dijous, 26 de gener del 2012

Ens queden moltes batalles...

Carregant (per passes)

Primer agafeu un cartutx de paper de la bossa de pell que porteu penjada en bandolera i mossegueu-lo pel costat que no dur el fil que el lliga. Trenqueu-lo amb les dents i guardeu la bala a les dents. Poseu la clau del mosquet en la posició mitja i obriu la cassoleta. Poseu una mica de pólvora a la cassoleta. Tanqueu la cassoleta. Poseu el mosquet vertical i poseu la pólvora per la boca del canó, poseu la bala que guardàveu a la boca i el paper del cartutx. Traieu la baqueta del seu allotjament i apreteu-ho tot cap avall. Torneu a posar la baqueta al seu allotjament. Alceu el mosquet i munteu la clau en la posició alta. Apunteu. Dispareu. Recordeu de tancar els ulls, perquè us poden entrar restes de pólvora i el fum del tret. Baixeu el mosquet i comenceu l'operació altre cop.

Sembla senzill, oi? Doncs ara imagineu-vos que no sou un soldat professional que ha interioritzat els moviments a base d'instrucció i que sou un membre del gremi dels carnissers de Barcelona. Que sou dels 400 que no han sortit fugint cap a la ciutat en veure que pujaven els famosos tercios. Uns 2.000 soldats entre mosqueters, piquers i llancers que pugen per la banda del Llobregat. Que teniu unes ganes de pixar-vos a sobre des de fa hores. Que us mana un membre de la baixa noblesa catalana o un burgés de la ciutat que en sap tant com vosaltres de fer la guerra, però ha comprat un títol de capità perquè l'uniforme de la Coronela de Barcelona llueix als saraus. Però que té prou seny per dir-vos que aguanteu el tret fins a cinquanta passes i dispareu per seccions de  companyies. De sobte com una onada d'aquelles dels camps de futbol veieu com el soroll i el fum s'acosta cap on sou vosaltres i quan arriba al vostre costat dispareu. Que  com que els tercios han disparat  des de unes cent cinquanta passes i sou darrera el mur de terra, que anys més tard serà el Castell de Montjuïc, heu tingut la sort de cara i que la primera descàrrega no ha matat ningú. 
I ells ara avancen amb el mosquet descarregat. 
El mur de llances, homes i colors que teniu davant trontolla, es sacseja i comencen a caure. 
Recordeu allò de tornar a començar? Doncs teniu temps de tornar-ho a fer un parell de cops més si no us atabaleu, doncs ells encara tenen les llances i continuen avançant. 
Però a la tercera descàrrega s'aturen i a la quarta comencen a córrer però cap a la plana. Una lliçó que un oficial espanyol no ha recordat. No es menysprea a l'enemic, encara que sigui petit. No s'ataca una posició fortificada costa amunt sense estovar-la abans amb artilleria. Encara que sigui un simple mur de terra, un fossat i una tanca de fusta.
Quan es dispersi el fum i l'olor a pólvora, sang i mort heu salvat la pell, la ciutat i el país. Comença a caure la tarda. 26 de gener de 1641.
Si fóssim un país normal, avui seria festa nacional.

22 comentaris:

  1. Batalla de Montjuïc, i mort en combat de Martí Marcó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i entrada de l'exercit franquista a Barcelona ( es comenta que van retardar l'entrada per a que coincidís amb la batalla de Montjuïc)

      Elimina
  2. Poques victòries i poc rèdit tenim al marcador. Però cal recordar que fa molts anys que estem en lluita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, però encara no han pogut amb nosaltres. Encara.

      Elimina
  3. Una crònica excel.lent, Alyebard. Si fóssim un país normal... igual ni ens caldria recordar fites com aquesta. Com no ho som (encara), el recordatori s'agreeix, per oportú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ferran, és veritat. Els països normals les batalles de 1641 (excepte que fos una gran fita històrica) ja ni es recorden. Com a molt els quatre estudiosos de l'època i els quatre friquis que es disfressen per a commemorar-la. Però mentre no siguem un país normal (encara) hem de recordar que de tant en tant també repartíem i que guanyàvem i tot!!

      Elimina
  4. Molt i molt bona Aly! Un relat commemoratiu diferent i original! Com es veu que continua essent, malauradament, aquest país petit, una mena d'anomalia original dins les nacions estat del món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet! Si conservem la voluntat de ser, tard o d'hora deixarem de ser una anomalia. Som una colla de tossuts des de 1640 :)
      S'ha de reconèixer que aquella època els tenien molt ben posats.

      Elimina
  5. Alyebard, em temo que ser un país normal no és el més habitual :( Urgeix una redistribució!

    ResponElimina
  6. Tant de bo la història fos una altra, que bé ho exposes, i gairebé m'has fet sentir l'esclat dels cartutxos d'aquells que amb mans tremoloses carregaven sense cap coneixement unes armes que a molts els suposaria la seva pròpia mort.
    Quan fa un parell de setmanes era al castell de Montjuïc vaig pensar tantes coses!!!
    Cada cop sento més a prop el dia de tenir la nostra festa nacional en un estat lliure.
    VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dafne, la història va anar com va anar. M'agrada que el relat t'hagi fet vibrar i que sentissis l'olor de la pólvora.
      Crec que el dia és més aprop del que ens pensem.
      VISCA!!!

      Elimina
  7. la guerra dels Segadors! que també varem acabar perdent, en fi, potser que ens dediquem al futbol, que s'ens dona més bé!
    Molt bona descripció!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, sí, la vam perdre com moltes altres. Potser el problema és que estem massa pendents del futbol? Gràcies.

      Elimina
  8. Ah! si fóssim...
    ara, jo només sentir un petard ja m'amago sota el llit, amb això t'ho dic tot

    un post molt educatiu

    bon cop de falç!

    ResponElimina
  9. GS, cada un dins les seves possibilitats ;)
    Que quan convé seguem cadenes!

    ResponElimina
  10. No tenia pas presents aquests fets! Però el nom de Marcó, em sona. Almenys se l'anomena a Les veus del Pamano com a "tinent Marcó" dels maquis. Però segurament no té res a veure amb aquest... més que el nom!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yáiza, segurament només sigui coincidència en els noms. I si fossin família? i si hi ha una saga de Marcó que es dedica a lluitar contra els invasors... ( dona per a una novel·la, però segur que no em sortiria com Les veus del Pamano)

      Elimina
  11. Per desgràcia, el nostre país normal va ser absorbit per una colla de xusma que viu a costa nostra. Jo espero que abans de morir tornem a tenir un altre dia de la independència :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Surfzone, per sort les tornes estan canviant de mica en mica. Jo encara mantinc l'esperança ;)

      Elimina