 |
| Ficus carica via Wikipedia |
De cop i volta m'ha vingut al cap que el meu avi ens va regalar uns escapularis de la Mare de Déu del Carme i m'ha vingut el tacte aspre de les seves mans, endurides de treballar al camp. I el convent dels carmelites que hi havia a prop de casa seva, on l'estiu que vaig passar-hi amb sis anys hi anàvem a missa de diumenge i em feia donar dues pessetes, les rosses de tota la vida quan passaven el plateret de les almoines. Era una religiositat directe, de senyar-se abans d'anar a dormir, de recitar jaculatòries quan tronava. - Sant Joan, Sant Marc, Santa Creu; Santa Bàrbara no ens deixeu!. De senyar el pa dels brunyols abans que llevés. De senyar el pa abans de tallar-lo. De capelletes portàtils que anaven de casa en casa i es posaven al rebedor de quinzena en quinzena. De rituals no qüestionats i que reculen en el temps arrelats a la terra que tan costava de fer fruir.
Fa temps que penso en els que ja no hi són. En els dies passats. En el temps pretèrit que no té manera de tornar i que la memòria transforma i endolceix. Suposo que ara tinc massa temps per pensar. D'enyorar les figueres on m'enfilava i menjar-ne les figues amb pa amb tomata.
M'ha encantat llegir el teu post, perquè hi he vist retratada la meva infantesa i m'agraden tant el records...Gràcies per fer possible que me'ls trobi!!!
ResponEliminaBon vespre.
De res, la memòria a vegades és estranya. Recordem detall i n'oblidem d'altres.
ResponEliminaRecordar està bé. Però amb la melancolia d'enyorar els temps feliços, millor que no. Només serveix per fer poemes.
ResponEliminaBen cert. Es un voler tornar a un temps feliç filtrat per la memòria.
EliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina