Tot de taquetes blanques

Tots anem mig endormiscats, la nit abans l'hem passada de gresca i el dia es lleva gris i plujós. El bus surt de Florència i va a pas lent cap a Venècia. La Núria, companya de classe, mira per la finestra com les gotes de pluja van fent reguerons sobre el vidre. 
- Veig tot de taquetes blanques sobre aquell prat, allí. Ho veus? Em diu la Núria. 
Miro per la finestra. Sí, tot de taquetes blanques fent línies, amb una precisió matemàtica. Sobre una pendent de prat verd, tota la pendent del turó n'és plena. Centenars, potser milers. 
- És un cementiri militar, de quan la segona guerra mundial, li dic. Cada punt blanc és un soldat mort. Són les làpides. 

Avui, és el dia D. I la memòria fent un salt al passat m'ha portat aquest record del viatge de final de curs a Itàlia. A cançons dels Hombres G, a la sensació de que et menjaràs el món.  

Cementiri militar americà de Florència