Anys i anys, per molts anys...

"Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". Margaret Mead

El passat dia 2 va fer un any de la plantada d'alguns usuaris de la línia Port-Bou-Barcelona o C2 Norte com ens coneix la Renfe. De la manera en que ens tracten, en l'abús monopolista del nostre temps i els nostres diners. Van començar dues persones suggerint de no ensenyar el bitllet, l'endemà sis persones varen seguir el suggeriment i la cosa es va anar fent grossa. Hem sigut mediàtics i fins i tot simpàtics. 

Renfe ens ha tornat a pujar el preu i allargar el temps de trajecte. Nosaltres ja en sóm més de sis i ens anirem fent sentir. De fet com diu la cita No dubteu mai que un petit grup de ciutadans reflexius i compromesos poden canviar el món. De fet és l'única manera.

Psst, que va passar el 24 de gener i no ens ho ha recordat ningú!

Barcelona als vols de 1640

I que cony m'importa el que va passar el 24 de gener. Doncs que si fórem un país normal, amb el seu Estat i no el seu estatutet, ahir per les ciutats del país o com a mínim a la seva capital veuríeu desfilar el seu exèrcit. Es clar que podeu pensar com Brassens que:

   Le jour du Quatorze Juillet

Je reste dans mon lit douillet.

La musique qui marche au pas,

Cela ne me regarde pas.

Je ne fais pourtant de tort à personne,

En n'écoutant pas le clairon qui sonne.

Mais les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux,

Non les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux,

Tout le monde me montre du doigt

Sauf les manchots, ça va de soi.

Penseu el que penseu, el 24 de gener de 1641 l'exèrcit de la Diputació del General ( o Déus, els catalans teníem exèrcit!) va derrotar els Tercios de l'exèrcit espanyol? castellà?, bé, ells es deien "españoles" del Marquès de los Vélez entre el Castell de Montjuïc, la creu coberta ( l'Hospitalet) i la ciutat de Barcelona.

Doncs posats a celebrar coses, i derrotes com l'Onze de setembre; Algun dia, algú; ens haurà d'explicar que no només hem perdut quan hem fet de soldats, no?

Ah,  i si us pregunteu perquè teníem exèrcit, si ja hi havia els Tercios? Doncs perquè des del segle XI tot català seguin el privilegi del Princeps Namque que és un dels Usatges de Barcelona que regulava la defensa del Príncep, del Principat de Catalunya i la convocatòria a les armes.Podia i devia posseir armes i exercitar-se en elles.  Inclòs en els primers usatges del segle XI, va ser invocat explícitament fins al segle XVI. Derogat amb els Decrets de Nova Planta, va perdurar com a filosofia de defensa nacional en la institució del Somatent. Princeps Namque són les dues primeres paraules en llatí de l'usatge 68 (en alguna compilació és el 69): «Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algun Rey ó Príncep venir».
El Príncep tenia la potestat de cridar a les armes als nobles feudataris i a tots els homes útils per a la defensa en cas d'amenaça a la seva persona o d'invasió del territori. L'assistència havia de ser tant ràpida com fos possible sinó eren considerats culpables d'incompliment d'un deure ja que «ningú no pot fallar al Príncep en una qüestió tant important»

 Bandera del Príncep

 

 Bandera de la Diputació del General

Perquè després us venguin que els catalans som pactistes i pacífics i l'ase dels cops. Si com tots els pobles d'Europa, ens hem fotut d'hòsties amb els veïns i amb els de casa des que va caure l'Imperi Romà. No us deixeu enredar, que a l'hora de repartir-ne també ho em fet i fins i tot em fet marxar als altres amb la cua entre cames.

Remembrança

Als die Nazis die Kommunisten holten,

habe ich geschwiegen;

ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,

habe ich geschwiegen;

ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,

habe ich nicht protestiert;

ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,

habe ich nicht protestiert;

ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,

gab és keinen mehr, der protestieren konnte.

Martin Niemoeller

(*1892 - †1984)

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata;

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu;

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Martin Niemoeller

(*1892 - †1984)

Us preguntareu a quins set sous ve això. Avui és el dia de la remembrança. Avui és Yad va-Xem i "Qui salva una vida, salva a l'Univers sencer" ( Talmud)

Als companys de Joaquim Fontané i Carme Planella; que devallaren a l'infern al Konzentrationslager  Kz Buchenwall i allí es van guanyar el titol de "Justos entre les Nacions"

In Memoriam

Epi Oinopa Ponton II

AL MAR – MANEL 

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar. 

Al mar, al mar, al mar...al mar...

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a palagrera  esquivant passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, que bufa de mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar. 

Al mar, al mar, al mar...al mar...

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Al mar, al mar, al mar...al mar...

Epi oinopa ponton

Un dia m'afartaré de tot i posaré proa al darrer horitzó, a la recerca de nous ports, de nous mercats que els meus ulls ignoraven. Només portaré en mi la il·lusió del que es sap prou vell per descobrir la mateixa història des de fa mil·lenis. El sol surt per l'Est, es posa per l'Oest. Que hi ha una illa a la fi (inici) de la mediterrània que es diu Kastellorizo; el Castell de l'Horitzó.  Qui vulgui acompanyar-m'hi sentirà vells poemes sobre vells navegants, veurà vi de retzina i sabrà que en rera deixo més del que tinc a davant. Llavors serè d'aquells mariners vells que per una copa de vi a la taverna del port (sigui quin sigui) t'expliquen la més terrible història d'amor. Tindré la pell bruna i solcada d'arrugues. I t'explicaré entre fum de tabac de pipa i olor a brea i salitre que vaig veure esclatar naus prop de la nebulosa d'Orió o que un bon dia el pelroig Odisseu va tenir la funesta? idea de construir un cavall de fusta per honorar Atenea i els Troians van tirar a terra la porta dels seus murs per poder-lo entrar a dins. Com fem tots cada dia i ens anem corsecant. O seré com Enees i cercaré un lloc nou per començar i tu m'oferiràs el cos i una pell de brau per recollir tanta fusta com pugui, el que no saps és que jo en faré una tira prima i n'encerclaré un bosc, refaré les meves naus i tornaré a marxar. O t'explicaré històries d'un dia que vaig veure música tatuada a una esquena, o que vaig capçar mirades tendres dins d'un metro. O senzillament un dia m'afartaré de tot i continuaré llevant-me com faig sempre i et pensaràs que sóc el de sempre, però estaré navegant per la vella mar de color de vi i tu guardiana de la cova ja no podràs tenir-me. Perquè seré de cada una de les gotes de l'escuma. Un dia m'afartaré de tot i posaré proa al darrer horitzó, a la recerca de nous ports, de nous mercats que els meus ulls ignoraven.

Myriad Harbour

Myriad Harbour

I took a plane
I took a train
(Ah, who cares, you always end up in the city)

I said to Carl
Look up for once
(See just how the sun sets in the sky)

I said to Jon
Do you think the girls here
(Ever wonder how they got so pretty?)
Oh, well I do

Look out upon the Myriad Harbour
Look out upon the Myriad Harbour
Look out upon the Myriad Harbour

All the boys
With their home-made microphones
(Have very interesting sounds)

All the girls falling to ruin
Dropping out of school, breaking daddy's heart
(Just to hang around)

I walked into the local record store
And asked for an American music anthology
It sounds fun
They tore up my sketches
Stuck them on the walls of PS1

I took a plane
I took a train
(Ah, who cares, you always end up in the city)

Stranded at Bleeker and Broadway
Looking for something to do

Someone somewhere asked me
Is there anything in particular I can help you with?
(All I ever want to help with was you)

Look out upon the Myriad Harbour
Look out upon the Myriad Harbour
Look out upon the Myriad Harbour
Look out upon the Myriad Harbour 


Per a dues amigues, que els hi agraden els relats, els paisatges i la fotografia.  Per que de tant en tant piquen fort a la meva porta 

Tres pics i repicó

Tres pics i repicó; toc, toc, toc, toctoc. Així és com heu de picar amb el picaporta. Ben fort, amb la pressa d'estrenar l'any. Amb la tranquil·litat d'haver acomplert amb els ritus de pas d'un any a l'altre. I de repartir propòsits i bons desitjos. Així doncs uns quants per saber si encara hi ha algú. Per a  l'Edfly  moltes hores de vol, per a en Carles, que encara que no ens veiem gaire sabem que som aquí, per a la Marta que a l'Ossa Iogui li vingui una forta rampa a la llengua i es quedi afònica una setmana, com a mínim. A l'Helena que em continuï alegrant l'esperit amb la poesia i els seus comentaris. A Xurrito, que continuï recomanat bons llibres. A Akroon que retrobi l'inspiració que des que no escriu que la vida és més avorrida ( o com a mínim, diferent). Nena, no treballis tant ;-) A An|na i a la seva germana bessona ªnna que continuïn sent bones lectores de Càtul i es deixin contaminar per totes les influencies que trobin . A Schwà per que passin aviat les hores fosques i torni a somriure. Això sí. No deixis d'escriure. A la Lingüista elitista que ens continuï descobrint els disbarats que escriu la gent amb la nostra llengua. No defalleixis. I a l'amic escriptor de veritat el Senyor R. Una petició informal. Si algun dia estàs inspirat, un relat sobre un pelegrí a Sant Jaume de Galícia ( i serà que no tens material :D ) això o me l'inventaré jo i me'l critiques un dia. Per cert, encara no tinc resposta sobre una esquena tatuada. Cerca el post.

Així doncs, agafeu el picaporta i piqueu ben fort, que l'any comença. Toc, Toc, Toc, Toctoc