Lluïsa

Ahir, fruit d'aquelles giragonses que té l'atzar vaig veure unes imatges de Girona amb la nevada del 86 i vaig veure imatges de la façana de Sant Felip Neri amb els impactes de la metralla de les bombes que van caure per la guerra civil i vaig lligar caps. 

Sant Felip Neri just després del bombardeig. Autor desconegut

Ahir va fer anys que es va morir l'àvia Lluïsa. La que amb els seus dos fills petits es quedava a casa i no baixava al refugi perquè ells vivien a dalt de tot, en un tercer que era un sisè i creia que els refugis eren rateres; com els va passar als que van anar al refugi de Sant Felip Neri i si s'havien de morir preferia fer-ho a casa. Llavors quan tornaven a sonar les sirenes pujaven al terrat i miraven si hi havia dempeus les tres xemeneies del paral·lel on treballava l'avi. 

Les tres xemeneies (foto circa 1915-20) Montjuïc al fons i el cafè Apolo al costat

Barcelona sota les bombes. 

Ara de la casa només en queda la memòria, va anar a terra amb aquella fal·lera de fer places dures dels ajuntaments socialistes de Barcelona. Recordo el caòtic viatge de tornada cap al poble des de Barcelona, amb la darrera Sarfa que va aconseguir arribar. La resta de la família que venien al funeral es va quedar atrapada a l'estació de Flaçà. 

Diuen que no ets mort del tot mentre algú et recorda. Iaia Lluïsa, encara me'n recordo de tu. He de trobar aquella foto on agafes un nen de mesos davant una paret plena de flors.

I ens van suspendre el festival

El cràter

Havia de ser la meva primera vegada en un escenari de veritat, però ens van avisar que per ordre governativa s'havien suspès tots els espectacles. Recordo les imatges a la TV en blanc i negre al menjador de casa els avis. In illo tempore.  Ara de gran veig les implicacions que va tenir en accelerar la caiguda del franquisme. Però aquell dia estava molt emprenyat perquè no podria fer el festival de Nadal de l'escola.
I avui en tornar a veure-ho no he pogut resistir-me a exclamar fluixet - com passa el temps-  Aviat els meus records seran "batalletes de l'avi"

consciència / nostàlgia

Fa dies que li dono voltes. Ser conscient que els propers anys són de baixada fan que em sorprengui amb una mirada nostàlgica que li dona a tot un vernís diferent. 
Em sorprenen olors com la del porter de l'edifici on treballo i la seva loció d'afeitar. L'he reconeguda al moment i m'ha portat a un edifici, ja enderrocat, de ciutat vella. Hi havia una ràdio dels anys vint, on en comptes de freqüències hi havia ciutats: Berlín, París, Londres, Bucarest... Una galeria des on es veia la fàbrica de boles del món i el rellotge del BB que girava prop de la plaça de Catalunya. I un ou de fusta per a sorgir mitjons. Una foto del pont de Besalú amb un home en els seus trentes i un nadó. Un termòmetre sobre un rajola blanca, amb dibuixos humorístics sobre la temperatura. 
El gust mai tornat a trobar d'una dolça portada d'Andorra.
Els graons de marbre que en passar del principal es tornaven de fusta i rajola. 
Em sorprenc cantussejant "el gall i la gallina" i "els tres tambors" amb la veu de la meva àvia mentre condueixo per carreteres vora el Daró i el Ter. Amb els camps plens de roelles. Rutes que es feien en tartana amb velles històries de gitanos que maltractaven les dones i pedregades tant fortes que gossos cadells s'amagaven sota les faldilles de la besàvia i que ja fets en sentir tronar buscaven sopluig. Aquelles mans plenes de durícies de treballar al camp. 
Nostàlgia de veure homes que caminen mirant aparadors amb les mans agafades darrera l'esquena i reconèixer el gest.

Un dia d'aquests m'he de comprar un safata de lioneses de nata per a mi sol i menjar-les a peu dret, sobre un bústia, mentre miro com gira el món. 

40 anys no són res - Españoles, Franco a muerto -

Up Periscope ( 1959) LA pel·lícula! 

Avui fa 40 anys que es va morir Franco.  El 20N va lligat a la meva memòria a que la nit abans, a la tele en blanc i negre feien, si no em falla la memòria, una pel·lícula de la segona guerra mundial; de submarins i la volia veure. Però o bé era massa tard, a les 10 ja ens enviaven al llit al meu germà i a mi o van sortir els demolidors 2 "rombos" i llavors sí que no hi havia excusa. Cap al llit s'ha dit.
Al matí la mare ens va despertar tard i ens va dir que no hi hauria escola, que s'havia mort Franco.
Pel meu germà i jo mateix, Franco era aquell senyor que sortia a les pessetes i als segells, no hi vam donar més importància. El que ens va saber greu de veritat és que l'hàmster que teníem s'havia mort de vell. I això sí que ens va saber greu. Però encara ens quedava la gossa.
Llavors a la tele, on només podíem veure una cadena i en prou feines l'uhacheefe, va sortir un senyor que ho deia i plorava i després va començar a desfilar tot de gent davant d'un senyor que estava dins la caixa i després vam veure com un senyor vestit de soldat deien que seria el nou Rei.

La vida llavors era en blanc i negre

Ens vam passar els dies jugant amb els madelmans i llegint tebeos.

Els meus primers madelman

Els meus primers madelman

I llavors és quan t'adones que el fill d'aquell que anava disfressat de soldat ara és el Rei, que ja has vist 5 Sant Pares a Roma, i que la gossa de casa ja no t'espera a la porta i remena la cua com quan tornaves d'escola perquè en fa molt que és morta. Que 40 anys passen en un obrir i tancar d'ulls i comences a refugiar-te en els records de la  teva infantesa perquè saps que els propers quaranta ja són de baixada.