Tancant el cercle

Fa anys, quan compartia pis d'estudiant; es a dir entre la primera pedra d'Stonehenge i la culminació de la Catedral de Girona; que tornant d'una farra amb els companys vam entrar en un bar al costat del pis que compartíem. Era un d'aquells bars de paletes, escombriaires i demés gent matinera. Amb tapes de ronyons al xeres i cap i pota; de barreja de moscatell i anís o mitjana de cervesa a les cinc del matí. Devia fer poc menys de mitja hora que havien obert i nosaltres si que entrem fent esses, els ulls vermells de no dormir i freqüentar tots els ambients de mala mort estudiantil que es podia en aquella època un dijous a la nit. I nosaltres que entrem i diem: Bona nit. Embriacs però educats. Es clar que per a tota la parròquia del local en aquell moment era ja BON DIA Se'ls va posar fatal, ningú ens va dir res però el silenci que es va crear es podia tallar amb un ganivet. Vàrem ser classificats en un instant com a paràsits socials, desferres humanes i mainada que no faríem res de profit en la vida ni que visquéssim mil anys en cada una de les reencarnacions. El passat divendres, anava jo cap a l'estació de ferrocarril en aquella hora en que no han acabat de posar els carrers, i m'anava trobant petits grups d'estudiants que retiraven cap als seus caus en diferents graus d'alegria que anaven des del somriure estúpid al coma etílic. Anava jo esquivant parelles grapejant-se a peu de portal, vòmits cervesers i saltant-me semàfors en vermell per a no fer tard. Em va donar temps de fer un cafè ràpid a la cantina de l'estació. Començava a assaborir el gust del cafè quant al meu costat es plantifiquen dues noies amb els seus corresponents caçadors de mamuts enganxant-les pel cul i la pitrera i sento BONA NIT. Em vaig dir a mi mateix, Noi, ara si que s'acaba de tancar el cercle i tu ets a l'altre costat. No en va tant les noies com els seus caçadors em van avaluar com a dinosaure encorbatat.

Recomanació Literària

Ramon Erra, 'Desfent el nus del mocador' (La Magrana). Premi Salambó de narrativa en català. Finalista del Premi Crexells. Premi Qwerty 2008, categoria millor autor revelació en català.

És que demà és Sant Jordi i abans que llenceu els diners amb qualsevol aprofitat mediàtic, millor que compreu un bon llibre.

missatge subliminal ?

No, no és un fotomontage, la imatge és de la web del Departament d'Estat del Govern dels Estats Units d'Amèrica. Que potser estan enviant un missatge subliminal a algú? Potser és que no estem acostumats a veure-la així. Ben alta, ben dreta, ben sola. A que fa goig, no? Potser un dia no tan llunyà serà realitat. Especialment si ens continuen tractant així cada dia. noteu que he tingut un viatge entretingut?. Gentilesa de RENFE, ADIF i el MINISTERIO DE FOMENTO. GOBIERNO DE ESPAÑA.


Com diu Margaret Mead "Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". No dubteu mai que un petit grup de ciutadans reflexius, compromesos, poden canviar el mon. És més, és l'única cosa que ho ha fet . traducció pròpia, s'accepten millores :-)

Dinosaure

El passat dissabte vam tenir finalment sopar de "monos" els pocs que quedem en actiu; per cert, DOME, encara t'esperem per sopar!! :-), esclar que amb tanta tecnologia i GPS es devia perdre i encara deu ser per Matalascabrillas del Duque. I després de riure i tripejar una bona estona i ventilar-nos tres (3) ampolles de xacolí; és el que passa quan sopes a un basc, vam decidir continuar petant-la al pub anglès de la cantonada. Fosc, amb màquina de dards, Bombardier i Michael's de pressió, la cosa prometia, fins i tot tenien Saphiro i Bombai Blue pels amants del Gin. Però al cap d'una estona... La sensació de sentir-nos observats i no precisament per guapos, de fet el més gran de tots té un pacte amb el diable i no aparenta l'edat real que té i era a l'únic a qui somreia lascivament la cambrera. Ens estaven observant per que érem uns dinosaures, mitja dotzena de quarentons a qui les dones han donat permís per sortir de nit envoltats de nenes guapes de no més de trenta anys, les de mes de trenta tenien pinta de demanar-te cinc mil i el llit. La música molt bé, però de cada cinc cançons només en reconeixíem una de l'època daurada del Platea. I a sobre vam recordar que Palladium ja està enderrocat seguin l'ordre del Tribunal Suprem; però com pot gosar un tribunal permetre que s'enderroques, si hi haurien d'haver-hi posat una placa commemorativa: Aquí va ballar-hi Alyebard dalt del pòdium disfressat de Senador Romà amb un dildo de dos caps com a ceptre. I a sobre vam tornar tots a casa abans de les dues. Definitivament, els dinosaures no es van extingir, van fer una mutació i és en el que es converteixen els casats a partir dels quaranta quant surten en grup els dissabtes a la nit.

En ropa de faena

Doncs això, demà deixarem la corbata a l'armari, i tal com ens ha dit el nostre mànager, demà anirem tots en brigada cap el magatzem de la setena planta, allà on van a parar totes les andròmines, els plafons vells, les capses amb milers de bosses que un geni (ja jubilat) va encarregar sense el logo del departament, fa anys i que ningú encara ha tingut el valor de llençar directament. Les capces polsoses i potser algun cadàver dins d'un armari. Total com que que qui no te feina el gat pentina, ha tingut un moment d'inspiració i s'ha plantat al magatzem. I es clar, un CEO que s'aprecii a ell mateix no pot permetre tal desordre. Però, no ens traslladem d'edifici aviat?, doncs quina pressa hi ha en endreçar-ho si n'haurem de llençar la mitat dels trastos en el trasllat. O penses endur-te les olivetti lettera que hi ha a l'edifici nou? No si ja m'ho deien els avis, nen, fes carrera que no t'hauràs d'ajupir
Em sembla que m'enduré un mega entrepà d'aquells, cantaré Soy minero i llençaré piropos a les meves lectores ( si n'hi han)

Avui hauria de ser festa

Temps era temps, hi havia una vegada...







A tots aquells que van viure el somni, que van fer-lo possible, que el van defensar i en pagaren les conseqüències, als que van guardar la flama amagada per que la nit no fos tan fosca, els que conservaren els mots, als que hem agafat la torxa per passar-la als que venen darrera quant ens manquin les forces.

La via

Avui els pocs commuters que anàvem a treballar parlàvem del nou canvi de govern. El d'ells, el que gestiona la RENFE, i si el nou ministre estaria més receptiu a les nostres queixes o seguira la cosa igual i hauríem de tornar a muntar un sarau com l'altre vegada. I es respira un aire nou, em perdut la por a la RENFE; ens seguirà putejant però hem vist que com deia Margaret Mead, "Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". I que en el fons la petita xarxa social que em establert funciona, i que el llistó de les il·lusions és alt, i correm el risc que si no aconseguim la fita ens desil·lusionem, però jo ho veig d'una altra manera. A molts els caurà la vena. Quant torni a petar tot, quant les infraestructures ja no donin per a més, quant la nova ministra de cultura repeteixi que l'espanyol viu ofegat a Catalunya li recomanarem que agafi el metro a escoltar amb que parla la gent, jo aprofitaré ver veure si em saluden els seus pits. I el califa ascendit a ministre que voldrà tornar a coordinar a les autonomies que es passi pels jutjats per veure les piles d'expedients acumulats seguint el procediment administratiu/judicial espanyol. Fa temps que internament sé que la via estatutària està acabada, i com jo molts, el que passa és que ara ens atrevim a dir-ho en públic. L'independentisme ja no és patrimoni de quatre eixelebrats que cremen fotos del Borbó, ara ja és patrimoni de la gent que fa la feina de cada dia. És patrimoni del commuter emprenyat que vol que el seu país funcioni. I espereu que encara falta la sentència del TC.