dimarts, 20 de juliol del 2010

"Hell hath no fury like a woman scorned"


No m'escoltes. Aquest retret retruny dins el cap, he baixat al garatge on he amagat el paquet de Camel al cotxe. Pujo fumant per la rampa que dona al carrer i m'assec com un adolescent que fuma d'amagat dels pares a la vorera, apago la cigarreta i n'encenc una altre. No se si és per una punyetera conjunció astral, perquè els dos estem amb les feines pendent de fils. Que el termòmetre dins de casa marca 27.8º, que tot ens esgota. Que fa massa temps que els silencis i els retrets s'acumulen. Però tot comença a pesar-me i a pesar-nos. Al matí la bàscula confirma la crua realitat, he guanyat pes. Avui la infermera em renyarà altre cop. Ha sobre torno a fumar d'amagat altre cop. No m'expliques les coses. Hi ha dies en que si verbalitzés els problemes em tancarien en un psiquiàtric, per això callo. Ens estem allunyant. Que en fa de temps en que a vegades seiem al sofà hi semblem dos desconeguts que vagin en metro mentre veuen passar imatges sense sentit per una pantalla de TV. Necessito fer un RESET o posar els comptadors a zero. Quant una dona et retreu coses de fa vuit anys enrere, qui no ha paït què? Fa massa calor. He de perdre pes altre cop i tornar a deixar de fumar. Agafar la meva motxilla mental i tornar a fer l'esforç de obrir-la i buidar-la de merda. Però el meu entorn també haurà de fer el mateix esforç. Això, ho aviat veureu un post que es tituli -Separació-

11 comentaris:

  1. Hola, ALYEn de les BARDisses, o bé BARD dels ALYEns.
    El teu relat, sigui o no verídic, lliga d'allò més bé amb un llibre que et recomano (te 8oo i unes quantes pàgines més), de contes, del nordamericà John Cheever (Proa, col·lecció La Butxaca). Forma part d'una sèrie de llibres nous i antics que abans formaven El Balancí, i estan molt bé de preu.
    En aquests retrats socials, rics, ben treballats i de la vida quotidiana, les relacions de parella i entre parelles solen degradar-se fins acabar malament la majoria de vegades. Surt força la frase que poses al blog.
    Salutacions.

    ResponElimina
  2. OlgaPoetessa, t'hi has acostat molt, AL Y
    E BARD. YE com la antiga grafia de THE ;-)Però m'han agradat molt les teves aproximacions. Gràcies per la recomanació Olga, crec que aquest estiu necessitaré de la companyia de bons llibres.

    ResponElimina
  3. Endavant amb l'esforç per guanyar a la teva motxilla. El teu entorn haurà de fer l'esforç, és ben cert. Només et desitjo que ells també hi siguin i et puguin donar el suport que ens és tan necessari.

    Des d'aquí, des de la distància de la catosfera, nosaltres te'n lliurem el nostre. Tot i que la calor també ens estigui matant...

    ResponElimina
  4. Sànset i utnoa: Gràcies pel suport parella. Que sempre trobeu el moment de fer-vos pessigolles. Encara que no t'agradin gaire utnoa ;-)

    ResponElimina
  5. Alyebard, paciència! jaja... també tu tindràs part de culpa, no??!! ;-) esperem que millore la situació i no siga per a tant... (i lo que mola fumar d'amagades?! jeje...)

    ResponElimina
  6. El pes de nervis, cansament i anys i panys fa d'aquestes motxilles unes veritables trencaesquenes.

    També és cert que, malgrat futurs posts, les nostres esquenes tenen la capacitat d'aguantar molt més del que pensem fins que, sense saber com -segurament xerrant i xerrant- van perdent pes per l'art de màgia de la paraula.

    Ja ho sé: senzill de dir.

    ResponElimina
  7. Ada: Sí, i ho reconec. El problema és quan l'altre només te retrets i no vol escoltar. És complicat. Mola, però em fa sentir ridícul, que ja no tinc 15 anys! Hi havia deixat de fumar fa temps, brrrr.
    òscar: Les relacions són sempre complicades, és un joc a dues bandes però què passa quan l'altre no vol acceptar que també duu una motxilla plena de merda i que ha de buidar-la? Què passa quan l'altre no vol escoltar/dialogar/parlar? Jo de moment ja he decidit buidar la motxilla, però pot ser com obrir la capsa dels trons.

    ResponElimina
  8. Bé, feia temps que no em passava per aquí.
    Vec molts canvis també.
    Només puc dir-te que després de buidar la motxilla, segur que es veuen les coses més clares,
    endavant :)

    ResponElimina
  9. NEN!!! VINE D'ACAMPADA!!!. UNS DIES A L'AIRE LLIURE GAUDINT DEL SOL, LA LLUNA, EL VENT I ELS NÚBOLS. CARREGANT UNA MOTXILA DE VERITAT, AMB UNA TENDA DE VERITAT I AMB MENJAR PRECUINAT, CUINAT AL MOMENT... WÀTERS ENORMES I SENSE DISTINCIÓ DE SEXE, NI EDAT. ESPAI, SOBRETOT MOLT ESPAI!! I PAU... PAU D'AQUELLA QUE NO TÉ PREU I QUE NO ES POT PAGAR AMB €. PENSA-HI. ESTEM EN CONTACTE.

    ResponElimina
  10. ema#: Sí, molt de temps; i la nostre coneguda comuna encara fa més que no diu res ni es passa. Si vols parlar de canvis posa'm un mail.(si vols). Buidar la motxilla és dur però te un avantatge. Després es més lleugera i portable.
    Gràcies per passar-te.
    LAIETA: Ho estic negociant...i no vegis com enyoro anar d'acampada, des de l'etapa SCOUT que no em penjo una motxilla real a l'esquena. :) I NO T'HA DIT NINGÚ QUE A LA XARXA LES MAJÚSCULES SÓN PER CRIDAR!!! LAIETA QUE NO ESTIC SORD !!!! :D LOL

    ResponElimina
  11. Uix! Això de les majúscules és un defecte que tinc. A la feina em passo el dia merdejant taules d'excel i sempre poso els titols de files i colunmnes amb majúscules. Al meu portàtil les majúscules viuen connectades eternament... Procuraré millorar aquest aspecte...
    Referent a l'accampada... Negocia, negocia que això té bona pinta. Aqui et passo una ajudeta...
    http://www.alcion.es/negociacion.htm

    ResponElimina