Morfeu

In illo tempore

Sempre que agafo un avió acabo dormint part del vol. Des que feia de commuter cada dia dins un tren de rodalies durant més d'una hora que vaig desenvolupar la capacitat d'adormir-me en qualsevol mitjà de transport si el recorregut és superior a l'hora. És tancar els ulls i caure als dominis de Morfeu. Ja hi poden haver turbulències que no hi ha qui em desperti.

Aquesta vegada va ser el mateix. Sortir de París Orly i al cap de deu minuts ja era en una fase rem del son. Després un son lleuger i amb una fase onírica on un SEAT Panda blanc que havia tingut in illo tempore hi jugava una part important. Em vaig despertar de sobte. Mirant per la finestreta només es veu el mar del Nord. Així que la ruta deu anar sobre el mar, creia que aniríem a buscar la península de Dinamarca i llavors tot recte cap al nord, i no, resulta tal com diu la pantalleta del passadís amb la ruta que hem sobrevolat Bèlgica i llavors fem una suau corba cap a Noruega. Aviat la sobrevolarem en ruta cap a Aeroport d'Oslo-Gardermoen. Dues hores i poc no donen per a gaire més. Agafo la documentació que em van donar a Perpinyà.

Skjold.

The Skjold-class corvette is a class of high-speed, stealth-capable, missile-armed warship used by the Royal Norwegian Navy. The Skjold class is considered to be the world's first stealth warship, and it was designed to be highly agile, stealthy, and capable of operating in shallow waters and littoral environments.

The Skjold class is a small, lightweight warship that is approximately 60 meters long and has a displacement of around 350 tons. It is powered by two Rolls-Royce MTU diesel engines and two waterjets, which give it a maximum speed of around 50 knots. The Skjold class is armed with a variety of weapons, including RIM-116 Rolling Airframe Missiles, torpedoes, and machine guns.

The Skjold class was first introduced in 1999, and a total of six ships were built. They are currently in use by the Royal Norwegian Navy, and they have been deployed on a variety of missions, including anti-submarine warfare, surveillance, and maritime patrol. The Skjold class has proven to be a highly effective and versatile warship, and it has set the standard for future stealth naval vessels.

Així que tenim una corbeta d'alta velocitat, amb capacitat stealth, interessant,  amb prou feines et veuen al radar. Armada amb míssils. Es considera que és la primera nau stealh i va ser dissenyada per operar en aigües somes i zones litorals. Té també capacitat de navegació en mar obert, d'aquí la seva classificació com a corbeta i no com a vaixell llença-míssils. -Bé, això està molt bé. Sino, portar-les a casa serà un cristo. En Pol ha fet bona feina triant-les. Caldrà formar poc personal en un principi, llavors anar creixent en nombre, deuen ser compacte i fàcils de fer anar. Si haguéssim triat alguna cosa més grossa trigaríem més a poder-les fer navegar i cada dia compte. Quan més aviat mostrem el nostre domini sobre el nostre espai més Estats ens reconeixeran. I més li costarà a Espanya de tornar a la situació anterior.  

Segons les dades del fabricant del fulletó que llegeixo: 

Length 155 feet

Beam 44 feet

Displacement 270 tons

Speed at Seastate 3 45 knots

Draft (on cushion) 3 feet

Range (fully loaded) 800 nm

Crew 15

Propulsion:

• 2 x 8000 hp Allison KF571 gas turbines

• 2 x 400 hp diesel engines for slow speed maneuvering

• 2 waterjets

• 2 x 930 hp 12 cycle MTU 183 for lift fans 

Si converteixo els peus a metres, em donaria: Eslora de 47,5 m, Mànega 13,5 m i un Calat de 2,5 m. Petita per ser una corbeta, tripulació de 15. 

En quan a l'armament 8 × Míssils antivaixell Kongsberg Naval Strike Missile , amagats dins de cambres internes. 1 × Canó de 76mm Oto Breda Super Rapid Gun, 2 × Metralladores pesants Browning de 12,7 mm ,Míssils antiaèris Mistral i contramesures (RWS) (Sea Protector). Sensors: Radar Thales MRR-3D-NG aire/superfície, Control de tir Saab Ceros 200, Equip de guerra electrònica CS-3701 i Sensor electro-òptic Sagem Vigy. Amb això pots fer molt de mal, petita però amb una mala llet increïble. La mala llet necessària per dissuadir que t'emprenyin. 

Però el que és una bestiesa és les seves velocitats. Amb un estat del mar 3: 45 nusos (83 km/h), estat del mar 5: >25 nusos (46 km/h), mar plana: >60 nusos (110 km/h) i una Autonomia de 800 mn a 40 kn!! Navegant més a poc a poc es deu doblar el seu rang!

Déu ni do, no estan malament per començar.

Senyors passatgers, els parla el comandat del vol París-Oslo. Estem apunt d'arribar a l'aeroport d'Oslo. Gaudim d'una temperatura de 17 graus i fa sol. Moltes gràcies per volar amb nosaltres.

Així que ja arribem. A veure quina sorpresa em tenen preparada els Noruecs, segons l'agent de Perpinyà contactaran a l'aeroport.

Continuarà...

Skjol

 

Skjol class corvette

Tot va començar amb una trucada. 

- Ei, Sóc en Toni - El ministre de defensa de la República acabada de néixer. - En Pol m'ha parlat molt bé de tu.- En Pol, vella coneixença de quan des de la Societat d'Estudis Militars fèiem el treball acadèmic de com haurien de ser les noves forces de defensa, els interessos geo-estratègics del nou estat i tota la pesca des del 2011. Quan ens pensàvem que el 17 aniria d'una altre manera. Ens coneixíem a nivell professional, amb en Toni, de les nostres feines anteriors. Qui ho havia de dir.

- Sí, ministre? - Que et semblaria anar a Noruega i comprar unes quantes corbetes? Acabem de ser reconeguts per les dues monarquies escandinaves.- 

Que ens haguessin reconegut va ser fàcil, tenint en compte que un Infant d'Espanya, tercer o quart en la línia successòria havia acabat a navallades, amb una trompa com un piano, després d'intentar violar un cambrera a la festa d'un casori reial, amb algú important de Noruega o Suècia. Al "Hola" i al "Lecturas" no va sortir, no. 

- Cap problema, com ho farem? 

- Has d'arribar-te a Perpinyà, i vol a Noruega via París, allí t'esperaran des del MoD Noruec i anireu a la factoria. 

Ja saps que encara tenim l'espai aeri tancat tant per francesos i espanyols. De fet, ja he enviat algú a comprar caces Grippen a Suècia. I els enviarem la gent per formar pilots i mecànics el més aviat possible però, pel cap baix, necessitarem 2 anys per tenir-los formats. 

Quanta gent necessitaràs per fer-les anar? S'haurà de formar a les tripulacions i tot el que calgui. Tens carta blanca. A Noruega et donarem més detalls de com fer-ho. De fet tu mateix i en Pol vau redactar el capítol de la Marina al Llibre Blanc de la Defensa. Segueix l'esquema que vau fer i tu mateix. És la gràcia que té començar les coses de zero. La rialla encara em ressona al cap. Quan siguis a Perpinyà, truca'm a aquest número i la meva secretària et dirà què has de fer. Bé, ja diràs el què. Si convé, improvisa. 

Arribar a Perpinyà va ser fàcil. Que tota la família, inclosa la gossa fossin a Itàlia ho feia encara més fàcil. Cop de cotxe per l'autopista i en una hora hi era. Vaig aparcar al centre i vaig demanar-me un cafè des d'una terrassa que dominava la vista al Castellet. Des d'allí amb el mòbil vaig connectar-me amb RRHH humans de la universitat on treballava i vaig marcar-me una setmana d'afers personals. Com a mínim, si em trobaven a faltar a la feina no els estranyaria.

- Bon dia, m'han demanat que us truqui un cop hagi arribat a Perpinyà. Sóc l'Albert..

- Bon dia, sí, estava esperant la trucada. Té a mà alguna cosa per escriure. - Un moment si us plau. 

Demano al cambrer si té alguna cosa per escriure, amb el meu francès de B1, i per aquelles coses del destí trobo l'únic cambrer francès que no et respon: Désolé, je ne comprend pas o Quoi?, directament. 

Sí, digui'm. - apunti aquest telèfon, si us plau. Li diran què ha de fer. 0033 4 45892...-

Vaja, així que ara juguem als espies.-vaig pensar- comencem bé. 

Marco el número de telèfon amb el mòbil i espero a que em despengin la trucada. 

Bon dia, Sóc l'Albert ... , sóc aquí i m'han demanat que us truqui. Em respon una veu de dona amb accent nord-català. 

Bon dia, si em dieu on sou us passo a recollir. - Sóc al Petit Fournil, al 49 Quai Sébastien Vauban. - Ho conec, en déu minuts seré aquí. - Seré l'home amb una maleta i una petita bossa de viatge. -Jo porto un impermeable roig. D'acord. 

La dona de l'impermeable roig resulta ser una morena d'uns trenta anys que es planta directament davant la meva taula i m'allarga la mà per saludar, li encaixo.

- Bon jorn, sóc l'Elora. El sr. M..., encantada.  - Encantat. La foto que he rebut no li fa justícia. - Gràcies.- Ves, què has de dir, penso-

Aquí li passo l'expedient, treu una carpeta de cartolina de la bossa de mà. Hi trobarà la documentació de les corbetes de la classe Skjol de la marina noruega, les dades del contacte que l'espera a Oslo, la seva targeta d'identificació del Ministeri de Defensa i dues targetes de crèdit, la blava és per a despeses personals, que haurà de justificar amb els rebuts i la groga és per a pagaments oficials. Amb la factura pro-forma n'hi haurà prou. No es compren vaixells de guerra i tota la pesca cada dia, no? I em somriu. 

Dons sí que aquesta vegada anem de veres. Em fixo que el nom del banc és en anglès i en hebreu. Així que paguen ells, ja m'ho pensava. 

- També hi ha els bitllets d'avió. Surt en dues hores des de Rivesaltes. Air France a París Orly- Allí sortirà Air France a Oslo. Li portaré jo en un moment. 

Necessita res més? Quan vulgui podem marxar. Pago el meu cafè i l'acompanyo al cotxe. 

Comencem a enfilar cap al nord. El transit és dens per l'hora i ella em diu. - Li fa res que posi una altre emissora, xerren massa-  Manipula els comandaments i sintonitza una de música dels 80 i 90. 

Comença a ploure i sonen Pet Shoop Boys. 

You were always on my mind

You were always on my mind

Tell me, tell me that your sweet love hasn't died

Give me,

One more chance to keep you satisfied

Satisfied...

Continuarà...

Stabat Mater dolorosa

 

En les llengües derivades de l'indo-europeu hi ha paraules per designar els que han perdut els pares, els orfes. Hi ha paraules per designar els que han perdut el cònjuge, els vidus. Però, no hi ha paraules per designar els que han perdut un fill. 

I el dolor d'una mare davant la pèrdua del fill és dels més intensos. Perquè tots els que som pares ens canviaríem sense dubtar-ho per ells. 

Al meus cunyats se'ls hi està morint un fill de càncer. A la meva amiga Montse el seu fill va decidir de marxar abans d'hora. 

I jo sóc aquí, sense paraules per dir-los que el seu dolor també és el meu i que sem fa un nus al cor només de pensar en el que estan passat. 

I que fa dies que escolto això, en mastego les paraules i tinc les llàgrimes somes.

Estava la mare trista al costat de la creu, plorosa, mentre el fill estava penjat/ amb l'ànima gemegant tant trista i dolent amb l'espasa travessant-la...

Em menjaré una magrana.

 

Magrana (Punica granatum) 

De la sèrie de donzelles segrestades pels tres germans, Zeus, Posidó, Hades, només una va poder tornar altre cop amb la seva mare. 

Posidó va regnar sobre la mar, els cavalls i les fonts d'aigua salada, Hades es va quedar el regne dels morts i les seves ombres. Zeus es va quedar la millor part del pastís. 

Prou pena tenia Posidó que va perdre la juguesca ser el déu tutelar d'Atenes. A qui se li acut regalar als habitants d'una ciutat una font d'aigua salada. Amb raó van triar Atena que els hi va donar l'olivera. Posidó va raptar la nereida Amfitrite Άμφιτρίτη la que envolta (la mar) tres cops prop de Naxos i la feu la seva dona. Dofins amunt i avall, amunt i avall. Tres cops. 

Europa Εὐρώπη la del rostre ample, princesa de Fenícia, collia flors vora la mar quan va veure el brau més bonic; feia olor a safrà i era tot blanc i manyac, sense pensar-ho va pujar a la seva gropa i quan se'n va donar compte ja era a Creta, sota un arbre, espatarrada i amb Zeus entre les cames. Quan Zeus se'n va cansar, com sempre li passava, i li passava aviat, la va casar amb Asterió i el va fer rei de Creta. De passada que fes de pare als fill que Zeus li havia fet. 

Europa, una de tantes;  Aegina, Alcmene, Antiope, Asopis...

I la tercera? 

Persèfone Περσεφόνη la que porta el caos, la destrucció. Per això molts preferien anomenar-la senzillament Kóre Κόρη la donzella. No fos cas que aparegués i portés tot el que el seu nom prometia. 

Així que tenim la donzella passejant quan s'obre una escletxa al terra i apareix Hades i el seu carro, m'agafa per la cintura a la noia i cap al regne dels morts s'ha dit. Desesperada al veure que no torna, la seva mare, Demèter Δημήτηρ Deesa Mare surt a cercar-la i com que no la troba en dies i dies va deixant que la natura es marceixi, tot sigui un erm. 

Hèlios, el sol, que tot ho veu, li diu que Hades l'ha raptada. Al final, Zeus, fart de sentir-la, sentir als humans afamats i d'altres déus que es queixen, recordeu que Zeus no té gaire paciència?, reclama a Hades que torni la donzella (es pressuposa que ja no deu ser-ho gaire, que no la devia raptar només per fer bonic a l'avern, no?) 

Hades diu que sí que val que ara la torna, però es guarda un as a la màniga. Ningú, pot retornar si ha menjat o begut alguna cosa als inferns. La donzella induïda per Hades ha menjat 3 grans de magrana. Hermes apareix per recuperar-la però com que ha menjat a l'inframón ha de retornar els tres mesos d'hivern. 

La resta de l'any és la Reina dels Inferns, severa, seu al costat del seu home i observa els esperits dels mortals. El seu retorn és promesa d'immortalitat, l'esclat de la primavera. A ella i la seva mare són consagrats els misteris d'Elèusis. Els seus seguidors es van prendre tant al peu de la lletra de no revelar-los que ara no en sabem res dels rituals, només petites pinzellades. 

Per això, si cerqueu la immortalitat, mengeu magranes, castanyes, invoqueu el retorn de Persèfone encara (sobretot) que us porti el caos a la vida.

Persèfone com a Reina de l'Inframón

L'últim viatge del Temerari

 

Joseph Mallord William Turner  L'últim viatge del Temerari (1839).

Al capvespre sortint de la feina sempre m'agrada d'estirar les cames per la banda dels molls. Vaig caçar a vol la conversa de dos vells llops de mar que s'estaven asseguts fora de la taverna. 

- És el Temerari? - Sí, se l'enduen al per desballestar-lo. No li han donat ni l'honor de ser enfonsat. 

- L'Almirallat, des que hi va arribar el nou govern que és un cau de rates, no han vist un vaixell en sa vida i tot ho saben del que han llegit en biblioteques. No sé on anirem a parar. 

- Quanta raó tens. L'altre dia que vaig sentir en Tommy, el fill del malaurat Sixpence que volen que la Royal tot siguin vaixells a vapor. On anirem a parar! Per cert, vas rebre la paga del darrer Trafalgar day? 

- Sí, i ja és ben dins la panxa!

Vaig acostar-m'hi. - Senyors, si em permeten, que van ser a Trafalgar? Jo els pago la ronda. 

- I tant!! amb aquest carallot i el lloctinent John Pasco vam hissar el missatge. 

Hostaler! Una ronda de ginebra per aquests mariners. A la salut de Lord Nelson!

El que no saben és que sóc una d'aquestes rates de biblioteca que no hem vist un vaixell però el futur és el vapor i els canons d'ànima ratllada i els blindatges. Que els propers combats navals ja no tindran l'èpica de Trafalgar i que amb prou feines ens veurem les cares amb els vaixells enemics.  

Papallones, tatuatges i dofins. - continuarà -

Torna a ploure i encenc una altra cigarreta. Reprenc la conversa. - Sóc fill d'oficial de la marina mercant. Sense adonar-me'n em vaig criar amb la idea que les coses s'han de fer bé i quan toca, sinó el vaixell s'enfonsa. Per això aquell maleït 27 d'octubre em vaig emprenyar molt quan vaig veure que tot era una pantomima i que no van ni tenir els collons d'arriar la bandera espanyola. Si com a mínim haguessin resistit i ens haguessin mobilitzat, potser estaríem igual que ara, en guerra; Holanda va estar-hi vuitanta anys abans els espanyols no la van reconèixer com a Estat independent. Ves a saber, potser la nostra serà la segona guerra dels cent anys. Ara per ara estem ben empantanegats per no haver fet el que tocava la primera vegada. Però aquest cop ja no hi ha volta enrere. Des de que els vam fer saltar enlaire el primer tanc que ens van enviar per la diagonal ja es va veure que la cosa aniria diferent. 

No s’ho esperaven; clar que era la primera vegada que es trobaven que ningú va fer cas de les consignes de tornar a casa i ni un paper a terra. Ja els hi havíem pres la mida a tots. 

Ho recordo - diu la meva interlocutora - jo sortia de fer el darrer examen de la facultat de medicina i vaig anar cap a la manifestació, ja era la segona setmana de les protestes i la gent estava realment emprenyada. Clar que la crisi econòmica va ajudar-hi. No van caure que ja no podíem perdre res més. Et puc fer una pregunta? L'altre dia quan et vaig netejar les ferides et vaig veure els tatuatges i em va sobtar que portessis aquelles papallones tant petites, al canell, sota la corretja del rellotge; el de l’espatlla ja vaig veure que era alguna cosa militar. Però papallones, ja sé que sona a tòpic, però el feia més per noia. 

 - No has sentit mai papallones a l’estómac? Aquell ai al cor quan veus algú? Són per recordar-me'n. El meu darrer missatge van ser unes papallones. - La teva dona? - No, ella és a Itàlia, quan va esclatar la guerra ella era allà amb el meu fill que hi acabava el doctorat i la meva filla, van anar a veure’l. Jo era  a Noruega però això és una llarga història - Tenim temps – em diu, ella mentre encén la seva cigarreta. – Això ens matarà a tots, li dic- És la típica broma d’humor macabre dels soldats. Sort que encara podem somriure.

 - Qui era doncs, que és morta? – No ho sé, jo desitjo que estigui bé. Com sempre li he desitjat. Vam ser parella fa molt temps, vam deixar-ho. Ens vam retrobar després, era un amor secret, passional, de missatges, de trobades furtives en hotels i darreres de cotxe. També va acabar-se de cop, no sé molt bé què va passar. Llavors, un temps després van tornar els missatges, com si volguéssim de tornar-hi. Però llavors va venir el silenci. I ho vaig entendre, a vegades cal deixar marxar a qui estimem. Sempre ens quedarà París.

 I on viu es una zona tranquil·la. Potser va fugir a França o està combatent per algun lloc. 

En aquella època jo no era de tatuatges però ella sí, entre d’altres, duia una teranyina tatuada a l’esquena. La guerra ho canvia tot. Quan va esclatar la guerra vaig tornar a fumar, i finalment vaig tatuar-me.

 Miro com aquesta broma baixa que ha deixat la pluja es va estenent. Hem canviat la pluja per la boira. Això encara ens va més bé pels nostres plans. 

- Ja que hi som, amb les preguntes, l’altre tatuatge? Una dona amb sobre un dofí, no és molt militar, no? He vist més llops, espartans, runes víkings aquests darrers anys que dofins.

 -  És Amfitrite, la dona de Posidó, el Déu del Mar. 

Amfitrite via Google

I perquè tothom et diu el Vell ? I perquè et diuen Capità, no en dus les insígnies- Sóc vell, com si no es veiés, però a la mar és un epítet normal pels qui comanden una nau. Com els caps de màquines són els Chief  i la tripulació son les mans.  Sóc capità. De la marina. La de guerra. Duem això 

Galons via Google

 - Però, si no en tenim! La van enfonsar tota. -Tota, però vam ser we few, we happy few, we band of brothers... Recordes que els vam enfonsar el Príncipe de Asturias...I la base de Cartagena encara fumeja. Els va passar com els russos a la guerra d’Ucraïna. Se li obren els ulls com plats –Hi eres! -Sí, amb la NRC  Amfítrite.(1) Fins el darrer dia, fins al darrer home. 

- I com vas arribar a Capità?  Si es va començar de zero, com tot. 

- Tot va començar amb una trucada...

(continuarà)

Nota

1- Nau de la República Catalana Amfitrite

What a week, huh? Captain, it's Wednesday

Quina setmana, oi? Capità, és dimecres.

Doncs sí, déu-n'hi-do la setmaneta.... Preses a la feina, preses a tot arreu. Gent que no respont, potser ja son de vacances. Que ja us vaig dir que volia preparar-me per les vacances!