Canis Familiaris

Canis Familiaris via Google

Vet aquí que hi havia una vegada...

-Un rei! - no, un home -

Un home?  m'agraden les històries de reis i princeses- 

Un home que de petit havia viscut un estiu a casa dels seus avis. A la memòria encara hi guarda els dos pins de l'entrada, les tres figueres i a dins del galliner un canyer i un mirabolaner de fulles roges on jugava amb les gosses i volia caçar gallines fent un corriol amb blat de moro.

Un home que recorda fer el canvi del pis on vivia a una casa que duia una gossa incorporada. La Perla. I darrera d'ella en van venir 3 més. La Tap, en Duc i en Llamp. Un home que cremava adolescència incompresa al costat d'un gos. 

L'home va marxar a altres llocs i altres llars. Sense gos. Però un dia es va veure dins el seu cotxe amb un gos al seient del darrera, més espantat que el conductor. I l'home va tornar a tenir gos. I va recordar que la felicitat a vegades és un gos jugant amb un altre a veure qui empaita una bossa de plàstic una nit de tramuntana. 

Els que oïen el conte no van entendre això darrer, excepte els que han tingut gos, que van somriure.

Llaüt

Les notes s'enfilen una darrera l'altre. Les acompanyen les greus del baix fent-lis d'escala. L'escalfor del sol es sobre les seves parpelles. Continua amb els ulls tancats mentre la melodia l'envolta. Com si fos mel. 

Enyora coses. La vida anterior on es podien abraçar.  Sap que encara n'hi ha per un any ben bo. Llavors, quan pugui sortir del confinament es trobaran on sempre. Però aquest cop deixarà de música ambiental el llaüt que escolta. Que els acaroni als dos. 

Mira el rellotge i veu que ha de tornar a la feina. La pausa del cafè s'ha acabat. Atura la reproducció del seu telèfon i es treu els auriculars. Deixa el banc al sol on s'estava. Travessa la plaça i entre per l'arc de pedra que conforma l'entrada a la feina. 

- Quan esclati la guerra que vindrà, tornaré a fumar- pensa.

El que no sap és que les cèl·lules del seu pàncrees han decidit reordenar-se, rebels, i que no veurà el final de la pandèmia. 

La insomne

Fa estona que dóna voltes al llit, es regira entre els llençols. Ara un braç fora, ara un braç dins. L’home del seu costat far un sorollet i es regira. Ella esbufega. Posa el coixí dret sobre el capçal del llit i s’asseu. Agafa el comandament de la TV. Hi fan concursos, uns que criden, un capítol antic del Poirot, uns que investiguen crims, el tarot. Torna a deixar el comandament a la tauleta. Ara agafa el mòbil i torna a repassar les xarxes. 

Deixa el telèfon sobre el llit i s’abraça les cames. Sent la respiració forta de l’home del costat. Quina enveja. Ell si que es posar-se al llit i quedar-se com un soc. Ni deu minuts triga. Podries posar-te a cantar i ballar al costat i ni així es despertaria. I si em faig un got de llet calenta? Però pot més la mandra. Torna a ficar-se bé a dins del llit, es tapa amb el nòrdic i posa el braç sota el coixí, d’esquenes a ell.  Torna a esbufegar en la foscor. Ara es regira de l’altre banda. Abraça al seu company, a veure si amb la tebior del cos li ve la son d’una vegada. Ell remuga –mmnfg shs mf.. i li clava un colze sense adonar-se. Regirada altre cop. Braç sota el coixí. -I si compto ovelles, com diu la dita, una, dues, tres, quatre...a la merda les ovelletes i la tanca i el prat d’herba verda. 

La mà lliure estira altre cop el nòrdic cap a ella, vol quedar ben embolcallada, protegida. És la por atàvica a passar fred. Amb l’estrebada la mà reposa sobre el pit. Com si tingués vida pròpia es cerca el mugró, se l’acarona amb la punta de l’ungla i comprova com sí, que respon a la crida. El mugró creix amb la carícia i el seu pareller també, ara ja fa pressió amb tota la mà com si fos ell el que li engrapés el pit. 

Si com a mínim l'idiota aquell que se la feia darrera un panda blanc, fa molt temps, li enviés un watsap. La mà ressegueix la cintura i baixa cap el pubis. Els dits ressegueixen els llavis, fan pressió, els obre i s'acarona dins i fora. Fins que l'orgasme li fa tancar les cames fort sobre la seva ma que imagina d'algú altre.

El cos es torna laxa i sent com la son la crida des de darrera les parpelles.

Fum - continuarà-

via viquipèdia

Quan va esclatar la guerra vaig tornar a fumar, si no era el tabac em mataria qualsevol altre cosa. I aquí em teniu, fumant i tapant amb la mà el punt vermell de la cigarreta. De fet és un fumar nerviós, de calada ràpida, apurant fins al filtre. I encendre'n un altre. De fet, de les primers coses que busquem tots quan trobem algun mort, amic o enemic, és regirar-li les butxaques per prendre-li el tabac. Després, ja veurem si hi hi fotos d'algú estimat o papers oficials amb el nom del finat.
El que no faig és fumar i disparar a l'hora. Quan dispares has de tenir tots els sentis en el que fas. Només fumo en aquelles estones que algú ja va definir com d'absolut avorriment que és la guerra, Un tant per cent molt elevat d'absolut avorriment i uns moments breus d'absoluta bogeria.
Plou, i amb la poca llum de la nit veig com el fum, que imagino blanc, puja amunt fent camins helicoïdals. Em serveix de fil d'Ariadna. 

Retornar

Retornar, tornar a on eres abans. 
Doncs això, com deia la cançó del Sabina; que em tornin el mes d'abril i tots els altres. 
A fer el cafè sota el castanyer de davant de la feina.
Diuen que la memòria a vegades s'activa per estímuls. Avui mentre preparava el cafè de l'esmorzar m'ha vingut una cadena de pensaments/memòries sobre el meu passat que ha començat amb el fet de fer el cafè mentre esmorzava davant de la feina i ha acabat a un Seat panda blanc, que va ser el meu primer cotxe. Ja veieu quins salts que fa la  punyetera memòria.
Doncs això, que ja en tinc ganes de tornar a fer tot el que feia abans que ens tanquessin a tots a casa i fins i tot de fer-ne de noves. Fins i tot podria aprendre a navegar d'una vegada. 
Veles e vens... 

Angst

I de cop i volta l'opressió al pit torna. I la de tenir una bola de plom dins la panxa. I que has de fugir d'on ets perquè si no et passaran totes les desgracies del món una darrera l'altre. I llavors comences a respirar a poc a poc, inspirar 20', espirar 20'. Fent que l'acte senzill de respirar sigui això, una acció continguda en ella mateixa. I que el que ho ha desencadenat no és culpa teva, ni de ningú. Que és normal que et sentis així. Que per més fort que et pensis que ets hi ha coses que trasbalsen i minen la confiança i l'autoestima de tothom i que amb el temps es va recuperant. Recorda. Ara i aquí. Inspira, espira. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum. Om mane padme hum...

Caracremada

Via Google imatges

Quan els pares van morir vaig deixar de dormir al recambró de les golfes i vaig baixar al seu dormitori. Els vaig embolcallar amb el llençol a tall de mortalla i els vaig posar del través sobre la gropa de l’euga. La màrfega la vaig cremar a l’era i vaig estrijolar el terra amb terra d’escudella fins que em van sagnar els dits. 

Els vaig portar cap a l’església de Sant Pere, però en arribar-hi em trobí el mossèn a peus de l’altar amb la cara botida i la llengua fora, ben negre.  Així que la pesta també hi havia arribat.  Els vaig enterrar a la sagrera i hi vaig posar una pedra dreta a sobre la tomba. Més endavant hi faria posar una lauda, quan tot tornés a la normalitat. I portant des les regnes de l’euga vaig tornar caminant cap a casa. Ja era el capvespre.

I ara què faria? El meu germà feia anys que havia marxat, des del dia que es va barallar amb el pare i van arribar a les mans. El vaig sentir a la nit que feia un sarró i va venir a xiuxiuejar-me a cau d’orella. – Nina, me’n vaig a Romania d’enllà la mar, mataré sarraïns i veuré el Sant Sepulcre de Nostre Senyor.  Algun dia tornaré. I si no, ens veurem el dia del judici quan tots ens alcem de les nostres tombes.  Em va fer un petó al front i va anar-se’n.

Ara era mestressa d’un mas, 18 vessanes de terra bona, una vinya, una euga, estris i l’aixovar de la mare i dues camises de lli. Però ningú vindria a fer-me la cort. Tothom em diu, a l’esquena, caracremada; doncs amb no més d’un any i mig fent tentines vaig caure a la llar de forc, mitja cara enfonsada a les brases. I sort dels esforços de la remeiera que va salvar-me la visió de l’ull.