Olicatessen, l'oli dels Déus

 
"Dins de la categoria fruitat intens, Olicatessen ha estat distingit amb el diploma Menció especial en el 4t concurs de Oli Internacional Armonia - Trofeu Alma."

Fa uns dies el correu em portava aquesta bona notícia, a darrera de cada gota del seu oli ecològic hi ha un gran esforç i se'l mereixen. I a més, van tenir la paciència d'aguantar-me durant l'Alimentària. La feina ben feta no té fronteres!

La llegenda explica que els atenesos havien de triar un Déu tutelar per a la seva ciutat, Posidó va donar un cop a la roca amb el seu trident i en va brollar una font d'aigua salobre. Atena  els va plantar la primera olivera. Dels seus fruits s'en pot treure aliment, oli,llum. Òbviament els atenesos la van triar com a Deessa tutelar. 

Tal com diu el poeta de la ciutat, no per això moriren pas els Déus. Els Déus deuen amanir les seves amanides d'estiu amb  Olicatessen.

 

Jònica

Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els Déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t’estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d’aquests s’aixeca damunt teu
per la seva atmosfera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos P. Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)

Manuscrit de Kavafis:

Nostos

 

via Google

En veure les passes a la sorra i sentir les veus de les noies que jugaven a pilota va plorar. La mar l'havia respectat altre cop. El seu cos nu era ple de salabror i les cabells plens de crostes de sal i algues. Sentia la llengua com si fos de suro, tenia sed i gana. Però va fer l'esforç d'aixecar-se i posar un peu darrera l'altre, seguint les passes. Era tant difícil tornar a Ítaca.

La llum al final del túnel

No és que veiéssim la llum al final del túnel, és que venia un tren de cares. 

Biocultura o la fira dels Hippyperroflauta

Les criatures que no estiguin vigilades seran menjades o venudes com a esclaus

Això és la traducció aproximada del cartell; Això és el que penso posar a l'estand la propera edició de Biocultura. En la darrera edició que m'ha tocat patir a la fira dels Hippyperroflauta on barregen aliments amb certificació oficial com a ecològics amb instruments ètnics, pedres màgiques, massatges Reiki i altres animalades ( tothom és lliure de creure el que vulgui) Em vaig passar tota la fira demanant als pares de les criatures que no s'enfilessin, que no toquessin, que els podia caure a sobre un plafó de dos metres d'alt per un d'ample amb una estructura metàl·lica. Que allò era un estant i no un xiquiparc. I encara em sentia dir - Quin mal rotllo, tiu (amb la veu del hippyperroflauta ( Neil) de la sèrie dels 80's Els Joves) .

O la iaia que volia una bossa de paper de les que repartíem,

- Dame una bolsa.

- S'han acabat.( que no ho veus iaia)

- Que me des una bolsa.

- Perdó, s'han acabat, demà en tindrem més.(" somriure zen", que ets sorda?)

- Que he visto que aquí detrás tienes una. ( i?)

- Sí, però és la meva.( "My  treasure..."- Gollum -LODR)

- Que me des la bolsa ( Tu ets idiota o què?)

- Demà en tindrem més.( A cagar a la via)

- Pues no te voy a comprar nada. ( Eins?)

- No venem res, és un estand institucional. ( Que no veus el logo?)

- Pues no te voy a comprar nada y me voy a quejar al Montilla ( Per entrar al Palau et faran dutxar)

- Doncs queixis, que tingui un bon dia ( Així et donin pel cul amb una canya escardada fins que t'agradi)

Sort de un parell de coses bones, la haima marroquí on esmorzava cada dia, la gent de les empresses que fan un producte com cal i que ja saben que el millor que li pot passar al sector és que es comenci a professionalitzar i que per vendre ecològic no cal anar descalç, sinó amb corbata com a BioFach (Nuremberg); la venedora d'olis i essències i que m'agrada la meva feina ( Que em va donar temps a fer-me un massatge Keng Rag, mola! la meva companya d'estand em va dir: - Ei, t'ha canviat la cara) . I al final et dius, mira; la criatura no és meva, l'estand té assegurança i si els seus propis pares no el vigilen i es trenca el cap és el seu problema.  

S'avorria

S'avorria. Després d'haver estudiat durant anys i panys per aprovar les oposicions, va tenir la desgràcia que el destinessin al cos de mecanògrafs del Diari Oficial. Segur que no deu haver-hi feina més monòtona dins l'administració que posar en negre sobre blanc tot el seguit de resolucions, lleis i reglaments que genera ella mateixa genera. Amb aquell llenguatge jurídic, àrid. Ell que anava per poeta en les seves hores perdudes, a casa amb la seva mare. En un pis amb olor de col i paper pintat vell. Si hagués tingut germans o germanes per a jugar. I aquell vespre es va posar un de tants discs de vinil que havia comprat el seu pare, ja traspassat, quan ell era petit.Per això l'endemà en llevar-se li havia quedat la cançoneta enganxada en un racó de la memòria. I cap a mig matí, després de fer el cafè, vist el cas que li feien els companys de departament; que sempre el veien una mica rarot, es va deixar anar i va colar un bocí de la cançoneta que li rondava pel cap. De fet, qui s'ho llegia? Ningú se n'adonaria. Va sortir de més bon humor i aquella nit va somniar amb el seu pare i també amb la veïna del segon, aquella estudiant universitària que no tancava mai la finestra del lavabo i ell espiava secretament pel celobert mentre ella es dutxava.

La runa del viatger

Em va captivar com reia de bon matí. La manera en que el seu somriure m'omplia de serenor. La passió que posava en explicar les virtuts dels olis i les flors. La manera màgica en que els combinava. Li vaig comprar una ampolla d'oli d'ametlles dolces amb farigola i romaní per a massatges i em va regalar un sabonet i un somriure altre cop. Me la mirava mentre encintava amb ràfia el tap de suro de l'ampolleta veient l'amor que hi posava en creuar-la per a fer el nus. Llavors va lligar-hi l'etiqueta, feta amb paper reciclat i fulletes, amb tintes ecològiques i retallada a mà. 

Cada cop que estava a punt d'esclatar a dins del pavelló on es feia la fira, sortia a respirar i la veia allí, a la seva paradeta, sempre somrient.

Passejant per la fira vaig veure un estand amb amulets fets de ceràmica esmaltada i vaig comprar-hi per impuls un talismà amb la runa del viatger per a protegir-la mentre anés de mercat en mercat. De fira en fira.

En donar-li el paquetet va tornar a somriure il·lusionada i em va donar les gràcies sorpresa. Se'l va penjar al canell com un braçalet. Jo per dintre sentia com em pujaven els colors i em prou feines vaig poder explicar-li que era la runa del viatger i per a que servia.

Espero que la protegeixi i l'ajudi a trobar el camí, i que no perdi el somriure; no sap el bé que em va fer durant aquests dies.

Jo fa dies que duc els salmons cèltics de la saviesa i dels bards a la butxaca.

 

Pel maig cada dia un raig

Això és el que diu la dita, Pel maig cada dia un raig. I ja em portem sis dies de maig i molta pluja, massa. El meu entorn està esverat, neguitós. Ja ens havíem acostumat a veure el sol i tornem a tenir la sensació de ser granotes. Tot es veu esmorteït, balder, humit. Fins i tot l'esma és blana. Ningú te ganes de fer res i es va a mig gas. El que faríem tots en llevar-nos seria tornar-nos a posar dins del llit, amb l'escalf dels llençols i a ser possible amb el calor corporal d'algú més. I quedar-nos-hi tot el dia. O aixecar-nos ben abrigats, amb un barnús de rus i fer-nos un té calent i veure com plou per la finestra mentre sentim com la llar de foc espetega i omple la sala amb olor de fusta. Després posar-nos roba còmoda i llegir molta estona amb música suau de fons. Però el que trobem és una estació semi-inundada, un tren amb retard i cares llargues a la feina. Fa massa que plou i ja enyoro la tramuntana. Amb els cels nets.