consciència / nostàlgia

Fa dies que li dono voltes. Ser conscient que els propers anys són de baixada fan que em sorprengui amb una mirada nostàlgica que li dona a tot un vernís diferent. 
Em sorprenen olors com la del porter de l'edifici on treballo i la seva loció d'afeitar. L'he reconeguda al moment i m'ha portat a un edifici, ja enderrocat, de ciutat vella. Hi havia una ràdio dels anys vint, on en comptes de freqüències hi havia ciutats: Berlín, París, Londres, Bucarest... Una galeria des on es veia la fàbrica de boles del món i el rellotge del BB que girava prop de la plaça de Catalunya. I un ou de fusta per a sorgir mitjons. Una foto del pont de Besalú amb un home en els seus trentes i un nadó. Un termòmetre sobre un rajola blanca, amb dibuixos humorístics sobre la temperatura. 
El gust mai tornat a trobar d'una dolça portada d'Andorra.
Els graons de marbre que en passar del principal es tornaven de fusta i rajola. 
Em sorprenc cantussejant "el gall i la gallina" i "els tres tambors" amb la veu de la meva àvia mentre condueixo per carreteres vora el Daró i el Ter. Amb els camps plens de roelles. Rutes que es feien en tartana amb velles històries de gitanos que maltractaven les dones i pedregades tant fortes que gossos cadells s'amagaven sota les faldilles de la besàvia i que ja fets en sentir tronar buscaven sopluig. Aquelles mans plenes de durícies de treballar al camp. 
Nostàlgia de veure homes que caminen mirant aparadors amb les mans agafades darrera l'esquena i reconèixer el gest.

Un dia d'aquests m'he de comprar un safata de lioneses de nata per a mi sol i menjar-les a peu dret, sobre un bústia, mentre miro com gira el món. 

40 anys no són res - Españoles, Franco a muerto -

Up Periscope ( 1959) LA pel·lícula! 

Avui fa 40 anys que es va morir Franco.  El 20N va lligat a la meva memòria a que la nit abans, a la tele en blanc i negre feien, si no em falla la memòria, una pel·lícula de la segona guerra mundial; de submarins i la volia veure. Però o bé era massa tard, a les 10 ja ens enviaven al llit al meu germà i a mi o van sortir els demolidors 2 "rombos" i llavors sí que no hi havia excusa. Cap al llit s'ha dit.
Al matí la mare ens va despertar tard i ens va dir que no hi hauria escola, que s'havia mort Franco.
Pel meu germà i jo mateix, Franco era aquell senyor que sortia a les pessetes i als segells, no hi vam donar més importància. El que ens va saber greu de veritat és que l'hàmster que teníem s'havia mort de vell. I això sí que ens va saber greu. Però encara ens quedava la gossa.
Llavors a la tele, on només podíem veure una cadena i en prou feines l'uhacheefe, va sortir un senyor que ho deia i plorava i després va començar a desfilar tot de gent davant d'un senyor que estava dins la caixa i després vam veure com un senyor vestit de soldat deien que seria el nou Rei.

La vida llavors era en blanc i negre

Ens vam passar els dies jugant amb els madelmans i llegint tebeos.

Els meus primers madelman

Els meus primers madelman

I llavors és quan t'adones que el fill d'aquell que anava disfressat de soldat ara és el Rei, que ja has vist 5 Sant Pares a Roma, i que la gossa de casa ja no t'espera a la porta i remena la cua com quan tornaves d'escola perquè en fa molt que és morta. Que 40 anys passen en un obrir i tancar d'ulls i comences a refugiar-te en els records de la  teva infantesa perquè saps que els propers quaranta ja són de baixada.

Llàgrimes somes

Dis Manibus.
Et vaig tornar a sentir dir que tenies les llàgrimes somes. Et vaig fer un petó a la galta i el nus a la gola no em va deixar dir-te que jo també.  
Que aquest canvi d'hora fa que el dia sigui massa fosc i la casa s'ompli d'ombres a deshora.
Que ha de ser molt dur està envoltada de records dins una casa que ara no s'omple de rialles només algun que altre cap de setmana. 
Però no pateixis. Omplirem altre cop la taula gran del menjador, menjarem panellets i castanyes. Portarem moscatell, vi ranci, garnatxa o ratafia. I si et veus en cor d'acompanyar-me, anirem vora la mar, allà al camí de ronda i el recordarem altre cop. Que no hi ha flors a les tombes dels mariners. 
Les vigílies de Tot Sants es fan cada any més llargues.

Acomplirem amb els ritus, apaivagarem les ànimes dels difunts. Com cada any, fins que els que venen darrera ho facin per a nosaltres.
Dis Manibus.

Demà en farà 70

Demà en farà 70 anys.
Aviat serà només una batalla més d'una guerra llunyana.
Van morir milers de joves. I pensareu, va valdre la pena?

Us deixo un relat que vaig fer fa temps per a Relats Conjunts

Desembarcament de Normandia



Per a que reflexioneu una estona sobre si va valdre la pena o no. I més ara que la bèstia torna a ensenyar la poteta per Europa.

Podreu trobar més imatges del D-Day aquí

Pluja.

Gotes de pluja sobre finestra, de Google

Que pari de ploure. Que deixi d’escolar-se l’aigua per tot arreu. Que les articulacions ja no poden amb la meva ànima ni la meva ossamenta. Per no parlar de les poques ganes d’estar llevat. Ara mateix m’estaria arraulit dins del llit.  Amb les persianes baixades, sentint com plou a fora.

Tornar a aquells anys on la mare posava la samarreta sobre els radiadors per a que en posar-nos-la de matí la trobéssim calentona. A veure la plana coberta de boira i els dos turons que vèiem des de casa surant com illes. Boira! Tota una excepció als cels nets per la tramuntana.

A anar caminant a escola amb l’abric verd de pana. I la motxilla penjada a l’esquena. O anar a cercar ous al galliner de casa els avis. Amb el canyer al costat i el miragolaner.  Posar els ous en un cistell i pujar-los cap a casa, mentre els gossos de cacera ens volten per les cames.  Menjar-nos un dels ous cru, xuclat per un forat a la clova i amb un altre forat a la banda oposada. Esmorzar pa amb el tel de la llet, recollit amb un petit colador i ben ensucrat. Un gran bol de llet amb galetes maria per acabar-ho i llavors anar cap a escola.  Dormir en una petita cambra que era com el camarot del vaixell pirata... Menjar figues amb pa amb tomata, collides de les figueres del pati amb un badoc. Allà on ens amaguem a la tarda i ens expliquem històries amb cosins i germans més petits. El Ieti, el ieti... Llegir els Tintins en una butaca d’orelles, d’estampat escocès mentre fora es sent el brogit de Barcelona.  Quin gran contrast.  El que donaria per tornar a pujar els sis pisos sense ascensor per arribar a casa dels iaios, amb aquella ràdio dels anys 20, de quan es devien casar, el rellotge de pèndol i aquell armari amb portes de vidre ple de tornavisos, i capses, i eines. I la galeria des d’on es veia aquella fàbrica de globus del món i la senyal bancària, que donava voltes i marcava l’hora.  Barcelona i la seva ciutat vella, abans que ho tiressin tot a terra per fer una plaça dura que ara habiten els skaters i els universitaris. Què voleu que us digui. Quant comencen a tirar el teu paisatge i la teva memòria és que et comences a fer-te gran, molt gran...

Res, que fa dies que m’aixeco enyorat de dies que ja han fugit i que només estan amagats dins dels plecs de la memòria...

I que us trobo a faltar molt a tots. 

Sit tibi terra levis

J.J. Sister (Transmediterranea)

Sala de màquines del J.J. Sister (Transmediterranea)

Sempre vas dir que havia sigut dels millors vaixells on vas navegar. Per molts anys. Bona singladura eterna chief engineer.

Encara recordo com les dibuixaves al marge de la pàgina dels mots encreuats del diari. 
Al vespre farem com sempre, brindarem pels presents i pels absents.

Sense paraules

by Alyebard

Des del Baix Empordà ahir al capvespre. Sense paraules.

Adéu, Brian

http://sensepreses-brian.blogspot.com.es/2012/06/comiat.html

Ens ha deixat.

Només dir-vos que no el coneixia en persona, com altre gent de la catosfera, no he tingut ocasió de desvirtualitzar-me amb gaire gent. Però el seguia i alguna vegada m'havia comentat alguna entrada.
Una abraçada a la seva família i un adéu, Brian (Toni Mont)

Remebrança - Yad Vashem

http://triangleblau.entitatsfigueres.cat

Als companys de Quim Funtané i Carme Planella que no van tornar (Justos entre les nacions)

Jo era petit, doncs segur que no devia de tenir més de deu anys, amb els meus pares vam anar a veure uns amics seus que passaven l'estiu a Palamós. Eren companys de penúries de la meva tia-àvia que va passar la frontera amb França en ple hivern, sobre l'any 1941, per a casar-se amb el seu xicot que havia fugit el 39. 

Quan va arribar a l'altre banda de la frontera, en un mas, la masovera valenciana li deia agitat, lleva't les calces. I ella sempre explicava l'anècdota rient - Què vol aquesta dona, que em sacsegi i em despulli!!??. No, el que volia era que s'estirés i es tragués les mitges xopes de caminar sobre la neu, que ella li'n donaria unes de seques. 

Al cap d'uns dies es va trobar amb el seu xicot i es van casar a la França de Vichy. 

Aquests amics ens van convidar a sopar. La meva tia-àvia ja era vídua i havia tornat altre cop a viure a Catalunya, però sense renunciar a la nacionalitat ni la pensió francesa. De fet per això havíem anat a Palamós.

Els seus amics tenien un Citroën d'aquells que en deien "tiburón" i plaques negres amb números blancs i llums grocs. M'encantava. Al costat de la matrícula tenia dos plaques petites i rodones. I el meu pare sempre deia. Veus, ell pot aparcar on vulgui i cap gendarme s'atrevirà a posar-li una multa. Eren les plaques de Gran Resistent per França i la de Grans Patiments per França (presoner de guerra)

Eren molt simpàtics i recordo que durant el sopar una dona molt gran amb els cabells blancs va dir: Sóc molt afortunada, se'm van endur l'home i el fill a la guerra i a l'infern i en van tornar els dos. Jo no vaig entendre res.

També amb el temps vaig descobrir que en el mateix vagó de tren de bestiar on s'apilonaven hi havia l'home de la meva tia-àvia, en Quim. Que en una aturada per posar aigua a la màquina del tren els alemanys el van llençar mig mort a l'andana, ple de tinya, i van decidir que no valia la pena gastar una bala per matar-lo. Uns monjos de la cartoixa, silents ells, el van curar submergint-lo en una tina plena d'aigua i zotal ( un desinfectant de galliners de l'època) fins que va canviar la pell. Li va caure literalment a tires. Llavors el van amagar una temporada fins que es va poder unir a la resistència francesa. 

Els seus companys de vagó no van tenir tanta sort, van arribar a un camp de concentració i només en van tornar uns quants, entre ells l'home i el fill d'aquella velleta.

Per que no es perdi mai la seva memòria

5 . Manaré que li erigeixin

dins els murs del meu temple

una estela que porti inscrit

el seu nom.

Això serà per a ell

millor que tenir fills i filles.

Serà etern el seu nom,

res no el podrà esborrar. 

IS 56:5

Yad Vashem

Dis Manibus -II-

Avui n'hagueres fet vuitanta. Feliç aniversari! És curiós com la figura del pare va variant amb l'edat. Quan ets petit el veneres, ell és el més guapo, el més alt, el més llest i millor que tots els papes junts de l'univers. A l'adolescència és un capullo integral que no sap de què va el món. Llavors, de cop i volta un dia et donen a braços un nadó acabat de néixer i que t'agafa amb tota la ma el teu dit petit. I de sobte entens tots els retrets i farts de patir dels teus pares. I t'adones que no els hi has dit mai prou vegades T'estimo, fins que ja no pots fer-ho. Coi, ara que els dos tenim prou edat per compartir una ampolla de vi i arreglar el món. Ara és quan més et trobo a faltar. Però no pateixis, els teus néts saben qui ets i què feies i a vegades miren fotos teves i demanen i amb el temps espero es petaran de riure amb les teves anècdotes igual que fèiem nosaltres de petits.

Feliç aniversari de part de tots els teus siguis on siguis.

A la nit faré el ritual ;-)

Els àngels tenen una nova veu amb ells.

Montserrat Figueras i Garcia (Barcelona, 15/03/42 -23/11/11) In Memoriam

Ens ha deixat. Alguns la coneixereu i altres no. Us deixo el seu Cant de la Sibil·la. Una de les seves peces que només sentir-la fa que et transportis a la Catalunya de l'any 1.000. Dins una petita església romànica, a la foscor trencada només per a les espelmes que il·luminen Pantocràtors, Sants i castics de l'Infern. De la Missa del Gall. De la por al judici final que es sentia imminent. De la mort d'un món vell i els dolors de part d'un de nou.

 Al jorn del judici
Parrà qui haurà fet servici

Un rei vendrà perpetual
Vestit de nostra carn mortal
Del cel vindrà tot certament
Per fer del segle jutjament

Ans que el judici no serà
Un gran senyal se mostrarà
Lo sol perdrà lo resplendor
La terra tremirà de por

Aprés se badarà molt fort
Amostrant-se de greu conhort
Mostrar-se han ab crits i trons
Les infernals confusions

Del cel gran foc davallarà
Com a sofre molt pudirà
La terra cremarà ab furor
La gent haurà molt gran terror

Aprés serà un fort senyal
D'un terratrèmol general
Les pedres per mig se rompran
I les muntanyes se fondran

Llavors ningú tindrà talent
D'or, riqueses ni argent
Esperant tots quina serà
La sentència que es darà

De morir seran tots sos talents
Esclafir-los han totes les dents
No hi haurà home que no plor
Tot lo món serà en tristor

Los puigs i plans seran iguals
Allí seran los bons i mals
Reis, ducs, comtes i barons
Que de llurs fets retran raons

Aprés vindrà terriblement
Lo fill de Déu omnipotent
De morts i vius judicarà
Qui bé haurà fet alllí es parrà

Los infants qui nats no seran
Dintre ses mares cridaran
I diran tots plorosament
"Ajuda'ns, Déu omnipotent"

Mare deDéu, pregau per nós.
Puix sóu mare de pecadors
Que bona sentència hajam
I paradís possejam

Vosaltres tots qui escoltau
Devotament a Déu pregau
De cor ab gran devoció
Que us porte a salvació.

Fa molt temps, escoltant-la a la Catedral de Girona, amb Jordi Savall i la Capella Reial de Catalunya; la seva interpretació de El lamento della ninfa de Monteverdi vaig sentir com seguint la seva veu m'alçava per sobre de tot i em veia des de fora de mi mateix. 

Jo no era cos, jo era esperit engendrat i suspès en la seva veu. Va ser una fracció de segon. Potser el lloc hi acompanyava, potser el meu moment anímic hi acompanyava. Però segur que va ser la seva veu. És el més proper al Satori que he sentit mai.

El lamento della Ninfa  Claudio Monteverdi.



Les imatges potser són kitch però tanqueu els ulls i escolteu-la. És pur plany d'amor que han abandonat.
Ara els àngels tenen una nova veu amb ells.

Música per a dies grisos. -III-

Com que la pluja i la tardor ja han fet acte de presència, una mica de música per animar, redimir o maleir els dies grisos.



Alto Giove
è tua grazia è tuo vanto
il gran dono di vita immortale
che il tuo Cenno sovrano mi fà

Ma il rendermi poi quella
già sospirata tanto
Diva amorose e bella
è un dono senza uguale come la tua beltà

A vegades veure ploure, fa que enyoris la immortalitat. Com el darrer replicant de Blade Runner que es lamenta que tot el que ha vist i ha viscut serà com llàgrimes sota la pluja. Una de les millors escenes del cinema.

Llàgrimes somes

Avui tinc les llàgrimes somes. És a dir, amb el neguit de plorar però sense acabar de sortir. L'expressió és del català que es perd, ja només la sento en boca de la meva mare. Com d'altres paraules.
Fa dos dies que em tancaria a plorar, però com a quasi tots els de la meva generació em van criar amb allò de: Els homes no ploren.
Però a la que tingui un moment em deixaré anar, per fer net. La pressió a la feina està arribant al meu límit. A tall d'exemple, amb veu molt suau he respost a una persona que no tenia ganes de contestar-li perquè la resposta seria fora de lloc. I ell anar punxant: Si m'has de dir alguna cosa m'ho dius a la cara! -Doncs quant cregui que és el moment. Ara no. 
Sort que tot arriba, fins i tot el divendres. 
I la imatge de dalt m'ha arrencat un somriure.
Si les coses no van bé (right) gira a l'esquerra (left). I he recordat una dita marinera: No et queixis per on bufa el vent, orienta la teva vela.


Així que aprofitaré el cap de setmana per agafar-m'ho d'altre manera.
Potser giraré a l'esquerra :D

Com em plauria - Basho-

Com em plauria

rentar la pols del món

amb la rosada!

Basho

どのようにしておきたい
世界のちりを洗う
露に！

芭蕉

Dono yō ni shite okitai 

Sekai no chiri o arau 

Arawa ni! 

Bashō 

Lluna nova

Hi ha lluna nova, i l'ànima esta tova com el fang que treballen les ceramistes. Però més que parlar-vos de la fira realitzada quan estava sense cobertura us parlaré que aquesta ànima tova a vegades es troba donant consell de com superar el dia a dia amb la fermesa del diamant. 

Potser són les hores de donar voltes al sentit de la vida. Potser perquè en els temps que corren tots som candidats a ser auto esbudellats sobre el divan d'un terapeuta, o que un metge que no te prou temps per a visitar-te et receptaria tot de pastilles de colors quan potser una conversa en un bar davant d'un suïs a vesar de nata faria prou per veure-ho tot millor.

Potser perquè amb un petit gest com demanar a algú - et trobes bé? fa que l'univers sencer recuperi l'equilibri.

Potser perquè com explica un de tants contes àrabs un emir va demanar una cosa que el fes sentir trist quan estava alegre i alegre quan estava trist. Els més savis del regne no sabien com fer-s'ho. Ja temien l'ira de l'emir i començaven a acceptar que potser acabarien tots al cadafal sota l'alfange del botxí. Però arribar un home d'un poble llunyà, vestia amb parracs i demanà ser rebut per l'emir. Al fer-lo passar a la sala del tron li allargà un farcellet - l'he encarregat al ferrer del poble, doncs sóc pobre i no podia comprar ni or ni joies per adornar-lo. L'emir va obrir el paquetet i trobà un anell de ferro ho hi havia inscrit: AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ.
Potser aviat tornarà a canviar la lluna...
Potser...

Desembarcament de Normandia

Proposta de Relats Conjunts

Omaha Beach 6.6.1944

    Els dies es fan llargs i monòtons a la llar de jubilats quan arribes als 92. Sec al porxo i la Mary, la infermera fa veure que no em veu fumar. Els maleïts metges m'ho han prohibit de fa anys. Però així m'esbargeixo de tant en tant i remiro el paisatge de la costa de Maine. Ja fa estona que la meva besnéta ha marxat. 

Ha aparegut de bon matí, amb aquell coi d'anelles que porta al llavi i els cabells pintats de colors. Però en el fons és una bona mossa. De fet, és l'única que ve de tant en tant i em porta els cigarrets.

- Ei, com va la vida noi? Sempre em diu noi.

- Betty Lee, que cony fas aquí si no és dijous? o sí?

- No, és dilluns, però vinc a xerrar. He de fer un treball de recerca per l'insti i m'ha tocat la guerra mundial. Oi que tu vas estar a la guerra? Com que no en parles mai. Però a la cambra hi tens una foto de jove i portes uniforme.

- Ves a la meva cambra i agafa aquella capsa de galetes de dalt l'armari, i porta'm els cigarrets. T'espero al porxo. Amb l'ajut dels caminadors surto de la sala comuna on dormitem tot el dia fent veure que mirem la tele i me'n vaig cap el porxo. 

- Té, un cigarret i un altre per a mi. Diu la Betty Lee. -Si ens enganxen em caurà el pel. Ets una menor.

- No et pot caure el pel, ja no en tens. riu la Betty Lee. Riu amb una rialla fresca, jove.

- Au, obre aquest cony de capsa.

De dins en treu un grapat de fotos i unes quantes medalles. - Però què és això? Si són...

-Res, ferralla vella. La interrompo. - Mira't la primera foto i diguem que hi veus.

-Soldats baixant d'una mena de barca, que hi ets tu?

-Sí, sóc aquest i m'assenyalo.

Sí, sóc el de la línia vertical blanca del casc, just a l'angle esquerra de la LCVP (Landing Craft, Vehicle, Personnel) , sóc el Tinent de la Companyia F, 3r Batalló, 116è Regiment d'Infanteria, 1ª Divisió. L'Orgullosa BIG RED ONE, pel número 1, vermell, que duem a la màniga dreta. Al costat hi ha en Kovalsky, el Sergent, que en el moment de fer la foto mirava enrere per veure si tots havíem baixat. El bruel de la batalla és infernal. Crits, explosions, les metralladores alemanyes fan la fressa de com quan esparraques un llençol. Fum i molta confusió. L'equip ens pesa, l'aigua esta glaçada i em prou feines anem endavant. Quant arribo a la vora de l'aigua, la sorra ja està tenyida de sang i l'anar i venir de l'aigua fa petits rierols rojos o roses. Em prou feines sento res. Veig algú que camina sense cap uns quants passos i es desploma. Al meu costat algú s'arrossega sobre el seu ventre mentre li van sortint els budells. Tinc només pinzellades i sensacions en la ment. Se que em vaig amagar darrera un d'aquells "espàrrecs de Rommel" i que vaig sentir que algú cridava:

En aquesta platja hi ha dues menes de persones: els morts i els que han de morir. Ara marxem d'aquí" (1)

Així que vaig arreplegar com vaig poder el que quedava de la companyia i vam tirar endavant. Els poc més de 350 metres de platja ens va costar una hora fer-los.  Al arribar a dalt ja només érem ben bé només una vintena. 

Al final del dia,  de la companyia F original només quedàvem en Kovalsky, en "Mad dog" Freeman, en Guido el nostre "spaghetti" i un irlandès pelroig, l' O'connor, que a les nits cantava cançons tristes en gaèlic. Tot pudia a mort. L'olor a carn humana cremada, l'olor ferrosa de la sang i el salnitre no me l'he pogut treure dels narius des de llavors.

- Hi com va anar?

- Va ser dur, vaig veure morir gent, vaig veure matar gent. Vaig matar gent.

- Hi va valdre la pena?

- Vull que et miris les últimes fotos. 

- Oh déu meu! Però que és això?

L'olor a carn cremada, a brutícia, el brunzit de les mosques, i aquells morts en vida que vesteixen un pijama a ratlles. Les piles de cadàvers nuus. Només pells i ossos. 

Els veig cada nit quant tanco els ulls, igual que a l'O'connor que dies després es tirà un tret al cap. I en Kowalski, que trepitjà una S-minen, d'aquelles que saltaven i t'explotaven a l'alçada dels collons i que trigà dues hores en morir-se. I en Guido, que morí al Bocage fosc amb un tret entre els ulls d'un franctirador,  i en "Mad dog" que morí al bosc de Hürtgen davant d'Aquisgrà. Li explotà literalment a sobre una granada de morter del 88, el tros més gros que em vam trobar va ser un polze i les botes. Tots som morts. Jo m'estic morint de càncer.

-És un camp de concentració, les primeres fotos que es van fer. Només per això; per que no es torni a produir va valdre la pena.

Fem una altra cigarreta en silenci, llavors em pregunta sobre les medalles. 

- És el preu que et paguen per cada tros de carn i ànima que vas deixant a la guerra: 2 cors porpra, un estel de bronze, un de plata. La Medalla d'Honor. M'he guanyat a pols un racó a Arlington.

Hem anat xerrant durant tot el dia. Faig una altra cigarreta al porxo. Sento passes, però no és la Mary. Són tots ells. 

- Hola nois

- Hola Tinent, ja és l'hora.

- Sí, ja fa temps que us espero.

- Senyor, Companyia F formada i al complert, senyor.

La infermera el va trobar assegut al porxo amb la cigarreta cremant-li els dits. Somreia.

 

(1) Coronel George Taylor, comandant del 116è Regiment d'Infanteria. 1ª Div.

Ritual

Els que em coneixen saben que tinc un petit ritual o mania. Sempre que vaig per aquests móns de Déu, i veig una petita església romànica, o una catedral gòtica, o una església ortodoxa o una stupa budista o un temple de Vishnu o Ganesha, hi entro i encenc dues espelmes o dues varetes d'encens o dues candeles petites o hi deixo dues ofrenes d'arròs. Llavors murmuro Pels presents, pels absents. M'estic una estona en silenci, gaudint d'aquella pau interior que no sé perquè et donen els llocs que la gent considera sagrats o de recolliment. Fa uns dies ho vaig fer a casa. Dues varetes d'encens. Per que hi ha absències que costen molt d'omplir. Que saps amb certesa que no s'omplen mai, que les substitueix el record i veure en els teus els trets del que ja no hi és. I que hi ha dies en que veus algú que se l'hi assembla. Com l'home de la xurreria d'aquest matí amb el seu bigoti blanc, o un home que caminava amb les mans agafades al darrera mentre mira aparadors. O descobrir-me a mi mateix repetint gestos o actituds. Dues varetes d'encens Pels presents, pels absents...Bona singladura eterna Chief engineer.

Dolor

- Has vist que m'has fet?
- Sí, t'he picat.
- I jo, que t'hauria de fer ara?
- Castigar-me.
-I quin castic et poso?
-Em perdones?
-Sí.

En aquell moment, en sentir el sí, les llàgrimes li baixen galtes avall. Ell mateix s'ha castigat en sentir-se perdonat.
S'està fent gran.I no sap el dolor que em causen sempre les seves llàgrimes.

Dis Manibus

D.M. Dia de Solstici d'hivern. Dia de trobar-te a faltar. Dia de Commemorar els Dis Manibus. Dia d'oferir-lis ofrenes, ahir a la nit una vareta d'incens, aquesta nit una altra. Dia de pensar amb els que naveguen eternament. Dia de saber que no es mor realment mentre algú pensa amb tu. Dia de recordar que una cigarreta era un pitillorum i que a la porta de casa hi ha un xifrer perquè seguim la tradició romana. Qui demani aixopluc en trobarà. Dia de pensar en els presents i en els absents. Feliç aniversari Chief Engineer. Una abraçada dels teus, sies on sies.

Els homes es divideixen en tres classes; els vius, els morts i els que naveguen.

Aquest post arriba amb retard, les coses del cor sempre necessiten temps per asserenar-se.

Us poso la traducció anglesa de la torna d'una vella cançó marinera alemanya (Auf einem Seemannsgrab, da blühen keine Rosen).

On sailor's grave there are no roses,
On a seaman's grave there blooms no Edelweiss.
The only ornaments are the white gulls
And the many tears a girl is weeping.

Pels que no entengueu l'anglès la meva traducció aproximada

A la tomba del mariner no hi ha roses
A la tomba d'un home de mar no hi floreix la Flor de Neu
Els únics ornaments són les blanques gavines
i les moltes llàgrimes d'una noia plorant.

El títol és una cita del filòsof grec Aristòcles d'Atenes.

Bona singladura eterna chieff engineer