Em menjaré una magrana.

 

Magrana (Punica granatum) 

De la sèrie de donzelles segrestades pels tres germans, Zeus, Posidó, Hades, només una va poder tornar altre cop amb la seva mare. 

Posidó va regnar sobre la mar, els cavalls i les fonts d'aigua salada, Hades es va quedar el regne dels morts i les seves ombres. Zeus es va quedar la millor part del pastís. 

Prou pena tenia Posidó que va perdre la juguesca ser el déu tutelar d'Atenes. A qui se li acut regalar als habitants d'una ciutat una font d'aigua salada. Amb raó van triar Atena que els hi va donar l'olivera. Posidó va raptar la nereida Amfitrite Άμφιτρίτη la que envolta (la mar) tres cops prop de Naxos i la feu la seva dona. Dofins amunt i avall, amunt i avall. Tres cops. 

Europa Εὐρώπη la del rostre ample, princesa de Fenícia, collia flors vora la mar quan va veure el brau més bonic; feia olor a safrà i era tot blanc i manyac, sense pensar-ho va pujar a la seva gropa i quan se'n va donar compte ja era a Creta, sota un arbre, espatarrada i amb Zeus entre les cames. Quan Zeus se'n va cansar, com sempre li passava, i li passava aviat, la va casar amb Asterió i el va fer rei de Creta. De passada que fes de pare als fill que Zeus li havia fet. 

Europa, una de tantes;  Aegina, Alcmene, Antiope, Asopis...

I la tercera? 

Persèfone Περσεφόνη la que porta el caos, la destrucció. Per això molts preferien anomenar-la senzillament Kóre Κόρη la donzella. No fos cas que aparegués i portés tot el que el seu nom prometia. 

Així que tenim la donzella passejant quan s'obre una escletxa al terra i apareix Hades i el seu carro, m'agafa per la cintura a la noia i cap al regne dels morts s'ha dit. Desesperada al veure que no torna, la seva mare, Demèter Δημήτηρ Deesa Mare surt a cercar-la i com que no la troba en dies i dies va deixant que la natura es marceixi, tot sigui un erm. 

Hèlios, el sol, que tot ho veu, li diu que Hades l'ha raptada. Al final, Zeus, fart de sentir-la, sentir als humans afamats i d'altres déus que es queixen, recordeu que Zeus no té gaire paciència?, reclama a Hades que torni la donzella (es pressuposa que ja no deu ser-ho gaire, que no la devia raptar només per fer bonic a l'avern, no?) 

Hades diu que sí que val que ara la torna, però es guarda un as a la màniga. Ningú, pot retornar si ha menjat o begut alguna cosa als inferns. La donzella induïda per Hades ha menjat 3 grans de magrana. Hermes apareix per recuperar-la però com que ha menjat a l'inframón ha de retornar els tres mesos d'hivern. 

La resta de l'any és la Reina dels Inferns, severa, seu al costat del seu home i observa els esperits dels mortals. El seu retorn és promesa d'immortalitat, l'esclat de la primavera. A ella i la seva mare són consagrats els misteris d'Elèusis. Els seus seguidors es van prendre tant al peu de la lletra de no revelar-los que ara no en sabem res dels rituals, només petites pinzellades. 

Per això, si cerqueu la immortalitat, mengeu magranes, castanyes, invoqueu el retorn de Persèfone encara (sobretot) que us porti el caos a la vida.

Persèfone com a Reina de l'Inframón

L'últim viatge del Temerari

 

Joseph Mallord William Turner  L'últim viatge del Temerari (1839).

Al capvespre sortint de la feina sempre m'agrada d'estirar les cames per la banda dels molls. Vaig caçar a vol la conversa de dos vells llops de mar que s'estaven asseguts fora de la taverna. 

- És el Temerari? - Sí, se l'enduen al per desballestar-lo. No li han donat ni l'honor de ser enfonsat. 

- L'Almirallat, des que hi va arribar el nou govern que és un cau de rates, no han vist un vaixell en sa vida i tot ho saben del que han llegit en biblioteques. No sé on anirem a parar. 

- Quanta raó tens. L'altre dia que vaig sentir en Tommy, el fill del malaurat Sixpence que volen que la Royal tot siguin vaixells a vapor. On anirem a parar! Per cert, vas rebre la paga del darrer Trafalgar day? 

- Sí, i ja és ben dins la panxa!

Vaig acostar-m'hi. - Senyors, si em permeten, que van ser a Trafalgar? Jo els pago la ronda. 

- I tant!! amb aquest carallot i el lloctinent John Pasco vam hissar el missatge. 

Hostaler! Una ronda de ginebra per aquests mariners. A la salut de Lord Nelson!

El que no saben és que sóc una d'aquestes rates de biblioteca que no hem vist un vaixell però el futur és el vapor i els canons d'ànima ratllada i els blindatges. Que els propers combats navals ja no tindran l'èpica de Trafalgar i que amb prou feines ens veurem les cares amb els vaixells enemics.  

Papallones, tatuatges i dofins. - continuarà -

Torna a ploure i encenc una altra cigarreta. Reprenc la conversa. - Sóc fill d'oficial de la marina mercant. Sense adonar-me'n em vaig criar amb la idea que les coses s'han de fer bé i quan toca, sinó el vaixell s'enfonsa. Per això aquell maleït 27 d'octubre em vaig emprenyar molt quan vaig veure que tot era una pantomima i que no van ni tenir els collons d'arriar la bandera espanyola. Si com a mínim haguessin resistit i ens haguessin mobilitzat, potser estaríem igual que ara, en guerra; Holanda va estar-hi vuitanta anys abans els espanyols no la van reconèixer com a Estat independent. Ves a saber, potser la nostra serà la segona guerra dels cent anys. Ara per ara estem ben empantanegats per no haver fet el que tocava la primera vegada. Però aquest cop ja no hi ha volta enrere. Des de que els vam fer saltar enlaire el primer tanc que ens van enviar per la diagonal ja es va veure que la cosa aniria diferent. 

No s’ho esperaven; clar que era la primera vegada que es trobaven que ningú va fer cas de les consignes de tornar a casa i ni un paper a terra. Ja els hi havíem pres la mida a tots. 

Ho recordo - diu la meva interlocutora - jo sortia de fer el darrer examen de la facultat de medicina i vaig anar cap a la manifestació, ja era la segona setmana de les protestes i la gent estava realment emprenyada. Clar que la crisi econòmica va ajudar-hi. No van caure que ja no podíem perdre res més. Et puc fer una pregunta? L'altre dia quan et vaig netejar les ferides et vaig veure els tatuatges i em va sobtar que portessis aquelles papallones tant petites, al canell, sota la corretja del rellotge; el de l’espatlla ja vaig veure que era alguna cosa militar. Però papallones, ja sé que sona a tòpic, però el feia més per noia. 

 - No has sentit mai papallones a l’estómac? Aquell ai al cor quan veus algú? Són per recordar-me'n. El meu darrer missatge van ser unes papallones. - La teva dona? - No, ella és a Itàlia, quan va esclatar la guerra ella era allà amb el meu fill que hi acabava el doctorat i la meva filla, van anar a veure’l. Jo era  a Noruega però això és una llarga història - Tenim temps – em diu, ella mentre encén la seva cigarreta. – Això ens matarà a tots, li dic- És la típica broma d’humor macabre dels soldats. Sort que encara podem somriure.

 - Qui era doncs, que és morta? – No ho sé, jo desitjo que estigui bé. Com sempre li he desitjat. Vam ser parella fa molt temps, vam deixar-ho. Ens vam retrobar després, era un amor secret, passional, de missatges, de trobades furtives en hotels i darreres de cotxe. També va acabar-se de cop, no sé molt bé què va passar. Llavors, un temps després van tornar els missatges, com si volguéssim de tornar-hi. Però llavors va venir el silenci. I ho vaig entendre, a vegades cal deixar marxar a qui estimem. Sempre ens quedarà París.

 I on viu es una zona tranquil·la. Potser va fugir a França o està combatent per algun lloc. 

En aquella època jo no era de tatuatges però ella sí, entre d’altres, duia una teranyina tatuada a l’esquena. La guerra ho canvia tot. Quan va esclatar la guerra vaig tornar a fumar, i finalment vaig tatuar-me.

 Miro com aquesta broma baixa que ha deixat la pluja es va estenent. Hem canviat la pluja per la boira. Això encara ens va més bé pels nostres plans. 

- Ja que hi som, amb les preguntes, l’altre tatuatge? Una dona amb sobre un dofí, no és molt militar, no? He vist més llops, espartans, runes víkings aquests darrers anys que dofins.

 -  És Amfitrite, la dona de Posidó, el Déu del Mar. 

Amfitrite via Google

I perquè tothom et diu el Vell ? I perquè et diuen Capità, no en dus les insígnies- Sóc vell, com si no es veiés, però a la mar és un epítet normal pels qui comanden una nau. Com els caps de màquines són els Chief  i la tripulació son les mans.  Sóc capità. De la marina. La de guerra. Duem això 

Galons via Google

 - Però, si no en tenim! La van enfonsar tota. -Tota, però vam ser we few, we happy few, we band of brothers... Recordes que els vam enfonsar el Príncipe de Asturias...I la base de Cartagena encara fumeja. Els va passar com els russos a la guerra d’Ucraïna. Se li obren els ulls com plats –Hi eres! -Sí, amb la NRC  Amfítrite.(1) Fins el darrer dia, fins al darrer home. 

- I com vas arribar a Capità?  Si es va començar de zero, com tot. 

- Tot va començar amb una trucada...

(continuarà)

Nota

1- Nau de la República Catalana Amfitrite

What a week, huh? Captain, it's Wednesday

Quina setmana, oi? Capità, és dimecres.

Doncs sí, déu-n'hi-do la setmaneta.... Preses a la feina, preses a tot arreu. Gent que no respont, potser ja son de vacances. Que ja us vaig dir que volia preparar-me per les vacances!

En temps de descompte

Res, que aviat començaré vacances i la cosa ja està en temps de descompte.

Planificació:

Penso fer el gos tot el dia.

Això no exclou que faci una cerveseta a la fresca, llegir el que tinc pendent de l'hivern, fer els exercicis de francès de repàs, planificar la tardor...

PENSO FER EL GOS TOT EL DIA!

Bones vacances (els que en feu, que sé d'altres que estan en plena temporada alta i ja us arribarà el premi)

Aquesta reunió podria haver sigut un correu electrònic. -II-

Recordeu allò que us vaig dir que a les cases d'apostes no es cotitzaria que algú de la reunió acabaria arreplegant la passa del COVID19? Doncs l'organitzadora i una assistent més van caure malaltes. A vegades sí que hi deu haver cert Karma a l'univers. Recordeu-me que em faci la samarreta i la tassa. Si sobrevisc a l'onada de calor.

Aquesta reunió podria haver sigut un correu electrònic.

Beep- Beep Doncs no, no és ningú enviant-me fotos en pilota picada...

És el meu cap que em diu, demà no vinc per logística familiar faré teletreball. Hi ha una reunió amb la vicegerent, com que tu demà ets al despatx, t'hi delego. Entesos que li dic. Amb la poca gràcia que em fa això de reunir-me amb caps.

Així que quan és l'hora em planto a la sala de reunions que em van dir i no hi ha ningú.

- Comencem bé-

Passats vuit minuts apareix més gent i al cap d'un quart d'hora apareix la vice.

No hi ha cosa que em faci més ràbia - laboralment parlant- que els lladres de temps.

Fem les presentacions i fem la tempesta d'idees xorra sobre el que ens demanen.

>Mitja horeta i que ja ens enviarà les conclusions. Que ho comentem amb els propis serveis.

De fet sóc l'únic membre de la reunió que no és un cap de servei - que vinc per cobrir l'expedient!-

Envio un correu resum als meus companys i la resposta del meu cap és - per això tanta història.

Sí, em faré una samarreta i una tassa que hi posi.

"I survived a meeting that should've been an email" aviam si ho van entenent.

Per cert, que algú lleparà de la covid amb aquesta reunió ni es cotitza a les cases d'apostes.