SPV? Collonades

Els nadadors d'Oweinat

Síndrome post vacacional (SPV)?, collonades. El que passa és que durant uns dies hem pogut fer el que realment ens agradaria fer durant tot l’any. Llevar-nos quan el cos digui prou i no amb el timbre del despertador. 

Fer-la petar i tenir converses interessants amb els amics; d’aquelles en que arregles el món mentre veus les flames del cremat com van pujant i baixant. Anar a veure les llàgrimes de St. Llorenç, tot i que hi havia lluna plena i sabia que no es veurien; però només pel pur plaer de pujar a Santa Coloma de Fitor i mirar la lluna per un telescopi i veure el somriure de dues criatures. Surar dins l’aigua fent el mort i només sentir el batec del cor i la remor de la mar. Menjar gelat. Llegir fins que el cor i la llum de la tarda diuen prou. Seguir un guia disfressat de monjo per Ripoll i veure una farga catalana per dins i sortir amb el caprici de tenir un parell de pistoles del XVII. 

Pistola de Ripoll

I llavors arriba que has de tornar i aguantar als mateixos imbècils que havies deixat al despatx i veure que ells no han gaudit de les seves vacances i continuen igual. Síndrome? El que jo vull és fer vida de ric, com tots. Que comença a fer fred, doncs m’escapo cap al tròpic navegant amb un 50 peus amb bona companyia ( o en solitari, qui va dir por?)

50 peus

Que estàs fart del Carib, doncs cap a fer un safari a Kenya o veure la cova dels nedadors a Oweinat i resseguir el camí de László Almásy (1) per la depressió del Qattara. Que fa massa calor, doncs cap a Suècia a veure els llocs d’Aurora Polar i després un cafè calent al Cap Nord (Noruega).

El que fa el cervell per a no matar als companys de feina. Recórrer camins imaginaris per llocs on voldria anar.

Per cert, el Porquet m’ha recordat que el dia que m’emprenyi faré el Camí de Sant Jaume de Galícia sortint des de la porta de casa, com es feia abans.

(1) NADADORES EN EL DESIERTO.
Ladislaus E. Almásy.
Península. ALTAIR Viajes nº 13 -Barcelona , Junio/1999.
294 págs. 

Exili interior

Fa dies que he decidit viure dins d'un exili interior. Gaudir de les petites coses de la vida que m'alegren. Un somriure d'una desconeguda mentre vaig a buscar el tren. Bona música. Fumar a les nits mirant la lluna. Fer que les bronques m'entrin per una orella i em surtin per l'altre. Somriure de bon matí per portar la contrària a tothom. Mirar-me la paret blanca del despatx amb carinyu i un somriure Zen. Com a bon empordanès, fer com les canyes i blincar-me, quan passi la tramuntanada em tornaré a posar dret. I els roures i els xiprers s'hauran esqueixat.

I de l'exili interior a l'exili exterior.

La mort fa uns dies de l'Elisabeth Eidenbenz, i que els 25 anys de la mort de Pere IV (Joan Oliver) han passat desapercebuts hem fan pensar que tenim encara un país de fireta, fruit dels atzars històrics, i que ens toca a nosaltres fer que deixi de ser-ho. Us deixo les corrandes d'exili per que hi penseu una mica. I una de les imatges, per a mi, més crues de l'exili. El pare i la filla mutilada que fugen d'un present horrible cap a un futur incert.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un  tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Juicy Salif

JUICY SALIF, Philippe Starck 1990

Proposta de Relats Conjunts

- Què en fem d'aquesta andròmina?

- Desa'l a la capsa de la cuina, rei. -estem fen mudança, i el que no sap el meu marit és que no me'n penso despendre d'això. 

És l'única cosa que em lliga a ell.
A l'estirar la ma per agafar-lo, allà al super, les nostres mans es van tocar. Se'm va eriçar el cabell de la nuca, i encara no l'havia vist, només era una ombra a tocar meu, amb els carretons plens de menjar a tocar.

- Ei, no em recordes? va dir-me.  I tant que el recordava, era ell, l'empollon de l'institut, a qui ninguna de nosaltres feia cas. Totes anàvem boges pel que ara és el meu home.

-Sí, com has canviat!- sens les ulleres, sense grans, amb vestit car.

-Tu tampoc has canviat, estàs igual de guapa! - És afalagador que t'hi trobin, i més quan el que tens a casa arriba i et demana que hi ha per sopar i que li portis una cervesa.

-Queda-te'l tu, ja en vindré a buscar un altre dia -És el darrer que queda.

Li accepto la proposta i anem junts cap a la caixa, que si es va graduar en una bona universitat, que si ara treballa aprop, que si... ja ni me l'escoltava.

En veure que anava a peu es va oferir a portar-me a casa en cotxe. Al arribar li vaig oferir un cafè, o una cervesa - Per què no l'estrenes, tens llimones i fa calor.

Vaig agafar les llimones i ell les anava tallant i jo esprement a consciència. El suc regalima entre les meves mans i ell en un gest sobtat l'agafa i em xucla el dit.

De cop dubta - Perdona, no ho havia d'haver fet, perdona. Ara marxo-  No li vaig donar temps a reaccionar, la meva llengua ja era dins la seva boca, els dos caient a terra, regirant-nos la roba. El vaig cavalcar, el premia amb les mans sobre les espatlles. No recordo haver tingut millor orgasme. No ens em vist mai més. M'estimo a l'inútil del meu home, però l'espremedor presidirà la cuina de la nova casa, com ha fet en aquesta des d'aquell dia.

Alyebard al paradís dels hippies - I -

Una fira de quatre dies és molt llarga. I més si el perfil professional són rastafaris, nens descalços que corren sense control parental, alternatius que viuen a càrrec de la visa del papà i tenen i-phone.

Com que vaig tenir moltes hores mortes, en que el meu estand semblava una parada de la rambla en que veus passejar la gent, em va donar per prendre notes pel blog, petar la xerrada amb els expositors i reprimir les ganes de matar-ne a més d’un dels que corria per allà, gos inclòs ( bé el gos no, que no en te cap culpa).

Diuen que la poesia és fruit del dolor, però també pot ser fruit de moltes altres coses. Estava canviant la lluna.Va sortir-ne això ( que no s’acosta ni a poesia)

Desert Blanc, via Marta de Més enllà

Neguit

Level 3

Neguit de perdre.

Neguit de no reconèixer que només

Jugàvem

Sense voler-nos fer mal.

Neguit de passar el límit.

Neguit de quedar-nos al llindar.

Neguit de quedar-me altre cop

Dret enmig del desert.

Sabent que a l’altre costat de la duna

Tu també et neguiteges.

------

Game over

Sóc idiota, no es pot perdre el que no es te

Només cal acceptar

El que et donen

Sense demanar res.

Només cal donar-se, tal com ets.

Sense que t’ho demanin.

Llavors, ja no hi ha neguit.

Només queden preguntes sense resposta

Que ni un ni l’altre es volen plantejar.

Sóc com sóc, ets com ets

I si mai necessites bit, rere bit, per a

Tenir algú a l’altre banda que escolti

Seré dret en mig del desert, donant respostes

O senzillament, escoltant.

A la que tingui més estona, una fabulosa descripció de com sobreviure quatre dies al paradís dels hippies sense matar-ne cap.

Lluna nova

Hi ha lluna nova, i l'ànima esta tova com el fang que treballen les ceramistes. Però més que parlar-vos de la fira realitzada quan estava sense cobertura us parlaré que aquesta ànima tova a vegades es troba donant consell de com superar el dia a dia amb la fermesa del diamant. 

Potser són les hores de donar voltes al sentit de la vida. Potser perquè en els temps que corren tots som candidats a ser auto esbudellats sobre el divan d'un terapeuta, o que un metge que no te prou temps per a visitar-te et receptaria tot de pastilles de colors quan potser una conversa en un bar davant d'un suïs a vesar de nata faria prou per veure-ho tot millor.

Potser perquè amb un petit gest com demanar a algú - et trobes bé? fa que l'univers sencer recuperi l'equilibri.

Potser perquè com explica un de tants contes àrabs un emir va demanar una cosa que el fes sentir trist quan estava alegre i alegre quan estava trist. Els més savis del regne no sabien com fer-s'ho. Ja temien l'ira de l'emir i començaven a acceptar que potser acabarien tots al cadafal sota l'alfange del botxí. Però arribar un home d'un poble llunyà, vestia amb parracs i demanà ser rebut per l'emir. Al fer-lo passar a la sala del tron li allargà un farcellet - l'he encarregat al ferrer del poble, doncs sóc pobre i no podia comprar ni or ni joies per adornar-lo. L'emir va obrir el paquetet i trobà un anell de ferro ho hi havia inscrit: AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ.
Potser aviat tornarà a canviar la lluna...
Potser...

Música per a dies grisos -II-

Seguint amb la tònica d'aquesta setmana en que em quedaria arraulit a la vora d'una llar de foc, llegint els clàssics i escoltant música, meditant que faig o deixo de fer; Com que no en tinc la possibilitat us deixo un fragment de "La flauta màgica". de W.A.Mozart: In diesen heil'gen Hallen

In diesen heil'gen Hallen,
Kennt man die Rache nicht.
Und ist ein Mensch gefallen,
Führt Liebe ihn zur Pflicht.
Dann wandelt er an Freundes Hand
Vergnügt und froh ins beßre Land.
Dann wandelt er an Freundes Hand
Vergnügt und froh ins beßre Land.

In diesen heil'gen Mauern,
Wo Mensch den Menschen liebt,
Kann kein Verräter lauern,
Weil man dem Feind vergibt.
Wen solche Lehren nicht erfreun,
Verdienet nicht ein Mensch zu sein.
Wen solche Lehren nicht erfreun,
Verdienet nicht ein Mensch zu sein.

He intentat traduir-ho amb el Google; però em surt una brunyol. Si algú sap alemany i m'envia la traducció li estaré agraït.

Suposo que demà em sortirà una millor entrada, que en tinc de pendents, sobre hippyperroflautes, bicicletes, commuters  i mànagers.  

(Pseudo)Haiku gamberro o està canvian la lluna

Et lleparé la clivella

fins a fer-te xisclar.

Fruita d'estiu.