Home de Vitruvi -relats conjunts-

HOME DE VITRUVI, Leonardo da Vinci 1492

L’espelma s’està apagant. Aviat sortirà el sol i l’horitzó serà un esclat de colors malves, violetes, roses, ataronjats. Com en deia aquell coi de grec? A sí. Iris rododactilon, l'Aurora de dits roses! 

Torno a sucar la ploma al tinter i escric les darreres línies. He d’escriure al Ferruccio i comentar-li que he trencat el secret. I que li comenti a aquell amic seu del Fibonacci. La proporció àurea que feien servir els grecs ja està resolta. L’he traçada amb un cercle i un quadrat. Ara tot encaixa.

He de pensar també de comentar-li al Duc, ja que em paga l’estada. Com a mínim que vegi que aprofito el temps. He inventat una nova manera de bastir fortificacions, amb camps de foc sobreposats i murs que resisteixen l'artilleria enemiga,  li encantarà. I ja tinc dibuixats aquells encàrrecs que em va fer. La màquina que vola i el carruatge que permet trencar les línies enemigues. És com un castell sobre rodes amb tot de canons al voltant. Una nova joguina.

Torno a sucar la ploma. Això d’escriure a l’inrevés cansa la vista i jo cada dia la tinc més dèbil. Sento les passes per l’escala, segur que és ella altre cop. Ja li vaig dir que un cop acabat el quadre no en volia saber res més! Coi de dona. I tot perquè no li acaba d’agradar el somriure que li vaig posar. Què més dóna el somriure. La mirada és el que compta, la mirada Madona Gioconda!

Per Sant Joan pel davant! Per Sant Pere pel darrera!

treta d'aquí

Colla de mal pensants. No es tracte que empitoneu la parenta d'aquestes dues maneres diferents. Bé, és cosa vostra i de la vostra parenta. Sinó que es tracte d'acomplir amb el nostre ritus purificador per excel·lència. 

La foguera de Sant Joan i la seva nit màgica. 

Feu una bona foguera! llenceu-hi tot el que us ha fet sentir malament durant aquest any des del Sant Joan passat. Balleu i danseu al voltant seu. Llenceu piules, cebes i coets. Mengeu coca i beveu. Cerqueu herbes remeieres. Gaudiu cada moment de la festa. Fins que el foc sigui brasa i salteu per sobre, tot invocant els bons esperits per a tenir sort i fortuna fins al proper solstici. 

I la part de Sant Pere; la llàstima és que també es feien fogueres, però la tradició s'ha perdut. 

Salteu el foc valents! i deixeu tot allò que us neguiteja en mig de les flames. 

I des de l'albada dels temps, des de Salses a Guardamar. Des de Fraga a l'Alguer. Que una foguera ens uneixi i saltem tots cridant - Per Sant Joan pel davant! Per Sant Pere pel darrera!. 

I si us queden forces, no estaria gens malament que després féssiu l'amor amb la vostre parella per acabar d'arrodonir la festa. Els cultes a la fertilitat també tenen aquesta part divertida.

Bona revetlla a tots!

Exili interior

Fa dies que he decidit viure dins d'un exili interior. Gaudir de les petites coses de la vida que m'alegren. Un somriure d'una desconeguda mentre vaig a buscar el tren. Bona música. Fumar a les nits mirant la lluna. Fer que les bronques m'entrin per una orella i em surtin per l'altre. Somriure de bon matí per portar la contrària a tothom. Mirar-me la paret blanca del despatx amb carinyu i un somriure Zen. Com a bon empordanès, fer com les canyes i blincar-me, quan passi la tramuntanada em tornaré a posar dret. I els roures i els xiprers s'hauran esqueixat.

I de l'exili interior a l'exili exterior.

La mort fa uns dies de l'Elisabeth Eidenbenz, i que els 25 anys de la mort de Pere IV (Joan Oliver) han passat desapercebuts hem fan pensar que tenim encara un país de fireta, fruit dels atzars històrics, i que ens toca a nosaltres fer que deixi de ser-ho. Us deixo les corrandes d'exili per que hi penseu una mica. I una de les imatges, per a mi, més crues de l'exili. El pare i la filla mutilada que fugen d'un present horrible cap a un futur incert.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un  tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Decisions difícils

Mentre espero que es descarregui d'una vegada l'estudi de l' Adam Price,  Small Is Cute, Sexy, and Successful: Why Independence for Wales andOther Countries Makes Economic Sense  

que avui a la xarxa li ha donat per fer el burro, xatejo amb una amiga que ara és lluny. I em recorda què de rovellat tinc un idioma. 

I això em fa saltar en darrera, a l'època en que em barallava amb arrels trilíteres i una escriptura dissenyada per un esquerrà. 

Si no, com escriure sense embrutir-te la mà amb la tinta fresca de les lletres i que semblen cuquets? 

I com de cop i volta, en una pausa entre hora i hora de la classe, en aquella època en que es podia fumar a tot arreu, fins i tot els professors fumaven donant classe, vaig sortir al passadís i entre cigarreta i cigarreta vaig començar a tenir la mateixa sensació que a 8è de EGB. Que duia els deures fets, però no volia que me'ls demanessin.Que no volia que me'ls demanessin.

L'angoixa va poder més i vaig tornar conduint de nits, sota una forta tempesta i fumant compulsivament. No vaig tornar-hi. 

Ara em trobo amb una situació semblant. Les mateixes ganes de fugir, tot i tenir els deures fets. Encara que ara no estigui a la Uni. Però la sensació de estar fent malabars amb ous, com un quissoflauta qualsevol. Amb el problema que jo NO en sé de fer malabars. Així que ja podeu intuir com acabaran els ous. Un darrera l'altre esclafant-se al terra.

En la darrera fira estava ajupit carregant la nevera de cava, arriba el Gos Beta i comença a esbroncar-me. Va ser un microsegon, però vaig veure clarament l'arc que descriuria l'ampolla de cava fins a impactar-li em plens morros, trencar-li el nas i l'arc ciliar, rebentar-li les conques dels ulls i deixar-lo allí esterrossat. Llavors vaig respirar fons i vaig posar una altre ampolla. I a sobre em deia que semblava que passes d'ell, que no l'escoltava. I jo pensant que li havia anat d'un pel que no estigues amb els ulls fora de les òrbites, sense cap dent a lloc i fent un xoc per fractura craneo-encefàlica.

La meva resposta zen encara cueja per l'empresa, doncs m'ha arribat. On sóc ara no puc solucionar el que em demanes. I ara mateix el més important és omplir la nevera. Em passes aquella d'allà que no arribo? ( amb el to de veu més neutre que us pugeu imaginar). 

Va marxar pitant i sense donar-me l'ampolla. 

Així que m'he refugiat en la música barroca, que m'abraça amb els seus alts i baixos de la veu dels castrati, i a l'espera de que passin els dies grisos.

Per cert, si us fixeu, el vídeo va seguint la partitura. Si a sobre sabeu solfeig el gaudireu doblement. Vénen decisions difícils.

Guia turístic

by Google

Aprofitant que les neurones (les poques encara actives aquesta hora) fan reset, he sortit ha esmorzar una trista tassa de té. 

Llavors faig la cigarreta al carrer. Surt una dona pel portal d'on hi ha el despatx i em demana com pot arribar a la Catedral. 

Com que m'agafa amb els reflexos baixos, renuncio a: -fer-me passar per foraster,- dir-li que sóc de GRO i em prou feines ser arribar al despatx a BCN, - excusar-me i dir-li que he de tornar a treballar. Així que li demano si te gaires ganes de caminar o vol anar amb metro. Finalment li indico que anirà millor a peu, que gaudirà de l'acampada dels quissoflautes de plaça Catalunya i que un cop pugui arribar a Portal de l'Àngel el carrer li portarà directament al Pla de la Catedral.

Com que no m'ha deixat gaudir de la cigarreta, n'encenc una altre. Al poc, dues magrebines amb niqab em demanen on agafar el bus que porta a Balmes. Sorprès els dic que la cruïlla següent ja és Balmes i que llavors mirin si han d'agafar el bus o no segons vulguin anar. Em sorprenc per:  - dues musulmanes s'han dirigit directament a un home (cosa infreqüent), - no baixa la mirada parlant - em parla amb català.

Llavors crec que el fet que el dia sigui gris fa que la meva corbata destaqui com el paraigües dels guies i tots els perduts per la ciutat acabaran vinguen a demanar-me coses. Torno a entrar al despatx, potser em vaig equivocar de feina, però crec que hauria de tenir molta paciència. Fer de guia ha de suposar molt d'esforç: repetir el lloc que visites, aguantar el que es pensa que ho sap tot, el que sempre arriba tard al bus, la iaia que demana on hi ha un bany cada vint minuts. Crec que ha de ser dur. I posats a demanar prefereixo que em facin de guia pel desert en un viatge privat que ser un pseudo-guia urbà que si te el dia girat odia als turistes i els quissoflautes. Als de dins del despatx no cal tenir el dia girat per odiar-los. S'ho treballen cada dia solets.