M'encanta la coca-cola, però no m'agrada barrejar-la amb gel. Quan esmorzo, sempre demano l'entrepà i una COCA-COLA D'AMPOLLA SENSE GEL. La coca-cola de llauna si la puc evitar me l'estalvio. Al bar de sempre han canviat el cambrer. I jo: -Una coca-cola d'ampolla sense gel. Al cap d'una estona, una coca-cola de llauna i un got ple de gel i el tall de llimona. Perdona, una coca-cola d'ampolla i sense gel. Podia sentir com bategava el meu cor mentre les seves neurones de pitecantrop intentaven desxifrar-ho. Perdone, no lo entiendo Baja, ja hi som. Bé que ha entès que volia una coca-cola,no? U-n-a c-o-c-a-c-o-l-a-d'a-m-p-o-l-l-a, s-e-n-s-e-g-e-l. Marcant bé les paraules i fent l'esforç de parlar català estandard (secció BCN) i substituir el meu empordanès tancat. Passen més segons. tic, tac, tic, tac, llavors se l'hi il·lumina la mirada i canvia la llauna per una ampolla i llença el gel i la llimona a l'aigüera. Fins aquí sembla que anem bé, però i el meu tros de llimona? Per què tots els cambrers quan demanes que et treguin el gel et llencen la llimona i no te la tornen a posar? tan difícil és posar un altre bocí de llimona. Tan difícil és fer el gest d'agafar-ne un altre amb les pinces i coronar la meva coca-cola? Encara sort que no demano cafè amb gel, perquè sempre t'acaven portant un cafè amb llet. Que entengui el català es mereix una altra entrada sobre cambrers al bloc. Encomana el català; sí, a hòsties que l'encomanaré.
