divendres, 27 de gener del 2012

Remebrança - Yad Vashem

http://triangleblau.entitatsfigueres.cat

Als companys de Quim Funtané i Carme Planella que no van tornar (Justos entre les nacions)


Jo era petit, doncs segur que no devia de tenir més de deu anys, amb els meus pares vam anar a veure uns amics seus que passaven l'estiu a Palamós. Eren companys de penúries de la meva tia-àvia que va passar la frontera amb França en ple hivern, sobre l'any 1941, per a casar-se amb el seu xicot que havia fugit el 39. 
Quan va arribar a l'altre banda de la frontera, en un mas, la masovera valenciana li deia agitat, lleva't les calces. I ella sempre explicava l'anècdota rient - Què vol aquesta dona, que em sacsegi i em despulli!!??. No, el que volia era que s'estirés i es tragués les mitges xopes de caminar sobre la neu, que ella li'n donaria unes de seques. 
Al cap d'uns dies es va trobar amb el seu xicot i es van casar a la França de Vichy. 
Aquests amics ens van convidar a sopar. La meva tia-àvia ja era vídua i havia tornat altre cop a viure a Catalunya, però sense renunciar a la nacionalitat ni la pensió francesa. De fet per això havíem anat a Palamós.
Els seus amics tenien un Citroën d'aquells que en deien "tiburón" i plaques negres amb números blancs i llums grocs. M'encantava. Al costat de la matrícula tenia dos plaques petites i rodones. I el meu pare sempre deia. Veus, ell pot aparcar on vulgui i cap gendarme s'atrevirà a posar-li una multa. Eren les plaques de Gran Resistent per França i la de Grans Patiments per França (presoner de guerra)
Eren molt simpàtics i recordo que durant el sopar una dona molt gran amb els cabells blancs va dir: Sóc molt afortunada, se'm van endur l'home i el fill a la guerra i a l'infern i en van tornar els dos. Jo no vaig entendre res.
També amb el temps vaig descobrir que en el mateix vagó de tren de bestiar on s'apilonaven hi havia l'home de la meva tia-àvia, en Quim. Que en una aturada per posar aigua a la màquina del tren els alemanys el van llençar mig mort a l'andana, ple de tinya, i van decidir que no valia la pena gastar una bala per matar-lo. Uns monjos de la cartoixa, silents ells, el van curar submergint-lo en una tina plena d'aigua i zotal ( un desinfectant de galliners de l'època) fins que va canviar la pell. Li va caure literalment a tires. Llavors el van amagar una temporada fins que es va poder unir a la resistència francesa. 
Els seus companys de vagó no van tenir tanta sort, van arribar a un camp de concentració i només en van tornar uns quants, entre ells l'home i el fill d'aquella velleta.

Per que no es perdi mai la seva memòria

5 . Manaré que li erigeixin
dins els murs del meu temple
una estela que porti inscrit
el seu nom.
Això serà per a ell
millor que tenir fills i filles.
Serà etern el seu nom,
res no el podrà esborrar. 
IS 56:5
Yad Vashem





23 comentaris:

  1. Molt interessant, com tot el que contes. Sempre és un plaer passar per ací.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jpmerch. El plaer és meu per passar-vos i deixar el vostre comentari

      Elimina
  2. La lectura d'aquest relat, viscut i sentit explicar, es fa atractiva i penetra els sentits precisament per ser escrita sense afectació, però amb els detalls, situacions i ambientacions precises per emmarcar l'acció.
    A poc a poc, gràcies als testimonis que van sortint i a les memòries que es van publicant, podem conèixer les dimensions d'uns fets que ens donen la brutal mesura de la maldat d'uns homes però també de la bondat heroica d'uns altres.
    Molt bona explicació, Alye.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Olga, no saps la il·lusió que em fa veure't per aquí. Gràcies per trobar-lo bo.

      Elimina
  3. Esgarrifós holocaust, esgarrifosa humanitat, capaç de les salvatjades més bèsties i... inhumanes que puguem imaginar. Pell de gallina amb el relat d'una vida. No oblidem mai, i no els deixem passar si ho tornen a provar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esgarrifós, perquè quan no en quedi cap supervivent viu, només en quedarà el seu testimoni. I ara ja hi ha gent que ens en vol fer dubtar. Imagina't quan ja no en quedi cap.

      Elimina
    2. El perill existeix, però per sort avui dia hi ha mitjans, els testimonis queden per a l'eternitat.

      No, no passaran!!

      Elimina
  4. Esborronador, però il·lustratiu i memorable. Memòria per als que se la mereixen!

    ResponElimina
  5. Carai, son aquelles històries que es llegeixen però quan algú coneix als protagonistes es més colpidor...si, la memòria no es tindria que perdre mai...

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt escoltar això que ens expliques, m'agrada molt que m'expliquin històries, història...
    Jo llegeixo tot allò que trobo editat relacionat amb la nostra memòria (biografies, memòries, dietaris, assaigs...). Sento un profund respecte pels nostres "vençuts" (nosaltres també en formem part), encara que la majoria d'ells mentre creuaven la frontera (els que ho van fer) no se'n sentien, de vençuts, sinó que creien que havien perdut una batalla... Ara ens toca a nosaltres guanyar la propera i, per això, és primordial recuperar la memòria del nostre poble i actuar en conseqüència segons les possibilitats de cadascú.
    Salut i molt de camí!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Violant, benvinguda. El camí és feixuc però l'anirem fent pas a pas. ;)

      Elimina
  7. M'he emocionat, perquè m'has fet reviure històries properes de casa, amb el meu avi republicà tancat pels nacionals. Aquesta memòria ha de perdurar en totes les generacions, i si algú ho vol silenciar, hem de ser nosaltres els continuadors, perquè se´n parli, perquè no s'oblidi el patiment de molta gent.
    M'has recordat el carrer on vivia de petita, que al costat hi havia una casa que era un galliner, i sempre feia olor a zotal!!!
    Paraules plenes de sentiment, aquestes són les que arribin i es transmeten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dafne, tens raó, ens cal transmetre el que va passar. Sense odi ni rancúnia, però sense oblit. Amb els anys, una de les millors amigues de la meva tia-àvia era alemanya. A ella la bombardejava la RAF de nit i l'USAAF de dia.

      Elimina
  8. Pell de gallina amb aquesta història biogràfica, Alyebard. Pell de gallina com gairebé sempre que narres alguna història amb aquest passat de pors, temences, sacrificis, penúries i algunes gotes de fortuna, que per sort, van somriure a la teva família.

    Una abraçada company, quin plaer passar per aquí sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, el plaer és meu que passeu tots per aquí. Segur que en totes les famílies hi ha històries de por, sacrificis i petites dosis de fortuna. Només cal escoltar i fer-els-hi memòria. Com la teva entrada de l'àvia. ;)

      Elimina
  9. Quina història i quin poemàs!
    Fa esborronar!

    Una abraçada enorme!

    ResponElimina
  10. No hem de perdre aquestes petites i intenses històries que formen part de la història i del nostre passat....sovint el meu pare em contava coses de la guerra civil i de la postguerra....que feien esgarrifar....qui per els orígens perd la identitat ....hem d'honorar la memòria dels qui va perdre la vida lluitant per la seva, la nostra, llibertat ...com tu dius sense rancúnia ni revenja però sense oblidar! anys després el meu pare es fa gran amic d'un home que havia estat falangista...l'amistat sempre està per sobre de tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elfrelang, hem d'evitar que es perdin aquests fragments de memòria. I crec que la majoria de gent que es va veure atrapada enmig d'aquesta guerra i la mundial eren més participants passius que actius, es van veure atrapats per la mateixa guerra.

      Elimina
  11. Respostes
    1. Surfzone, gràcies. Segur que en cada família hi surt alguna història colpidora de l'època de la guerra.

      Elimina