"Noia llegint una carta davant una finestra"

Noia llegint una carta davant una finestra, una proposta de Relats Conjunts

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

Estimada Liedewij, ja sé que la meva darrera carta és de fa uns tres mesos, des que el bo de Frederik Hendrik van Oranje, seguint els savis consells de Mauritius van Nassau ens feia entrenar les nostres magres tropes, un cop i altre, al petit llogarret de Sint Michielsgestel. Ja sé que t'hauran arribat les noves per altres camins, però és cert. 's-Hertogenbosh ha caigut finalment i ja no queda cap ciutat del nord del Brabant en mans dels papistes i dels terços dels espanyols. Puc considerar-me afortunat, doncs només tinc una petita rascada de metralla a la cuixa esquerra. Camino ranquejant una mica, però el barber m'ha assegurat que passarà amb el temps, i puc cavalcar. Ell mateix va comentar-me que va estar apunt d'amputar-me la cama, però enfeinat mentre arribaven altres ferits va descuidar-se'n, i al veure que al cap d'uns dies la inflor de la ferida baixava i ja no supurava, va desistir-ne. Junt amb Nikkolas i Erik, els capitans de la primera i la segona companyia d'infanteria de Rosmalen; els recordes estimada? vam entrar en tromba per la bretxa de la muralla després de que esclatés la mina el dia 11 de setembre. La meva companyia, la primera de dragons de Groninguen va seguir-los les passes fins a una cantonada on un canó apostat ens va metrallar de cop. Ells dos són morts, i les tres companyies delmades. Però algú va aconseguir matar els artillers i la resta de tropes entrà darrera i va prendre la ciutat. El governador espanyol es va rendir el dia 14 i va demanar quarter. Frederik, en record del bon tracte donat al seu germà a Breda els va permetre marxar amb armes i bagatges cap el sud.
Liedewij , te n'adones, som lliures!
Les Provincies Unides ja no depenem més de la monarquia espanyola ni dels seus sequaços papistes. Ja no tornarem a veure aquells dominics de la inquisició passejant per les nostres ciutats, ni els agutzils recaptant impostos abusius. Ara tots els guelders que guanyem amb el nostre esforç es quedaran aquí. 

Mentre em recuperava, Johan m'ha comentat que alguns burgesos d'Amsterdam volen fundar una companyia comercial per enviar vaixells a les illes de les espècies. Crec que és una bona idea, hauríem d'apuntar-nos-hi, com comentava el teu enyorat pare. Si visqués per veure-ho! com en seria de feliç.

Liedewij estimada, compto els dies que em queden per arribar a casa i gaudir d'aquesta pau entre els teus braços.

El teu fidel espòs

Alyebard van der Scheer.

Capità de Dragons de les Provincies Unides.

's Hertogenbosh, 17 d'octubre de 1629.

Tocats per la Tramuntana, tocats pels Déus.

Es diu dels empordanesos que estem tocats per la tramuntana; aquest vent del nord que ho esbatana tot, que neteja l'ambient i l'eixuga. Aquest vent, i també les qualitats del sòl fa que els vins de la D.O. Empordà tinguin un caràcter especial. I especial va ser la manera de promocionar-los aquest estiu. Com que són vins d'alçada és va pujar al Puigmal ( el pic més alt de Girona, amb 2.909,6 msnm.) per demostrar-ho. 

Si no hi ha res més divertit que està tocat per la tramuntana, tocat pels Déus!

No deixeu de provar-los i llençareu tots els riojasvegasdelduero i demés collonades per l'aigüera. 

Ja m'ho explicareu.

I per cert, la tramuntana només és una excusa, estem tocats per l'antiga passió dels Déus, la rauxa. (això sí, s'ha de tenir certa paciència per a aguantar-nos les manies, sinó demaneu-li a La Guardiana de la Cova ;-) )

Jardí Zen

Les meves pors

fan onades

en la meva ment

Santmiquelejant -I-

La Seu Vella, Lleida. Per Alyebard

Santmiquelejant o com sobreviure a la Fira de Sant Miquel. 

De fet fer una fira no és tan difícil. Tens un pavelló firal, l'omples d'estands amb productors i ells que venguin el seu producte tan bé com sàpiguen. El problema és quan els de dalt decideixen complicar-se la vida i provar invents nous. Fer un saló monogràfic és tot un repte i té la seva pròpia coherència. Poses tots els d'alimentació juntets i així la gent els veu com si fos un mercat i compren el seu producte, si els ve de gust. I aquest any es va provar a Sant Miquel amb el Saló ProduQte ( pss, no és una falta, es deia així) per allò de la Q de Qualitat.  Així doncs, la fira ens lloga tot el Palau de Vidre i nosaltres l'omplim d'estands modulars per als productors i un estand central a càrrec nostre on fer les presentacions i els xous de cuina i tota la parafernàlia institucional, que és any d'eleccions. Fins aquí prou bé, però com ja sabeu el Gos Beta i el No-mànager van fer de les seves i servidor va patir una miqueta. 

Però tot va bé si acaba bé. No?

Arreglats els nyaps del disseny de l'estand, servidor va fer en total 936 km de carretera de GRO a Lleida, doncs tot i que el meu territori per a fires i firetes sigui GRO i rodalies ( Igualada és part de la meva rodalia :D ) el Gos Beta, com que el seu ego necessita d'algú per renyar va decidir que assistís a Lleida durant dos dies. La resta se la menjaria l'altre company de despatx.

Després diran que les meves dietes són cares!

Però va valdre la pena. Resulta que el meu Honorable Conseller no li agrada parlar amb micròfon de diadema, d'aquells que es pengen al cap com un mans lliures. Però ningú des de protocol ens ho havia dit. Com sempre. De fet no sé ben bé quina feina fan els de protocol, excepte evitar que els Consellers es perdin pels passadissos i que s'asseguin a la cadira correcte.

Així que deu minuts abans hauríeu d'haver vist als dos: GB i NM patint d'allò més pel micro i provant invents, demanant a fira un micro de mà ( resposta fira; no en tenim. S'ha de demanar abans). Total que arriba el conseller i la seva cap de premsa, amb un somriure li diu,  - és d'aquests, però així estarà més còmode. I el Honorable va acceptar-ho sense cap complicació. Els hi hauríeu d'haver vist el rictus de la cara !!!!!.

Un altre dels nyaps arreglats: 

S'havia de fer durant dos dies un programa de ràdio en directe des de la fira,.Se'ls prepara un espai i després de passar-me tres dies (pre-fira) barallant-me amb Timofònica per una línia RDSI, finalment ens la posen. Uf,  un pollo menys! Però a les 9 del matí arriba el tècnic de la ràdio i no hi ha ni taula ni cadires a l'estand. Eins? resulta que l'inefable GB no va demanar-ho perquè pensava aprofitar una altra taula que estaria ocupada fins a les 13:00 h. El de la ràdio diu que o munta ara o no hi ha programa, així que ja em veieu desmuntant una taula rodona d'una de les sales privades de l'estand i posant-la per la ràdio. Uf,  dos pollos menys!

Tot i això el meu No-mànager no em va ni saludar ni em va dirigir la paraula en tota la fira ni em va convidar a dinar com a la resta de gent de l'estand. 

Però ja s'ho farà, perquè jo vaig dinar amb dos expositors super simpàtics i el meu no-manager té data de caducitat, la mateixa que el govern. ;-)

All the cigarettes that I have never smoked

El problema d'estar en tensió en una fira és després. Quan tota la tensió acumulada se'n va i et quedes fet una coca. Em prou feines t'aguanten les cames. Però per contra el cap no para de barrinar i veure que es podia haver millorat i què o qui va fallar. Els marrons que has esquivat o com de transparent pots arribar a ser als ulls d'alguns. I sempre que marxa la tensió ve l'insomni. Demà estaré fet una coca. I si em dona temps, entrada nova sobre fira, manàgement i demés parides. Però per acompanyar una mica la solitud de la nit, música suau. I tots aquells cigarrets que encara no he fumat.

Tell me what it is, it isn’t fair
but I’m wasting time, cos it isn’t my heart, it isn’t my fault
and every situation understands, well
the anecdote of chasing the locations to your doors
’cos I’m wasting time, I’m wasting money again
and all the cigarettes that I have never smoked
and all the letters that I have never sent
he was sitting by the swimming pool
but he was scared, ’cos it wasn’t his time and it wasn’t his chance
getting older’s not been on my plans
but it’s never late, it’s never late enough for me to stay
’cos I’m wasting time, I’m wasting money again
and all the cigarettes that I have never smoked
and all the letters that I have never sent

1,47 metres

Quan els americans van construir la llançadora espacial es van trobar amb un problema. Un dels components ( Els coets auxiliars) es feien en una factoria a l'altre punta del país i s'havien de transportar per ferrocarril, la qual cosa condicionava la mida; doncs hi havia túnels en el recorregut. Com que els Ianquis són mol curiosos,un enginyer de la NASA va decidir investigar perquè els túnels tenien aquella mida i no una altra. Els túnels venen condicionats per les dues vies més l'espai entre elles. Les vies de ferrocarril fan 1,47 metres d'ample. (sistema viari internacional, aquí els espanyols van decidir fer-lo més ample per que no els envaïssin els gavatxos, i de passada putejar a Portugal). Perquè aquestes mides i no unes altres us preguntareu? Doncs perquè els primers ferrocarrils van evolucionar dels tramvies a cavall; i els tramvies a cavall els feien els constructors de carro que feien servir aquesta mida. I per què? Doncs perquè des de feia segles els carros tenien aquestes mides que s'adaptaven a les roderes de les calçades romanes. I els romans havien vist que la mida ideal per un eix de carro era la dimensió del cul d'un cavall i una miqueta més. Per això si algun dia veieu un projecte i penseu que esta fet amb el cul tindreu tota la raó del món. Com el projecte de la feina que tinc entre mans que el Gos Beta va dissenyar i està fet amb el cul. A hores d'ara ja hauria de ser fora anant cap a casa i estic al despatx arreglant el projecte d'una fira que s'inaugura el proper dijous. I el més calent és a l'aigüera. Que savis els romans i que imbècil el meu Gos Beta.

Era tan desgraciat - I -

Era tan desgraciat que fins i tot la seva amant li va posar les banyes. Així doncs quan la biga on havia lligat la corda per penjar-se cedí sota el seu pes, va provar de posar el cap dins el forn. Però llavors recordà que li havien tallat  el gas per manca de pagament. Obrí l'armari i agafà l'última ampolla de whisky de malta de 12 anys que li quedava i se la begué tota. Embriag i fent titines arribà a l'estació de tren, encara tancada. Saltà la tanca de filat i caminà vies avall en la negra nit. Va trobar un revolt on si s'estirava, el maquinista no tindria temps de veure'l i segur que tot el tren li passaria per sobre. A la  butxaca de l'americana la carta de comiat, amb la tinta correguda per les llàgrimes. S'arraulí sobre el balast i s'adormí tot esperant el no res. O potser la mort en comptes d'una calavera amb caputxa era una bella jove pel-roja de pell blanca i bust generós. Quan l'escalfor del sol el va despertar, amb ressaca, cos adolorit de dormir a la serena i cruixir d'ossos va recordar que aquell dia hi havia vaga general i no circularia cap tren. 

Va comprar un número dels cecs amb els darrers euros i va esmorzar a la cantina de l'estació entre meuques i viatjants de comerç. 

Després va tornar a casa i s'afaità sense tallar-se. 

-continuarà-