Caracremada

Via Google imatges

Quan els pares van morir vaig deixar de dormir al recambró de les golfes i vaig baixar al seu dormitori. Els vaig embolcallar amb el llençol a tall de mortalla i els vaig posar del través sobre la gropa de l’euga. La màrfega la vaig cremar a l’era i vaig estrijolar el terra amb terra d’escudella fins que em van sagnar els dits. 

Els vaig portar cap a l’església de Sant Pere, però en arribar-hi em trobí el mossèn a peus de l’altar amb la cara botida i la llengua fora, ben negre.  Així que la pesta també hi havia arribat.  Els vaig enterrar a la sagrera i hi vaig posar una pedra dreta a sobre la tomba. Més endavant hi faria posar una lauda, quan tot tornés a la normalitat. I portant des les regnes de l’euga vaig tornar caminant cap a casa. Ja era el capvespre.

I ara què faria? El meu germà feia anys que havia marxat, des del dia que es va barallar amb el pare i van arribar a les mans. El vaig sentir a la nit que feia un sarró i va venir a xiuxiuejar-me a cau d’orella. – Nina, me’n vaig a Romania d’enllà la mar, mataré sarraïns i veuré el Sant Sepulcre de Nostre Senyor.  Algun dia tornaré. I si no, ens veurem el dia del judici quan tots ens alcem de les nostres tombes.  Em va fer un petó al front i va anar-se’n.

Ara era mestressa d’un mas, 18 vessanes de terra bona, una vinya, una euga, estris i l’aixovar de la mare i dues camises de lli. Però ningú vindria a fer-me la cort. Tothom em diu, a l’esquena, caracremada; doncs amb no més d’un any i mig fent tentines vaig caure a la llar de forc, mitja cara enfonsada a les brases. I sort dels esforços de la remeiera que va salvar-me la visió de l’ull.