Haiku

Passen els avions.

Pinten el cel com pinzells.

La lluna minva.

Natalis Sol Invictus, la ratlla d'Aragó i el TS

Ara fa un any desitjava als meus pocs seguidor que passessin un bon NSI. Aprofito que en aquest any que s'acaba  i que  ja passeu de la cinquantena els que seguiu els disbarats, manies, relats, poètica i demés coses que em surten del cervell i plasmo sobre una pantalla per tornar-vos a desitjar un bon NSI. ( i que cada un agafi la tradició que més li agradi) i espero retrobar-me amb tots vosaltres passada aquesta voràgine de dinars familiars que ens atraparà a tots. Espero que podeu sobreviure'ls sense cap crisi familiar forta. 

De passada comentar-vos que una de les últimes parides del Gos Beta i el meu NO-Manager ( a qui espero li quedin el dies comptats).

Com a quasi totes les empreses acostumem a fer un lot de nadal pels treballadors. Què menys, no? El problema és quan des de la conselleria de la que depenem l'any passat ja va arribar la instrucció que no gastéssim gaire. Així seguint les instruccions, aquest any hem tornat a pidolar a les empreses que venen amb nosaltres a les fires i firetes, algun producte a preu de cost per a construir un lot de nadal. Això per un costat. Amb la mala imatge que crec que es crea de l'administració i de la nostra pròpia empresa. Per l'altre i per donar un cop de mà a una associació de productors que treballa amb producte ecològic i de proximitat i que també donen feina a disminuïts ( no se de quin tipus) els demanem que ens confeccionin unes capses de lot amb els productes que fan. Fins aquí ho trobo encomiable.

El problema és quan arribes a la feina de bon matí i et diuen, agafa el cotxe de l'empresa i ves a Soses a recollir els 21 lots. Què? però que no els envien aquí com cada any? - No que el No-manager diu que és car, em respon el Gos Beta. 

Així que servidor va agafar el Google maps per veure on queia Soses ( que quan traspasso la Tordera em perdo) i resulta que si es despisten són a la ratlla de l'Aragó! així que surto de BCN per l'A2 cap la ratlla d'Aragó. 

M'agafo el viatge en calma, a la ràdio sonen en Mas i el seu discurs d'investidura i com que jo sóc llevat de les cinc del matí em passo a la música i gaudeixo del paisatge urbà, la limitació de 80 ( cagun els hippiperroflautes) i anar perseguint cartells que em diguin Lleida. Supero el Bruc i recordo la llegenda i el comentari del meu avi matern que deia que es podia haver tocat els collons i ara seriem francesos.( Que francament no sé què seria pitjor) 

Veig la mola de Montserrat i els trencants d'Igualada i penso que si pogués m'aturaria a fer un cafè o anar a (des)connectar a Santa Maria de Miralles. 

Va canviant el paisatge i ja arribo a terres lleidatanes i la seva permanent boira, camions romanesos i bielorussos que no saben conduir i jo que busco desesperat la sortida a Soses. Finalment arribo a lloc, carrego els lots com puc al cotxe i torno a la carretera. Arribo a la rotonda i em trobo només un senyal  Fraga N-II a l'esquerra i Lleida N-II a la dreta. Coi, que jo vull anar a la A2 direcció BCN!  Entre la boira veig una benzinera i un bar, vaig cap allà i després de demanar un cafè i una pasta li comento al cambrer, per arribar a l'A2? - cap a l'esquerra cap a Fraga i entres a l'autovia per força. - Però no aniré a petar a Fraga?, que jo vull anar a BCN. No, no hi ha pèrdua.- I llavors es quan em confirmo a mi mateix que tinc un país de fireta, on no es canvien els cartells de trànsit quan toca, que des de 1714 tothom s'atreveix a fer el que vol amb nosaltres. Arribo finalment a BCN sense perdrem per l'scalèxtric de nusos viaris  i els seus confusos senyals d'accés per a no iniciats en la conducció metropolitana que hi ha a l'entrada. Passo comptes de despeses de viatge i el gasoil que he posat al cotxe, més dietes. Pel cap baix el meu fabulós no-manager s'ha estalviat 20 € ! d'un enviament des de Lleida i jo no he fotut brot en tot el matí

 

Ara entenc qui dibuixa les tires còmiques de'n Dilbert. Segur que seu aprop meu! Per postres, surt la sentència del Tribunal Suprem Espanyol que es carrega el sistema educatiu català. I les que vindran. Ens espera un temps divertit. Per cert d'aquí a res ( que el temps passa volant) entrarem al 2014.  No creieu que amb tres cents anys d'espanyolització n'hi ha prou?, no?

El viatger templer

Miravet per Aris

El viatger templer s'ha llevat molt d'hora, encara no ha sortit el sol. Recull tot el que necessita pel seu viatge, sobre tot, que no es deixi el paquet pel seu germà! Així que enfila camí i creua tot Catalunya nord a sud, aconsegueix arribar al Coll de Falset sense cap problema; el viatger templer és especialista a perdre's a la que creua la Tordera. Durant el dia el sol ha anant fent el seu camí i ja s'alça sobre l'arc del migdia. El paisatge ha anat canviant de verds a terrossos. Ha creuat el Llobregat fa estona i ha vist la mola de la muntanya de Montserrat entre la boira. De tant en tant veu una torre de guaita sobre un turó o un poble envoltat de vinyes.

Ara des de Falset ja tot és baixada i arriba a Móra la Nova sense cap problema. Una forta abraçada al seu germà i li dona el paquet. Peten la xerrada, doncs fa dies que ell és fora de casa. Records de tothom i acaba acceptant el convit a dinar que li ofereix el cap del parc de bombers. Són una colla divertidíssima, tot i els seu fort accent del Sud, li fa molta gràcia això de que només ells dos facin vocals neutres. Però és reconeixen com a membres del mateix país; diuen bon dia i els responen bon dia. A més, els bombers han batejat als mosquits que els emprenyen al capvespre com a Ibarres en honor del president dels extremenys, i a l'hora del fato descobreix que el pitjor insult entre ells és dir-se espanyol. L'endemà com que no te presa fa camí a Miravet. El poble sembla desert, només troba una botiga oberta, tipus estanc, queviures i quiosc tot en un. Compra tabac i un parell de postals i el llibre El procés dels Templers catalans, Entre el turment i la glòria de Josep Maria Sans i Travé. Li sembla una d'aquelles casualitats estranyes, però ja que és a Miravet quin millor lloc, no? El viatger templer li demana a la mestressa on para l'oficina de turisme i per resposta li diu que no en tenen, però que demani a l'Ajuntament. I on cau l'Ajuntament? A dos carrers més avall. Aprofita i compra segells per a les postals, doncs en aquest poble desert igual no hi ha ni oficina de correus. Troba l'Ajuntament i només hi ha una noia darrera el taulell. Que tens informació del Castell? No, hi havia uns fulletons però s'han acabat. Que es pot visitar? No, estan fent obres i fins que no acabin no es podrà visitar. Cony, que vinc des de GRO per veure'l, no s'hi pot fer res? Ella li somriu i diu, pots provar-ho de demanar a l'encarregat, a veure si et deixa passar. Es diu Manel.

Merci guapa!

I el viatger templer enfila la pujada del castell, hi ha un moment en que hi ha un fort revolt i la carretera és estreta, d'aquelles que encanten al viatger templer. Sempre té la sensació que es caurà ell i cotxe per la pendent. Hi tal com mana la llei de Murphy, en el pitjor lloc del revolt és on es creua amb un cotxe de baixada que va a tota velocitat com si l'empaités el diable. Arriba a la porta del primer recinte. Aparca al costat d'altres cotxes , una formigonera i tot de sacs de ciment. Un cartell hi posa que reconstrucció i consolidació va a càrrec de la Generalitat. A la porta un de més petit d'aquells que prohibeixen l'entrada a tota persona aliena a l'obra i que porti casc, botes, etc. Admira la mola immensa de la torre central. Respira fons i entra. Està a punt de complir el seu somni. Dins el primer recinte hi ha uns arbres i a sota uns quants paletes que dinen. 

- En Manel? vinc a veure el castell.

- Acaba de marxar, a anat a dinar a casa (així que era el que una mica més i en fot fora de la carretera)

Què és la visita? ( visita?, quina visita?) l'arquitecte del departament de cultura? (jo?, arquitecte?) i no duu casc?( no, no acostumo) Ja n'hi deixem un. 

Així que agafo el casc de paleta que m'ofereixen i els desitjo bon profit i jo que tiro cap amunt cap el segon recinte i la plaça d'armes, pujo una bastida i m'enfilo a la muralla. Entro a la Torre de l'homenatge i arribo a la capella. Està plena de pintades i la decoració és barroca, de l'última ocupació del castell. No té res de templera, però és igual i canto fluixet Non nobis domine. Sento un calfred al clatell, com si hi hagués més gent però no hi ha ningú. Al final de la capella hi ha una porta petita que dona a una escala que puja a dalt de tot de la torre. Començo a pujar, però la sensació de no estar sol és més forta que la meva valentia i pujar una escala de pedra amb la trista llum d'un encenedor no em dona confiança. El viatger templer torna a la capella, surt al pati d'armes i es fuma una cigarreta. Els paletes ja van tornant. Els dona les gràcies i els dona el casc. Acabo fent el vermut a una plaça vora el riu i escric les postals. Davant seu te un bon tros de camí fins a casa. Es passa tot el viatge xiulant Non nobis domine...S'ha de deixar els esperits dels templers que reposin en pau a Miravet.

En Manel i l'arquitecte del Departament de Cultura encara es deuen demanar qui era aquella visita que va veure el castell de Miravet quant no es podia.

el mercat de sant antoni: Lee Marvin - Wandering Star

L'Aris en saber de la meva afonia em dedica aquesta entrada
el mercat de sant antoni: Lee Marvin - Wandering Star
i m'ha emocionat. Emocioneu-vos també vosaltres!

Silenci

Cal·ligrafia Zen per Chinmoku. Silenci

Una de les coses que m'ha portat aquest pont, és un bona afonia. Ja fa uns dies que va començar, primer va començar com si alguna cosa no acabés de rutllar del tot dins la meva gola. Després va canviar-me el to de veu a més greu del to normal i es quedà en un fil de veu. Ho atribuïa al fet de la mala vida d'aquest pont, de xerrar pels descosits durant dies de fira, de riure molt. Riure? doncs sí, vaig anar a Teatre a la capital, com acostumem a fer els de comarques de tant en tant per anar a veure El mètode Gröenholm, que us recomano que veieu, doncs si aconseguiu entrar en la situació, i no és gaire difícil, no pares de riure i veure com és de cruel i dur el món de l'alta direcció o en aquest temps que corren el que es faria per un lloc de caixera de super amb un sou mileurista.

Però recordant d'altres cops ja sé a què és deguda l'afonia. He deixat de fumar. I l'altre cop que vaig provar-ho fins i tot em van derivar a un laringòleg que em confirmà que les meves cordes vocals estaven encantades amb la nicotina, les irritava però a l'hora les calmava. Ara tinc les cordes vocals irritades però no els dono la dosi de nicotina i com a bones addictes es queixen, les molt punyeteres. I jo vaig que m'enfilo per les parets i semblo un addicte a l'aigua, doncs cada cop que tinc ganes de fumar, glop gola avall que fa baixada!

I rellegint he (re)descobert això

Per condició el silenci:
així la veu es multiplica
i creix la llum en ondes dilatades
fins al moll receptiu.
M'empasso volves laminades
pel frec de tantes hores
rodant a pes d'aram.

XIRINACS, Olga Óssa major

Buscant el costat bo, tenia encarregades tot de trucades per a fer aquests dies i no les puc fer. Se les menjarà el Gos Beta, quan torni de fer l'imbècil amb un 4x4 pel desert.

EL BOSC DELS SOMNIS: Fins sempre, amics!!!

EL BOSC DELS SOMNIS: Fins sempre, amics!!!

Sap greu quan algú decideix deixar-ho. Joana, quan decideixis tornar, aquí ens trobaràs.
Gràcies per aquest últim regal en forma de cançó. Una delícia.

Però encara sota el meu estendard

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,

i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,

sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.

Així en la fosca es perd el pas d'un vagabund... 

Déu meu, ja estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard

Màrius Torres (1910-1942)