge, els vidus. Però, no hi ha paraules per designar els que han perdut un fill. 

I el dolor d'una mare davant la pèrdua del fill és dels més intensos. Perquè tots els que som pares ens canviaríem sense dubtar-ho per ells. 

Al meus cunyats se'ls hi està morint un fill de càncer. A la meva amiga Montse el seu fill va decidir de marxar abans d'hora. 

I jo sóc aquí, sense paraules per dir-los que el seu dolor també és el meu i que sem fa un nus al cor només de pensar en el que estan passat. 

I que fa dies que escolto això, en mastego les paraules i tinc les llàgrimes somes.




Estava la mare trista al costat de la creu, plorosa, mentre el fill estava penjat/ amb l'ànima gemegant tant trista i dolent amb l'espasa travessant-la...

dijous, 10 de novembre del 2022

Em menjaré una magrana.

 

Magrana (Punica granatum


De la sèrie de donzelles segrestades pels tres germans, Zeus, Posidó, Hades, només una va poder tornar altre cop amb la seva mare. 

Posidó va regnar sobre la mar, els cavalls i les fonts d'aigua salada, Hades es va quedar el regne dels morts i les seves ombres. Zeus es va quedar la millor part del pastís. 

Prou pena tenia Posidó que va perdre la juguesca ser el déu tutelar d'Atenes. A qui se li acut regalar als habitants d'una ciutat una font d'aigua salada. Amb raó van triar Atena que els hi va donar l'olivera. Posidó va raptar la nereida Amfitrite Άμφιτρίτη la que envolta (la mar) tres cops prop de Naxos i la feu la seva dona. Dofins amunt i avall, amunt i avall. Tres cops. 

Europa Εὐρώπη la del rostre ample, princesa de Fenícia, collia flors vora la mar quan va veure el brau més bonic; feia olor a safrà i era tot blanc i manyac, sense pensar-ho va pujar a la seva gropa i quan se'n va donar compte ja era a Creta, sota un arbre, espatarrada i amb Zeus entre les cames. Quan Zeus se'n va cansar, com sempre li passava, i li passava aviat, la va casar amb Asterió i el va fer rei de Creta. De passada que fes de pare als fill que Zeus li havia fet. 

Europa, una de tantes;  Aegina, Alcmene, Antiope, Asopis...

I la tercera? 

Persèfone Περσεφόνη la que porta el caos, la destrucció. Per això molts preferien anomenar-la senzillament Kóre Κόρη la donzella. No fos cas que aparegués i portés tot el que el seu nom prometia. 

Així que tenim la donzella passejant quan s'obre una escletxa al terra i apareix Hades i el seu carro, m'agafa per la cintura a la noia i cap al regne dels morts s'ha dit. Desesperada al veure que no torna, la seva mare, Demèter Δημήτηρ Deesa Mare surt a cercar-la i com que no la troba en dies i dies va deixant que la natura es marceixi, tot sigui un erm. 

Hèlios, el sol, que tot ho veu, li diu que Hades l'ha raptada. Al final, Zeus, fart de sentir-la, sentir als humans afamats i d'altres déus que es queixen, recordeu que Zeus no té gaire paciència?, reclama a Hades que torni la donzella (es pressuposa que ja no deu ser-ho gaire, que no la devia raptar només per fer bonic a l'avern, no?) 

Hades diu que sí que val que ara la torna, però es guarda un as a la màniga. Ningú, pot retornar si ha menjat o begut alguna cosa als inferns. La donzella induïda per Hades ha menjat 3 grans de magrana. Hermes apareix per recuperar-la però com que ha menjat a l'inframón ha de retornar els tres mesos d'hivern. 

La resta de l'any és la Reina dels Inferns, severa, seu al costat del seu home i observa els esperits dels mortals. El seu retorn és promesa d'immortalitat, l'esclat de la primavera. A ella i la seva mare són consagrats els misteris d'Elèusis. Els seus seguidors es van prendre tant al peu de la lletra de no revelar-los que ara no en sabem res dels rituals, només petites pinzellades. 

Per això, si cerqueu la immortalitat, mengeu magranes, castanyes, invoqueu el retorn de Persèfone encara (sobretot) que us porti el caos a la vida.

Persèfone com a Reina de l'Inframón





dijous, 27 d’octubre del 2022

L'últim viatge del Temerari

 

Joseph Mallord William Turner  L'últim viatge del Temerari (1839).

Al capvespre sortint de la feina sempre m'agrada d'estirar les cames per la banda dels molls. Vaig caçar a vol la conversa de dos vells llops de mar que s'estaven asseguts fora de la taverna. 

- És el Temerari? - Sí, se l'enduen al per desballestar-lo. No li han donat ni l'honor de ser enfonsat. 

- L'Almirallat, des que hi va arribar el nou govern que és un cau de rates, no han vist un vaixell en sa vida i tot ho saben del que han llegit en biblioteques. No sé on anirem a parar. 

- Quanta raó tens. L'altre dia que vaig sentir en Tommy, el fill del malaurat Sixpence que volen que la Royal tot siguin vaixells a vapor. On anirem a parar! Per cert, vas rebre la paga del darrer Trafalgar day? 

- Sí, i ja és ben dins la panxa!

Vaig acostar-m'hi. - Senyors, si em permeten, que van ser a Trafalgar? Jo els pago la ronda. 

- I tant!! amb aquest carallot i el lloctinent John Pasco vam hissar el missatge


Hostaler! Una ronda de ginebra per aquests mariners. A la salut de Lord Nelson!

El que no saben és que sóc una d'aquestes rates de biblioteca que no hem vist un vaixell però el futur és el vapor i els canons d'ànima ratllada i els blindatges. Que els propers combats navals ja no tindran l'èpica de Trafalgar i que amb prou feines ens veurem les cares amb els vaixells enemics.  




Papallones, tatuatges i dofins. - continuarà -

Torna a ploure i encenc una altra cigarreta. Reprenc la conversa. - Sóc fill d'oficial de la marina mercant. Sense adonar-me'n em vaig criar amb la idea que les coses s'han de fer bé i quan toca, sinó el vaixell s'enfonsa. Per això aquell maleït 27 d'octubre em vaig emprenyar molt quan vaig veure que tot era una pantomima i que no van ni tenir els collons d'arriar la bandera espanyola. Si com a mínim haguessin resistit i ens haguessin mobilitzat, potser estaríem igual que ara, en guerra; Holanda va estar-hi vuitanta anys abans els espanyols no la van reconèixer com a Estat independent. Ves a saber, potser la nostra serà la segona guerra dels cent anys. Ara per ara estem ben empantanegats per no haver fet el que tocava la primera vegada. Però aquest cop ja no hi ha volta enrere. Des de que els vam fer saltar enlaire el primer tanc que ens van enviar per la diagonal ja es va veure que la cosa aniria diferent. 
No s’ho esperaven; clar que era la primera vegada que es trobaven que ningú va fer cas de les consignes de tornar a casa i ni un paper a terra. Ja els hi havíem pres la mida a tots. 

Ho recordo - diu la meva interlocutora - jo sortia de fer el darrer examen de la facultat de medicina i vaig anar cap a la manifestació, ja era la segona setmana de les protestes i la gent estava realment emprenyada. Clar que la crisi econòmica va ajudar-hi. No van caure que ja no podíem perdre res més. Et puc fer una pregunta? L'altre dia quan et vaig netejar les ferides et vaig veure els tatuatges i em va sobtar que portessis aquelles papallones tant petites, al canell, sota la corretja del rellotge; el de l’espatlla ja vaig veure que era alguna cosa militar. Però papallones, ja sé que sona a tòpic, però el feia més per noia. 

 - No has sentit mai papallones a l’estómac? Aquell ai al cor quan veus algú? Són per recordar-me'n. El meu darrer missatge van ser unes papallones. - La teva dona? - No, ella és a Itàlia, quan va esclatar la guerra ella era allà amb el meu fill que hi acabava el doctorat i la meva filla, van anar a veure’l. Jo era  a Noruega però això és una llarga història - Tenim temps – em diu, ella mentre encén la seva cigarreta. – Això ens matarà a tots, li dic- És la típica broma d’humor macabre dels soldats. Sort que encara podem somriure.

 - Qui era doncs, que és morta? – No ho sé, jo desitjo que estigui bé. Com sempre li he desitjat. Vam ser parella fa molt temps, vam deixar-ho. Ens vam retrobar després, era un amor secret, passional, de missatges, de trobades furtives en hotels i darreres de cotxe. També va acabar-se de cop, no sé molt bé què va passar. Llavors, un temps després van tornar els missatges, com si volguéssim de tornar-hi. Però llavors va venir el silenci. I ho vaig entendre, a vegades cal deixar marxar a qui estimem. Sempre ens quedarà París.
 I on viu es una zona tranquil·la. Potser va fugir a França o està combatent per algun lloc. 
En aquella època jo no era de tatuatges però ella sí, entre d’altres, duia una teranyina tatuada a l’esquena. La guerra ho canvia tot. Quan va esclatar la guerra vaig tornar a fumar, i finalment vaig tatuar-me.
 Miro com aquesta broma baixa que ha deixat la pluja es va estenent. Hem canviat la pluja per la boira. Això encara ens va més bé pels nostres plans. 
- Ja que hi som, amb les preguntes, l’altre tatuatge? Una dona amb sobre un dofí, no és molt militar, no? He vist més llops, espartans, runes víkings aquests darrers anys que dofins.
 -  És Amfitrite, la dona de Posidó, el Déu del Mar. 

Amfitrite via Google



I perquè tothom et diu el Vell ? I perquè et diuen Capità, no en dus les insígnies- Sóc vell, com si no es veiés, però a la mar és un epítet normal pels qui comanden una nau. Com els caps de màquines són els Chief  i la tripulació son les mans.  Sóc capità. De la marina. La de guerra. Duem això 

Galons via Google


 - Però, si no en tenim! La van enfonsar tota. -Tota, però vam ser we few, we happy few, we band of brothers... Recordes que els vam enfonsar el Príncipe de Asturias...I la base de Cartagena encara fumeja. Els va passar com els russos a la guerra d’Ucraïna. Se li obren els ulls com plats –Hi eres! -Sí, amb la NRC  Amfítrite.(1) Fins el darrer dia, fins al darrer home. 
- I com vas arribar a Capità?  Si es va començar de zero, com tot. 
(continuarà)

Nota
1- Nau de la República Catalana Amfitrite







dimecres, 27 de juliol del 2022

What a week, huh? Captain, it's Wednesday

Quina setmana, oi? Capità, és dimecres.

Doncs sí, déu-n'hi-do la setmaneta.... Preses a la feina, preses a tot arreu. Gent que no respont, potser ja son de vacances. Que ja us vaig dir que volia preparar-me per les vacances!

dimarts, 26 de juliol del 2022

En temps de descompte

Res, que aviat començaré vacances i la cosa ja està en temps de descompte.

Planificació:

Penso fer el gos tot el dia.

Això no exclou que faci una cerveseta a la fresca, llegir el que tinc pendent de l'hivern, fer els exercicis de francès de repàs, planificar la tardor...

PENSO FER EL GOS TOT EL DIA!

Bones vacances (els que en feu, que sé d'altres que estan en plena temporada alta i ja us arribarà el premi)

dimecres, 20 de juliol del 2022

Aquesta reunió podria haver sigut un correu electrònic. -II-

Recordeu allò que us vaig dir que a les cases d'apostes no es cotitzaria que algú de la reunió acabaria arreplegant la passa del COVID19? Doncs l'organitzadora i una assistent més van caure malaltes. A vegades sí que hi deu haver cert Karma a l'univers. Recordeu-me que em faci la samarreta i la tassa. Si sobrevisc a l'onada de calor.

dijous, 7 de juliol del 2022

Aquesta reunió podria haver sigut un correu electrònic.

Beep- Beep Doncs no, no és ningú enviant-me fotos en pilota picada...

És el meu cap que em diu, demà no vinc per logística familiar faré teletreball. Hi ha una reunió amb la vicegerent, com que tu demà ets al despatx, t'hi delego. Entesos que li dic. Amb la poca gràcia que em fa això de reunir-me amb caps.

Així que quan és l'hora em planto a la sala de reunions que em van dir i no hi ha ningú.

- Comencem bé-

Passats vuit minuts apareix més gent i al cap d'un quart d'hora apareix la vice.

No hi ha cosa que em faci més ràbia - laboralment parlant- que els lladres de temps.

Fem les presentacions i fem la tempesta d'idees xorra sobre el que ens demanen.

>Mitja horeta i que ja ens enviarà les conclusions. Que ho comentem amb els propis serveis.

De fet sóc l'únic membre de la reunió que no és un cap de servei - que vinc per cobrir l'expedient!-

Envio un correu resum als meus companys i la resposta del meu cap és - per això tanta història.

Sí, em faré una samarreta i una tassa que hi posi.

"I survived a meeting that should've been an email" aviam si ho van entenent.

Per cert, que algú lleparà de la covid amb aquesta reunió ni es cotitza a les cases d'apostes.

dimecres, 6 de juliol del 2022

Ja no hi ha pandèmia. 8ª onada

Nooo, què va... La febre alta, altíssima durant dos dies que m'ha deixat com si et passes un bus anglès d'aquells de dos pisos per sobre no té res a veure amb l'onada de virus que corre. La panxa regirada, el mal de cap. La tos, la gola rogallosa com si hagués tornat a fumar un paquet de ducados al dia. Nooo. El que ens passa és que tenim unes gànes boges de fer la vida pre-pandèmia i que el nostre sistema economic basat en el turisme no aguantaria un altre confinament a la xinesa. I fet i fet, si la grip normal ja mata un miler de persones majors de 65 cada any i ningú en feia escarafalls que se'n morin uns quants milers ara ja no és notícia. De les poques coses bones d'aquests dies fotut és que he tornat a llegir llibres que tenia aparcats i ara ja he acabat i vist uns quants vídeos que tenia aparcats també dins el disc dur del PC. Qui no es conforma és perquè no vol.

dilluns, 27 de juny del 2022

beeb, beeb -II-

beep, beep
La icona emergent i el sorollet l'indiquen que ha rebut un missatge.
- Quin horari fas?
- Fins les 15h. i tu? - tecleja ell.
- També, pero dimecres festiu.
Quan ens trobem?-Li escriu.
Pocs segons després surten els dos tics blaus. L'ha rebut i l'ha llegit.
En aquest pocs instants, l'ha despullada mentalment, l'ha resseguida tota, l'ha besat, li ha acaronat els pits, la llepat, la penetrat i li ha fet de tot.
El temps subjectiu ja ho té això.
Escrivint... escrivint...escrivint... escrivint...escrivint...
-No em demanis això, que ja saps com em poso -li respon.
- I com et poses?
Reb un dimoniet com a resposta.
Seràs dolenta - pensa-
Li envia la imatge dels bitllets plegats. -Send Nudes-
Seràs gamberro, sóc a la feina- li escriu. - No wasap plis.
De matinada va sentir el beeb, beeb. Va cercar el telèfon a les palpentes a la tauleta.
Amb els ulls mig oberts va veure que li havia enviat unes quantes fotos d'ella, nua.
- Per que vagis fent boca - li va posar. I la icona del dimoniet.
Boca?, va sentir com l'erecció li venia de cop, una erecció com les d'abans, ferma, desafiant.
-No saps el que et perds.- Li va enviar. -Quan quedem i veuràs el que et fa la meva boca? -
Et besaré al clatell, aniré baixant per les espatlles mentre t'acarono els pits. Llavors et giraré i et besaré a la boca m'entre t'engrapo les natges i llavors et besaré els pits, et resseguiré els mugrons i quan menys t'ho esperis et penetraré a peu dret...
escrivint....escrivint....
Més aviat del que et penses. icona del dimoniet
-T'agafo la paraula.

dijous, 23 de juny del 2022

Per Sant Joan pel davant, per Sant Pere pel darrera!

S'acosta la nit màgica per excel·lència. Sant Joan! La festa del solstici on els catalans encenem fogueres i tradicionalment s'hi cremaven tot de coses velles i que ja no fessin servei. Doncs això, cremeu (encara que sigui metafòricament) tot allò que no necessiteu i quan quedin les brases, si sou prou valents quan encara hi ha flames, salteu la foguera tot cridant l'encanteri "Per Sant Joan pel davant, per Sant Pere pel darrera" que la màgia del solstici us porti fortuna i amors i tot això que els humans necessitem per ser una mica més feliços. Si teniu l'ocasió arraplegueu herbes remeieres o banyeu-vos en un gorg o a la platja. Feu els ritulas que creieu necessaris i gaudiu d'aquest aire d'estiu que comença a inundar-ho tot. Comença la temporada de revetlles, festes majors, balls d'envelats... feu tanta gresca com pogueu i si la deessa fortuna us ho perment, encloteu el piu per Sant Joan pel davant i per Sant Pere pel darrera. Fortuna huiusce diei

dimarts, 7 de juny del 2022

Beep, beep

Beep, Beep. El telèfon sona, pren vida dins la butxaca. Deixa el cafè a la taula de la terrassa del bar on esmorza i es mira la pantalla. Un vídeo amb tota la calma del món. Amb les onades que van i venen amb la llum de primera hora. Somriu. És agradable que encara et recordin. Recorda. Recorda la primera vegada, les del mig, els sopars, el castellet, el reencontre passat uns anys. La darrera vegada. Pensa sorneguer que també li podria enviar una foto dels pits com acostumava. S'abraça als records i deixa que l'escalfor daurada l'ompli l'ànima. Li contesta amb un agraiment i l'hi envia una foto de Girona temps de flors. S'acaba el cafè i torna al despatx. Sap que no serveix de res ser el més ric del cementiri, però si que val la pena tenir records intensos, punyents per les nits d'hivern. De les abraçades, de com ella el cavalcava, de resseguir-se, de les paraules a cau d'orella, de sentir com a ella se li arqueja el cos a cada orgasme. In illo tempore

dimarts, 22 de març del 2022

Servir en got llarg

Nota mental: Anar al supermercat i comprar ginebra, llimones i tònica. Cap al tard fer un gintònic Servir en got llarg. Beure'l a la teva salut Chief engineer ...Dibuixar pales d'hèlix als marges dels diaris...

Inexorable

El pas del temps és inexorable. Hi ha coses que de cop i volta et posen davant del mirall de la pròpia realitat. Fa quatre dies que tenies un nadó en braços i de cop i volta et diu: - Demà vidrà la meva xicota i si us va bé podriem fer un cafè junts i us la presento. (diu que sí, que ja li dirà on i quan. Però la sèva ànima és en un racó i plora. No se n'adonarà i li demanaran que reculli el nét de l'escola i li doni berenar)

dimarts, 22 de febrer del 2022

Dos, dues.

Avui és un dia ple de dossos. 22 del 2 del 22. L'altre cosa a destacar és que és el meu aniversari i que també faig una xifra curiosa. És cap-i-cua. Res, que si encara hi ha algú que llegeixi blogs i es miri aquest de tant en tant, que es manifesti. Potser hi tornaré a escriure sovint i tot.