Per molts anys Olga Xirinacs

M'afegeixo a la felicitació que el món dels blogs fa a l'escriptora Olga Xirinacs que avui fa 80 anys i que publica i també escriu en el seu blog

No digueu mai que una cosa vella no serveix de res. Que el nou i jove és sinònim de millor. Recordeu les vinyes centenàries o les oliveres mil·lenàries com donen el millor fruit. 
Per molts anys Olga! 

Us deixo un dels seus poemes


“Vaig néixer un dia clar, a meitat de maig,

a les sis de la tarda. Les finestres

miraven a ponent. Tot m’esperava.

La casa encara hi és, de cara a mar,

i la façana és blanca.

Hi he tornat i s’havien perdut

aquells que un dia m’esperaven.

Els jardins i les flors ja no hi són,

però tinc les paraules.”

*

“La pluja sobre els palaus”. Edicions Proa.

Homenatge a Olga Xirinacs

Homentage a Olga Xirinacs

John Everett Millais (1852)

Quan la van treure ofegada de la bassa,
jo sabia que l’havia besada cent vegades sota l’aigua
-aranya, teixidor, cap-gros,
ombra de fulla de codonyer,
vol rasant de libèl·lula,
verdet de bassiol d’estiu,
melic de poma enfonsada, poma?
de cara verda, gerda de créixens,
cabells de planta aquàtica, sedosa, filosa, lli endormiscat,
tel apagat d’ulls engolits, per quí?
cadàver nostàlgic ofegat cent voltes, on m’esperaves?
la teva olor era escampada arreu,
continguda en milers de larves llefiscoses,
els teus pits empassats amb golafreria,
succionats en el silenci de vellut viscós.

Tota aigua em retornava la teva imatge,
però no sabies una cosa:
tenies les mans massa fredes.

XIRINACS, Olga - Óssa Major

La banyera

Avui fa 70 anys d'aquesta foto. En ella Lee Miller,  es banya dins una banyera.  En un racó una foto emmarcada. Unes botes de soldat sobre una estora. L'uniforme plegat sobre la cadira. 
Avui fa 70 anys Lee Miller es va deixar fotografiar per David E. Scherman el seu company al cos de Corresponsals de Guerra de l'US Army.  Feia poc havien fotografiat l'horror dels camps de concentració.
Avui fa 70 anys l'home de la foto emmarcada havia vist com el seu somni d'un imperi de mil anys es trencava a bocins i es suïcidava al seu búnquer a Berlín.
Avui fa 70 anys Lee Miller i David E. Scherman es van banyar a la banyera de l'apartament de Hitler a Munic. 

No deixeu de mirar-vos les seves fotografies. Aquí

Fahrenheit 451

Portada de la primera edició

El vaig llegir fa temps, i em va encantar tant per la trama com per les qüestions que planteja. I sempre m'ha quedat el dubte. Quin llibre memoritzaria per a salvar-lo? I vosaltres, quin llibre salvaríeu dins de la vostra memòria per a poder-lo transmetre als altres? Podria la nostra societat sobreviure a la desaparició de la lletra?, tornaríem altre cop a una societat de transmissió del coneixement de manera oral?

Un petit suggeriment, aquest cap de setmana llegiu-vos Fahrenheit 451 o Cròniques Marcianes o L'home il·lustrat . Després de la seva lectura no sereu millors ni pitjors persones, però potser sí una mica més savis.

És el meu petit homenatge a Ray Bradbury que ens va deixar el passat dia 5.

Com a nota curiosa, ens va deixar amb el trànsit de Venus. Casualitat?

Visibilitat del trànsit de Venus via NASA

 

Homenatge a Montserrat Roig

"Arribarà un dia que no haurem d'explicar a ningú que som catalans perquè ho serem amb tots els drets" #MontserratRoig

Això ho he posat en el meu compte de twitter avui, com a homenatge. 

Sóc d'una generació que l'hem llegit poc a la Montse, doncs se'ns va morir abans d'hora. Recordo que només li he llegit el de la imatge i l'Agulla daurada, la seva crònica sobre Sant Petersburg, o Leningrad en aquell moment. També recordo que a la meva època d'institut, a l'hora del pati ens podíem escapar a esmorzar als bars de davant i allí vaig adquirir l'hàbit de llegir la seva columna a El Periódico , mirar-me la tira de Quico el Progre, fer el tallat i tornar cap a classe meditant sobre el que havia llegit. 

Llavors, la Montse va morir d'un càncer deixant a una generació que tot just la descobria orfe dels seus escrits. De l'època del l'institut recordo haver traduït del grec "aquells a qui els Déus estimen moren joves" i associar-la a ella. Com molts altres. 

Espero que algun dia proper la frase de la Montse, que he manllevat al Quim Torra, que li publica Diari d'uns anys, sigui realitat.

Ordinal / Cardinal

Una de les poques coses bones que té posar-se malalt, és, que entre pastilla blava i pastilla vermella ( o això era a Matrix?), tens temps per repescar les fotos d’aquella excursió de fa uns mesos o posar en ordre tots els pdf’s que tens sobre el pont transnacional d’Öresunt i que necessites llegir-te per a la propera PAC de la UOC. 

O actualitzar i ordenar la biblioteca i de passada dir-li a Amazon i a Osprey que no cal que et recomanin per correu aquell llibre, que ja els hi vaig comprar i que  no havia pensat en marcar “ ja és a la meva biblioteca” . 

  Coi, acostumo a fer-ho quan el tinc físicament a la biblioteca.  No abans.  Dieu-me supersticiós.  I és clar hi ha dies que s’oblida i au, tot de correus, això sí, de tant en tant, recordant-me que potser m’agradarà aquest o aquell llibre, ja que vaig comprar-me el de més enllà. Això  em porta a vàries coses.

1)      Quan s’està estudiant i un es posa malalt es té una tendència innata a deixar-ho tot per a darrera hora. Bé, tinc l’excusa  que estic malalt.  És llegeix qualsevol altre cosa que els texts que tocarien.

2)      Recomanació literària conseqüència de l’anterior:  Neuromàntic (originalment en anglès Neuromancer), publicada el 1984, Ei ja en té 25!!;  És la primera novel·la de William Gibson. És considerada com la primera novel·la ciberpunk i a més és on  apareix per primer cop el terme ciberespai. Va ser publicada en català per Edicions Pleniluni, d'Alella, dintre de la col·lecció "2001". Que és la versió que he acabat de llegir ara. El 1984 Neuromàntic va guanyar els premis Nebula i Philip K. Dick Award i va ser nominada al British Science Fiction Association Award. El 1985 va guanyar el premi Hugo i va quedar en tercer lloc al John W. Campbell Memorial Award. Tots aquests premis per una novel·la d’un principiant!!!.   Penseu que són com els Oscars i els Grammi i els Nobel de la Ciència Ficció. Un dels gèneres literaris menys valorats. Com pot valorar-se malament alguna cosa que comença :   The sky above the port was the color of television, tuned to a dead channel.
"It's not like I'm using," Case heard someone say, as he shouldered his way through the crowd around the door of the Chat. "It's like my body's developed this massive drug deficiency." It was a Sprawl voice and a Sprawl joke. The Chatsubo was a bar for professional expatriates; you could drink there for a week and never hear two words in Japanese.   També aprofites per fer els punyeters àlbums Hofmann, perquè des que vam canviar a càmera digital la iaia no ha vist cap dels néts en foto. Que trobes les fotos que no són per la iaia sinó pel pur plaer de fer-les i jugar amb la càmera.

 Aquí les teniu, una petita mostra.

Tassa buida

 

Segons una vella llegenda, un famós guerrer, va anar a la casa d'un mestre Zen. En arribar es presentà a aquest, explicant-li tots els títols i aprenentatges que havia obtingut en anys de sacrificats i llargs estudis i combats.

Després de la  presentació, li explicà que havia vingut a veure’l perquè li ensenyés els secrets del coneixement Zen

Per tota resposta el mestre es limità a convidar-lo a seure i oferir-li una tassa de te.

Aparentment distret, sense donar mostres de major preocupació, el mestre abocava te a la tassa del guerrer, i continuava abocant te encara després que la tassa fos plena.

Consternat, el guerrer va advertir al mestre que la tassa ja era plena, i que el te s'escorria per la taula.

El mestre li respongué amb tranquil·litat  Exactament. Vos ja veniu amb la tassa plena, com podríeu vos aprendre alguna cosa?
Davant l'expressió incrèdula del guerrer el mestre va emfatitzar: A menys que la seva tassa estigui buida, no podrà aprendre.

Així, aprofiteu aquests dies de vacances per buidar la tassa que tots portem a sobre per a poder aprendre noves coses.

Recomanació Literària -I-

Faig una recomanació literària post-Sant Jordi. 

I com que ja suposo que tots teniu els llibres de Salvador Macip, Ramon Erra, Josep Mª Tibau o l'Olga Xirinacs que us podíeu auto-regalar, aquí va la meva recomanació.

I amés, inicio l'apartat amb un llibre del que només he llegit el primer capítol (gentilesa de Proa, que et permet descarregar-lo.) Tot va començar perquè algú que aprecio em va comentar que se l'estava llegint i em va picar el cuquet.  Així que fent recerca per la xarxa vaig trobar la trama, el primer capítol i la música; perquè és un llibre que s'escolta. 

I això és el que m'ha agradat més d'ell. Dóna la referència de les peces musicals que escolten o senten dins seu els protagonistes d'aquest estrany triangle amorós entre un pianista, una femme fatale i la música. I com que servidor va conèixer fa temps alguna que altre femme fatale que li trencà el cor i li deixà fet a bocinets (convenientment recuperats i enganxats amb loctite) m'ha fet gràcia la temàtica. I també em servirà per tornar a paisatges més propers que els que descriu Åsa Larsson i les seves Aurores Boreals, Sangs vesades i camins foscos... (que també us recomano, però això serà una altra història)

Le combat ordinaire

Aleshores em ve al cap la frase final del primer volum de Le combat ordinaire, un dels nostres tebeos favorits, d’en Manu Larcenet. Breument: després d’un allunyament causat pel pànic als canvis, el llop solitari torna a ella, que s’estranya de veure’l.
-Mais... Qu’est ce qui t’arrive? –pregunta ella.
Hi ha una vinyeta sense paraules i, a la següent, ell només és capaç de dir un mot.
-T... tout...
Ella se’l mira,esperant que ell acabi al frase, cosa que finalment ell fa.
-Tout est mieux avec toi que sans...

Agrair a  LEBLANSKY que m'ha descobert aquest còmic. Genial, moltes gràcies.
Així si en teniu ocasió no deixeu de llegir-lo.

Ofèlia

John Everett Millais (1852)

 

Quan la van treure ofegada de la bassa,
jo sabia que l’havia besada cent vegades sota l’aigua
-aranya, teixidor, cap-gros,
ombra de fulla de codonyer,
vol rasant de libèl·lula,
verdet de bassiol d’estiu,
melic de poma enfonsada, poma?
de cara verda, gerda de créixens,
cabells de planta aquàtica, sedosa, filosa, lli endormiscat,
tel apagat d’ulls engolits, per quí?
cadàver nostàlgic ofegat cent voltes, on m’esperaves?
la teva olor era escampada arreu,
continguda en milers de larves llefiscoses,
els teus pits empassats amb golafreria,
succionats en el silenci de vellut viscós.

Tota aigua em retornava la teva imatge,
però no sabies una cosa:
tenies les mans massa fredes.

XIRINACS, Olga Óssa Major
 

Bloomsday

Avui m'agradaria esmorzar ronyons, afaitar-me dins d'una Martello Tower passejar per Dublín, discutir sobre el futur del País, perdre'm pel barri dels Lestrigons, Buidar-li un ull a Polifem, veure-li les cuixes a Nausicaa, encara que sigui coixa. I que algú pensi

"...I was a Flower of the mountain yes when I put the rose in my hair like the Andalusian girls used or shall I wear a red yes and how he kissed me under the Moorish wall and I thought well as well him as another and then I asked him with my eyes to ask again yes and then he asked me would I yes to say yes my mountain flower and first I put my arms around him yes and drew him down to me so he could feel my breasts all perfume yes and his heart was going like mad and yes I said yes I will Yes. "

Avui és Bloomsday, el dia que descriu el periple de Leopold Bloom a l'Ulisses de J.Joyce. Però sóc aquí envoltat de trepes, rates, pirates, no-managers i demés patuleia i m'hauré de consolar amb una pinta de cervesa Guinness  aquesta nit. ;-)

Dia Internacional del Blogaire en crisi

Seguint la iniciativa de bloGuejat m'afegeixo a la proposta, hi ha dies que et bullen les idees però no saps com plasmar-les aquí i altres en que no saps que posar-hi i últimament molta gent que seguia en el món dels blogs estan una mica apàtics o enfeinats i no apareixen. Així declarem el 31 de maig dia internacional del blogaire en crisi creativa.

Pel maig cada dia un raig

Això és el que diu la dita, Pel maig cada dia un raig. I ja em portem sis dies de maig i molta pluja, massa. El meu entorn està esverat, neguitós. Ja ens havíem acostumat a veure el sol i tornem a tenir la sensació de ser granotes. Tot es veu esmorteït, balder, humit. Fins i tot l'esma és blana. Ningú te ganes de fer res i es va a mig gas. El que faríem tots en llevar-nos seria tornar-nos a posar dins del llit, amb l'escalf dels llençols i a ser possible amb el calor corporal d'algú més. I quedar-nos-hi tot el dia. O aixecar-nos ben abrigats, amb un barnús de rus i fer-nos un té calent i veure com plou per la finestra mentre sentim com la llar de foc espetega i omple la sala amb olor de fusta. Després posar-nos roba còmoda i llegir molta estona amb música suau de fons. Però el que trobem és una estació semi-inundada, un tren amb retard i cares llargues a la feina. Fa massa que plou i ja enyoro la tramuntana. Amb els cels nets.

BON SANT JORDI !

Sant Jordi mata l'aranya, fa espigar l'ordi, fa que ens reafirmem altre cop com a poble. Ni millor ni pitjor que els nostres veïns; sinó diferents. Hi ha gent que ho entenen, altres que no. Però fixeu-vos. Avui no és festa laboral, és una festa cívica i els carrers seran plens de llibres, roses, i parelles festejant el seu amor entre la gentada. Avui, mentre anava cap a la feina, tot baixant la Rambla de Catalunya feia goig de veure com anaven muntant les parades de roses i llibres. Com les cobrien amb la senyera i tot i el dia gris, sembla que a la fi sortirà el sol. Com un missatge d'esperança. Ens han volgut destruir moltes vegades, però com l'au fènix ressorgim altre cop de les nostres cendres. Com diu una vella cançó popular Cap vaixell sense bandera, cap donzell sense donzella. Regaleu roses i llibres i compreu-los amb una mica de criteri. Tenim molts bons autors aquí com per comprar el llibre xorrada d'algú que surt per la tele. Compreu llibres d'autors com en RAMON ERRA o en JESÚS M. TIBAU ( Als amics els hem de fer propaganda ) ;-) 

In absentia

Per Swà, pel sol fet de llegir-me.


Per més que vaig siluetejar els seus cosos, i vaig reposar el cap en les seves espatlles. Per més que vaig contar totes les pigues i em coneixia el solc de cada arruga, el gust de cada plec, mai varen ser realment meves. Sempre, en un moment o altre, tenien la mirada perduda en un horitzó pregon on jo no hi era.

La ràbia és blava - I -

La ràbia és blava.

Puja com una glopada des de dins l’ estomac i es va tornant lila, porpra, violeta amb un regust agredolç que es queda darrera de la gola. Fins que el color fred arriba als ulls i encega. Llavors s’agafa el punyal, s’alça la mà i es clava amb la força que dona la ràbia en el cos de l’altre. Una i altre vegada, fins que el braç es cansa i els cops son balders, blans. La ràbia és blava i quan tens les mans vermelles de la sang de l’altre, somrius i et sens alleugit. Després vindrà el càstig ( o no) però ell ja és mort.

Män som hatar kvinnor

L'estic llegint i gaudint-lo, i m'agrada perquè em sacseja els esquemes, jo que em pensava que nord enllà eren fastigosament civilitzats i resultarà que només és una pàtina de civilització que els va impregnar el luteranisme i en el fons no són res més que víkings reciclats,bàrbars addictes compulsius a la cafeïna, que viuen en pisos petitíssims. No m'estranya que fundessin IKEA si han de encavir-ho tot en menys de 24 m2 i que hi fot un fred de collons i que no s'estimen a les seves dones. Bojos, si estan boníssimes Un país més a la llista de viatges pendents. Dels viatges pendents en parlaré un altre dia. Quan m'hagi fet efecte la cafeïna. Per cert, la civilització sempre hem sigut nosaltres, els llatins, els que discutim i gesticulem, que ens passem el dia al carrer, que vàrem inventar l'àgora i els fòrums i que ens encanten les dones. El problema és que ara no ens ho acabem de creure perquè el nostre país està desencisat. això també és part d'un altre post però queda pendent. (n.b. gamberros i malparits n'hi ha a tot arreu)

Commuter

Sempre m'ha fet gràcia aquesta paraulota anglesa, sóc un commuter; és a dir, em passo el dia viatjant per arribar al despatx, treballar (?) córrer per túnels plens de gent i agafar altre cop el tren cap a casa. L'única cosa bona és la gent que coneixes a base de veure'ls cada dia. La pila de llibres que he llegit i que no podria fer ni a casa ni a la feina i el plaer de veure com surt el sol. Però el millor és quan dius es que vinc en tren des de ... com si agafesis el transiberià per anar a treballar. Si trigo menys que molts de vosaltres per creuar BCN en metro. I a sobre vaig assegut.