Un que no vol perdre el fil del que hi ha al seu voltant. Pot ser que duri o no. Noves tecnologies o noves necessitats d'expressió?
divendres, 31 de juliol del 2009
VACANCES !
Per fí han arribat. Han costat uns quants dies. Han costat moltes matinades, veure estudiants embriacs, companys de tren adormits. Han costat aguantar pirates i imbècils a la feina. Però per fí han arribat. Les vacances ja són aquí. No espereu que escrigui fins a finals d'agost. Podeu comentar, si voleu, les vostres. Ja us diré alguna cosa quan torni. Bones vacances a tots!
dimarts, 28 de juliol del 2009
Amb les cartes marcades
No t'ho havien dit, veritat? Sempre has jugat amb les cartes marcades. Des de que vas néixer. Dins una família amb classe, de les de tota la vida, de les d'avi al consell d'administració de més de cinc empreses. Vaig veure'n l'esquela a la Vanguardia.
De criada interna i cuinera gallega de pits grossos. D'internat de pagament.Però has crescut amb por. Por a la foscor, por als de fora, por als pobres que fan pudor, por als cosins que t'enfonsaven a la piscina, por al fracàs, por a la conversa del pare a les tardes d'estiu Fernandito, tu primo Guillermito ya está en un Consejo de Administración, a ver si espabilamos, ...Fernandito, tu que quieres ser de mayor... Por a que no et faci cas ni el gos. Per això vas cridant pel món, fardant de titulitis que et van pagar els de casa. Però amb por. Per això vas demanar un Q5. Per amagar la teva por freudiana. Per això vas acceptar ser el nostre mànager. Però no veus que has vingut a menys? Seràs mànager, però som una SA amb menys de 20 persones i abans eres? Director Comercial internacional de la P* ( Una multinacional) i vas deixar-ho, o et van fotre a fora? Per això ves amb compte. Els que la vida no ens ha regalat cartes marcades com a tu. Que hem tingut que barallar-nos amb el despertador, que llogàvem patins a l'estiu per que tu et marejèssis a deu metres de la platja i pagar-nos la carrera. Els que descarregàvem camions de vedelles en canal a les 5 del matí, un dia ens cansarem de que ens diguis imbècil a la cara i et trobarem a la habitació 101, allà on es congrien totes les pors i estarem a l'altre costat de l'esfera de llum, només sentiràs la nostra veu que et dirà Fernandito, y tu que quieres ser de mayor...Llavors sabràs quin pa ens gastem els altres, els que mires per sobre l'espatlla, i llavors reconeixeràs una de les teves pors més atàviques, la por de classe, la por que sentien els cavallers amb armadura quant queien del cavall i els remences els hi clavaven un ganivet a l'ull fins el cervell. La dels senyors que tornaven amb landó a casa abans d'hora i es trobaven la teva besàvia oberta de cames i el jardiner al mig. La por dels mànagers que criden molt i no veuen el pendent que se'ls obre davant. No despreciïs la sargantana per que no te verí, a força de trepitjar-li la cua es reencarnarà amb drac. T'acabaràs pixant a sobre de por.
dimecres, 22 de juliol del 2009
Dol
Fa dies que volia posar-hi alguna cosa al blog, de fet em rondava quelcom sobre el finançament, sobre els trens, però no puc. Ahir vaig sentir la noticia. Quatre bombers morts. Fa pocs dies compartia records, converses, barbacoa, cremat amb uns quants bombers. Als quatre bombers morts no els conec, ni a les seves famílies. Ni als seus companys. Però puc entendre que ara mateix estiguin destroçats. Em direu, i què t'hi va, doncs. M'hi va que tinc un gran respecte a la gent que procura que el món on vivim no es trenqui. Que fa torns de guàrdia els dies festius. Que es menja el raïm de cap d'any fora d'hores després d'una intervenció quirúrgica. Que com a la pel·lícula A few good men jo puc dormir tranquil perquè algú vigila al filat.
Als quatre. Gràcies.
dimarts, 14 de juliol del 2009
Tatuatge
Llàstima que no sàpiga de música- vaig pensar- m'agradaria saber com sona. A uns dos metres una esquena de noia amb una partitura musical tatuada. Has vist, vaig dir- Sí, va contestar la meva acompanyant amb indiferència. A ella no li agraden els tatuatges. A mi sí. Els petits, discrets, els que et sorprenen. Però no sempre, també a vegades em pregunto com seran quan el solquin les arrugues i les carns pengin. Eccs. En canvi, els tatuatges carceraris, els que expliquen històries de fracàs, d'anys al desert amb la legió estrangera els puc entendre. No els comparteixo. De fet, fa molts anys, vaig estar apunt de tatuar-me a l'espatlle esquerra IK BEN VERSLOREN MIJN HART IN SA RIERA. Sort que no vaig fer-ho. A més no suporto les agulles i només de pensar que m'estaran punxant una bona estona amb aquell soroll de màquina de dentista, em fa cruixir les dents. De fet l'únic tatuatge que respectava era tatuat en un braç vell, un amic d'un oncle de la meva mare. Aquell tatuatge demostrava que havia estat a l'infern i havia tornat. L'oncle de la meva mare no va arribar a dur-lo. El van deixar per mort ple de tinya a l'andana d'una estació i uns monjos de la cartoixa li van salvar la vida submergint-lo en Zotal.
Llàstima que no sàpiga de música- vaig pensar- m'agradaria saber com sona. La partitura tatuada te pinta de música barroca, de tarda de pluja i llar de foc i bon vi, de conversa agradable i sopar lleuger, de sexe salvatge i manilles. De dir adéu a la matinada i tornar a casa. La meva acompanyant fa un altre comentari sobre els convidats i jo torno a la realitat. Alço la meva copa i crido amb tots - Visca els nuvis!
dimarts, 7 de juliol del 2009
Mandra
La imatge no ve al cas, però m'ha agradat posar-la. Expressa tota la sensualitat que hi pot haver-hi tot el voltant d'una copa de vi, d'una conversa, d'una bona companyia. Avui és un dia de lassitud, de deixar passar les hores i esperar que arribi l'hora. L'hora del que sigui. És un dia que ha nascut sota la pluja, amb l'olor d'herba molla. Amb la llum somorta de la matinada. De caminar amb el paraigües amb pas ferm cap a l'estació.
Mandra de posar en ordre tots els fils argumentals que m'han assaltat el cervell des de Sant Joan. Uns sobre tatuatges i música, uns sobre missatges secrets, altres sobre Càtul i el pintallavis vermell esborrat a petons, Blade Runner, altres sobre vells amics retrobats i els xàfecs d'estiu que prometen felicitat. Qui no ha volgut arrencar-se a corre amb la jaqueta sobre el cap de l'estimada m'entre esclata la tempesta? I els dos es refugien sota unes voltes, vora un cafè d'aquells que ens recorden que Europa és la mateixa corrent cultural de llocs on parlar amb els altres. I la seva rialla esclata. O la imatge de dos amants rient sota un para-sol, mentre tots els altres marxen espaordits com un vol de coloms. Les voltes de Girona, Montmatre, La Plaça de Sant Marc de la Sereníssima, Het Market de 's-Hertogenbosch i un gin-tònic al sol de migdia... Viatges fets i viatges pendents...
Mandra de posar-ho tot en ordre i escriure. Mandra,
Etiquetes de comentaris:
blade runner,
festa,
manies,
pluja
Subscriure's a:
Missatges (Atom)