dilluns, 26 de maig del 2014

Pluja.

Gotes de pluja sobre finestra, de Google


Que pari de ploure. Que deixi d’escolar-se l’aigua per tot arreu. Que les articulacions ja no poden amb la meva ànima ni la meva ossamenta. Per no parlar de les poques ganes d’estar llevat. Ara mateix m’estaria arraulit dins del llit.  Amb les persianes baixades, sentint com plou a fora.
Tornar a aquells anys on la mare posava la samarreta sobre els radiadors per a que en posar-nos-la de matí la trobéssim calentona. A veure la plana coberta de boira i els dos turons que vèiem des de casa surant com illes. Boira! Tota una excepció als cels nets per la tramuntana.
A anar caminant a escola amb l’abric verd de pana. I la motxilla penjada a l’esquena. O anar a cercar ous al galliner de casa els avis. Amb el canyer al costat i el miragolaner.  Posar els ous en un cistell i pujar-los cap a casa, mentre els gossos de cacera ens volten per les cames.  Menjar-nos un dels ous cru, xuclat per un forat a la clova i amb un altre forat a la banda oposada. Esmorzar pa amb el tel de la llet, recollit amb un petit colador i ben ensucrat. Un gran bol de llet amb galetes maria per acabar-ho i llavors anar cap a escola.  Dormir en una petita cambra que era com el camarot del vaixell pirata... Menjar figues amb pa amb tomata, collides de les figueres del pati amb un badoc. Allà on ens amaguem a la tarda i ens expliquem històries amb cosins i germans més petits. El Ieti, el ieti... Llegir els Tintins en una butaca d’orelles, d’estampat escocès mentre fora es sent el brogit de Barcelona.  Quin gran contrast.  El que donaria per tornar a pujar els sis pisos sense ascensor per arribar a casa dels iaios, amb aquella ràdio dels anys 20, de quan es devien casar, el rellotge de pèndol i aquell armari amb portes de vidre ple de tornavisos, i capses, i eines. I la galeria des d’on es veia aquella fàbrica de globus del món i la senyal bancària, que donava voltes i marcava l’hora.  Barcelona i la seva ciutat vella, abans que ho tiressin tot a terra per fer una plaça dura que ara habiten els skaters i els universitaris. Què voleu que us digui. Quant comencen a tirar el teu paisatge i la teva memòria és que et comences a fer-te gran, molt gran...
Res, que fa dies que m’aixeco enyorat de dies que ja han fugit i que només estan amagats dins dels plecs de la memòria...

I que us trobo a faltar molt a tots. 

17 comentaris:

  1. els plecs de la memòria avui t'han portat a llocs fantàstics...
    fins i tot les insípides maries les trobaríem bones si pugéssim ser allà,
    gràcies Aly per recordar-m'ho!:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, amb la llet tant calenta que escaldava la llengua i tot.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Molt, molt malament. Sóc el primer a dir-ho. Tinc mal dia. Molt mal dia. I no para de ploure.

      Elimina
    2. La pluja és molt lírica, com el text que t'ha sortit. Jo també enyoro la meva infantesa.

      Elimina
    3. Gràcies! No li veia, era enyorança pura d'un dia de pluja

      Elimina
  3. Gràcies per explicar-nos-ho. A mi m'agrada molt molt que em contin cosetes, sobretot les que tenen a veure amb vivències i sentiments del passat. Dec ser de mena nostàlgica, fins i tot respecte a allò que mai no vaig viure.
    Els dies rúfols poden exercir de muses, veig.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Dies d'enyor. Suposo que quan fa sol ho veus tot més immediat, la pluja convida a la reflexió.

      Elimina
  4. La infantesa és l'únic paradís que ens queda per refugiar-nos de grans. Arribem a recordar els detalls amb una nitidesa notable, com fas tu. I això ens conforta. Bon exercici, treure a la llum aquesta memòria. Ara bé, la pluja és reconfortant per a mi, sempre que dins hi hagi un ambient acollidor, per contrast. La pluja fa lliscar els dits per l'ordinador i els pensaments pel cap. Purifica, alimenta la terra, és vida.
    Et faig una estona de companyia amb aquestes lletres.

    ResponElimina
  5. Gràcies per la companyia i les paraules

    ResponElimina
  6. Tot temps passat sembla millor. Això tenia una explicació científica que més o menys deia que el cervell està programat per recordar més les coses bones que les dolentes. A part queden els traumes que marquen per sempre, es clar.

    ResponElimina
  7. Sí, és temps d'enyorances vàries.

    ResponElimina
  8. Gràcies per passar per la vida té vida pròpia. I per aquests textos que connecten i traspassen.

    ResponElimina
  9. La infantesa és la etapa més màgica de la nostra vida i mai podrem oblidar-la. Es cert que els dies de pluja son grisos i ens fan reflexionar...a vegades massa i tot. Gràcies pels teus escrits

    ResponElimina
  10. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina