dilluns, 31 d’octubre del 2011

Hallo què?

Memorial funerari de Marc Cael·li. 

-Que diu la professora d’anglès que hem de fer una jack-o-lantern amb una carbassa per a celebrar Halloween.-I com que tenim una carbassa a casa – diu el meu cadell gran-
Sí, però era per a fer crema de carbassa.
Però què no fas pels cadells? Doncs agafo el ganivet de fer jack-o-lanterns del calaix dels ganivets i au! Primer li practico la trepanació per a llevar-li la grana.
Llavors uns triangles faran d’ulls i de nas. I uns quants cops més de ganivet i surt la boca i unes dents vampíriques.
Mentre trepano i perforo, i amb una cullera salvo el que puc de polpa, que continuo volent menjar carabassa.
Penso que aquest coi de celtes trasplantats a l’altre costat de l’oceà es van trobar un excedent de carabasses i com que no era cosa de llençar-les. Clar, celebraven el Sanheim i després el All Hallow’s Eve.
Però aquí som de castanyada – li dic al cadell – mentre continuo assassinant una carbassa.
-I per què? - I ara com li explico...
Els romans celebraven el seu culte als difunts i als petits Déus de la casa, els lars, molt més importants que no els grans Júpiters i Mars. 
Divi lars

Els que vigilen que no s’apagui el foc, els que cuiden que les llindes del camp no es moguin i que surti la collita quant toca...Coses realment importants. I el culte als difunts, que si no es fa correctament, s'enfaden i poden tornar del submón per a tocar-nos els pebrots.
I que els romans eren una colla de catxondos i que per celebrar als morts què millor que menjar el que més els recordaria a la vida ( i aprofitar que hi ha excedent). Castanyes!!
I ara com li explico que una castanya recorda a la vida? El problema és que estem acostumats a veure-les ja torradetes.   
Però un romà veia  una castanya  així.
Castanya

I quan veien les castanyes veien això.
L'origen de l'univers -Courbet

Resposta al meu cadell: És que els romans catalans sempre anem al reves del món, per tocar els collons als altres; com això de parlar llatí català. Ja ho entendràs de més gran. Filio, Vols sopa de carbassa?
-Ecs, sopa.

Bona castanyada!

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Temps Moderns

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.



Doctora, fa dies que tinc molt mal de cap. Com si hi tingués un homenet a dins tot remanat visos, cargols i rodes dentades. I cada cop que fa un quart de volta amb aquelles claus fixes tant grosses que té. Que sento els xerrics que fan tots els engranatges! I miri que ni amb foscor, silenci i aigua del Carme que se m'n van aquests xerrics.
Senyora Maria, no en faci gaire cas; això són coses d'aquestes bromes baixes i aquest no ploure; ara sí, ara no. Que ja es pren el sintron com li vaig dir? I la pressió que ja se la vigila? Bé, aquestes llagues de les cames estan millor. Ens veiem d'aquí a quinze dies, però demani hora per a la Dolors per a que li faci la cura. Se'n recordarà o li apunto en un full.
Apunta nena, apunta. Que a la meva edat una ja no té la memòria com abans. Saps que em van dir ahir al mercat, nena? Que hi ha un sevillano que ens vol tornar a bombardejar com el trenta vuit, que diu que als catalans per mesells se'ns ha de bombardejar cada cinc, o cinquanta, o cinc cents anys. Veus com ja no recordo com abans!
Tranquil·la Senyora Maria. No faci cas del sevillano aquest, tot se'ls escapa per la boca. A més des de la independència que ja no tenen res a fer-hi. Es fan el gallet per a sortir a les seves teles i prou.
Va, Senyora Maria, aqui té els volants de les visites. El blau és per a la Dolors, la infermera i el blanc és per a mí, la Dra. Yáiza.
Ai nena, quin nom més bonic. Mira que en fa de temps que paso pel CAP i no hi ha manera que me'n recordi. Això es cosa de l'homenet aquest que se m'ha ficat al cap. Com li deia, tot el dia amb el xerric, xarrac...

dijous, 27 d’octubre del 2011

Ordinal / Cardinal


Una de les poques coses bones que té posar-se malalt, és, que entre pastilla blava i pastilla vermella ( o això era a Matrix?), tens temps per repescar les fotos d’aquella excursió de fa uns mesos o posar en ordre tots els pdf’s que tens sobre el pont transnacional d’Öresunt i que necessites llegir-te per a la propera PAC de la UOC. 
O actualitzar i ordenar la biblioteca i de passada dir-li a Amazon i a Osprey que no cal que et recomanin per correu aquell llibre, que ja els hi vaig comprar i que  no havia pensat en marcar “ ja és a la meva biblioteca” . 
  Coi, acostumo a fer-ho quan el tinc físicament a la biblioteca.  No abans.  Dieu-me supersticiós.  I és clar hi ha dies que s’oblida i au, tot de correus, això sí, de tant en tant, recordant-me que potser m’agradarà aquest o aquell llibre, ja que vaig comprar-me el de més enllà. Això  em porta a vàries coses.
1)      Quan s’està estudiant i un es posa malalt es té una tendència innata a deixar-ho tot per a darrera hora. Bé, tinc l’excusa  que estic malalt.  És llegeix qualsevol altre cosa que els texts que tocarien.

2)      Recomanació literària conseqüència de l’anterior:  Neuromàntic (originalment en anglès Neuromancer), publicada el 1984, Ei ja en té 25!!;  És la primera novel·la de William Gibson. És considerada com la primera novel·la ciberpunk i a més és on  apareix per primer cop el terme ciberespai. Va ser publicada en català per Edicions Pleniluni, d'Alella, dintre de la col·lecció "2001". Que és la versió que he acabat de llegir ara. El 1984 Neuromàntic va guanyar els premis Nebula i Philip K. Dick Award i va ser nominada al British Science Fiction Association Award. El 1985 va guanyar el premi Hugo i va quedar en tercer lloc al John W. Campbell Memorial Award. Tots aquests premis per una novel·la d’un principiant!!!.   Penseu que són com els Oscars i els Grammi i els Nobel de la Ciència Ficció. Un dels gèneres literaris menys valorats. Com pot valorar-se malament alguna cosa que comença :   The sky above the port was the color of television, tuned to a dead channel.
"It's not like I'm using," Case heard someone say, as he shouldered his way through the crowd around the door of the Chat. "It's like my body's developed this massive drug deficiency." It was a Sprawl voice and a Sprawl joke. The Chatsubo was a bar for professional expatriates; you could drink there for a week and never hear two words in Japanese.  
També aprofites per fer els punyeters àlbums Hofmann, perquè des que vam canviar a càmera digital la iaia no ha vist cap dels néts en foto. Que trobes les fotos que no són per la iaia sinó pel pur plaer de fer-les i jugar amb la càmera.

 Aquí les teniu, una petita mostra.





dimecres, 26 d’octubre del 2011

Música per a dies grisos. -III-

Com que la pluja i la tardor ja han fet acte de presència, una mica de música per animar, redimir o maleir els dies grisos.



Alto Giove
è tua grazia è tuo vanto
il gran dono di vita immortale
che il tuo Cenno sovrano mi fà

Ma il rendermi poi quella
già sospirata tanto
Diva amorose e bella
è un dono senza uguale come la tua beltà

A vegades veure ploure, fa que enyoris la immortalitat. Com el darrer replicant de Blade Runner que es lamenta que tot el que ha vist i ha viscut serà com llàgrimes sota la pluja. Una de les millors escenes del cinema.

dijous, 20 d’octubre del 2011

S'Aranella-Port de la Selva i sarcàsmes

Far de S'Aranella  aprox: 42º3'N, 3º2' E

Va sortir l'oportunitat i em van proposar fer una caminada pel camí de ronda entre el far de S'Aranella i el Port de la Selva.
De manera molt suau, amb criatures d'entre cinc i nou anys i en pla més anem a veure si ho aguantem que fa segles que no caminava. (bé, des que vaig penjar les xiruques, així que calculeu el que fa que no em penjava una motxilla i calçat de caminar). 
I amb l'objectiu final a la vista, no fos cas que ens estresséssim massa.

Port de la Selva

I vam aconseguir-ho! vam arribar sencers al Port de la Selva, no vam perdre cap criatura pel camí, no es va estimbar ningú, ni es va torçar un turmell ningú i vam aconseguir tornar al punt de sortida. Tot en menys de dues hores!! ( tot un rècord, si es té en compte que alguns s'aturaven a fer fotos, mirar floretes i cercar petxines)

I després, a dinar entrepans de carn arrebossada, com s’ha fet tota la vida que es va d’excursió! 

Llavors per acabar-ho d’arrodonir he agafat una bronquitis de cavall que em té a casa fent el gos i això em recorda que el Gos Beta s’haurà de fer la seva feina solet, i per no perdre el costum li dedico unes quantes imatges sobre sarcasme que he trobat, tot navegant, per la xarxa.

Així doncs, estimat Gos Beta, com que estaré alguns dies en que no podré atendre les teves tonteries:

SARCASME: l'habilitat d'insultar els idiotes sense que ells se n'adonin.


Puc semblar tranquil, però en el meu cap t'he assassinat tres cops.

 
Tinc múltiples personalitats i cap d'elles t'agrada.


L'estupidesa serà tractada conseqüentment.

Que bo que és estar-se a casa fent el gos entre antitèrmics, antibiotics i ventolin.  
ZEN
 

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Dotze d’octubre. Res a celebrar

 
Jo pensava passar-me el dia fent el gos aprofitant que 
els colonitzadors em donen un dia de festa, tal com un 
Brassens qualsevol...
 
Le jour du Quatorze Juillet
Je reste dans mon lit douillet.
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
 
Però la guardiana de la cova tenia una altra cosa programada...
Fa temps que li rodava pel cap que el petit despatx s’havia de 
convertir en la cambra de la nena. 
Es el problema de tenir parelleta.
Hi ha un moment que els has de separar. 
I jo, burro de mi, pensava que tenia molt, molt de temps per endavant.
Posem, quan li comencin a créixer els pits i vulgui un espai per a ella.
Il·lús.
El gran ara comença a tenir deures i la petita,
com a bona fèmina,
li dona per jugar amb tota la parada de barbies, winxs, 
i demés nines just quan l’altre ha d’estudiar. 
El resultat normal és: - Mamaaaa, la M. no em deixa fer els deures
 – Maamaaaa, el tete no em deixa fer una aventuraaaa.
I clar, a la guardiana de la cova li va venir la urgent necessitat 
de remodelar cambres i canviar les coses de lloc. 
Ja fa dies que va aparèixer i em diu: He anat a comprar mobles 
per la nena. Merda! 
Això vol dir, que adéu despatx. És a dir, adéu a l’últim racó de 
casa on em podia refugiar amb les meves cabòries. 
Llavors va venir la fase desembaràs:
- He vist uns prestatges de color 
cirerer al Bauhaus, que els d’IKEA només els fan en blanc.
(traduït del femení al masculí vol dir: Ves al Bauhaus, 
troba els prestatges que t’he descrit de manera 
superficial, munta’ls i trasllada tots els llibres 
del despatx al menjador.) 
Així es va fer...total no ha de ser pitjor que 
muntar uns d’IKEA.
 
I tornant al 12-O. 
lleva’t - mmm, vull dormir més, que ahir vaig
aprofitar per estudiar fins les dues.
És que soc UOCu, però això és una altra història.
Però si et vaig dir fa dies que avui mouríem els 
armaris 
(traducció masculí al femení: 
devia posar cara d’escoltar-te,
però no recordo res d’això, glups)
 
Així que després de buidar de tot i més 
– ei, mira el CD de Farinelli que no trobava-
i si llencem aquestes bosses que ja no portes? 
I si es tornen a posar de moda? Perquè 
guardes aquesta samarreta vella?
 – coi, la meva samarreta de la sort!-  on deuen ser els 
meus calçotets de la sort per a sortir a lligar?...
Bé, ara es tracte de moure un armari en una altra cambra,
que està en angle recte a la de l’armari 
i que té el sostre més baix.  no passarà i per tossudes les 
ripollesses. 
Però de moment les possibilitats de canvi de la matèria de la 
física quàntica no són aplicables als armaris.
Així que després de demostrar-li empíricament que no passava, 
es va aplicar el pla B: desmuntar-los.
Sembla senzill, però els dissenyadors de mobles tenen la mania 
d’amagar els cargols, visos 
i demés coses que aguanten les estructures en els racons més
insospitats. 
Això vol dir que per a desmuntar els laterals has de treure primer
els calaixos i per a treure els calaixos has de desmuntar les portes.
Arggg. 
I precisament el dia que el necessites el tornavís elèctric s’ha quedat 
sense bateria. 
 
Doble Arggg.!
 
Així que ha base de petites recarregues, entre porta i porta, 
entre lateral i sostre i base aconsegueixo desmuntar-lo,
traslladar-lo i muntar-lo. 
Crec que en aquest moment ja estic deshidratat, 
doncs suo per tots els porus des de fa hores.
Finalment els dos armaris són a les seves respectives noves cambres,
ara només falta moure l’armari cantoner
d’un costat a l’altre. I sense buidar!!.
Recordo haver llegit que es té més força a les cames que als braços, 
així que faig una mica d’espai, mi recargolo, m’assec a terra i a força 
de cames el vaig movent mil·límetre a mil·límetre.
Llavors toca fer-li el gir. 
Aquest cop amb els braços i fent baixar tot el santoral i totes les
divinitats greco-romanes i egípcies. 
no estàs content de tota la feina feta? em diu la guardiana de la cova.
Sí, molt, però tinc agulletes a llocs que no sabia que podia tenir-ne. 
I arriba la matinada del tretze, sona el despertador i tot fent el commuter 
me’n vaig al despatx.
A veure quina cabronada m’ha preparat el Gos Beta i el No mànager.
Zen.

dijous, 13 d’octubre del 2011

El valor de les coses - conte Zen-



Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, no faig res bé, que sóc maldestre i fins i tot estúpid. Com puc millorar? Què puc fer per a que em valorin més?

El mestre, sense mirar-lo, li va dir:

Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre el meu propi problema. Potser després... i fent una pausa afegí. Si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i potser et pugi ajudar.

E..encantat, mestre- va quequejar el jove però va sentir que altre cop l’havien menyspreat i les seves necessitats postergades.

Bé – va dir el mestre. Es va treure un anell que duia en el dit petit de la mà esquerra i donant-lo al noi. Afegí – Agafa aquest anell i pren el cavall que hi ha afora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell per a poder pagar un deute. Es necessari que n’obtinguis per ell la major quantitat possible, però no n’acceptis menys d’una moneda d’or. Marxa ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.

El noi agafà l’anell i partí al galop.

Només va arribar, va començar a oferir-lo als mercaders. Alguns se’l miraven amb interès, fins que el jove els deia el que pretenia obtenir-ne per ell.
La majoria se‘n reia, i només un dels mercaders més vells va gosar dir-li que per aquell anell, com a molt podria obtenir-ne un dotzena de monedes de bronze o com a molt un parell de monedes de plata.

Després d’oferir la joia a tota persona que es creuava amb ell pel mercat – més de cent – i abatut pel seu fracàs, tornà cavalcant cap a casa del mestre.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix una moneda d’or, la podria donar al mestre per alliberar-lo de les seves preocupacions i llavors així rebre el seu consell i ajuda.

- Mestre- va dir- ho sento, no és possible aconseguir el que m’heu demanat per l’anell, com a molt hagués pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que pogués enganyar a ningú respecte el vertader valor de l’anell.

- És molt important això que acabes de dir, jove amic- va contestar somrient. Primer hem de saber el vertader valor de l’anell. Torna a cavalcar i ves a casa del joier. Qui millor per saber-ne el valor, no? Digues-li que quant te’n dona per ell, però de cap manera acceptis de vendre’l per més que insisteixi. Torna amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar

El joier va examinar l’anell, el va pesar, el va mirar amb precisió. Llavors li va dir:
- Digues al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més de cinquanta vuit monedes d’or pel seu anell.

- Cinquanta vuit monedes??!! –va exclamar el jove.
Sí- va replicar el joier- Jo sé que amb més temps podríem obtenir-ne més de setanta, però no ho sé... si la venda és urgent...

El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li el que havia passat.

Seu – va dir-li el mestre després d’escoltar-lo – Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, nomes pot avaluar-te vertaderament un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu vertader valor?

I dient això, va tornar-se a posar l’anell en el dit petit de la seva mà esquerra.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Desvirtualització, pluja i demés bestieses firals


Diuen que per la Mercè sempre plou, perquè Santa Eulàlia plora. I com que Igualada era antic carrer de Barcelona també li ha tocat el rebre. No ha parat de ploure. La fira va ser normal, sense cap incursió sorpresa del Gos Beta ni del No mànager. I a més d’arreglar el món amb els companys d’estand vaig tenir ocasió de desvirtualitzar-me per primera vegada i vaig conèixer a l’Emma# que és igualadina. Petem la xerrada sobre fotografia ( una de les seves passions) compartint un cafè. 
Tornant cap a casa i fent cua al túnel del Bruc que està en obres rememoro al timbaler. No m’estranya que els quatre somatens d’Igualada i de Manresa aturessin una divisió francesa. És el lloc perfecte per a una emboscada.
La resta de la setmana consisteix en fer zen per no matar ningú. 
Llavors m'envien a la Fira de Sant Miquel de Lleida. Em passo tots els dies esquivant el Gos Beta i el No mànager. Per sort no plou. I la famosa línia RDSI va arribar a temps. Com sempre, l'única cosa bona de les fires són els que orgullosos del seu producte venen amb nosaltres a presentar-lo i a vendre'l. Ells són l'exemple de qui es lleva aviat. No com altres.
Per cert, avui he vist una factura de 3.000 € d'un amic del No mànager per a fer un publireportatge de la fira i poder enlluernar al Conseller. Jo em pregunto, perquè vaig estar fent fotos de tots els actes? Unes 400 fotos. 
Hi ha dies en que un voldria ser Danès ( un dels països del món amb la taxa de corrupció més baixa del món). O poder rebentar alguns a hòsties sense cap altre conseqüència que tenir un lleu cansament al puny l'endemà.