I ens van suspendre el festival

El cràter

Havia de ser la meva primera vegada en un escenari de veritat, però ens van avisar que per ordre governativa s'havien suspès tots els espectacles. Recordo les imatges a la TV en blanc i negre al menjador de casa els avis. In illo tempore.  Ara de gran veig les implicacions que va tenir en accelerar la caiguda del franquisme. Però aquell dia estava molt emprenyat perquè no podria fer el festival de Nadal de l'escola.
I avui en tornar a veure-ho no he pogut resistir-me a exclamar fluixet - com passa el temps-  Aviat els meus records seran "batalletes de l'avi"

De tot però amb mesura.

Rajoles catalanes dels oficis. 

"Un petricó són dues xicres. 16 xicres són un porró. Un càntir són 12 porrons i, per tant, un càntir són 96 petricons i 12 porrons."

Hi va haver-hi un temps en que les mesures de les coses eren múltiples de 12 o de 16. Un temps on les bigues de les cases s'amagaven amb cel-ràs fet amb canyís i que la porta de casa la guardava un ull de bou a mitja escala.
Un temps on el tel de la llet al bullir-la es menjava per berenar amb sucre, on la paret blanca la presidia una imatge de Llafranc des del far de Sant Sebastià.
Ahir vaig tornar-hi. Ara les bigues son vistes, i em vaig enfilar a una bastida per veure la reforma del taulat.
Ara hauré d'adaptar el meu mapa mental a la realitat, però encara vaig fer el gest d'obrir el portalet de l'eixida per veure si venien les gosses de l'avi bordant des del fons de l'hort.

"Lleva't, que es tard i vol ploure i la burra de casa no es vol moure"

Per molts anys Olga Xirinacs

M'afegeixo a la felicitació que el món dels blogs fa a l'escriptora Olga Xirinacs que avui fa 80 anys i que publica i també escriu en el seu blog

No digueu mai que una cosa vella no serveix de res. Que el nou i jove és sinònim de millor. Recordeu les vinyes centenàries o les oliveres mil·lenàries com donen el millor fruit. 
Per molts anys Olga! 

Us deixo un dels seus poemes


“Vaig néixer un dia clar, a meitat de maig,

a les sis de la tarda. Les finestres

miraven a ponent. Tot m’esperava.

La casa encara hi és, de cara a mar,

i la façana és blanca.

Hi he tornat i s’havien perdut

aquells que un dia m’esperaven.

Els jardins i les flors ja no hi són,

però tinc les paraules.”

*

“La pluja sobre els palaus”. Edicions Proa.

Ei, que em tornen a enviar de fira!

Doncs que torno a les velles tradicions. Em toca anar de fira. En concret a Alimentaria. Així que si tot va bé i estic inspirat tindreu narracions de coses que s'han de fer en una fira, coses que no s'han de fer en una fira i no mànagers i gossos beta i companyia. I una vaga de metro de regal. 
S'admeten apostes. 

consciència / nostàlgia

Fa dies que li dono voltes. Ser conscient que els propers anys són de baixada fan que em sorprengui amb una mirada nostàlgica que li dona a tot un vernís diferent. 
Em sorprenen olors com la del porter de l'edifici on treballo i la seva loció d'afeitar. L'he reconeguda al moment i m'ha portat a un edifici, ja enderrocat, de ciutat vella. Hi havia una ràdio dels anys vint, on en comptes de freqüències hi havia ciutats: Berlín, París, Londres, Bucarest... Una galeria des on es veia la fàbrica de boles del món i el rellotge del BB que girava prop de la plaça de Catalunya. I un ou de fusta per a sorgir mitjons. Una foto del pont de Besalú amb un home en els seus trentes i un nadó. Un termòmetre sobre un rajola blanca, amb dibuixos humorístics sobre la temperatura. 
El gust mai tornat a trobar d'una dolça portada d'Andorra.
Els graons de marbre que en passar del principal es tornaven de fusta i rajola. 
Em sorprenc cantussejant "el gall i la gallina" i "els tres tambors" amb la veu de la meva àvia mentre condueixo per carreteres vora el Daró i el Ter. Amb els camps plens de roelles. Rutes que es feien en tartana amb velles històries de gitanos que maltractaven les dones i pedregades tant fortes que gossos cadells s'amagaven sota les faldilles de la besàvia i que ja fets en sentir tronar buscaven sopluig. Aquelles mans plenes de durícies de treballar al camp. 
Nostàlgia de veure homes que caminen mirant aparadors amb les mans agafades darrera l'esquena i reconèixer el gest.

Un dia d'aquests m'he de comprar un safata de lioneses de nata per a mi sol i menjar-les a peu dret, sobre un bústia, mentre miro com gira el món. 

Navigare necesse est, vivere non necesse.

via google

Doncs, que no te n'adones i tornes a celebrar un any més.(ahir)  Llavors recordes que els propers 20 anys són de baixada, i t'agafa vertigen al caire de l'abisme.
Res, és cosa de tornar a posar-se reptes i veure com creix l'herba.
Seguirem informant.

Nota mental: fer llista de coses que t'agradaria fer, llocs on t'agradaria anar, llibres que encara tens pendents de llegir.

Nota mental 2; Quan tinguis feta la llista, fes les coses, ves als llocs, llegeix els llibres.

I aprèn a navegar d'una vegada. Com diu la dita llatina: Navigare necesse est, vivere non necesse.

Així acompliràs amb la dita: Els homes es divideixen en tres classes; els vius, els morts , els que naveguen. 

L'escriba

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia "Vida i miracles de nostra senyora", 1456

Sona la campana. Laudes. Tinc els dits enrampats pel fred. Aquest matí hem hagut d'escalfar al bany maria els tinters per desglaçar la tinta.
Només dues lletres més i ja estarà.
Llavors només caldrà miniar-ne les lletres capitals i il·luminar els dibuixos amb colors vius. He de fer més blau amb aquella pedra que ens porten els genovesos des d'Alexandria, allà en terra de mahometans. Els mercaders ens van dir que venia de molt lluny, prop d'on el Khan i el Preste Joan tenen el regne. Kafiristan em van dir. He de comentar-li al Duc que compri més portolans. Però sempre em diu el mateix, Portolans? Si no som navegants nosaltres, això deixa-ho als flamencs o aquells teutons sonats de la Lliga Hanseàtica que ens porten pells i ambre. Aquí fem vi. Vi de la Borgonya.

La pedra, ben passada pel morter, que quedi ben fina i després la barrejaré amb oli de llinosa. El mantell de la Mare de Déu quedarà ben lluït amb el blau. Va, la darrera línia. Quina gana que tinc i tot just són Laudes!

Joannes Mielotis fecit me. Ante diem III  Kalendas Aprilibus MCCCLVI