L'últim viatge del Temerari

 

Joseph Mallord William Turner  L'últim viatge del Temerari (1839).

Al capvespre sortint de la feina sempre m'agrada d'estirar les cames per la banda dels molls. Vaig caçar a vol la conversa de dos vells llops de mar que s'estaven asseguts fora de la taverna. 

- És el Temerari? - Sí, se l'enduen al per desballestar-lo. No li han donat ni l'honor de ser enfonsat. 

- L'Almirallat, des que hi va arribar el nou govern que és un cau de rates, no han vist un vaixell en sa vida i tot ho saben del que han llegit en biblioteques. No sé on anirem a parar. 

- Quanta raó tens. L'altre dia que vaig sentir en Tommy, el fill del malaurat Sixpence que volen que la Royal tot siguin vaixells a vapor. On anirem a parar! Per cert, vas rebre la paga del darrer Trafalgar day? 

- Sí, i ja és ben dins la panxa!

Vaig acostar-m'hi. - Senyors, si em permeten, que van ser a Trafalgar? Jo els pago la ronda. 

- I tant!! amb aquest carallot i el lloctinent John Pasco vam hissar el missatge. 

Hostaler! Una ronda de ginebra per aquests mariners. A la salut de Lord Nelson!

El que no saben és que sóc una d'aquestes rates de biblioteca que no hem vist un vaixell però el futur és el vapor i els canons d'ànima ratllada i els blindatges. Que els propers combats navals ja no tindran l'èpica de Trafalgar i que amb prou feines ens veurem les cares amb els vaixells enemics.  

L'escriba

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia "Vida i miracles de nostra senyora", 1456

Sona la campana. Laudes. Tinc els dits enrampats pel fred. Aquest matí hem hagut d'escalfar al bany maria els tinters per desglaçar la tinta.
Només dues lletres més i ja estarà.
Llavors només caldrà miniar-ne les lletres capitals i il·luminar els dibuixos amb colors vius. He de fer més blau amb aquella pedra que ens porten els genovesos des d'Alexandria, allà en terra de mahometans. Els mercaders ens van dir que venia de molt lluny, prop d'on el Khan i el Preste Joan tenen el regne. Kafiristan em van dir. He de comentar-li al Duc que compri més portolans. Però sempre em diu el mateix, Portolans? Si no som navegants nosaltres, això deixa-ho als flamencs o aquells teutons sonats de la Lliga Hanseàtica que ens porten pells i ambre. Aquí fem vi. Vi de la Borgonya.

La pedra, ben passada pel morter, que quedi ben fina i després la barrejaré amb oli de llinosa. El mantell de la Mare de Déu quedarà ben lluït amb el blau. Va, la darrera línia. Quina gana que tinc i tot just són Laudes!

Joannes Mielotis fecit me. Ante diem III  Kalendas Aprilibus MCCCLVI

I que Viva México cabrones!

Diego Rivera, 1913, Retrat d'Adolfo Best Maugard

- Fito, tu no t'enyores?
-D'on? li demano al Dieguito,
- De casa. - No- li contesto. Fa temps que en sóc fora. La família va decidir enviar-me a Europa, a estudiar art, a aprendre idiomes. Tothom s'acostuma a la bona vida de París, Berlín, o els balnearis, amb aquelles dones blanques, pàl·lides.
Aquí puc lluir canotier, o guants de pell i bastó. Amb una trenca de llana anglesa ben gruixuda. I el corbatí prim.
- Jo sí - em diu el Dieguito - Enyoro aquella llum, i les dones brunes, l'olor del nopal florit. El tequila, Fito, no enyores el tequila? L'absenta i la seva fada verda està molt bé. Però res com menjar-se el cuc del mezcal al darrer trago!

Li somric mentre faig la darrera calada a la cigarreta. - Sempre seràs un somniador Dieguito. Llenço la punta de la cigarreta.
El Dieguito no sap que a la butxaca de la trenca duc el telegrama on la família em demana que torni, que ha esclatat la revolució contra Porfírio Diaz i que s'hi han afegit tots.

- Saps què Dieguito? Sé d'un Bistrot a prop que tenen tequila. Hi anem? I que Viva México cabrones!

Holograma - relats conjunts-

Mural del Pavelló de Catalunya a l'Exposició Universal de Sevilla de 1992. Wikipedia

El professor de "Història de l'Art" torna a ensenyar l'holograma que flota davant un grapat d'adolescents. L'aula, amb una disposició de teatre grec li dona a tota l'escena un aire renaixentista, a lliçó d'anatomia.

- I aquesta va ser la contribució d'Antoni Tàpies, 1923-2012 a l'expo de Sevilla a les darreries del segle passat. Recordeu que aquest període s'inclou en l'apartat "Art Català durant l'ocupació de la República pel postfranquisme espanyol"

Els dos adolescents que fan manetes a la darrera fila deixen de besar-se aprofitant la foscor i ella exclama de manera ben audible: Quina merda! 
El seu company somriu i li engrapa un pit. 

El professor fa com si no sentís ni veies res i passa el següent holograma mentre es demana quan queda per a la jubilació. 

Martells

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982

A proposta de relats conjunts.

In illo tempore jo tenia un zippo.

Hey! teacher leave them kids alone! Martells que caminen. We don't need no education.  Nens que cauen, uniformats, dins una picadora de carn gegant.  We don't need no thought control Un maó més en el mur No dark sarcasm in the classroom.  Pura paranoia sobre la pantalla. Primera pel·lícula en V.O. de ma vida. De la de tots.  El 1r C de BatxilleratUnificatPolivalent és arrenglerat als incòmodes seients de fusta del cinema. Fa una hora érem 42 adolescents sobre-hormonats dins un bus cap a la capital provincial,a una hora de trajecte. Ara som una massa silenciosa que mira amb els ulls clavats a la pantalla. Bocabadats. Esmaperduts.  La profe d’anglès es deu haver tornat boja. Teachers leave them kids alone.  Tres quartes  parts de l’aula venim de col·legis religiosos no mixtes We don't need no education.  El prota de la película es talla les celles amb una fulla d’afaitar. Tots tenim el cor a la gola. We don't need no thought control.  I al costat seu la tia més mamelluda de la classe.  Foscor.  Calfred que baixa esquena avall.  T’atreveixes?  No t’atreveixes?

Hey teacher leave us kids alone Una mà que es va movent lentament cap a l’objectiu final.  Més martells que caminen.  S’ha aturant el temps? No, la mà ha arribat al objectiu final!! All in all you're just another brick in the wall  All in all you're just another brick in the wall. Gloriosos catorze...

Joana d'Arc - a proposta de Relats Conjunts -

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc

Iaia, la Jeanne és al jardí i diu que ha vist un àngel.
- Jeanne!! Jeannette!! Que has vist aquells bolets que guarda la iaia?  Jeanne!! Jeannette!! Que te'ls has menjat filleta?  Mecasumcoi de criatura! Que no t'he dit mai que no els toquis!!

Aix en Provence

Carme Rosanas, 2013, Aix en Provence

-Jean Pierre, un pastís, si us plau.

Recordo el meu primer pastís. Aquí, a la placeta. Era el 14 de Juillet i estava engalanada. La Margot estrenava vestit i lluïa amb tota la seva bellesa.   Després del segon ball, va dir-me que sí, que li venia de gust prendre alguna cosa. Així que ens vam acostar a les taules de la terrassa i amb molta sort en vam trobar una de lliure.  El senyor Dupont, amb aquell gran mostatxo ens va demanar què volíem, i quan li vaig dir dos pastissos em va mirar sorneguer. Ja tens l’edat? Ja saps que no et puc servir alcohol.  Voleu unes sodes? – I tant! Ja tinc els setze! El senyor Dupont em va picar l’ullet i ens va portar els dos gots, l’aigua i l’ampolla de pastís. Ens vam servir. El gust recordava els caramels d’anís de la iaia i era tant refrescant. L’escot de la Margot lluïa de suor, igual que la seva mirada. 

Ens vam besar a l’ombra dels plataners...

-Monsieur Edouard, el seu pastís. -Gràcies!

Em serveix el nét o el besnét del Sr. Dupont, ja n’he perdut el compte dels anys que han passat des del primer pastís i el primer petó...

Mira, hi ha una noia que fa un dibuix i el pinta a l’ aquarel·la,  M’hi acosto i el miro de reüll. Quina gràcia, és la placeta i m'hi ha dibuixat. Quina traça. Li diré a la Margot quan arribi a casa.

Demà en farà 70

Demà en farà 70 anys.
Aviat serà només una batalla més d'una guerra llunyana.
Van morir milers de joves. I pensareu, va valdre la pena?

Us deixo un relat que vaig fer fa temps per a Relats Conjunts

Desembarcament de Normandia



Per a que reflexioneu una estona sobre si va valdre la pena o no. I més ara que la bèstia torna a ensenyar la poteta per Europa.

Podreu trobar més imatges del D-Day aquí

Màquina d'escriure Underwood. -Relats Conjunts

Màquina d'escriure Underwood, 1874

L’he provada, i què voleu que us digui. M’he fet mal als dits. He hagut de cercar lletra per lletra  per poder compondre una paraula, com un nen petit en les seves beceroles. Les lletres no dansen, no ballen amb el ritme que l'imprimeix el redactar de presa, o no tenen la quietud del qui s’ha pensat i repensat el que escriu. Que sí, que queda molt més llegible que escrit a mà. Però no té el plaer de sentir com llisca la punta de la ploma sobre el paper. Ni de sucar-la al tinter. No es poden fer aquelles lligadures tant maques que em van costar anys d’aprendre a fer.  I la gràcia de fer que la paraula, amb una bona lligadura, arribi al final de la quartilla. 

Aquesta meva filla! Des que es va apuntar a aquell curs de secretariat, que no és la mateixa. Ha portat aquesta maquinota  a casa i ara només sento aquest clec, clec, tot el dia.

Aquest filla meva, em matarà a disgustos, que diu que ens hem de fer posar llum elèctric i telèfon. On anirem a parar! 

I a més m’ha dit – Mama, dijous hi ha una reunió de dones al club de la senyora Emmeline Pankhurst,  hi anirem, veuràs que t’agradarà. 

Sabeu que diu aquesta Emmeline? Que les dones hem de tenir el dret a votar,  a votar!! On s’ha vist això!! No sé on anirem a parar!!  

Forgotten sunglasses

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

- Mama, mama!

- Què vols, Laura?

- Aquella senyora s'ha deixat les ulleres!

- Doncs l'avisarem.
La meva filla de quatre anys ve corrents, amb les ulleres a la mà - Mama, guaita, hi ha uns  ulls dibuixats - crida tota feliua.

Els ulls dibuixats de les ulleres em miren fixament i també tot el que els envolta. Llavors d'un racó de la memòria em ve la veu de l'àvia Quitèria, la de Menorca - És una bubota que ha perdut ses ulls. Si mai ajudes una bubota es bé que li facis te'l tornarà doblat i es mal que li facis te'l tornarà manco vegades. No s'ha de fer babarotes a ses ànimes des purgatori.

Així que segueixo el consell i acostant-me a un tamariu que hi ha al final de la platja l'ensenyo a les ulleres i també el que l'envolta; perquè la bubota en tingui un punt de referència. El tamariu florit, a la tarda, deixarà anar tot el seu olor i la bubota podrà trobar-lo amb el nas. Deixo les ulleres a la branca més baixa, per que siguin fàcils de trobar.

- Laura, vols un gelat i anem als gronxadors?

- Sííí,  crida i arranca a córrer cap a la parada de gelats - Ella ja no pensa ni amb la dona que camina platja enllà ni en les ulleres.

Surto a la nit, a fumar-me un porro sota l'olivera del pati. I a contar estels. He agafat una flassada vermella per si refresca. 

Entre les arrels hi ha un paquet. No recordo haver-hi deixat res. 

Estripo el paper sense respectar els plecs ni el cel·lo. Dins, un gosset de peluix, igual que el que va perdre la meva filla fa una quinzena, també una tarda que vam anar als gronxadors de la platja i a menjar un gelat. I una arracada de plata, igual a la que tinc desada al tocador, que era de l'àvia de Menorca i que no em podia posar doncs feia anys que n'havia perdut la parellera.

Chop Suey -Relats Conjunts-

Chop Suey, Edward Hopper, 1929

El sol m'escalfa les galtes, i sento com el te fa el seu efecte balsàmic i estén una dolça escalfor per tots els meus membres. Els primers dies de sol de gener. També sento com em pugen els colors a les galtes. M'estic posant vermella! Però no m'hauria d'estranyar gens.

Fa temps que ho veia venir, en els seus gestos, en els seus silencis, en les seves mirades còmplices.

Ho ha dit en un murmuri molt suau, quasi imperceptible, amb por que la sentissin els de la taula del costat. 

Però ells fa estona que discuteixen, fluix, però ella està enfadada. Es veu que ell ens ha repassat de cap a peus, sense dissimular.

Ho ha dit en un murmuri molt suau, quasi imperceptible.

- Ann, t'estimo

I jo faig que sí amb una caiguda d'ulls.

Bocca della verità -relats conjunts-

Bocca della verità, Roma, 1632

La guia turística els portà a aquell racó de Roma, feia calor i quasi tots menjaven gelats. Els explicà la llegenda d'aquella carota de pedra i va desafiar-los a posar-hi la mà: No todo el mundo quiere hacerlo.

No querrá hacerlo? - No gracias, tengo las manos ocupadas con el helado i va somriure. 

La seva resposta va fer arrancar unes quantes rialles als altres turistes del grup.

M'estimo massa els meus dits - pensà- i si és veritat que mossega? Perquè ell en deia de mentides, la darrera - dir que era espanyol. 

Si hagués sabut txec s'afegia a l'altre grup de turistes, les noies i la guia eren dues vegades més guapes!

Tardor

A proposta de Relats conjunts

Tardor, Giuseppe Arcimboldo, 1573

Ja comença a fer fred. Aquí a Praga la tardor sempre arriba de cop, amb pluja i vent. I aquest any no és diferent als altres. Sort que les donzelles ja han encès el foc gros de la cuina. 
Avui crec que a l'Emperador li anirà bé una bona crema de carbassa per a la seva malenconia. No hi ha com una bona sopeta calenta a la panxa per a veure les coses d'una altra manera. I a més una mica de raïm primerenc. On he posat el cullerot gros, a aquí darrera. 
- Va noies comenceu a pelar cebes i porros per a una crema! Lenka prepara l'olla grossa i tu Zina, espavilant que aquest foc baixa. Més llenya!
Aviam al rebost? Ahir hi vaig veure una bona carbassa que anirà de primera per a la crema.
Lenka- que has vist la carbassa? - No primera cuinera. I el raïm, aquell moscat de la Toscana que van portar ahir?
- No primera cuinera, respon la Zina.


Aquell coi de pintor italià!
- Giusseppe!!! faci el favor de no remenar el rebost de la cuina!!!
- Giusseppe!! - coi d'home- com li he de dir que amb el menjar no s'hi juga!!!

Temps Moderns

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.

Doctora, fa dies que tinc molt mal de cap. Com si hi tingués un homenet a dins tot remanat visos, cargols i rodes dentades. I cada cop que fa un quart de volta amb aquelles claus fixes tant grosses que té. Que sento els xerrics que fan tots els engranatges! I miri que ni amb foscor, silenci i aigua del Carme que se m'n van aquests xerrics.

Senyora Maria, no en faci gaire cas; això són coses d'aquestes bromes baixes i aquest no ploure; ara sí, ara no. Que ja es pren el sintron com li vaig dir? I la pressió que ja se la vigila? Bé, aquestes llagues de les cames estan millor. Ens veiem d'aquí a quinze dies, però demani hora per a la Dolors per a que li faci la cura. Se'n recordarà o li apunto en un full.

Apunta nena, apunta. Que a la meva edat una ja no té la memòria com abans. Saps que em van dir ahir al mercat, nena? Que hi ha un sevillano que ens vol tornar a bombardejar com el trenta vuit, que diu que als catalans per mesells se'ns ha de bombardejar cada cinc, o cinquanta, o cinc cents anys. Veus com ja no recordo com abans!

Tranquil·la Senyora Maria. No faci cas del sevillano aquest, tot se'ls escapa per la boca. A més des de la independència que ja no tenen res a fer-hi. Es fan el gallet per a sortir a les seves teles i prou.

Va, Senyora Maria, aqui té els volants de les visites. El blau és per a la Dolors, la infermera i el blanc és per a mí, la Dra. Yáiza.

Ai nena, quin nom més bonic. Mira que en fa de temps que paso pel CAP i no hi ha manera que me'n recordi. Això es cosa de l'homenet aquest que se m'ha ficat al cap. Com li deia, tot el dia amb el xerric, xarrac...

Oncle Sam - relats conjunts-

Pòster de reclutament,  personificació dels EUA,  1917.

No m’ha sorprès gens. Ha arribat a casa borratxo i a anat repartint cops de cinturó a tots. La mare calla i s’amaga a la cuina que fa olor de col com tots els minsos apartaments de lloguer d’aquesta escala. I la dels veïns. I la de tot el barri. Manhattan .

Quan s’ha calmat i ha dormit la mona m’he barallat amb el meu germà gran que arribava de la feina. Resultat, un ull de vellut. És el problema de ser el mitjà. Sempre reps per totes bandes.

M’ha germana gran ha arribat més tard que de costum i l’he sentida com es discutia amb la mare. Diu que ja no devem res al cansalader i s’ha passat la nit fent gàrgares, rondinant i escopint.

El senyor Giacommo, diu que no se’ns ha perdut res a Europa, que ja s’ho faran, que per això vam fugir-ne i ens van tancar un any a l’illa d’Elis fins que els d’immigració ens van deixar baixar. Ell va perdre la filla petita en l’internament. Per això encara està emprenyat amb Ells, però jo li dic que ja som Ells. Sinó que hi fem aquí? 

Ahir vam anar a l’impremta a recollir diaris per a vendre. L’irlandès que ens don els paquets ens diu el que hem de cridar per que ens el comprin a nosaltres i no a la competència. 

No em puc queixar. Jo tinc una bona cantonada, prop de Wall Street. 

La vaig guanyar a cops de puny a un romanès fa un parell d’anys. És pensava que podria perquè era més baixet. Però aquest estiu he crescut més i els pantalons em curtegen. L’irlandès ens diu Lusitania sunk by a submarine!

En Pomel, un dels altres repartidors, em diu que això segurament serà la guerra.Se me'n fot.

Al cap d’uns dies m’acosto a l’oficina de reclutament. He vist un munt de cartells que ens reclama a fer-ho.

Quan tens, noiet? Em diu el reclutador de l’Armada, - vull entrar a la marina, com a mínim a veure món, disset.

-Espera’t a l’any que ve. -Però ja s'haurà acabat la guerra!

Marxo emprenyat cap a casa i em tornen a apallissar pel camí. Aquest cop són dos pillastres jueus. Com que fa uns dies vam anar al seu barri a robar pomes...I a casa, més.

Torno a l’oficina de reclutament.  Aquest cop hi ha un altre oficial, no és de l’armada. Duu un uniforme semblant als de terra, però  la seva mirada és més ferma. I una insígnia amb un globus terraqüi i una àncora. Els de terra duen dos fusells creuats, això ja m'ho sé.

Què vols? -Allistar-me.

Allistar-me, senyor. I em cau la primera hòstia. Allistar-me, senyor!.

- Signa aquí. Tens divuit anys a partir d’aquest moment. - Gràcies. Patàm. Gràcies, senyor. -Gràcies, senyor! 

Benvingut al Cos de Marines. Ja saps que anem a la guerra? -Sí, senyor! Pitjor que a casa no serà.

Home de Vitruvi -relats conjunts-

HOME DE VITRUVI, Leonardo da Vinci 1492

L’espelma s’està apagant. Aviat sortirà el sol i l’horitzó serà un esclat de colors malves, violetes, roses, ataronjats. Com en deia aquell coi de grec? A sí. Iris rododactilon, l'Aurora de dits roses! 

Torno a sucar la ploma al tinter i escric les darreres línies. He d’escriure al Ferruccio i comentar-li que he trencat el secret. I que li comenti a aquell amic seu del Fibonacci. La proporció àurea que feien servir els grecs ja està resolta. L’he traçada amb un cercle i un quadrat. Ara tot encaixa.

He de pensar també de comentar-li al Duc, ja que em paga l’estada. Com a mínim que vegi que aprofito el temps. He inventat una nova manera de bastir fortificacions, amb camps de foc sobreposats i murs que resisteixen l'artilleria enemiga,  li encantarà. I ja tinc dibuixats aquells encàrrecs que em va fer. La màquina que vola i el carruatge que permet trencar les línies enemigues. És com un castell sobre rodes amb tot de canons al voltant. Una nova joguina.

Torno a sucar la ploma. Això d’escriure a l’inrevés cansa la vista i jo cada dia la tinc més dèbil. Sento les passes per l’escala, segur que és ella altre cop. Ja li vaig dir que un cop acabat el quadre no en volia saber res més! Coi de dona. I tot perquè no li acaba d’agradar el somriure que li vaig posar. Què més dóna el somriure. La mirada és el que compta, la mirada Madona Gioconda!

Juicy Salif

JUICY SALIF, Philippe Starck 1990

Proposta de Relats Conjunts

- Què en fem d'aquesta andròmina?

- Desa'l a la capsa de la cuina, rei. -estem fen mudança, i el que no sap el meu marit és que no me'n penso despendre d'això. 

És l'única cosa que em lliga a ell.
A l'estirar la ma per agafar-lo, allà al super, les nostres mans es van tocar. Se'm va eriçar el cabell de la nuca, i encara no l'havia vist, només era una ombra a tocar meu, amb els carretons plens de menjar a tocar.

- Ei, no em recordes? va dir-me.  I tant que el recordava, era ell, l'empollon de l'institut, a qui ninguna de nosaltres feia cas. Totes anàvem boges pel que ara és el meu home.

-Sí, com has canviat!- sens les ulleres, sense grans, amb vestit car.

-Tu tampoc has canviat, estàs igual de guapa! - És afalagador que t'hi trobin, i més quan el que tens a casa arriba i et demana que hi ha per sopar i que li portis una cervesa.

-Queda-te'l tu, ja en vindré a buscar un altre dia -És el darrer que queda.

Li accepto la proposta i anem junts cap a la caixa, que si es va graduar en una bona universitat, que si ara treballa aprop, que si... ja ni me l'escoltava.

En veure que anava a peu es va oferir a portar-me a casa en cotxe. Al arribar li vaig oferir un cafè, o una cervesa - Per què no l'estrenes, tens llimones i fa calor.

Vaig agafar les llimones i ell les anava tallant i jo esprement a consciència. El suc regalima entre les meves mans i ell en un gest sobtat l'agafa i em xucla el dit.

De cop dubta - Perdona, no ho havia d'haver fet, perdona. Ara marxo-  No li vaig donar temps a reaccionar, la meva llengua ja era dins la seva boca, els dos caient a terra, regirant-nos la roba. El vaig cavalcar, el premia amb les mans sobre les espatlles. No recordo haver tingut millor orgasme. No ens em vist mai més. M'estimo a l'inútil del meu home, però l'espremedor presidirà la cuina de la nova casa, com ha fet en aquesta des d'aquell dia.

Desembarcament de Normandia

Proposta de Relats Conjunts

Omaha Beach 6.6.1944

    Els dies es fan llargs i monòtons a la llar de jubilats quan arribes als 92. Sec al porxo i la Mary, la infermera fa veure que no em veu fumar. Els maleïts metges m'ho han prohibit de fa anys. Però així m'esbargeixo de tant en tant i remiro el paisatge de la costa de Maine. Ja fa estona que la meva besnéta ha marxat. 

Ha aparegut de bon matí, amb aquell coi d'anelles que porta al llavi i els cabells pintats de colors. Però en el fons és una bona mossa. De fet, és l'única que ve de tant en tant i em porta els cigarrets.

- Ei, com va la vida noi? Sempre em diu noi.

- Betty Lee, que cony fas aquí si no és dijous? o sí?

- No, és dilluns, però vinc a xerrar. He de fer un treball de recerca per l'insti i m'ha tocat la guerra mundial. Oi que tu vas estar a la guerra? Com que no en parles mai. Però a la cambra hi tens una foto de jove i portes uniforme.

- Ves a la meva cambra i agafa aquella capsa de galetes de dalt l'armari, i porta'm els cigarrets. T'espero al porxo. Amb l'ajut dels caminadors surto de la sala comuna on dormitem tot el dia fent veure que mirem la tele i me'n vaig cap el porxo. 

- Té, un cigarret i un altre per a mi. Diu la Betty Lee. -Si ens enganxen em caurà el pel. Ets una menor.

- No et pot caure el pel, ja no en tens. riu la Betty Lee. Riu amb una rialla fresca, jove.

- Au, obre aquest cony de capsa.

De dins en treu un grapat de fotos i unes quantes medalles. - Però què és això? Si són...

-Res, ferralla vella. La interrompo. - Mira't la primera foto i diguem que hi veus.

-Soldats baixant d'una mena de barca, que hi ets tu?

-Sí, sóc aquest i m'assenyalo.

Sí, sóc el de la línia vertical blanca del casc, just a l'angle esquerra de la LCVP (Landing Craft, Vehicle, Personnel) , sóc el Tinent de la Companyia F, 3r Batalló, 116è Regiment d'Infanteria, 1ª Divisió. L'Orgullosa BIG RED ONE, pel número 1, vermell, que duem a la màniga dreta. Al costat hi ha en Kovalsky, el Sergent, que en el moment de fer la foto mirava enrere per veure si tots havíem baixat. El bruel de la batalla és infernal. Crits, explosions, les metralladores alemanyes fan la fressa de com quan esparraques un llençol. Fum i molta confusió. L'equip ens pesa, l'aigua esta glaçada i em prou feines anem endavant. Quant arribo a la vora de l'aigua, la sorra ja està tenyida de sang i l'anar i venir de l'aigua fa petits rierols rojos o roses. Em prou feines sento res. Veig algú que camina sense cap uns quants passos i es desploma. Al meu costat algú s'arrossega sobre el seu ventre mentre li van sortint els budells. Tinc només pinzellades i sensacions en la ment. Se que em vaig amagar darrera un d'aquells "espàrrecs de Rommel" i que vaig sentir que algú cridava:

En aquesta platja hi ha dues menes de persones: els morts i els que han de morir. Ara marxem d'aquí" (1)

Així que vaig arreplegar com vaig poder el que quedava de la companyia i vam tirar endavant. Els poc més de 350 metres de platja ens va costar una hora fer-los.  Al arribar a dalt ja només érem ben bé només una vintena. 

Al final del dia,  de la companyia F original només quedàvem en Kovalsky, en "Mad dog" Freeman, en Guido el nostre "spaghetti" i un irlandès pelroig, l' O'connor, que a les nits cantava cançons tristes en gaèlic. Tot pudia a mort. L'olor a carn humana cremada, l'olor ferrosa de la sang i el salnitre no me l'he pogut treure dels narius des de llavors.

- Hi com va anar?

- Va ser dur, vaig veure morir gent, vaig veure matar gent. Vaig matar gent.

- Hi va valdre la pena?

- Vull que et miris les últimes fotos. 

- Oh déu meu! Però que és això?

L'olor a carn cremada, a brutícia, el brunzit de les mosques, i aquells morts en vida que vesteixen un pijama a ratlles. Les piles de cadàvers nuus. Només pells i ossos. 

Els veig cada nit quant tanco els ulls, igual que a l'O'connor que dies després es tirà un tret al cap. I en Kowalski, que trepitjà una S-minen, d'aquelles que saltaven i t'explotaven a l'alçada dels collons i que trigà dues hores en morir-se. I en Guido, que morí al Bocage fosc amb un tret entre els ulls d'un franctirador,  i en "Mad dog" que morí al bosc de Hürtgen davant d'Aquisgrà. Li explotà literalment a sobre una granada de morter del 88, el tros més gros que em vam trobar va ser un polze i les botes. Tots som morts. Jo m'estic morint de càncer.

-És un camp de concentració, les primeres fotos que es van fer. Només per això; per que no es torni a produir va valdre la pena.

Fem una altra cigarreta en silenci, llavors em pregunta sobre les medalles. 

- És el preu que et paguen per cada tros de carn i ànima que vas deixant a la guerra: 2 cors porpra, un estel de bronze, un de plata. La Medalla d'Honor. M'he guanyat a pols un racó a Arlington.

Hem anat xerrant durant tot el dia. Faig una altra cigarreta al porxo. Sento passes, però no és la Mary. Són tots ells. 

- Hola nois

- Hola Tinent, ja és l'hora.

- Sí, ja fa temps que us espero.

- Senyor, Companyia F formada i al complert, senyor.

La infermera el va trobar assegut al porxo amb la cigarreta cremant-li els dits. Somreia.

 

(1) Coronel George Taylor, comandant del 116è Regiment d'Infanteria. 1ª Div.

"Noia llegint una carta davant una finestra"

Noia llegint una carta davant una finestra, una proposta de Relats Conjunts

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

Estimada Liedewij, ja sé que la meva darrera carta és de fa uns tres mesos, des que el bo de Frederik Hendrik van Oranje, seguint els savis consells de Mauritius van Nassau ens feia entrenar les nostres magres tropes, un cop i altre, al petit llogarret de Sint Michielsgestel. Ja sé que t'hauran arribat les noves per altres camins, però és cert. 's-Hertogenbosh ha caigut finalment i ja no queda cap ciutat del nord del Brabant en mans dels papistes i dels terços dels espanyols. Puc considerar-me afortunat, doncs només tinc una petita rascada de metralla a la cuixa esquerra. Camino ranquejant una mica, però el barber m'ha assegurat que passarà amb el temps, i puc cavalcar. Ell mateix va comentar-me que va estar apunt d'amputar-me la cama, però enfeinat mentre arribaven altres ferits va descuidar-se'n, i al veure que al cap d'uns dies la inflor de la ferida baixava i ja no supurava, va desistir-ne. Junt amb Nikkolas i Erik, els capitans de la primera i la segona companyia d'infanteria de Rosmalen; els recordes estimada? vam entrar en tromba per la bretxa de la muralla després de que esclatés la mina el dia 11 de setembre. La meva companyia, la primera de dragons de Groninguen va seguir-los les passes fins a una cantonada on un canó apostat ens va metrallar de cop. Ells dos són morts, i les tres companyies delmades. Però algú va aconseguir matar els artillers i la resta de tropes entrà darrera i va prendre la ciutat. El governador espanyol es va rendir el dia 14 i va demanar quarter. Frederik, en record del bon tracte donat al seu germà a Breda els va permetre marxar amb armes i bagatges cap el sud.
Liedewij , te n'adones, som lliures!
Les Provincies Unides ja no depenem més de la monarquia espanyola ni dels seus sequaços papistes. Ja no tornarem a veure aquells dominics de la inquisició passejant per les nostres ciutats, ni els agutzils recaptant impostos abusius. Ara tots els guelders que guanyem amb el nostre esforç es quedaran aquí. 

Mentre em recuperava, Johan m'ha comentat que alguns burgesos d'Amsterdam volen fundar una companyia comercial per enviar vaixells a les illes de les espècies. Crec que és una bona idea, hauríem d'apuntar-nos-hi, com comentava el teu enyorat pare. Si visqués per veure-ho! com en seria de feliç.

Liedewij estimada, compto els dies que em queden per arribar a casa i gaudir d'aquesta pau entre els teus braços.

El teu fidel espòs

Alyebard van der Scheer.

Capità de Dragons de les Provincies Unides.

's Hertogenbosh, 17 d'octubre de 1629.