Lluïsa

Ahir, fruit d'aquelles giragonses que té l'atzar vaig veure unes imatges de Girona amb la nevada del 86 i vaig veure imatges de la façana de Sant Felip Neri amb els impactes de la metralla de les bombes que van caure per la guerra civil i vaig lligar caps. 

Sant Felip Neri just després del bombardeig. Autor desconegut

Ahir va fer anys que es va morir l'àvia Lluïsa. La que amb els seus dos fills petits es quedava a casa i no baixava al refugi perquè ells vivien a dalt de tot, en un tercer que era un sisè i creia que els refugis eren rateres; com els va passar als que van anar al refugi de Sant Felip Neri i si s'havien de morir preferia fer-ho a casa. Llavors quan tornaven a sonar les sirenes pujaven al terrat i miraven si hi havia dempeus les tres xemeneies del paral·lel on treballava l'avi. 

Les tres xemeneies (foto circa 1915-20) Montjuïc al fons i el cafè Apolo al costat

Barcelona sota les bombes. 

Ara de la casa només en queda la memòria, va anar a terra amb aquella fal·lera de fer places dures dels ajuntaments socialistes de Barcelona. Recordo el caòtic viatge de tornada cap al poble des de Barcelona, amb la darrera Sarfa que va aconseguir arribar. La resta de la família que venien al funeral es va quedar atrapada a l'estació de Flaçà. 

Diuen que no ets mort del tot mentre algú et recorda. Iaia Lluïsa, encara me'n recordo de tu. He de trobar aquella foto on agafes un nen de mesos davant una paret plena de flors.

Fear makes the wolf look bigger -II-

Doncs això, que la por fa que el llop sembli més gros del que és. I per això mentre ella anava xerrant ell es mirava aquella tira dels sostenidors mig insinuada de color bordeus i la imaginava despullant-la lentament. I així aquella por que l'havia bloquejat durant tota la setmana s'anava desfent com el sucre dins el cafè que es prenia. Iam tempus est agi res es va dir mentre veia com ella marxava carrer enllà i ell tornava cap a la biblioteca a estudiar altre cop que els exàmens estaven al caure i si no aprovava aquell semestre a casa ja li havien dit que li tallaven la setmanada i que això de perdre el temps a Oxford tenia un límit.
Que tornés al negoci familiar, ja consolidat, de betes i fils amb el seu germà gran. 
Tornar! Au va, es digué. Acabaria la tesi d'una vegada; es ficaria el llit amb aquella noia d'una vegada. I llavors veuria qui és el llop, caputxeta!

Migranya

Zub, zub, zub. La vena parietal va recreant els batecs del cor. Però la fotofòbia i la sensació de tenir un trepant fent un forat al cap és el que més molesta. L’única cosa que et calmaria seria estar a les fosques, en silenci i com a molt algú que et fes un massatge lleu a les temples. Però són luxes que no pots tenir. Així que et refugies en el silenci. Comptes el que queda per acabar la jornada laboral. Zub, zub, zub. Disculpeu una estona, vaig a obrir-me el cap picant a la paret aviam si em passa. 

I tal dia farà un any

via google

I tal dia farà un any.
Doncs com a propòsit d'any nou hi ha el d'escriure més sovint per aquí.
I que tingueu un bon any 2017!