dijous, 24 d’octubre del 2019

Angst



I de cop i volta l'opressió al pit torna. I la de tenir una bola de plom dins la panxa. I que has de fugir d'on ets perquè si no et passaran totes les desgracies del món una darrera l'altre. I llavors comences a respirar a poc a poc, inspirar 20', espirar 20'. Fent que l'acte senzill de respirar sigui això, una acció continguda en ella mateixa. I que el que ho ha desencadenat no és culpa teva, ni de ningú. Que és normal que et sentis així. Que per més fort que et pensis que ets hi ha coses que trasbalsen i minen la confiança i l'autoestima de tothom i que amb el temps es va recuperant. Recorda. Ara i aquí. Inspira, espira. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum...

dilluns, 7 d’octubre del 2019

Caracremada

Via Google imatges

Quan els pares van morir vaig deixar de dormir al recambró de les golfes i vaig baixar al seu dormitori. Els vaig embolcallar amb el llençol a tall de mortalla i els vaig posar del través sobre la gropa de l’euga. La màrfega la vaig cremar a l’era i vaig estrijolar el terra amb terra d’escudella fins que em van sagnar els dits. 
Els vaig portar cap a l’església de Sant Pere, però en arribar-hi em trobí el mossèn a peus de l’altar amb la cara botida i la llengua fora, ben negre.  Així que la pesta també hi havia arribat.  Els vaig enterrar a la sagrera i hi vaig posar una pedra dreta a sobre la tomba. Més endavant hi faria posar una lauda, quan tot tornés a la normalitat. I portant des les regnes de l’euga vaig tornar caminant cap a casa. Ja era el capvespre.
I ara què faria? El meu germà feia anys que havia marxat, des del dia que es va barallar amb el pare i van arribar a les mans. El vaig sentir a la nit que feia un sarró i va venir a xiuxiuejar-me a cau d’orella. – Nina, me’n vaig a Romania d’enllà la mar, mataré sarraïns i veuré el Sant Sepulcre de Nostre Senyor.  Algun dia tornaré. I si no, ens veurem el dia del judici quan tots ens alcem de les nostres tombes.  Em va fer un petó al front i va anar-se’n.
Ara era mestressa d’un mas, 18 vessanes de terra bona, una vinya, una euga, estris i l’aixovar de la mare i dues camises de lli. Però ningú vindria a fer-me la cort. Tothom em diu, a l’esquena, caracremada; doncs amb no més d’un any i mig fent tentines vaig caure a la llar de forc, mitja cara enfonsada a les brases. I sort dels esforços de la remeiera que va salvar-me la visió de l’ull.