Ei, que em tornen a enviar de fira!

Doncs que torno a les velles tradicions. Em toca anar de fira. En concret a Alimentaria. Així que si tot va bé i estic inspirat tindreu narracions de coses que s'han de fer en una fira, coses que no s'han de fer en una fira i no mànagers i gossos beta i companyia. I una vaga de metro de regal. 
S'admeten apostes. 

Notícies, notícies (fresques?) !

A tots els porcs els arriba Sant Martí

El rumor va saltar com una espurna la darrera Alimentària. Ara, en part, entenc que el Gos Beta  es poses tant nerviós. I el que era un rumor ja és noticia des de fa uns dies. El No Mànager ha estat destituït i ja no mana, l'han enviat a un despatx interior i portarà... Bé no se sap que portarà, perquè des del dia que li van dir que plegués que està malalt i no ha vingut per la casa de bojos on treballo. 

De fet la nova situació tampoc ha portat cap novetat, tenim un nou mànager ( que oportunament rebatejarem) però com que també porta una altre cosa oficial només ve un parell de cops per setmana. Això sí, la seva secretària diu que és accessible i de fet quan es va presentar per sorpresa a la darrera edició del paradís dels hippies a BCN ( Biocultura) va, no us ho creureu, saludar-me!!!

Bé, ara a l'espera de com acaba tot, si deixo de mirar a una paret blanca, si he d'aguantar gaire al Gos Beta i si finalment deixo de fer feines absurdes. La darrera: El Gos Beta va contractar a uns amics del No mànager per a fer les fotos oficials de l'alimentaria. La meitat són impresentables. Mogudes, desenfocades, balanç de blancs mal fet. Fosques o sobre exposades, i mireu que servidor no en té ni idea de fer bones fotos, però amb les reflex que corren fins i tot les hagués fet més bé. Total que es despenja en que trii les fotos per empreses i actes i etc. Un cop ordenades se li gira l'olla i em canvia el criteri, fins el punt que vaig a la cuina un moment, demano suaument que em deixin obrir el calaix on hi ha un ganivet gran i mato una ampolla d'aigua. Un sol cop de ganivet. Ja està. La cap d'administració encara es posa blanca com la cera quan hi pensa. 

Finalment, quan per tercera vegada aconsegueix decidir quin criteri s'ha d'aplicar fa que les envii a les empreses. El Gos Beta es pensa que em fa la punyeta. El que no ha vist és que la majoria d'empreses han contestat agraint el detall i fins i tot un parell m'han qualificat directament de solete ;) Per tant quan es trobin al nou mànager i li comentin, el detall és meu no del Gos Beta :D

I ara que he retornat al blog espero ser més constant. Suposo que necessitava una descompressió. 

Alimentaria - pinzellades - 1-

Al principi va ser la paraula. Bé així és com haurien de començar les bones històries. En aquest cas  només és una mostra del que dona una fira. Uns quants aforismes deduïts de l’observació i petites pinzellades per anar fent boca:

Quan més gran és una empresa, més curta és la faldilla de l’hostessa.

Corol·lari: Deus vendre una merda de producte s’hi m’has de distreure amb pits i cuixes.

Com més gran és el complex d’inferioritat del que mana més crida als de baix i més fa la pilota als de dalt.

Corol·lari: M’he passat la fira esquivant bronques i veien com el nivell de llepar pot ratllar el sublim.

Pinzellada: L’HC assisteix a una presentació gastronòmica. No vol seure, hi ho deixa ben clar que vol estar a peu dret al costat d’una de les taules tipus aeroport.  Demana una aigua, li portem i el deixem fer. Al seu costat els seu equip. Pel que sigui ,no vol ser el protagonista i vol gaudir de la xerrada.  Sóc a l’altre extrem de sala de tast. De cop apareix el NOmanager i m’etziba: Una cadira pel Conseller! Per què el deixes a peu dret!  – Ho ha demanat ell, no vol cadira. (Zas en tota la boca, haver estat aquí quan tocava) Morros durant un parell d’hores. A mi ...

Pinzellada:

Inauguren SS.AA.RR. els  Prínceps de Girona, Senyors de Montblanc i etc. (la resta de l’Estat els diu d’Astúries) però tot i que són campetxanus em continua caient més bé el petit príncep, aquell es conformava amb un xai dibuixat.  I aquests van embolcallats  amb uns armaris mirall amb pinganillo que t’aparten literalment a cops de colze. Quant més gran és el personatge més nerviosos és posen els intermedis.  Com que dins la cadena tròfica jo sóc d’un esglaó molt baix no m’afecta ni em poso nerviós, fa anys que sé que caga el rei i caga el papa que de cagar ningú s’escapa. Em poso al costat de l’estand i miro com passen. Hi ha programat un acte a la mateixa hora, però evidentment amb tot l’escàndol mediàtic ni pensem a començar. No val la pena. Quan deixin de fer fotos protocol·làries  començarem. Apareix el GosBeta i m’etziba: Perquè no han començat. Són les 11: 05 i al programa hi posa a les 11:00 i l’assenyala. ( nota mental: no som suïssos i tothom li mira el nas nou a la Leti. ) Resposta continguda: Gos beta, cuida’t del teu i jo del meu ( traducció: No m’emprenyis ni vinguis a fer-te el gran cap) Em crida, - Alyebard si t’has de posar així de nerviós t’envio a casa. – No ho estic gens. Millor que m’enviïs a Olivaria que estaré més tranquil i igual et torno a salvar el cul com aquest matí-  rebufa com una balena i marxa.

Hores més tard em castigarà a l’exili al Saló Olivaria, però el que no sap és que hi estic més tranquil, hi ha accés a Internet per a mi sol, peto la xerrada amb les empreses, que sempre aprenc alguna cosa nova i a sobre descobreixo que la germana de la productora d’un dels millors olis d'oliva ecològics del món és pèl-roja natural i que guiant-la cap on és el bar em posa 10 anys menys dels que tinc! ( de la il·lusió que em fa ho poso al twitter).   Qui no és vol alegrar el dia és perquè no vol. La resta és Zen. Continuarà...

No em faig vell, em faig més savi (sarcasme)

Mur d'Hadrien © Thierry Selva avril 2004

Northumberland, près de Housesteads Fort.Angleterre

No em faig vell, em faig més savi. Ja,ja,ja. Hi ha dies en que entenc perfectament la por que devien sentir els legionaris romans que guardaven el mur. A l'altre banda el desconegut, els salvatges. I ells els que guardaven el son de la resta de l'Imperi. De fet és un dels meus viatges pendents. Cada cop més a la llista i cada cop menys temps.  El símil és perquè vaig llegir que l'autor de la Saga "Joc de Trons" en George R. R. Martin es va imaginar el mateix per definir "el mur" que protegeix el nord dels "altres" de més enllà del mur. 

La saga m'ha enganxat i he devorat la sèrie de televisió. Si teniu ocasió la mireu o llegiu els llibres o feu les dues coses, que una no treu l'altre.

La fred del matí, -6 aquests darrers dies, m'entre esquivava universitaris borratxos que tornaven de festa o els afortunats que es grapejaven en un portal prop de casa - Rei, ja sé que dona molt de morbo, però treu-li les calces dins de casa, que fa fred. Una mica de consideració, no? - m'ha posat dins de la saga. S'acosta l'hivern -Winter is coming- és el lema d'una de les famílies nobles del regne. Ara direu, coi, si que se t'ha posat malament això de fer anys. No, gens. De fet fa temps que visc en una llarga midlife crisi, que em fa qüestionar-me moltes coses. Però també que fa que vulgui recuperar-ne d'altres que creia perdudes. 

Coses recuperades: apreciar els silencis i els somriures dels amics, mentre comparteixes un cafè. 

Començar a acceptar que hi ha coses que no es poden canviar, com el meu estimat GOS BETA, i que per tant la propera vegada que m'expliqui com he de redactar un correu electrònic, ja ni em molestarà, perquè estic arribant a uns nivells de paciència que no creia que tingués.
 Zen.

La fotografia. Ja heu vist alguna que altre mostra.

L'estudi. Alguns ja ho sabíeu, però torno a ser universitari. ( tot i que la guardiana de la cova ja em va dir que sortir a emborratxar-me els dijous, res de res, i d'arramblar alumnes de primer encara menys) 

Doncs que si veieu que baixo el ritme és que vaig més embolicat i a més estem preparant la macro-fira de la temporada, la qual cosa vol dir que poden sortir grans entrades de les aventures d'un servidor en un palau firal i com gaudeixo preparant-la. 

Una petita mostra. Al Gos Beta li va tan gran la fira i té un nivell de paranoia tal que va fer un mega-macro arxiu excel, amb tot de caselles i altres mandangues de colors per saber exactament que portava cada un i en quin estat de realització es trobava. Però l'excel en xarxa no permet que dos usuaris el tinguin obert al mateix moment per entrar-hi dades noves. Al tercer dia, al servidor hi havia nou còpies del mateix arxiu i ni ell mateix sabia quina era la bona. 

Jo sempre en el treball en grup sóc partidari del mètode West Point. S'ha de saber delegar, no s'ha de baixar al nivell de discutir als del grup en quin cos i tipus de lletra s'han de fer els correus electrònics.  Perquè es perd un temps preciós i es desmotiva l'equip. Clar que més desmotivats, ja no crec que podem arribar. Això si, la vergonya aliena que passem fa que riem molt.

El mètode West Point consisteix en: Ets un Tinent de l'Exèrcit i disposes de una corda de 8 metres, una de 6, dos pals de 4 metres, un de 10, una bandera. Com montes un màstil per a la bandera?

No us trenqueu les banyes, la resposta correcte és : Sergent, munti un màstil!!

S'ha de delegar. Zen.

Si tu colazon Zen buen año Dlagon

I així cada hora. Amunt i avall

Final de curs by Alyebard

Com acostuma a passar a la casa de bojos on treballo em va tocar anar a la celebració de l’any nou xinès al moll de la fusta de BCN, em plan te ha tocado. Ja l’any passat no li vaig trobar el sentit. I aquest tampoc. De fet aquesta “fira” sempre m’ha donat la sensació que és la particular festa de final de curs de la comunitat xinesa de Barcelona. Tot de nens i nenes disfressats, Un escenari gegant on a tot hora canten els hit parade en xinès, i paradetes varies de menjar i altres collonades xineses.

Any del Drac by Alyebard

Per sort aquest any no tenia al dels platerets i el bongo i la del costat era una mena de vident que et deixava triar uns paperets i com si fos allò de cal·ligrafia per nens que ja tenen les lletres dibuixades, amb un retolador/pinzell (el primer que vaig veure!) escrivies i ella segons com feies el traç i el paperet que havies triat el deia com seria l’any del Drac.

Així que vaig agafar-ho, jo punyetero que recordo que el 8 és un número de la sort a la Xina i l’agafo de la pila marcada amb el 8, el 4 no, que representa la mort i vaig fer els millors traços que sabia i el resultat va ser : Si tu colazon Zen buen año Dlagon.

Fruita by Alyebard

Com a mínim em vaig distreure una estona. De fet el Gos Beta va decidir que aquest any promocionaríem fruita i la primera cagada va ser: Com entrem un camió tràiler de sis eixos al Moll de la Fusta? Amb un conductor que ve de Lleida i servidor que és de GRO... doncs amb molta perícia per part del conductor i molta sort. Total per a deu caixes de Pera de Lleida, però –ja que aprofito lo viatge a Mercabarna m’han dit que deixi la pera a lo moll –

Segona cagada, decidir fer una acció en una cultura que no coneix el Gos Beta , i jo amb prou feines. La fruita va servir per alimentar les iaies papiròfagues residents al barri i els quatre xinesos que es van atrevir a recollir la bossa amb fruita de la promoció tots exclamaven: - Glatis, Legalo? - Sí, legalo. I a canvi em portaven coses. Desconec si a la Xina et fan un regal n’has de fer tu un altre, però em van portar un cafè, un bolígraf, i vaig menjar un platàs de fideus picants cantonesos que picaven de mala manera, però eren de gorra. Resumint, impacte de l’acció promocional a la comunitat xinesa: nul·la. Acció contra la fam al barri del Pla de Palau, un èxit. I això si que comença a ser preocupant. Aquí hi ha gana, encara que no es vulgui reconèixer.

Quines no són xineses? by Alyebard

De passada vaig aprofitar per posar un parell de varetes d’encens al Buda que tenia la paradeta muntada per a tenir bon Dharma. Així que ja ho sabeu, si us agafeu les coses tal com venen i les deixeu marxar tal com marxen, tindreu un any del Drac de conya.

I al Gos Beta que el bombin. Zen.

Tots els camins porten a Roma

Arc de Berà

Així deia la dita, però clar, quan el que vols és anar a Reus a una fira i a la que et fan creuar la Tordera et perds. Doncs per això els homes vam inventar el GPS, per no anar baixant la finestra del cotxe i demanar allò de: per anar a ...

Com que el Gos Beta va decidir que em tocava anar a Reus, jo sí que agafo el meu propi GPS i marco Reus - i l'adreça de la fira- Tot perfecte, com que paga la casa jo sí que agafo els túnels del Garraf i autopista i em planto a Reus, el problema ve quan et fa passar per carrers del centre que juraries que no van cap a la fira. Però miracle, arribo a destí i aparco. Prova superada. Fins i tot el meu estand està acabat a temps i em trobo amb la gent del CDO de Reus que em donaran un cop de mà.

Com que ha d'inaugurar la fira l'Honorable Conseller del ram el meu No mànager apareix per a fer-li una sessió de piloteig, no fos cas que perdi la cadira.  El HC no li fa ni cas i jo m'ho passo teta observant com el van relegant cap a la setena o vuitena fila de la comitiva. 

És hora de tornar i li dic al GPS - a casa noi - i ell que em comença a dir, a 200 metres giri a la dreta, a la propera giri a l'esquerra. I jo que sí que li faig cas. El problema és quan el cartell que posa AP-7 està creuat amb cintes reflectants, l'accés a l'autopista està barrat i el GPS et diu giri a la dreta!!!, i jo que no tinc cap ganes de menjar-me una pilona de ciment segueixo endavant i a veure on anirem a petar. Vaig fent quilòmetres i no hi ha manera d'arribar a l'autopista. El GPS va guiant-me cap al nord, així que alguna cosa fem bé. I de sobte:

Il·luminat i envoltat d'oliveres, amb la carretera que gira al seu voltant, l'Arc. 
I una mica més i em menjo el revolt i passo per sota com una quadriga romana. Em va d'un pel, però he vist una de les coses que volia veure de fa anys sense voler - ves per on-

Segueixo Via Augusta amunt i finalment arribo a la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Ara només em falten una pila de milles romanes més i ja seré a casa. 

La propera del No Manager i el seu Gos Beta és no distingir entre una visita pública del Conseller i una visita privada del polític. Però és una altra història. I em va agafar més aprop de casa.

Desvirtualització, pluja i demés bestieses firals

Diuen que per la Mercè sempre plou, perquè Santa Eulàlia plora. I com que Igualada era antic carrer de Barcelona també li ha tocat el rebre. No ha parat de ploure. La fira va ser normal, sense cap incursió sorpresa del Gos Beta ni del No mànager. I a més d’arreglar el món amb els companys d’estand vaig tenir ocasió de desvirtualitzar-me per primera vegada i vaig conèixer a l’Emma# que és igualadina. Petem la xerrada sobre fotografia ( una de les seves passions) compartint un cafè. 

Tornant cap a casa i fent cua al túnel del Bruc que està en obres rememoro al timbaler. No m’estranya que els quatre somatens d’Igualada i de Manresa aturessin una divisió francesa. És el lloc perfecte per a una emboscada.

La resta de la setmana consisteix en fer zen per no matar ningú. 

Llavors m'envien a la Fira de Sant Miquel de Lleida. Em passo tots els dies esquivant el Gos Beta i el No mànager. Per sort no plou. I la famosa línia RDSI va arribar a temps. Com sempre, l'única cosa bona de les fires són els que orgullosos del seu producte venen amb nosaltres a presentar-lo i a vendre'l. Ells són l'exemple de qui es lleva aviat. No com altres.

Per cert, avui he vist una factura de 3.000 € d'un amic del No mànager per a fer un publireportatge de la fira i poder enlluernar al Conseller. Jo em pregunto, perquè vaig estar fent fotos de tots els actes? Unes 400 fotos. 

Hi ha dies en que un voldria ser Danès ( un dels països del món amb la taxa de corrupció més baixa del món). O poder rebentar alguns a hòsties sense cap altre conseqüència que tenir un lleu cansament al puny l'endemà.

Decisions difícils

Mentre espero que es descarregui d'una vegada l'estudi de l' Adam Price,  Small Is Cute, Sexy, and Successful: Why Independence for Wales andOther Countries Makes Economic Sense  

que avui a la xarxa li ha donat per fer el burro, xatejo amb una amiga que ara és lluny. I em recorda què de rovellat tinc un idioma. 

I això em fa saltar en darrera, a l'època en que em barallava amb arrels trilíteres i una escriptura dissenyada per un esquerrà. 

Si no, com escriure sense embrutir-te la mà amb la tinta fresca de les lletres i que semblen cuquets? 

I com de cop i volta, en una pausa entre hora i hora de la classe, en aquella època en que es podia fumar a tot arreu, fins i tot els professors fumaven donant classe, vaig sortir al passadís i entre cigarreta i cigarreta vaig començar a tenir la mateixa sensació que a 8è de EGB. Que duia els deures fets, però no volia que me'ls demanessin.Que no volia que me'ls demanessin.

L'angoixa va poder més i vaig tornar conduint de nits, sota una forta tempesta i fumant compulsivament. No vaig tornar-hi. 

Ara em trobo amb una situació semblant. Les mateixes ganes de fugir, tot i tenir els deures fets. Encara que ara no estigui a la Uni. Però la sensació de estar fent malabars amb ous, com un quissoflauta qualsevol. Amb el problema que jo NO en sé de fer malabars. Així que ja podeu intuir com acabaran els ous. Un darrera l'altre esclafant-se al terra.

En la darrera fira estava ajupit carregant la nevera de cava, arriba el Gos Beta i comença a esbroncar-me. Va ser un microsegon, però vaig veure clarament l'arc que descriuria l'ampolla de cava fins a impactar-li em plens morros, trencar-li el nas i l'arc ciliar, rebentar-li les conques dels ulls i deixar-lo allí esterrossat. Llavors vaig respirar fons i vaig posar una altre ampolla. I a sobre em deia que semblava que passes d'ell, que no l'escoltava. I jo pensant que li havia anat d'un pel que no estigues amb els ulls fora de les òrbites, sense cap dent a lloc i fent un xoc per fractura craneo-encefàlica.

La meva resposta zen encara cueja per l'empresa, doncs m'ha arribat. On sóc ara no puc solucionar el que em demanes. I ara mateix el més important és omplir la nevera. Em passes aquella d'allà que no arribo? ( amb el to de veu més neutre que us pugeu imaginar). 

Va marxar pitant i sense donar-me l'ampolla. 

Així que m'he refugiat en la música barroca, que m'abraça amb els seus alts i baixos de la veu dels castrati, i a l'espera de que passin els dies grisos.

Per cert, si us fixeu, el vídeo va seguint la partitura. Si a sobre sabeu solfeig el gaudireu doblement. Vénen decisions difícils.

Alyebard al paradís dels hippies - II-

quissoflauta

Com que una imatge val més que mil paraules, podeu comprovar que al paradís dels hippies estava permesa l'entrada d'animals, tot i ser una fira d'alimentació.

Uns trenta segons després de fer la foto, un dels quissos va estampar el seu nas a la filera dels formatges. L'esbroncada de la mestressa va ser monumental, i amb raó. Però per tota resposta va obtenir un -tia, quin mal rotllo.

No tinc res en contra de la gent que opta per consumir productes orgànics i els seus productors. Doncs n'hi ha de molt professionals, com Olicatessen, que acaben de guanyar un altre premi (felicitats nois!) o el celler Partida Creus que em van acollir sota la seva protecció durant tots els dies i esmorzàvem bon formatge i bon vi (Grazzie tante!).  Sempre acompanyat de bones xerrades. Això és part de les coses bones de les fires. Després venen els moments zen, en que si no el practiqués, més d'un quissoflauta seria decapitat.

Moment zen 1) Faig un kit-kat i aprofito per que em toqui el sol. Estar-se moltes hores dins d'un pavelló amb llum artificial acaba emprenyant. Així que estic amb l'esquena estintolada contra un columna, fumant, amb els ull clucs i gaudint del sol. De cop sento una ombre davant meu i obro els ulls. -tiu, tens un cigarru. -Sí- (Si vols tabac, treballa), i em quedo tan ample, amb els ulls semi oberts, però no s'aparta del sol, no ha pescat la ironia. - tiu, tens un cigarru. Estic per dir-li que faré com Diògenes, que si s'aparta del meu sol li en dono un, però no crec que el seu sistema neuronal doni per gaire, així que li dono i marxa. Continuo parant el sol.( Merda, una altra fira de hippis i m'he tornat a deixar la katana a casa)

Moment zen 2) Sóc fen un altre kit-kat, acompanyat d'un cafè de cultiu solidari que te gust d'aigua tenyida, però a la fira no hi ha altre cosa. S'acosta una de les poques quissoflautes que està bona, uns vint-i-tants, el cabell net, doncs es deu haver dutxat aquest darrers dies i uns pits petits marcant mugrons com si fossin banyes de toro. No sé perquè totes les quissoflautes van desmamellades sense sostenidor; que amb vint anyets fa goig, però amb cinquanta les porten arrossegant per terra. - Fem una xerrada- i m'allarga un fulletó, - a la sala 2, parlarà el Dr. Weisshestein (ah, l'he de conèixer?) serà sobre crudiveganisme ( a tu et menjava crua!) - gràcies, molt interessant però he de tornar a l'estand ( t'ho feia aquí sobre la barra del bar, però per més quissoflautes que sigeu queda lleig). Així que torno cap a dins i meditant que per tenir un cul tan ben fet no es pot sobreviure només menjant verdura crua i fruita. Per mi que quan torna a casa del papà els diumenges li donen filet mignon. És tant bonic ser quissoflauta amb la pasta del papà, i quan acabi ESADE-ADA-EADE i demés sigles es tornarà una cabrona com el meu no- mànager. I segur que ara és a la plaça Catalunya! A pencar des de les 5 del matí els fotia jo!

Troballa sota la pluja -Senod-

Sant Ferran sota setge 1811

Aquest cap de setmana m'ha tocat firejar per la Fira de Figueres, com a brillant idea aquest any se'ls va acudir de fer-la dins el Castell de Sant Ferran. 

I com que no ha parat de ploure, servidor que és curiós de mena, en veure que la gent preferia quedar-se a casa en comptes de remullar-se fins els calçotets per anar a a la fira va anar a fer una ullada pel recinte del castell. 

En una de les sales habilitades per a exposicions, es va trobar una exposició de quadres prou ufanosa i una saleta tancada per unes portes de vidre que és la seu social d'Amics del Castell de Sant Ferran, ves, com si es poguessin tenir prous amics al facebook que s'han de fer amics d'una fortalesa del XVIII. 

La troballa entre els vidres va ser un quadre entre armadures i ninots disfressats de granaders i de Voluntaris del 1er Regiment de Catalunya. En el quadre, un poema de Núria Esponellà que em va encantar i vaig fotografiar. Com que la foto ha quedat un pel borrosa pels vidres us el transcric.

Bacchantin-MICHAEL MASCHKA

 

Senod

“com devia patir Adam quan li foteren la costella”

                                                           - Josep Carner “La creació d’Eva”

Ego sum

Sóc només una dona i una veu

Que cavalca l’albada cada dia

I serveix la memòria del present.

Jo sóc del mar perquè em salo la pell

I duc saba d’auró dins les pupil·les,

Sóc amant d’una cala amb una ermita

I un ombradís que calma pensaments.

Sóc dona enmig el bosc i enmig l’asfalt,

Que s’emmiralla als ulls que li prepares

I necessita perpetrar l’amor

en nits desangelades.

No enyoro cap passat llevat del meu

Ni faig prediccions de l’esperança.

Jo volo dins el fum dels sentiments

I em dissipo a la mar de les paraules.

Sóc només una dona i ara et vull,

no vull el cos, no el to ni la mesura,

si estimo, vaig endins com una llança.

T’ho demanaré tot: el cor de l’ànima,

Però, em reservaré, perquè només

Vull ser el meu propi cor i aprendre’m sempre.

                     - Núria Esponellà

Veieu com a vegades que no vingui ningú a una fira té els seus premis?

L'altre premi és que em vaig firar el llibre "El Castell de Sant Ferran de Figueres" de Pere Buixeda. I la visió dels quadres de Salvador Torres. Heu vist quins cels de tempesta que té l'Empordà?

Obra de Salvador Torres by Alyebard

Llàstima de foto feta amb el mòbil, que no fa honor a la bellesa dels quadres.

Fora de cobertura

Estaré uns dies fora de cobertura, tancat dins una fira, si no paro boig abans mentre diàriament m'esmenen la plana. 

El muntatge és divendres, i el més calent és a l'aigüera, com sempre. Així que fins dimecres que ve, en que tornaré a tenir cobertura i segurament sucoses anècdotes firals. 

I per aixecar-nos tots la moral

Concentra't i amb un somriure, la revolta.

"....Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible. "

Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)

新年快乐 - Xīnnián kuàilè- Bon Any Nou

No és Shanghai, és BCN by Alyebard

Com acostuma a passar a la meva feina altre cop el Gos Beta va dir - te ha tocado- i ja em veieu el cap de setmana passat al moll de la fusta de Barcelona celebrant l'Any Nou Xinès. 

La cosa no estaria malament si no fos per aquest senyor d'aquí dalt que va donar-li per espantar tots els dimonis malignes, fantasmes i demés bestioles que podien fer anar malament la fira i els negocis cada vint minuts. El problema és que el tenia de veí i entre xinesos despistats que deien I tu que vendel?, iaies papiròfagues i una freaky octogenària que em va deixar anar si sabia en quin any vivien els xinesos? - Han entrat en el del conill, senyora. (com si no és veies, que tot és ple de dibuixos i nens petits disfressats de conill.)  - No això ja ho sé, vull saber en quin any viuen? (Què cony em demanes?) - Si el 2011 o el 3214 o el 264? (Què?) Perdoni senyora, millor si els hi demana a ells, no? (Per què tots els freakis ven a mí?, no podrien emprenyar al dels platerets?) És que no m'ho saben dir.  -Lamento no poder-la atendre, que passi un bon dia. (A cagar a la via!!!) Em vaig passar el cap de setmana badallant i mirant l'edifici de Capitania.

Bodhisatva by Alyebard

Les úniques coses profitoses. He menjat menjar xinès, (però de l'original)  M'han escrit el nom en xinès,( en dues versions diferents, una de les dues hi deu posar Imbècil occidental) i  he posat encens a una estàtua de Buda per a tenir molta, molta, molta sort durant tot aquest any del conill,  i a hores d'ara encara em pregunto que coi i fèiem allí. Excepte sospitar que el meu no-mànager va fer un favor al seu antic company d'escola que organitzava aquesta collonada.

Es veu que el meu no mànager no s'ha adonat que ja no mana el tripartit i que algú de la Generalitat pot veure amb mals ulls que vagi fent favors als actuals inquilins de la plaça de Sant Jaume banda mar.

Bé que tingueu un Xīnnián kuàilè (bon any nou) del Conill i que els senyors en gaudeixin de molts i les senyores que els hi alegrin molt el seu.

 

Natalis Sol Invictus, la ratlla d'Aragó i el TS

Ara fa un any desitjava als meus pocs seguidor que passessin un bon NSI. Aprofito que en aquest any que s'acaba  i que  ja passeu de la cinquantena els que seguiu els disbarats, manies, relats, poètica i demés coses que em surten del cervell i plasmo sobre una pantalla per tornar-vos a desitjar un bon NSI. ( i que cada un agafi la tradició que més li agradi) i espero retrobar-me amb tots vosaltres passada aquesta voràgine de dinars familiars que ens atraparà a tots. Espero que podeu sobreviure'ls sense cap crisi familiar forta. 

De passada comentar-vos que una de les últimes parides del Gos Beta i el meu NO-Manager ( a qui espero li quedin el dies comptats).

Com a quasi totes les empreses acostumem a fer un lot de nadal pels treballadors. Què menys, no? El problema és quan des de la conselleria de la que depenem l'any passat ja va arribar la instrucció que no gastéssim gaire. Així seguint les instruccions, aquest any hem tornat a pidolar a les empreses que venen amb nosaltres a les fires i firetes, algun producte a preu de cost per a construir un lot de nadal. Això per un costat. Amb la mala imatge que crec que es crea de l'administració i de la nostra pròpia empresa. Per l'altre i per donar un cop de mà a una associació de productors que treballa amb producte ecològic i de proximitat i que també donen feina a disminuïts ( no se de quin tipus) els demanem que ens confeccionin unes capses de lot amb els productes que fan. Fins aquí ho trobo encomiable.

El problema és quan arribes a la feina de bon matí i et diuen, agafa el cotxe de l'empresa i ves a Soses a recollir els 21 lots. Què? però que no els envien aquí com cada any? - No que el No-manager diu que és car, em respon el Gos Beta. 

Així que servidor va agafar el Google maps per veure on queia Soses ( que quan traspasso la Tordera em perdo) i resulta que si es despisten són a la ratlla de l'Aragó! així que surto de BCN per l'A2 cap la ratlla d'Aragó. 

M'agafo el viatge en calma, a la ràdio sonen en Mas i el seu discurs d'investidura i com que jo sóc llevat de les cinc del matí em passo a la música i gaudeixo del paisatge urbà, la limitació de 80 ( cagun els hippiperroflautes) i anar perseguint cartells que em diguin Lleida. Supero el Bruc i recordo la llegenda i el comentari del meu avi matern que deia que es podia haver tocat els collons i ara seriem francesos.( Que francament no sé què seria pitjor) 

Veig la mola de Montserrat i els trencants d'Igualada i penso que si pogués m'aturaria a fer un cafè o anar a (des)connectar a Santa Maria de Miralles. 

Va canviant el paisatge i ja arribo a terres lleidatanes i la seva permanent boira, camions romanesos i bielorussos que no saben conduir i jo que busco desesperat la sortida a Soses. Finalment arribo a lloc, carrego els lots com puc al cotxe i torno a la carretera. Arribo a la rotonda i em trobo només un senyal  Fraga N-II a l'esquerra i Lleida N-II a la dreta. Coi, que jo vull anar a la A2 direcció BCN!  Entre la boira veig una benzinera i un bar, vaig cap allà i després de demanar un cafè i una pasta li comento al cambrer, per arribar a l'A2? - cap a l'esquerra cap a Fraga i entres a l'autovia per força. - Però no aniré a petar a Fraga?, que jo vull anar a BCN. No, no hi ha pèrdua.- I llavors es quan em confirmo a mi mateix que tinc un país de fireta, on no es canvien els cartells de trànsit quan toca, que des de 1714 tothom s'atreveix a fer el que vol amb nosaltres. Arribo finalment a BCN sense perdrem per l'scalèxtric de nusos viaris  i els seus confusos senyals d'accés per a no iniciats en la conducció metropolitana que hi ha a l'entrada. Passo comptes de despeses de viatge i el gasoil que he posat al cotxe, més dietes. Pel cap baix el meu fabulós no-manager s'ha estalviat 20 € ! d'un enviament des de Lleida i jo no he fotut brot en tot el matí

 

Ara entenc qui dibuixa les tires còmiques de'n Dilbert. Segur que seu aprop meu! Per postres, surt la sentència del Tribunal Suprem Espanyol que es carrega el sistema educatiu català. I les que vindran. Ens espera un temps divertit. Per cert d'aquí a res ( que el temps passa volant) entrarem al 2014.  No creieu que amb tres cents anys d'espanyolització n'hi ha prou?, no?

A tots els porcs els arriba Sant Martí!

El Montgrí i el castell al cim 

No puc queixar-me. Una fira que tenia pinta de ser engendrada, prenyada i parida en el més pur estil del Gos Beta, ha anat molt i molt bé. A l'empordanesa vila de Torroella de Montgrí he tornat a sobreviure en una fira local, d'aquelles en que l'estant institucional està al costat del que ven la mopa mágica i el que ven sofàs que et fan un massatge. La llàstima és que no et venguin també a la comercial que intenta encolomar-te'l. Encara no entenc les empreses que fan servir hostesses i comercials espitregades per intentar vendre't alguna cosa. Senyal que no ho compraria ningú ni regalat. Això sí, un tiparro que ni l'Àlien de la fira de GRO. 

Només m'ha tocat treballar-hi el diumenge al matí, així que em vaig llevar ben d'hora en diumenge, vaig anar a votar i cap a Torroella falta gent. És un trajecte plaent, per camps termenats des de l'època romana, seguint el curs del Daró. A la carretera som un tractor, un Audi impacient, i servidor. L'Audi està apunt d'estampar-se contra el canal de reg del Daró i la rotonda de Serra de Daró per voler passar el tractor. Amb la seva pressa no s'ha adonat de la serenor del paisatge. De que el front fred que arriba far arrufar-se una grua en un dels camps, que els gavians estan tots capcots fent pinya en els sembrats acabats de rompre per preparar la terra. Que en els camps de pomeres a banda i banda és ple de fotges i esplugabous. Que circular tranquil per l'Empordà és una delícia. Que anar darrera un tractor no impedeix d'arribar a la fira just darrera del nerviós de l'Audi. Estic sol a l'estand llegint el diari, sortint a fumar de tant en tant, fent-la petar amb els hippiperroflautes del mercat d'ecològics que hi ha enfront de la carpa. Faig un parell de tirades a l'estand del Club de Tir, i em comenten que soc prou bon tirador, doncs agrupo els trets encara que vagin tots al número 7 en comptes del centre de la diana. No està gens malament per portar ulleres progressives, que em prou feines la veia la diana. I això que estava a 10 metres! A prop de l'estand hi ha l'escenari i durant un parell d'hores l'escola municipal de música toca peces de jazzband, després passen els gegants i els grallers i quan me n'adono ja és hora de tornar a casa.

A les vuit poso les notícies i vaig seguint la nit electoral. Al meu No-Mànager i al Gos Beta els queden un parell de telenotícies a la cadira oficial.

La fira des de fa 614 anys que està dedicada a Sant Andreu, però a mi no m'enganyaran. Ahir va ser Sant Martí per a més d'un porquet!

Abduït? No, tancat a la fira de GRO! -1-

Foto per Alyebard

Tot i que no m'hagués fet res que em segrestés l'alien que vaig tenir la sort de retratar dins l'espai firal de GRO. 

Tot va començar el darrer dimecres 27. Arribo per supervisar el muntatge de l'estand després d'haver deixat els nens al col·legi ( ells encantats, doncs no puc fer-ho mai, ja que sóc un commuter ), i després d'un esmorzar tranquil vaig cap el Palau Firal.

Oh! meravella de meravelles!, els muntadors ja han aixecat l'estructura de l'office ( de fet ja hi eren des de dilluns), però ja d'entrada hi ha alguna cosa que no em quadra. No hauria de estar l'estand més avançat cap el passadís? Ho comento amb l'encarregat i li ensenyo la meva documentació. Planta i alçat, planells acotats, dissenys d'imatges; però ell en té un altre que jo no he vist; resulta que el gos beta, durant la darrera fira, aquella que vam fer a major glòria del Sr. Hereu ha parlat amb l'empresa que ens els munta i ha afegit tot de coses noves, tot i que hi ha una línia de fluorescents de la mateixa fira que ens obliguen a moure l'estand cap en darrera.

Com que de petit m'havien ensenyat que donde manda patrón, no manda marinero. I hi ha un correu d'ell donant l'OK als canvis; jo callo com un murri i els deixo fer.  De fet ja de bon matí, m'ha clavat un moc per que no havia demanat la impressió dels fulletons per els actes de la fira. 

- Però si em vas dir que al posar l'horari en gros ja no calia fer-los.

- Jo no t'he dit mai això!

- Gos Beta! No fotis, però si vam quedar així!

- Fes-t'ho com puguis però ha d'haver-hi els horaris de mà ( em penja).

Sort que tinc bons amics i una gràfica que ja els va fer l'any passat me'ls farà en menys de 24 hores i me'ls enviarà amb un missatger abans de la inauguració. 

L'estand va creixent i a la tarda quan ja tinc la cuina instal·lada el truco. 

-Gos Beta, ja saps que l'estand ha retrocedit un parell de metres de la situació inicial? Com que m'han ensenyat el teu correu no t'he dit res abans, no queda malament, però si posem la porta que havies afegit no podrem passar, és massa estret.

- Canvis, quins canvis, què passa, que vols dir, passa'm a l'encarregat. (ja te l'he tornada, fes-te fotre!).

 Passada una estona l'encarregat dels constructors l'engega a la merda- literalment- i em passa el telèfon. Que si no es pot moure l'estand, que si parli amb fira, que si no se què. Comento amb la fira la proposta del Gos Beta i la directora del firal esclata a riure. - Rei, ni havent-ho demanat diumenge passat t'ho podria fer. És tècnica i materialment impossible!. Jo penso, perfecte. Ni el truco, li envio un SMS i que es cogui amb la seva pròpia salsa.

Em sembla que em faré una samarreta amb el següent estampat per quan vagi a muntar fires.

 

 Continuarà...

Gmail, el Sr. Hereu i la mare que els va parir a tots!

A vegades a la casa on treballo les coses es resolen amb un " te ha tocado". I ens van posar una fira amb calçador, com si no anéssim prou de bòlit amb el calendari que teníem programat. Així que l'ajuntament de Barcelona, en un intent de salvar la caiguda lliure del Sr. Hereu organitza una fira davant de la Catedral. L'invent l'anomenen "Mercat de Mercats" i som-hi a passar fred davant del mercat de Santa Caterina, tot el divendres i tot el diumenge. Amb el fabulós mòbil d'empresa en principi puc consultar tant el correu professional com les meves comptes de Gmail. Com a mínim mentre alimento amb fulletons publicitaris totes les iaies papiròfagues del barri podré consultar com està el pati dels que escrivim blogs. Tinc prou cobertura gràcies a les onades de rajola del mercat i accedeixo al meu Gmail. Cap correu nou. Com a mínim estrany. Torno a alimentar les iaies que surten del mercat amb fulletons i faig la cigarreta amb la de l'estand del costat que es mor de fàstic igual que jo. És el que té anar amb un estand institucional, si no dones menjar la gent ni et diu hola i tothom està comprant i menjant al Pla de la Seu.

Arriba el Gos Beta ben nerviós, doncs el no-mànager ha decidit assistir a la inauguració oficial amb tota la comitiva. Arriba i demana que fem fotos de l'acte oficial i la passejada de la comitiva. De moment molts càrrecs intermedis de la meva casa mare i de l'ajuntament, caps de premsa, de protocol i demés paràsits. A destacar algú de l'ajuntament que sembla que l'hagin acollit per reciclar-la d'entre aquelles noies de l'est que no cacen bolets a l'N-II. Arriba l'Hereu i petonets i abraçades a tort i dret als llepons de les dues administracions. Arrenca la comitiva i apa a saludar a cada paradeta. Entre paradeta i paradeta algú em trepitja ( és un alt càrrec de l'ajuntament) i encara espero que es disculpi. Jo anar fent fotos i de cop la màquina es mor! no hi ha bateria!. El gos beta se la va endur a Sant Miquel i no la va posar a carregar! Pla B: Fotos amb el mòbil. Entro en un dels estands per poder fer una foto de l'encaixada de l'Hereu i el paradista. Així com a mínim alguna serà de cares i no de la calva incipient. l'Hereu m'estira la ma i diu - Hola, Bon dia! i jo - Sr. Alcalde, li torno l'encaixada i fluixet li dic - El de l'estand és ell, el del meu costat i torna al ritual - Hola, Bon dia!. Talment com un androide.

Unes quantes parades més un guiri i la seva parella miren encuriosits i em demanen- Do you speak english? - Yes, I do. ( tradueixo) Què és tot aquest xou. És l'alcalde de Barcelona inaugurant la fira. - Ah!, i perquè vè amb tanta gent al voltant. - És any d'eleccions. Repetirà? - Espero que no- I els dos esclatem a riure.

El diumenge ja no hi ha ni iaies devoradores de fulletons, els he acabats tots. Fins i tot el del "Programa de Control de les dejeccions de purins" que és infumable. 

El mòbil em continua dient que no tinc correu. Continuo fent cigarretes amb la noia de l'altre estand. Arriba l'hora de plegar i torno a casa. Una hora més tard obro el PC i miro el Gmail. Cap correu. Miro la carpeta d'Spam que ja està prou plena i Gmail havia decidit que tots els de la blogosfera éreu correu no desitjat. Ho arreglo i de cop tinc 414 correus a la safata d'entrada pendents de llegir i contestar.

En any electoral no s'haurien de fer invents ni fires amb calçador. Sort que els que tenien parada van vendre, que els de BCN a més de menjar fulletons també aprecieu els bons productes.

Santmiquelejant -I-

La Seu Vella, Lleida. Per Alyebard

Santmiquelejant o com sobreviure a la Fira de Sant Miquel. 

De fet fer una fira no és tan difícil. Tens un pavelló firal, l'omples d'estands amb productors i ells que venguin el seu producte tan bé com sàpiguen. El problema és quan els de dalt decideixen complicar-se la vida i provar invents nous. Fer un saló monogràfic és tot un repte i té la seva pròpia coherència. Poses tots els d'alimentació juntets i així la gent els veu com si fos un mercat i compren el seu producte, si els ve de gust. I aquest any es va provar a Sant Miquel amb el Saló ProduQte ( pss, no és una falta, es deia així) per allò de la Q de Qualitat.  Així doncs, la fira ens lloga tot el Palau de Vidre i nosaltres l'omplim d'estands modulars per als productors i un estand central a càrrec nostre on fer les presentacions i els xous de cuina i tota la parafernàlia institucional, que és any d'eleccions. Fins aquí prou bé, però com ja sabeu el Gos Beta i el No-mànager van fer de les seves i servidor va patir una miqueta. 

Però tot va bé si acaba bé. No?

Arreglats els nyaps del disseny de l'estand, servidor va fer en total 936 km de carretera de GRO a Lleida, doncs tot i que el meu territori per a fires i firetes sigui GRO i rodalies ( Igualada és part de la meva rodalia :D ) el Gos Beta, com que el seu ego necessita d'algú per renyar va decidir que assistís a Lleida durant dos dies. La resta se la menjaria l'altre company de despatx.

Després diran que les meves dietes són cares!

Però va valdre la pena. Resulta que el meu Honorable Conseller no li agrada parlar amb micròfon de diadema, d'aquells que es pengen al cap com un mans lliures. Però ningú des de protocol ens ho havia dit. Com sempre. De fet no sé ben bé quina feina fan els de protocol, excepte evitar que els Consellers es perdin pels passadissos i que s'asseguin a la cadira correcte.

Així que deu minuts abans hauríeu d'haver vist als dos: GB i NM patint d'allò més pel micro i provant invents, demanant a fira un micro de mà ( resposta fira; no en tenim. S'ha de demanar abans). Total que arriba el conseller i la seva cap de premsa, amb un somriure li diu,  - és d'aquests, però així estarà més còmode. I el Honorable va acceptar-ho sense cap complicació. Els hi hauríeu d'haver vist el rictus de la cara !!!!!.

Un altre dels nyaps arreglats: 

S'havia de fer durant dos dies un programa de ràdio en directe des de la fira,.Se'ls prepara un espai i després de passar-me tres dies (pre-fira) barallant-me amb Timofònica per una línia RDSI, finalment ens la posen. Uf,  un pollo menys! Però a les 9 del matí arriba el tècnic de la ràdio i no hi ha ni taula ni cadires a l'estand. Eins? resulta que l'inefable GB no va demanar-ho perquè pensava aprofitar una altra taula que estaria ocupada fins a les 13:00 h. El de la ràdio diu que o munta ara o no hi ha programa, així que ja em veieu desmuntant una taula rodona d'una de les sales privades de l'estand i posant-la per la ràdio. Uf,  dos pollos menys!

Tot i això el meu No-mànager no em va ni saludar ni em va dirigir la paraula en tota la fira ni em va convidar a dinar com a la resta de gent de l'estand. 

Però ja s'ho farà, perquè jo vaig dinar amb dos expositors super simpàtics i el meu no-manager té data de caducitat, la mateixa que el govern. ;-)

All the cigarettes that I have never smoked

El problema d'estar en tensió en una fira és després. Quan tota la tensió acumulada se'n va i et quedes fet una coca. Em prou feines t'aguanten les cames. Però per contra el cap no para de barrinar i veure que es podia haver millorat i què o qui va fallar. Els marrons que has esquivat o com de transparent pots arribar a ser als ulls d'alguns. I sempre que marxa la tensió ve l'insomni. Demà estaré fet una coca. I si em dona temps, entrada nova sobre fira, manàgement i demés parides. Però per acompanyar una mica la solitud de la nit, música suau. I tots aquells cigarrets que encara no he fumat.

Tell me what it is, it isn’t fair
but I’m wasting time, cos it isn’t my heart, it isn’t my fault
and every situation understands, well
the anecdote of chasing the locations to your doors
’cos I’m wasting time, I’m wasting money again
and all the cigarettes that I have never smoked
and all the letters that I have never sent
he was sitting by the swimming pool
but he was scared, ’cos it wasn’t his time and it wasn’t his chance
getting older’s not been on my plans
but it’s never late, it’s never late enough for me to stay
’cos I’m wasting time, I’m wasting money again
and all the cigarettes that I have never smoked
and all the letters that I have never sent

1,47 metres

Quan els americans van construir la llançadora espacial es van trobar amb un problema. Un dels components ( Els coets auxiliars) es feien en una factoria a l'altre punta del país i s'havien de transportar per ferrocarril, la qual cosa condicionava la mida; doncs hi havia túnels en el recorregut. Com que els Ianquis són mol curiosos,un enginyer de la NASA va decidir investigar perquè els túnels tenien aquella mida i no una altra. Els túnels venen condicionats per les dues vies més l'espai entre elles. Les vies de ferrocarril fan 1,47 metres d'ample. (sistema viari internacional, aquí els espanyols van decidir fer-lo més ample per que no els envaïssin els gavatxos, i de passada putejar a Portugal). Perquè aquestes mides i no unes altres us preguntareu? Doncs perquè els primers ferrocarrils van evolucionar dels tramvies a cavall; i els tramvies a cavall els feien els constructors de carro que feien servir aquesta mida. I per què? Doncs perquè des de feia segles els carros tenien aquestes mides que s'adaptaven a les roderes de les calçades romanes. I els romans havien vist que la mida ideal per un eix de carro era la dimensió del cul d'un cavall i una miqueta més. Per això si algun dia veieu un projecte i penseu que esta fet amb el cul tindreu tota la raó del món. Com el projecte de la feina que tinc entre mans que el Gos Beta va dissenyar i està fet amb el cul. A hores d'ara ja hauria de ser fora anant cap a casa i estic al despatx arreglant el projecte d'una fira que s'inaugura el proper dijous. I el més calent és a l'aigüera. Que savis els romans i que imbècil el meu Gos Beta.

Gossos Beta o Lèmurs Embriags?

El pobre Dilbert deu treballar molt a prop meu o té com a cap d'àrea un clon del Gos Beta que córrer per aquí. Com que estem de retallada el Gos Beta fa temps que va decidir ,mentre treia el seu nas de dins el cul del mànager, que a certa fira només hi assignaria una quantitat X molt inferior de la que realment es necessita per a cobrir-la. Així que avui quan se n'ha adonat tot son presses per a trobar-hi solucions. Per això no tinc temps de comentar que tot el que volia sobre la manifestació de dissabte, sobre les giragonses que es fa sobre si senyera o lema, etc. Però no pateixo, l'Ajuntament on hem de fer la fira encara no deu haver decidit encara el preu per metre quadrat ( la fira és al novembre) i amb una mica de sort aquest tardor el Gos Beta estarà posant el nas al cul d'un nou mànager, si el deixen. Jo continuaré amb els meus somriures zen, anant a les fires i donar servei a les empreses que estimen el seu producte, que fan un esforç per a tirar endavant i sentin-me orgullós quan una empresa que conec els donen premis altre cop. Quin any que porteu, no Olicatessen?