dissabte, 24 de desembre del 2011

Tió, Tió !

de la revista Gidona Girona


No us deixeu entabanar, aquí fem cagar el tió com a mínim des del neolític, i si parlem el català per tocar els collons i molestar als demés, amb més raó hem de conservar les nostres tradicions. ;)


Doncs això, que passeu un Bon Nadal !!

dijous, 22 de desembre del 2011

Bocca della verità -relats conjunts-

Bocca della verità, Roma, 1632

La guia turística els portà a aquell racó de Roma, feia calor i quasi tots menjaven gelats. Els explicà la llegenda d'aquella carota de pedra i va desafiar-los a posar-hi la mà: No todo el mundo quiere hacerlo.
No querrá hacerlo? - No gracias, tengo las manos ocupadas con el helado i va somriure. 
La seva resposta va fer arrancar unes quantes rialles als altres turistes del grup.
M'estimo massa els meus dits - pensà- i si és veritat que mossega? Perquè ell en deia de mentides, la darrera - dir que era espanyol. 
Si hagués sabut txec s'afegia a l'altre grup de turistes, les noies i la guia eren dues vegades més guapes!

dimecres, 21 de desembre del 2011

Dis Manibus -II-


Avui n'hagueres fet vuitanta. Feliç aniversari! És curiós com la figura del pare va variant amb l'edat. Quan ets petit el veneres, ell és el més guapo, el més alt, el més llest i millor que tots els papes junts de l'univers. A l'adolescència és un capullo integral que no sap de què va el món. Llavors, de cop i volta un dia et donen a braços un nadó acabat de néixer i que t'agafa amb tota la ma el teu dit petit. I de sobte entens tots els retrets i farts de patir dels teus pares. I t'adones que no els hi has dit mai prou vegades T'estimo, fins que ja no pots fer-ho. Coi, ara que els dos tenim prou edat per compartir una ampolla de vi i arreglar el món. Ara és quan més et trobo a faltar. Però no pateixis, els teus néts saben qui ets i què feies i a vegades miren fotos teves i demanen i amb el temps espero es petaran de riure amb les teves anècdotes igual que fèiem nosaltres de petits.
Feliç aniversari de part de tots els teus siguis on siguis.


diumenge, 18 de desembre del 2011

Donació


Una de les primeres coses que vaig fer en fer els divuit anys i ser major d'edat oficialment, va ser fer-me donant del Banc d'Ulls de Catalunya, per que en tancar-se definitivament els meus, uns altres es poguessin obrir. Amb el temps els diversos bancs d'òrgans s'han anat unificant, igual que els bancs de sang ( també en sóc donant) i els de teixits. 
Els del meu costat ho saben, si mai em passa res tot el que es pugui aprofitar és per als altres.
Per atzars de la vida he conegut de molt aprop una persona que gràcies a un fetge nou va veure casar a la seva filla petita, i conèixer al seu nét. Fins que la mort se la va endur fa uns anys va donar amor i estimació durant deu anys més. Era una lluitadora nata. Amb quinze anys feia cada dia 15 kilòmetres a peu (anant i tornant) per treure's el Batxillerat. Un cop el va tenir, se'n va anar a Barcelona des de Castellfollit de la Roca per estudiar i ser llevadora. Quan va acabar la carrera, la seva primera acció com a llevadora va ser en un mas perdut de la muntanya sobre l'Alta Garrotxa a la magra llum d'un llum de carbur. Es va establir a Ripoll, es va casar, va tenir fills i filles. Va ajudar a venir a aquest món a mig Ripoll i comarca. Van detectar-li una malaltia d'aquelles rares en el fetge i la única solució era un trasplantament. Va tenir la sort que algú va donar-li el seu fetge. I va poder fer tot el que us he dit abans. Era la meva sogra.
Per atzar de la vida vaig tenir que parlar amb un metge coordinador de trasplantaments; venia a demanar-me els òrgans d'una persona estimada que ja no hi era. Tot i el moment de dol pel que passava no vam trigar ni un minut a entendre'ns: Dr. Tot el que es pugui aprofitar. Ell ja no hi és i no els necessita. Era el meu pare.
Fa anys que els del meu costat ja ho saben. Si mai marxo, tot el que es pugui aprofitar és per als altres. Llavors que m'incinerin i em llencin a la mar. I es prenguin a la meva salut una bona ampolla de vi. I que de tant en tant pensin amb mi. Jo ja em dono per satisfet.



dilluns, 12 de desembre del 2011

Per Santa Llúcia pas de puça

Santa Llúcia a Suècia

Per Santa Llúcia pas de puça, per Nadal pas de pardal, per Sant Esteve pas de Llebre. 
El sol començarà a allargar el seu curs, i nosaltres començarem a cercar bons propòsits. Que cada u s'agafi el Nadal com pugui, com vulgui o com el deixin.  Hi ha qui no el suporta, ni ha que el viu amb la màgia dels infants. Sou lliures de celebrar-lo o no. 
Però després dels dies de Nadal vindrà el fer balanç de l'any vell i encarar-ne un de nou.
Ja vaig comentar-li a l'Adbega que li robaria el vídeo.  I procuro ser home de paraula. No us deixeu guanyar per la por. Encareu-vos-hi, i un cop us hagi traspassat només quedareu vosaltres.

I una cosa que m'encanta. És un vídeo que encoratja a les dones a trencar amb les seves pors ( els homes també en tenim, però no se'ns veuen tant a vegades) i és el meu petit homenatge a les tres dones premis Nobel de la Pau d'enguany:
la presidenta liberiana, Ellen Johnson Sirleaf, la seva compatriota i militant per la pau Leymah Gbowee i la iemenita Tawakkul Karman, activista de l'anomenada primavera àrab.
El president del Comitè Nobel noruec va declarar que les tres guardonades van ser "recompensades per la seva lluita no violenta per la seguretat de les dones i dels seus drets a participar en els processos de pau".
"No podem arribar a la democràcia i la pau duradora en el món si les dones no obtenen les mateixes oportunitats que els homes per influir en els esdeveniments en tots els nivells de la societat", ha sostingut.
No és pot dir que una societat és lliure quan part dels seus membres encara se'ls discrimina per raó de sexe. I això aquí encara passa. 


dimecres, 7 de desembre del 2011

Pacta sunt servanda i dia de la infàmia

Pacta sunt servanda, els pactes són per complir-los. Aquesta màxima del Dret romà és el que m'ha vingut al cap quan he sentit que el Govern Espanyol no pagarà els 756 M€ que ha de traspassar abans del 31 de desembre a la Generalitat de Catalunya segons el que marca el mateix Estatut. Que voleu que us digui. És molt fàcil quadrar la caixa fent trampa, i llavors encolomar el dèficit a les autonomies. Oi que si tu no acompleixes les clàusules d'un contracte la relació contractual es trenca? Oi que si no t'estimen i et maltracten te'n vas? Doncs ja comença a ser hora! 
I això que avui tenia una entrada em plan rotllo històric sobre l'atac del Japó a Pearl Harbour el 7 de desembre de fa 70 anys. 
Només comentar-vos el que va dir l'Almirall Yamamoto que va planificar i dirigir l'atac.
Em temo que tot el que hem aconseguit fer és despertar un gegant adormit i omplir-lo amb una terrible determinació.

Espero que el meu país aviat es desperti...que començo a estar-ne far de ser cornut i pagar el beure.

 

dilluns, 5 de desembre del 2011

A tots els que com jo no feu pont


Doncs això, que sort que alguns encara ens aixequem ben d'hora per salvar aquest país i que no es converteixi encara més en un país de fireta com volen alguns altres. Oi, Gregorio? Per cert el passat 3 de desembre devies fer festa grossa a casa que era l'aniversari del bombardeig de Barcelona pel General Espartero.
3/12/1842

Ep, els que feu pont no us sentiu culpables; segur que us mereixeu uns dies de vacances.
Si m'hagués tocat fer pont el discurs del blog seria diferent, no?
Més que res perquè fa un moment que semblava ser l'únic supervivent d'una catàstrofe global. M'he quedat sol al despatx. Semblava de walking death, o alguna d'aquestes.
Bé, seguirem procrastinant una mica més. 


O potser us penseu que els que no tenim pont pencarem al 100% (bé, alguns potser sí)

Als metges, bombers, pilots d'helicòpter medicalitzats,conductors d'ambulàncies, policies, mossos i demés que feu que jo pugui anar pel món sense prendre mal. 

dimarts, 29 de novembre del 2011

Tots els camins porten a Roma

Arc de Berà

Així deia la dita, però clar, quan el que vols és anar a Reus a una fira i a la que et fan creuar la Tordera et perds. Doncs per això els homes vam inventar el GPS, per no anar baixant la finestra del cotxe i demanar allò de: per anar a ...
Com que el Gos Beta va decidir que em tocava anar a Reus, jo sí que agafo el meu propi GPS i marco Reus - i l'adreça de la fira- Tot perfecte, com que paga la casa jo sí que agafo els túnels del Garraf i autopista i em planto a Reus, el problema ve quan et fa passar per carrers del centre que juraries que no van cap a la fira. Però miracle, arribo a destí i aparco. Prova superada. Fins i tot el meu estand està acabat a temps i em trobo amb la gent del CDO de Reus que em donaran un cop de mà.
Com que ha d'inaugurar la fira l'Honorable Conseller del ram el meu No mànager apareix per a fer-li una sessió de piloteig, no fos cas que perdi la cadira.  El HC no li fa ni cas i jo m'ho passo teta observant com el van relegant cap a la setena o vuitena fila de la comitiva. 
És hora de tornar i li dic al GPS - a casa noi - i ell que em comença a dir, a 200 metres giri a la dreta, a la propera giri a l'esquerra. I jo que sí que li faig cas. El problema és quan el cartell que posa AP-7 està creuat amb cintes reflectants, l'accés a l'autopista està barrat i el GPS et diu giri a la dreta!!!, i jo que no tinc cap ganes de menjar-me una pilona de ciment segueixo endavant i a veure on anirem a petar. Vaig fent quilòmetres i no hi ha manera d'arribar a l'autopista. El GPS va guiant-me cap al nord, així que alguna cosa fem bé. I de sobte:
Il·luminat i envoltat d'oliveres, amb la carretera que gira al seu voltant, l'Arc. 
I una mica més i em menjo el revolt i passo per sota com una quadriga romana. Em va d'un pel, però he vist una de les coses que volia veure de fa anys sense voler - ves per on-
Segueixo Via Augusta amunt i finalment arribo a la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Ara només em falten una pila de milles romanes més i ja seré a casa. 
La propera del No Manager i el seu Gos Beta és no distingir entre una visita pública del Conseller i una visita privada del polític. Però és una altra història. I em va agafar més aprop de casa.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Els àngels tenen una nova veu amb ells.

Montserrat Figueras i Garcia (Barcelona, 15/03/42 -23/11/11) In Memoriam



Ens ha deixat. Alguns la coneixereu i altres no. Us deixo el seu Cant de la Sibil·la. Una de les seves peces que només sentir-la fa que et transportis a la Catalunya de l'any 1.000. Dins una petita església romànica, a la foscor trencada només per a les espelmes que il·luminen Pantocràtors, Sants i castics de l'Infern. De la Missa del Gall. De la por al judici final que es sentia imminent. De la mort d'un món vell i els dolors de part d'un de nou.

 Al jorn del judici
Parrà qui haurà fet servici

Un rei vendrà perpetual
Vestit de nostra carn mortal
Del cel vindrà tot certament
Per fer del segle jutjament

Ans que el judici no serà
Un gran senyal se mostrarà
Lo sol perdrà lo resplendor
La terra tremirà de por

Aprés se badarà molt fort
Amostrant-se de greu conhort
Mostrar-se han ab crits i trons
Les infernals confusions

Del cel gran foc davallarà
Com a sofre molt pudirà
La terra cremarà ab furor
La gent haurà molt gran terror

Aprés serà un fort senyal
D'un terratrèmol general
Les pedres per mig se rompran
I les muntanyes se fondran

Llavors ningú tindrà talent
D'or, riqueses ni argent
Esperant tots quina serà
La sentència que es darà

De morir seran tots sos talents
Esclafir-los han totes les dents
No hi haurà home que no plor
Tot lo món serà en tristor

Los puigs i plans seran iguals
Allí seran los bons i mals
Reis, ducs, comtes i barons
Que de llurs fets retran raons

Aprés vindrà terriblement
Lo fill de Déu omnipotent
De morts i vius judicarà
Qui bé haurà fet alllí es parrà

Los infants qui nats no seran
Dintre ses mares cridaran
I diran tots plorosament
"Ajuda'ns, Déu omnipotent"

Mare deDéu, pregau per nós.
Puix sóu mare de pecadors
Que bona sentència hajam
I paradís possejam

Vosaltres tots qui escoltau
Devotament a Déu pregau
De cor ab gran devoció
Que us porte a salvació.

Fa molt temps, escoltant-la a la Catedral de Girona, amb Jordi Savall i la Capella Reial de Catalunya; la seva interpretació de El lamento della ninfa de Monteverdi vaig sentir com seguint la seva veu m'alçava per sobre de tot i em veia des de fora de mi mateix. 
Jo no era cos, jo era esperit engendrat i suspès en la seva veu. Va ser una fracció de segon. Potser el lloc hi acompanyava, potser el meu moment anímic hi acompanyava. Però segur que va ser la seva veu. És el més proper al Satori que he sentit mai.

El lamento della Ninfa  Claudio Monteverdi.



Les imatges potser són kitch però tanqueu els ulls i escolteu-la. És pur plany d'amor que han abandonat.
Ara els àngels tenen una nova veu amb ells.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Tardor

A proposta de Relats conjunts
Tardor, Giuseppe Arcimboldo, 1573
Ja comença a fer fred. Aquí a Praga la tardor sempre arriba de cop, amb pluja i vent. I aquest any no és diferent als altres. Sort que les donzelles ja han encès el foc gros de la cuina. 
Avui crec que a l'Emperador li anirà bé una bona crema de carbassa per a la seva malenconia. No hi ha com una bona sopeta calenta a la panxa per a veure les coses d'una altra manera. I a més una mica de raïm primerenc. On he posat el cullerot gros, a aquí darrera. 
- Va noies comenceu a pelar cebes i porros per a una crema! Lenka prepara l'olla grossa i tu Zina, espavilant que aquest foc baixa. Més llenya!
Aviam al rebost? Ahir hi vaig veure una bona carbassa que anirà de primera per a la crema.
Lenka- que has vist la carbassa? - No primera cuinera. I el raïm, aquell moscat de la Toscana que van portar ahir?
- No primera cuinera, respon la Zina.


Aquell coi de pintor italià!
- Giusseppe!!! faci el favor de no remenar el rebost de la cuina!!!
- Giusseppe!! - coi d'home- com li he de dir que amb el menjar no s'hi juga!!!

diumenge, 20 de novembre del 2011

Demokratia

Αθηνά προ στήλης

Us agradi o no tal com han anat les eleccions, hàgiu fet ús o no del vostre dret a vot, us deixo un dels primers textos on es parla del que hem fet avui. Tot i que no s'assembla gens la Democràcia Atenesa amb la nostra, és la llavor que durant segles ha permès que avui vosaltres i jo hàgim pogut anar a votar. Espero poder continuar fent-ho per molts anys. I espero poder anar a votar LA pregunta que tots tenim en ment.
 
Tucídides: L'Oració Fúnebre de Pericles
" 37. Doncs tenim una Constitució que no enveja les lleis dels veïns, sinó que més aviat és un model per a algunes ciutats que imitadora de les altres. I el seu nom, perquè s'atribueix no a uns quants, sinó als més, és el de Democràcia. A tothom assisteix, d'acord amb les nostres lleis, la igualtat de drets en les dimensions particulars, mentre que segons la reputació que cadascú té en alguna cosa, no és estimat per a les coses en comú més per torn [per sorteig] que per la seva vàlua, ni a la vegada tampoc a causa de la seva pobresa, almenys si té alguna cosa bona a fer en benefici de la ciutat, es veu impedit per l'obscuritat
de la seva reputació. Governem liberalment allò relatiu a la comunitat, i en referència a la suspicàcia recíproca referent a les qüestions de cada dia, ni sentim enveja del veí si fa alguna cosa per plaer, ni afegim noves molèsties, que encara que no són penoses són lamentables de veure. I en tractar les qüestions privades sense molestar-nos, tampoc no transgredim les qüestions públiques, més que res per por, i per obediència als que cada vegada ocupen càrrecs públics i a les lleis, i entre aquestes sobretot a les que estan donades en favor dels injustament tractats, i a quantes perquè són lleis no escrites comporten una vergonya reconeguda.
[...]
40. Doncs animem la bellesa amb economia i amem la saviesa amb tota la força, i usem la riquesa més com a ocasió d'obrar que per jactància de la paraula. I reconèixer que s'és pobre no és vergonya per a ningú, sinó que no fugir-hi de fet, això sí que és més vergonyós. Arrelada està en ells la preocupació per les qüestions privades i també les públiques; i aquestes gents, dedicades a altres activitats, entenen no menys de les qüestions públiques. Som els únics, en efecte, que considerem el que no participa d'aquestes coses, no ja un tranquil, sinó un inútil, i nosaltres mateixos, o bé emetem el nostre propi judici, o bé deliberem rectament sobre les qüestions públiques, sense considerar les paraules en
perjudici de l'acció, sinó en no aprendre per endavant mitjançant la paraula abans de passar de fet a executar el que cal.
[...]
41. Resumint, afirmo que tota la ciutat és escola de Grècia, i em sembla que cada ciutadà d'entre nosaltres es podria procurar els més variats aspectes d'una vida molt completa amb la més gran flexibilitat i encant. I que aquestes coses no són jactància retòrica del moment actual, sinó la veritat dels fets, tal com ho demostra la puixança de la ciutat, que hem aconseguit a partir d'aquest caràcter. Efectivament, és l'única ciutat de les actuals que recorre a una prova més gran que la seva fama, i l'única que no provoca en l'enemic que l'ataca la indignació pel que pateix, ni queixes en els súbdits sobre l'idea que no són governats per gents dignes. I en haver-nos procurat un poder amb proves més que evidents i no sense testimonis, donarem ocasió de ser admirats pels homes d'ara i pels
futurs, sense necessitar per no res l'elogi d'Homer ni de cap altre [...]".
Tucídides (1989). Historia de la Guerra del Peloponeso. Madrid: Alianza Editorial.

Ara per si un cas m'estaré una temporada sense veure aquella películ·la de l'Alfred Hitchcock plena d'ocells, i si us hi fixeu bé, a més dels corbs i sortien gavines. Punyetero de l'Alfred.

dijous, 10 de novembre del 2011

Homenatge a Montserrat Roig


"Arribarà un dia que no haurem d'explicar a ningú que som catalans perquè ho serem amb tots els drets"

Això ho he posat en el meu compte de twitter avui, com a homenatge. 
Sóc d'una generació que l'hem llegit poc a la Montse, doncs se'ns va morir abans d'hora. Recordo que només li he llegit el de la imatge i l'Agulla daurada, la seva crònica sobre Sant Petersburg, o Leningrad en aquell moment. També recordo que a la meva època d'institut, a l'hora del pati ens podíem escapar a esmorzar als bars de davant i allí vaig adquirir l'hàbit de llegir la seva columna a El Periódico , mirar-me la tira de Quico el Progre, fer el tallat i tornar cap a classe meditant sobre el que havia llegit. 
Llavors, la Montse va morir d'un càncer deixant a una generació que tot just la descobria orfe dels seus escrits. De l'època del l'institut recordo haver traduït del grec "aquells a qui els Déus estimen moren joves" i associar-la a ella. Com molts altres. 
Espero que algun dia proper la frase de la Montse, que he manllevat al Quim Torra, que li publica Diari d'uns anys, sigui realitat.


dimecres, 9 de novembre del 2011

Ich Bin Ein Berliner

Fa molts i molts anys els xinesos van fer una gran muralla per impedir que vinguessin les tribus nòmades del desert mongol i els ataquessin.  Fa molts anys algú va decidir que sobre les cendres d'un gran país, en el bocí que li tocava com a vencedor s'alçaria el paradís dels treballadors a la terra. Extensió del seu propi paradís a la terra. El problema és que els antics habitants del gran país que havien viscut un altre experiment de paradís a la terra preferien marxar-ne a l'altre banda, on vivien els seus cosins i germans sota l'imperialisme decadent i narcisista. Com podia ser això? Sí els estaven oferint el paradís dels treballadors a la terra? Com podien protestar i fer vagues? Se'ls hauria de reeducar i millor si no els deixàvem anar a l'altre costat, no fos cas que s'infectessin d'aquesta decadència. Així d'un dia per altre es va aixecar un mur.


El mur era bonic, des d'un costat podies pintar-lo, pixar-t'hi, fer-te petons i posar nerviós al de l'altre costat. De l'altre si t'hi acostaves massa t'engegaven un tret al cap i tal dia farà un any. 




Els de l'altre costat sempre emprenyant i demanant que el tiressin a terra.



Però perquè l'haurien de tirar, si els protegia dels decadents. 


Però que pesats!!

Però algú va dir fa molt temps que no es podia anar contra els vents de la història. Algú es va equivocar llegint papers «Ab sofort» i...,l'endemà al matí els de un costat i l'altre van començar a cridar som un sol poble i van fer caure el mur. 



9-11-89, ho vaig veure pel telenotícies i vaig veure com la presentadora de TV3 es posava a plorar d'emoció.



dissabte, 5 de novembre del 2011

Nec sum adeo informis -II-

Gàrgola de Notre Dame

Va tenir consciència de la seva lletjor en veure-la reflectida en el gest de rebuig d'ella.
No li quedava més que veure desfilar els dies sense companyia. Sempre es podria dedicar a fer l'espieta sobre els teulats.
Llavors entraria en les cambres on dormien elles, - les belles - i les posseiria amb luxúria. Llavors fugiria altre cop abans no es tornes a convertir en pedra.

Es va córrer la veu del monstre de mànec infernal i alguna deixava els porticons entreoberts amb l'esperança de que li toques visita aquella nit. -A les bones coses no se'ls ha de posar entrebancs- es deien les minyones.
La Gendarmeria ho atribuí a la calor xafogosa d'aquell estiu i a un elevat consum d'absenta per part de la població femenina del barri.

Quan els sorprenien les primeres llums del dia i es tornava altre cop matèria densa de l'obra no deixava de pensar que cap de les que tenia serien com la que va rebutjar-lo.
-Demà ho deixo- es deia cada dia.

Llavors arribà finalment la tardor i la pluja.   Les sanglots longs des violons de l'automne...



dilluns, 31 d’octubre del 2011

Hallo què?

Memorial funerari de Marc Cael·li. 

-Que diu la professora d’anglès que hem de fer una jack-o-lantern amb una carbassa per a celebrar Halloween.-I com que tenim una carbassa a casa – diu el meu cadell gran-
Sí, però era per a fer crema de carbassa.
Però què no fas pels cadells? Doncs agafo el ganivet de fer jack-o-lanterns del calaix dels ganivets i au! Primer li practico la trepanació per a llevar-li la grana.
Llavors uns triangles faran d’ulls i de nas. I uns quants cops més de ganivet i surt la boca i unes dents vampíriques.
Mentre trepano i perforo, i amb una cullera salvo el que puc de polpa, que continuo volent menjar carabassa.
Penso que aquest coi de celtes trasplantats a l’altre costat de l’oceà es van trobar un excedent de carabasses i com que no era cosa de llençar-les. Clar, celebraven el Sanheim i després el All Hallow’s Eve.
Però aquí som de castanyada – li dic al cadell – mentre continuo assassinant una carbassa.
-I per què? - I ara com li explico...
Els romans celebraven el seu culte als difunts i als petits Déus de la casa, els lars, molt més importants que no els grans Júpiters i Mars. 
Divi lars

Els que vigilen que no s’apagui el foc, els que cuiden que les llindes del camp no es moguin i que surti la collita quant toca...Coses realment importants. I el culte als difunts, que si no es fa correctament, s'enfaden i poden tornar del submón per a tocar-nos els pebrots.
I que els romans eren una colla de catxondos i que per celebrar als morts què millor que menjar el que més els recordaria a la vida ( i aprofitar que hi ha excedent). Castanyes!!
I ara com li explico que una castanya recorda a la vida? El problema és que estem acostumats a veure-les ja torradetes.   
Però un romà veia  una castanya  així.
Castanya

I quan veien les castanyes veien això.
L'origen de l'univers -Courbet

Resposta al meu cadell: És que els romans catalans sempre anem al reves del món, per tocar els collons als altres; com això de parlar llatí català. Ja ho entendràs de més gran. Filio, Vols sopa de carbassa?
-Ecs, sopa.

Bona castanyada!

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Temps Moderns

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.



Doctora, fa dies que tinc molt mal de cap. Com si hi tingués un homenet a dins tot remanat visos, cargols i rodes dentades. I cada cop que fa un quart de volta amb aquelles claus fixes tant grosses que té. Que sento els xerrics que fan tots els engranatges! I miri que ni amb foscor, silenci i aigua del Carme que se m'n van aquests xerrics.
Senyora Maria, no en faci gaire cas; això són coses d'aquestes bromes baixes i aquest no ploure; ara sí, ara no. Que ja es pren el sintron com li vaig dir? I la pressió que ja se la vigila? Bé, aquestes llagues de les cames estan millor. Ens veiem d'aquí a quinze dies, però demani hora per a la Dolors per a que li faci la cura. Se'n recordarà o li apunto en un full.
Apunta nena, apunta. Que a la meva edat una ja no té la memòria com abans. Saps que em van dir ahir al mercat, nena? Que hi ha un sevillano que ens vol tornar a bombardejar com el trenta vuit, que diu que als catalans per mesells se'ns ha de bombardejar cada cinc, o cinquanta, o cinc cents anys. Veus com ja no recordo com abans!
Tranquil·la Senyora Maria. No faci cas del sevillano aquest, tot se'ls escapa per la boca. A més des de la independència que ja no tenen res a fer-hi. Es fan el gallet per a sortir a les seves teles i prou.
Va, Senyora Maria, aqui té els volants de les visites. El blau és per a la Dolors, la infermera i el blanc és per a mí, la Dra. Yáiza.
Ai nena, quin nom més bonic. Mira que en fa de temps que paso pel CAP i no hi ha manera que me'n recordi. Això es cosa de l'homenet aquest que se m'ha ficat al cap. Com li deia, tot el dia amb el xerric, xarrac...

dijous, 27 d’octubre del 2011

Ordinal / Cardinal


Una de les poques coses bones que té posar-se malalt, és, que entre pastilla blava i pastilla vermella ( o això era a Matrix?), tens temps per repescar les fotos d’aquella excursió de fa uns mesos o posar en ordre tots els pdf’s que tens sobre el pont transnacional d’Öresunt i que necessites llegir-te per a la propera PAC de la UOC. 
O actualitzar i ordenar la biblioteca i de passada dir-li a Amazon i a Osprey que no cal que et recomanin per correu aquell llibre, que ja els hi vaig comprar i que  no havia pensat en marcar “ ja és a la meva biblioteca” . 
  Coi, acostumo a fer-ho quan el tinc físicament a la biblioteca.  No abans.  Dieu-me supersticiós.  I és clar hi ha dies que s’oblida i au, tot de correus, això sí, de tant en tant, recordant-me que potser m’agradarà aquest o aquell llibre, ja que vaig comprar-me el de més enllà. Això  em porta a vàries coses.
1)      Quan s’està estudiant i un es posa malalt es té una tendència innata a deixar-ho tot per a darrera hora. Bé, tinc l’excusa  que estic malalt.  És llegeix qualsevol altre cosa que els texts que tocarien.

2)      Recomanació literària conseqüència de l’anterior:  Neuromàntic (originalment en anglès Neuromancer), publicada el 1984, Ei ja en té 25!!;  És la primera novel·la de William Gibson. És considerada com la primera novel·la ciberpunk i a més és on  apareix per primer cop el terme ciberespai. Va ser publicada en català per Edicions Pleniluni, d'Alella, dintre de la col·lecció "2001". Que és la versió que he acabat de llegir ara. El 1984 Neuromàntic va guanyar els premis Nebula i Philip K. Dick Award i va ser nominada al British Science Fiction Association Award. El 1985 va guanyar el premi Hugo i va quedar en tercer lloc al John W. Campbell Memorial Award. Tots aquests premis per una novel·la d’un principiant!!!.   Penseu que són com els Oscars i els Grammi i els Nobel de la Ciència Ficció. Un dels gèneres literaris menys valorats. Com pot valorar-se malament alguna cosa que comença :   The sky above the port was the color of television, tuned to a dead channel.
"It's not like I'm using," Case heard someone say, as he shouldered his way through the crowd around the door of the Chat. "It's like my body's developed this massive drug deficiency." It was a Sprawl voice and a Sprawl joke. The Chatsubo was a bar for professional expatriates; you could drink there for a week and never hear two words in Japanese.  
També aprofites per fer els punyeters àlbums Hofmann, perquè des que vam canviar a càmera digital la iaia no ha vist cap dels néts en foto. Que trobes les fotos que no són per la iaia sinó pel pur plaer de fer-les i jugar amb la càmera.

 Aquí les teniu, una petita mostra.





dimecres, 26 d’octubre del 2011

Música per a dies grisos. -III-

Com que la pluja i la tardor ja han fet acte de presència, una mica de música per animar, redimir o maleir els dies grisos.



Alto Giove
è tua grazia è tuo vanto
il gran dono di vita immortale
che il tuo Cenno sovrano mi fà

Ma il rendermi poi quella
già sospirata tanto
Diva amorose e bella
è un dono senza uguale come la tua beltà

A vegades veure ploure, fa que enyoris la immortalitat. Com el darrer replicant de Blade Runner que es lamenta que tot el que ha vist i ha viscut serà com llàgrimes sota la pluja. Una de les millors escenes del cinema.

dijous, 20 d’octubre del 2011

S'Aranella-Port de la Selva i sarcàsmes

Far de S'Aranella  aprox: 42º3'N, 3º2' E

Va sortir l'oportunitat i em van proposar fer una caminada pel camí de ronda entre el far de S'Aranella i el Port de la Selva.
De manera molt suau, amb criatures d'entre cinc i nou anys i en pla més anem a veure si ho aguantem que fa segles que no caminava. (bé, des que vaig penjar les xiruques, així que calculeu el que fa que no em penjava una motxilla i calçat de caminar). 
I amb l'objectiu final a la vista, no fos cas que ens estresséssim massa.

Port de la Selva

I vam aconseguir-ho! vam arribar sencers al Port de la Selva, no vam perdre cap criatura pel camí, no es va estimbar ningú, ni es va torçar un turmell ningú i vam aconseguir tornar al punt de sortida. Tot en menys de dues hores!! ( tot un rècord, si es té en compte que alguns s'aturaven a fer fotos, mirar floretes i cercar petxines)

I després, a dinar entrepans de carn arrebossada, com s’ha fet tota la vida que es va d’excursió! 

Llavors per acabar-ho d’arrodonir he agafat una bronquitis de cavall que em té a casa fent el gos i això em recorda que el Gos Beta s’haurà de fer la seva feina solet, i per no perdre el costum li dedico unes quantes imatges sobre sarcasme que he trobat, tot navegant, per la xarxa.

Així doncs, estimat Gos Beta, com que estaré alguns dies en que no podré atendre les teves tonteries:

SARCASME: l'habilitat d'insultar els idiotes sense que ells se n'adonin.


Puc semblar tranquil, però en el meu cap t'he assassinat tres cops.

 
Tinc múltiples personalitats i cap d'elles t'agrada.


L'estupidesa serà tractada conseqüentment.

Que bo que és estar-se a casa fent el gos entre antitèrmics, antibiotics i ventolin.  
ZEN