lascia chi'o pianga...

Les notes van sonant. El castrati comença l'ària, Lacia chi'o pianga, el semàfor es posa en vermell i jo fastigosament civilitzat m'espero, el transit que baixa per Almogàvers cruïlla amb Marina va passant com aquell que no vol la cosa. ˙la dura sorte La tarda tot just comença i la meva vista vagareja dels dos guiris rojos com a gambes que s'esperen a l'altre costat del carrer als taxis amb el cartellet de Lliure o el camió enorme i roig que acaba de passar...e che sospiri e che sospiri El transit afluixa, el seu semàfor es posa vermell i el meu verd, els guiris travessen corrents com no refiant-se que els doni temps per passar i que acabi la seva visita a Barcelona en forma de gelatina roja sota un tràiler de vuit eixos, jo començo a passar i observo al personal que s'atura. D'entre ells es destaca un casc negre, una noia en moto que també vagareja el seu mirar d'un costat a l'altre; no ens coneixem, però en creuar-nos les mirades, la sensació que sí, que ens coneixem d'alguna cosa, però només és aquell moment en que juraria que te els ulls verds i que m'ha somrigut, continuo caminant i aguantant-li la mirada fins que arribo a la seva alçada. Si m'ofereix un casc, pujo i em deixo portar, on ella vulgui e che sospiri la libertá L'ària s'acaba, jo ja he arribat a la vorera i la noia de la moto no m'ha ofert el casc, però el seu somriure i la mirada verda m'han anant seguint carrer enllà. Hi ha mirades que ens portarien a l'abisme; i nosaltres gustosos,temorosos,inconscients, conscients, ens hi llençaríem de caps. Torno cap el despatx i em descobreixo somrient en el reflex d'un aparador. La primavera té aquestes coses.
Lascia chi'o pianga la dura sorte e che sospiri la libertá...

Dinosaure

El passat dissabte vam tenir finalment sopar de "monos" els pocs que quedem en actiu; per cert, DOME, encara t'esperem per sopar!! :-), esclar que amb tanta tecnologia i GPS es devia perdre i encara deu ser per Matalascabrillas del Duque. I després de riure i tripejar una bona estona i ventilar-nos tres (3) ampolles de xacolí; és el que passa quan sopes a un basc, vam decidir continuar petant-la al pub anglès de la cantonada. Fosc, amb màquina de dards, Bombardier i Michael's de pressió, la cosa prometia, fins i tot tenien Saphiro i Bombai Blue pels amants del Gin. Però al cap d'una estona... La sensació de sentir-nos observats i no precisament per guapos, de fet el més gran de tots té un pacte amb el diable i no aparenta l'edat real que té i era a l'únic a qui somreia lascivament la cambrera. Ens estaven observant per que érem uns dinosaures, mitja dotzena de quarentons a qui les dones han donat permís per sortir de nit envoltats de nenes guapes de no més de trenta anys, les de mes de trenta tenien pinta de demanar-te cinc mil i el llit. La música molt bé, però de cada cinc cançons només en reconeixíem una de l'època daurada del Platea. I a sobre vam recordar que Palladium ja està enderrocat seguin l'ordre del Tribunal Suprem; però com pot gosar un tribunal permetre que s'enderroques, si hi haurien d'haver-hi posat una placa commemorativa: Aquí va ballar-hi Alyebard dalt del pòdium disfressat de Senador Romà amb un dildo de dos caps com a ceptre. I a sobre vam tornar tots a casa abans de les dues. Definitivament, els dinosaures no es van extingir, van fer una mutació i és en el que es converteixen els casats a partir dels quaranta quant surten en grup els dissabtes a la nit.