De tot però amb mesura.

Rajoles catalanes dels oficis. 

"Un petricó són dues xicres. 16 xicres són un porró. Un càntir són 12 porrons i, per tant, un càntir són 96 petricons i 12 porrons."

Hi va haver-hi un temps en que les mesures de les coses eren múltiples de 12 o de 16. Un temps on les bigues de les cases s'amagaven amb cel-ràs fet amb canyís i que la porta de casa la guardava un ull de bou a mitja escala.
Un temps on el tel de la llet al bullir-la es menjava per berenar amb sucre, on la paret blanca la presidia una imatge de Llafranc des del far de Sant Sebastià.
Ahir vaig tornar-hi. Ara les bigues son vistes, i em vaig enfilar a una bastida per veure la reforma del taulat.
Ara hauré d'adaptar el meu mapa mental a la realitat, però encara vaig fer el gest d'obrir el portalet de l'eixida per veure si venien les gosses de l'avi bordant des del fons de l'hort.

"Lleva't, que es tard i vol ploure i la burra de casa no es vol moure"

Alegra'm el dia

La conjunció matinal de dos dels millors invents de la humanitat, després de la cafeïna i la cervesa, són les escales mecàniques que et permeten de superar un desnivell pronunciat sense cansar-te gaire i les mitges femenines que permeten a la usuària de lluir cames sense passar fred. Quan combines les dues tenim: Per un costat un parell de cames de bandera enfundades en seda o licra, un prominent parell de muscles glutis emmarcats per una faldilla, la insinuació d'on comença un tanga i un pla inclinat que es mou sol i et permet agrair mentalment al creador dels dos invents la seva realització.

Doncs això, que no hi ha visió matinal més provocadora que una dona en els seus millors quaranta anys, amb uniforme d'executiva agressiva i una escala mecànica. Les poques neurones que estan en funcionament en aquelles hores de matí fan que no caiguis d'esquena, situació un pel incòmoda en una escala mecànica, i marcar una nota mental que has de fer una entrada sobre que ja pot arribar el fred de l'hivern que on hi hagi un parell de mitges...

Bé, que avui he arribat al despatx més animat que ahir. Tot i que també pot ser culpa de la lluna, no?

Ordinal / Cardinal

Una de les poques coses bones que té posar-se malalt, és, que entre pastilla blava i pastilla vermella ( o això era a Matrix?), tens temps per repescar les fotos d’aquella excursió de fa uns mesos o posar en ordre tots els pdf’s que tens sobre el pont transnacional d’Öresunt i que necessites llegir-te per a la propera PAC de la UOC. 

O actualitzar i ordenar la biblioteca i de passada dir-li a Amazon i a Osprey que no cal que et recomanin per correu aquell llibre, que ja els hi vaig comprar i que  no havia pensat en marcar “ ja és a la meva biblioteca” . 

  Coi, acostumo a fer-ho quan el tinc físicament a la biblioteca.  No abans.  Dieu-me supersticiós.  I és clar hi ha dies que s’oblida i au, tot de correus, això sí, de tant en tant, recordant-me que potser m’agradarà aquest o aquell llibre, ja que vaig comprar-me el de més enllà. Això  em porta a vàries coses.

1)      Quan s’està estudiant i un es posa malalt es té una tendència innata a deixar-ho tot per a darrera hora. Bé, tinc l’excusa  que estic malalt.  És llegeix qualsevol altre cosa que els texts que tocarien.

2)      Recomanació literària conseqüència de l’anterior:  Neuromàntic (originalment en anglès Neuromancer), publicada el 1984, Ei ja en té 25!!;  És la primera novel·la de William Gibson. És considerada com la primera novel·la ciberpunk i a més és on  apareix per primer cop el terme ciberespai. Va ser publicada en català per Edicions Pleniluni, d'Alella, dintre de la col·lecció "2001". Que és la versió que he acabat de llegir ara. El 1984 Neuromàntic va guanyar els premis Nebula i Philip K. Dick Award i va ser nominada al British Science Fiction Association Award. El 1985 va guanyar el premi Hugo i va quedar en tercer lloc al John W. Campbell Memorial Award. Tots aquests premis per una novel·la d’un principiant!!!.   Penseu que són com els Oscars i els Grammi i els Nobel de la Ciència Ficció. Un dels gèneres literaris menys valorats. Com pot valorar-se malament alguna cosa que comença :   The sky above the port was the color of television, tuned to a dead channel.
"It's not like I'm using," Case heard someone say, as he shouldered his way through the crowd around the door of the Chat. "It's like my body's developed this massive drug deficiency." It was a Sprawl voice and a Sprawl joke. The Chatsubo was a bar for professional expatriates; you could drink there for a week and never hear two words in Japanese.   També aprofites per fer els punyeters àlbums Hofmann, perquè des que vam canviar a càmera digital la iaia no ha vist cap dels néts en foto. Que trobes les fotos que no són per la iaia sinó pel pur plaer de fer-les i jugar amb la càmera.

 Aquí les teniu, una petita mostra.

S'Aranella-Port de la Selva i sarcàsmes

Far de S'Aranella  aprox: 42º3'N, 3º2' E

Va sortir l'oportunitat i em van proposar fer una caminada pel camí de ronda entre el far de S'Aranella i el Port de la Selva.

De manera molt suau, amb criatures d'entre cinc i nou anys i en pla més anem a veure si ho aguantem que fa segles que no caminava. (bé, des que vaig penjar les xiruques, així que calculeu el que fa que no em penjava una motxilla i calçat de caminar). 

I amb l'objectiu final a la vista, no fos cas que ens estresséssim massa.

Port de la Selva

I vam aconseguir-ho! vam arribar sencers al Port de la Selva, no vam perdre cap criatura pel camí, no es va estimbar ningú, ni es va torçar un turmell ningú i vam aconseguir tornar al punt de sortida. Tot en menys de dues hores!! ( tot un rècord, si es té en compte que alguns s'aturaven a fer fotos, mirar floretes i cercar petxines)

I després, a dinar entrepans de carn arrebossada, com s’ha fet tota la vida que es va d’excursió! 

Per cert, ara que ja he començat, un any d’aquests hauré de fer aquestes excursions que fa el porquet.

Llavors per acabar-ho d’arrodonir he agafat una bronquitis de cavall que em té a casa fent el gos i això em recorda que el Gos Beta s’haurà de fer la seva feina solet, i per no perdre el costum li dedico unes quantes imatges sobre sarcasme que he trobat, tot navegant, per la xarxa.

Així doncs, estimat Gos Beta, com que estaré alguns dies en que no podré atendre les teves tonteries:

SARCASME: l'habilitat d'insultar els idiotes sense que ells se n'adonin.

Puc semblar tranquil, però en el meu cap t'he assassinat tres cops.

 

Tinc múltiples personalitats i cap d'elles t'agrada.

L'estupidesa serà tractada conseqüentment.

Que bo que és estar-se a casa fent el gos entre antitèrmics, antibiotics i ventolin.  

ZEN

 

Llàgrimes somes

Avui tinc les llàgrimes somes. És a dir, amb el neguit de plorar però sense acabar de sortir. L'expressió és del català que es perd, ja només la sento en boca de la meva mare. Com d'altres paraules.
Fa dos dies que em tancaria a plorar, però com a quasi tots els de la meva generació em van criar amb allò de: Els homes no ploren.
Però a la que tingui un moment em deixaré anar, per fer net. La pressió a la feina està arribant al meu límit. A tall d'exemple, amb veu molt suau he respost a una persona que no tenia ganes de contestar-li perquè la resposta seria fora de lloc. I ell anar punxant: Si m'has de dir alguna cosa m'ho dius a la cara! -Doncs quant cregui que és el moment. Ara no. 
Sort que tot arriba, fins i tot el divendres. 
I la imatge de dalt m'ha arrencat un somriure.
Si les coses no van bé (right) gira a l'esquerra (left). I he recordat una dita marinera: No et queixis per on bufa el vent, orienta la teva vela.


Així que aprofitaré el cap de setmana per agafar-m'ho d'altre manera.
Potser giraré a l'esquerra :D

1 de juliol. II dia de la teta

Advertència i avís legal: Aquesta entrada és políticament incorrecte i totalment masclista. Llegiu-la sota la vostra responsabilitat

Dones a Cogul

Ho confesso. Ho duc escrit al meu codi genètic des que varem abandonar les coves pintades. Miro les tetes de les dones. Les classifico en un sol cop d’ull en forma, volum, duresa, angle de caiguda que tindrien sense l’embolcall d’uns sostenidors. Estat erèctil del mugró, la seva forma i color aparent. Blancor de la seva pell.

Ves, que hi farem. Si ho demaneu a un home us dirà que el primer que mira d’una dona són els ulls; però és mentida. Mirem les tetes.

I un cop classificades ens imaginem tot el que podem fer amb elles i amb la resta de la seva propietària. I tot això en fraccions de microsegon.

Gran varietat de tetes. Per Stefan Gesell

Llavors fins i tot podrem tenir una conversa amable, o creuar un somriure a una desconeguda pel carrer. I ella es sentirà afalagada, pensant que ha combinat bé el vestit amb el color de l’esmalt d’ungles, la bossa i el pentinat. Però no, desenganyeu-vos dones. El 99,9% us hem mirat les tetes. El 0,1%  són invidents o gais. I no us sàpiga greu, la sàvia natura us les va fer créixer per a cridar-nos l’atenció a nosaltres antics caçadors de mamuts. Si no fos per aquest dimorfisme sexual seríeu planes com la resta de primats i només us creixerien per alletar i no en faríem ni cas. 

Moda minoica, malauradament passada de moda

I si no voleu que us les mirem, recupereu la moda minoica de portar-les tot el dia a l’aire i potser en quedarem tan farts que llavors us mirarem el cul.

Feliç dia de la teta! 

Tot esperant que li dediquin un carrer a Girona

Home de Vitruvi -relats conjunts-

HOME DE VITRUVI, Leonardo da Vinci 1492

L’espelma s’està apagant. Aviat sortirà el sol i l’horitzó serà un esclat de colors malves, violetes, roses, ataronjats. Com en deia aquell coi de grec? A sí. Iris rododactilon, l'Aurora de dits roses! 

Torno a sucar la ploma al tinter i escric les darreres línies. He d’escriure al Ferruccio i comentar-li que he trencat el secret. I que li comenti a aquell amic seu del Fibonacci. La proporció àurea que feien servir els grecs ja està resolta. L’he traçada amb un cercle i un quadrat. Ara tot encaixa.

He de pensar també de comentar-li al Duc, ja que em paga l’estada. Com a mínim que vegi que aprofito el temps. He inventat una nova manera de bastir fortificacions, amb camps de foc sobreposats i murs que resisteixen l'artilleria enemiga,  li encantarà. I ja tinc dibuixats aquells encàrrecs que em va fer. La màquina que vola i el carruatge que permet trencar les línies enemigues. És com un castell sobre rodes amb tot de canons al voltant. Una nova joguina.

Torno a sucar la ploma. Això d’escriure a l’inrevés cansa la vista i jo cada dia la tinc més dèbil. Sento les passes per l’escala, segur que és ella altre cop. Ja li vaig dir que un cop acabat el quadre no en volia saber res més! Coi de dona. I tot perquè no li acaba d’agradar el somriure que li vaig posar. Què més dóna el somriure. La mirada és el que compta, la mirada Madona Gioconda!

Però encara sota el meu estendard

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,

i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur,

sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.

Així en la fosca es perd el pas d'un vagabund... 

Déu meu, ja estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard

Màrius Torres (1910-1942)

 

"Noia llegint una carta davant una finestra"

Noia llegint una carta davant una finestra, una proposta de Relats Conjunts

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

Estimada Liedewij, ja sé que la meva darrera carta és de fa uns tres mesos, des que el bo de Frederik Hendrik van Oranje, seguint els savis consells de Mauritius van Nassau ens feia entrenar les nostres magres tropes, un cop i altre, al petit llogarret de Sint Michielsgestel. Ja sé que t'hauran arribat les noves per altres camins, però és cert. 's-Hertogenbosh ha caigut finalment i ja no queda cap ciutat del nord del Brabant en mans dels papistes i dels terços dels espanyols. Puc considerar-me afortunat, doncs només tinc una petita rascada de metralla a la cuixa esquerra. Camino ranquejant una mica, però el barber m'ha assegurat que passarà amb el temps, i puc cavalcar. Ell mateix va comentar-me que va estar apunt d'amputar-me la cama, però enfeinat mentre arribaven altres ferits va descuidar-se'n, i al veure que al cap d'uns dies la inflor de la ferida baixava i ja no supurava, va desistir-ne. Junt amb Nikkolas i Erik, els capitans de la primera i la segona companyia d'infanteria de Rosmalen; els recordes estimada? vam entrar en tromba per la bretxa de la muralla després de que esclatés la mina el dia 11 de setembre. La meva companyia, la primera de dragons de Groninguen va seguir-los les passes fins a una cantonada on un canó apostat ens va metrallar de cop. Ells dos són morts, i les tres companyies delmades. Però algú va aconseguir matar els artillers i la resta de tropes entrà darrera i va prendre la ciutat. El governador espanyol es va rendir el dia 14 i va demanar quarter. Frederik, en record del bon tracte donat al seu germà a Breda els va permetre marxar amb armes i bagatges cap el sud.
Liedewij , te n'adones, som lliures!
Les Provincies Unides ja no depenem més de la monarquia espanyola ni dels seus sequaços papistes. Ja no tornarem a veure aquells dominics de la inquisició passejant per les nostres ciutats, ni els agutzils recaptant impostos abusius. Ara tots els guelders que guanyem amb el nostre esforç es quedaran aquí. 

Mentre em recuperava, Johan m'ha comentat que alguns burgesos d'Amsterdam volen fundar una companyia comercial per enviar vaixells a les illes de les espècies. Crec que és una bona idea, hauríem d'apuntar-nos-hi, com comentava el teu enyorat pare. Si visqués per veure-ho! com en seria de feliç.

Liedewij estimada, compto els dies que em queden per arribar a casa i gaudir d'aquesta pau entre els teus braços.

El teu fidel espòs

Alyebard van der Scheer.

Capità de Dragons de les Provincies Unides.

's Hertogenbosh, 17 d'octubre de 1629.

Aracne

Des que et va maleir Athena, la d'ulls d'òliba, que sargeixes l'aire.

Fins a la fi dels temps que faràs blonda i punta de coixí als branquillons.

Ofèlia

John Everett Millais (1852)

 

Quan la van treure ofegada de la bassa,
jo sabia que l’havia besada cent vegades sota l’aigua
-aranya, teixidor, cap-gros,
ombra de fulla de codonyer,
vol rasant de libèl·lula,
verdet de bassiol d’estiu,
melic de poma enfonsada, poma?
de cara verda, gerda de créixens,
cabells de planta aquàtica, sedosa, filosa, lli endormiscat,
tel apagat d’ulls engolits, per quí?
cadàver nostàlgic ofegat cent voltes, on m’esperaves?
la teva olor era escampada arreu,
continguda en milers de larves llefiscoses,
els teus pits empassats amb golafreria,
succionats en el silenci de vellut viscós.

Tota aigua em retornava la teva imatge,
però no sabies una cosa:
tenies les mans massa fredes.

XIRINACS, Olga Óssa Major