Dol

Fa dies que volia posar-hi alguna cosa al blog, de fet em rondava quelcom sobre el finançament, sobre els trens, però no puc. Ahir vaig sentir la noticia. Quatre bombers morts. Fa pocs dies compartia records, converses, barbacoa, cremat amb uns quants bombers. Als quatre bombers morts no els conec, ni a les seves famílies. Ni als seus companys. Però puc entendre que ara mateix estiguin destroçats. Em direu, i què t'hi va, doncs. M'hi va que tinc un gran respecte a la gent que procura que el món on vivim no es trenqui. Que fa torns de guàrdia els dies festius. Que es menja el raïm de cap d'any fora d'hores després d'una intervenció quirúrgica. Que com a la pel·lícula A few good men jo puc dormir tranquil perquè algú vigila al filat.
Als quatre. Gràcies.

Tatuatge

Llàstima que no sàpiga de música- vaig pensar- m'agradaria saber com sona. A uns dos metres una esquena de noia amb una partitura musical tatuada. Has vist, vaig dir- Sí, va contestar la meva acompanyant amb indiferència. A ella no li agraden els tatuatges. A mi sí. Els petits, discrets, els que et sorprenen. Però no sempre, també a vegades em pregunto com seran quan el solquin les arrugues i les carns pengin. Eccs. En canvi, els tatuatges carceraris, els que expliquen històries de fracàs, d'anys al desert amb la legió estrangera els puc entendre. No els comparteixo. De fet, fa molts anys, vaig estar apunt de tatuar-me a l'espatlle esquerra IK BEN VERSLOREN MIJN HART IN SA RIERA. Sort que no vaig fer-ho. A més no suporto les agulles i només de pensar que m'estaran punxant una bona estona amb aquell soroll de màquina de dentista, em fa cruixir les dents. De fet l'únic tatuatge que respectava era tatuat en un braç vell, un amic d'un oncle de la meva mare. Aquell tatuatge demostrava que havia estat a l'infern i havia tornat. L'oncle de la meva mare no va arribar a dur-lo. El van deixar per mort ple de tinya a l'andana d'una estació i uns monjos de la cartoixa li van salvar la vida submergint-lo en Zotal.
Llàstima que no sàpiga de música- vaig pensar- m'agradaria saber com sona. La partitura tatuada te pinta de música barroca, de tarda de pluja i llar de foc i bon vi, de conversa agradable i sopar lleuger, de sexe salvatge i manilles. De dir adéu a la matinada i tornar a casa. La meva acompanyant fa un altre comentari sobre els convidats i jo torno a la realitat. Alço la meva copa i crido amb tots - Visca els nuvis!

Mandra

La imatge no ve al cas, però m'ha agradat posar-la. Expressa tota la sensualitat que hi pot haver-hi tot el voltant d'una copa de vi, d'una conversa, d'una bona companyia. Avui és un dia de lassitud, de deixar passar les hores i esperar que arribi l'hora. L'hora del que sigui. És un dia que ha nascut sota la pluja, amb l'olor d'herba molla. Amb la llum somorta de la matinada. De caminar amb el paraigües amb pas ferm cap a l'estació.
Mandra de posar en ordre tots els fils argumentals que m'han assaltat el cervell des de Sant Joan. Uns sobre tatuatges i música, uns sobre missatges secrets, altres sobre Càtul i el pintallavis vermell esborrat a petons, Blade Runner, altres sobre vells amics retrobats i els xàfecs d'estiu que prometen felicitat. Qui no ha volgut arrencar-se a corre amb la jaqueta sobre el cap de l'estimada m'entre esclata la tempesta? I els dos es refugien sota unes voltes, vora un cafè d'aquells que ens recorden que Europa és la mateixa corrent cultural de llocs on parlar amb els altres. I la seva rialla esclata. O la imatge de dos amants rient sota un para-sol, mentre tots els altres marxen espaordits com un vol de coloms. Les voltes de Girona, Montmatre, La Plaça de Sant Marc de la Sereníssima, Het Market de 's-Hertogenbosch i un gin-tònic al sol de migdia... Viatges fets i viatges pendents...
Mandra de posar-ho tot en ordre i escriure. Mandra,

Tornant l'equilibri a l'Univers

Altre cop, després que l'homequecontrolalesllunes ens hagi avisat hem encès fogueres, hem ballat tota la nit amb només el cos pintat de ratlles blanques i unes branques al cap, i jo ara pinto un home amb banyes al cap que balla al voltant d'un grapat de dones i hem derrotat els mals esperits que robaven la nit. Ara l'univers torna ha estar en ordre...
Altre cop, desprès dels idus del mes del Déu Junus hem encès fogueres i he repartit dolços de fruita i ous als esclaus. Tot i que aquests maleits esclaus i lliberts i el seu culte a aquell rebel de Judea que ara s'ha posat de moda diuen que demà és Sanctus Ioannis. Bé és igual, hem tornat a posar ordre a l'univers...
Altre cop, hem encès fogueres, hem menjat coca, em llençat coets per recordar als déus que Prometeu els va robar el foc i ens el va donar. Els hereus i les pubilles han saltat sobre el foc al crit de Per Sant Joan pel davant, per Sant Pere pel darrera. Hem retornat l'ordre a l'univers...La vida continua i ja es respira a l'aire l'estiu...

Nostrils,Capstan & Barnacles

Hi ha dies NOSTRILS en que t’aixeques BARNACLES amb una cançó i la cantes hores i hores, des que et poses sota la dutxa fins que estàs fent un cafè a mig matí, fins que en sents una que la substitueix, a vegades és la música d’un anunci que ha quedat allí amagada entre alguna connexió neuronal. Altres vegades és una cançó infantil que es desperta entre núvols CAPSTAN de nostàlgia, altres vegades és com el perfum d’una vella amant i et torna a la memòria aquella cançó, i NOSTRILS aquelles mans, aquells ulls. Hi ha dies en que t’aixeques amb una paraula, la paladeges, la fas NOSTRILS girar per dins la boca amb la llengua, amb aquella veu de bocassa de primera hora del matí. La pronuncies baixet mentre t’afaites, mentre ets sota la dutxa, mentre et doblegues i et contorsiones per a posar-te un mitjó. La repeteixes mentalment BARNACLESBARNACLESBARNACLES com un mantra màgic mentre t’afanyes per a no NOSTRILS perdre el tren, metre els escombriaires posen els carrers i comença a clarejar. T’acompanya amb el son lleuger mentre fas capcinades dins el tren i segueix el NOSTRILS ritme de les travesses, CAPSTAN el balast i la catenària. Llavors arribes al despatx i la pulsió pot més que la necessitat de cafeïna, la tecleges i en cerques el significat. Uff, ja està, tampoc ni havia per tant. Fins a la propera paraula. Ja és mala llet que em passi amb vocables CAPSTAN forasters, no? Això em passa per llegir-los. Als forasters.

NOSTRILS: Forats del nas
CAPSTAN: Cabrestant
BARNACLES : Pellerides

IKEA -1-

La guardiana de la cova ha anat a IKEA i ha tornat amb tot de capses, capsetes i capsàsses de cartró marro. Demà toca muntar –diu - . Així que sona el despertador faig l’esforç de connectar les poques neurones actives a aquella hora del matí i em dirigeixo amb el tornavís elèctric com si fos un sabre làser jedi cap a les forces fosques que s’amaguen dins de capses de cartró marró amb noms tan perillosos com GOLIAT,LILLÅNGEN/ANORDNA o HÖSFJORS .
Primer ensurt. En un lateral apareix l’ideograma no tallar amb ganivet. I ara com coi t’obro, amb el nap? Si el cel•lo que embolcalla al cartró sempre s’ha tallat amb un ganivet. Tallar-lo amb cutter ja és de sibarites . Llavors sobre el marbre de la cuina, on m’he refugiat a meditar amb el meu sabre làser i miro com s’escola el cafè pel filtre cap a dins la cafetera, veig les tisores. Je,je, cel•lo , tens els minuts comptats. Clec-clec i ja ets fora i no he fet servir el ganivet, elis, elis.
Segon ensurt, tot de peces metàl•liques. Però els d’IKEA no feien mobles de fusta?. Ah, que són els peus de l’armari LILLÅNGEN/ANORDNA , gràcies sistema neuronal dret. Així doncs l’ataquem amb l’ajut del paper amb ideogrames i instruccions numerades.
Tercer ensurt, algun Suec cafeïnòman em plena depressió produïda per: sol de mitjanit, - 22 graus Celsius, llegir a Søren Kierkegaard abans d’esmorzar i que la seva xicota l’hagi deixat per una altra dona ha decidit que els cargols que han d’aguantar tot aquest cony d’estructura macabra anomenada peus d’armari metàl•lics per a amari de bany LILLÅNGEN/ANORDNA sigui del conegut sistema Allen que el meu fabulós sabre làser transformat en tornavís elèctric no pot acoblar, això si, ha tingut el detall de deixar-me una clau Allen de fireta amb la que amb molta paciència, quarts de volta i algun renec aconsegueixo finalment collar tots els cargols al seu lloc amb una hora i quart. I encara falta tot el cos de l’armari.

Exibicionistes?

Els que escrivim en un blog som uns exhibicionistes? Necessitem ensenyar que duem a dins perquè sí o es més un acte de neteja interior, d'abocar tota la porqueria, totes les pors, totes les fòbies que tenim a dins?
O es el petit refugi dels que no ens atrevim a fer el salt a la gran literatura. De fet, la por al full en blanc ( pantalla en blanc en aquest cas) és el que m'ha impedit escriure durant uns dies. Un bloqueig melangiós, en que les idees s'apilonen unes sobre altres, sense que es pugui recollir-ne el fil o la trama argumental. Un garbuix d'imatges i de idees que quan et poses davant del teclat desapareixen o no les consideres prou bones per a ensenyar-les a qui ( qui?) les llegeix.
Ja fa dies que tinc la sensació que escric per a mi mateix ja que els "suposats" seguidors del blog no posen cap comentari. Els comentaris alimenten la fera. Doneu-la de menjar. Que no us faci vergonya, aquí NO hi ha cap cartell que hi posi prohibit d'alimentar al mico